Roca Palet, Elisenda

Entrades del diccionari

infantesa
f

Quan en Jonàs Macip era un nen, corria amunt i avall per un coster, ara ple de raïm. Però, abans, era una vinya d’avellaners. Així va ser com, de ben petits, eren capaços de reconèixer cada feixa, cada roqueret, s’arrelaven a la terra, mentre anaven plegant avellanes a mà: replanant una mica, traient les pedretes i fent una baraneta a baix per tal que frenessin les que hi queien, rodolant. La canalla coneixia molt bé tot lo relleu perquè el vivien de ben a prop. És una fenya pacient i especial plegar avellanes. El petit Jonàs va aprendre a conèixer lo territori, jugant, agenollant-se i tocant la terra per plegar avellanes.

lo art

En els parlars nord-occidentals, en el parlar tarragoní, en tortosí, en alguerès i en algunes comarques valencianes encara es mantenen les formes antigues lo (en plural, los) de l’article definit masculí. Cal reivindicar “lo”!

f

Homes i dones de totes les edats
seleccionant amb cura el raïm
amb la destresa de les seves mans.
Tant se val d’on soc, d’on vinc.
Fent aquesta feina, tots a una, units,
som com germans.

misteri
m

Un retrat d’en Quim Soler penja emmarcat a la paret de la sala de lectura del Perxe. L’artista sabia el que es feia. El retrat té força. Dibuixat amb llapis sobre fons blanc, mostra l’escriptor amb gest pensatiu. La mà, aguantant la barbeta, li tapa la boca concentrant la potència de la seva mirada concentrada, reflexiva, potser preocupada. Qui va fer el retrat? El propi Quim Soler? No se sap.

*Avís: Aquesta entrada es destruirà quan se sàpiga qui és l’autor del retrat.

moviment
m

Sense sarments,
orfe de pàmpols,
cap circell,
buida d’arrels,
ni un raïm,
només la soca
emmarcada,
sortint de la paret,
il·lustra el moviment.

pati
m

També, eixida, badiu, clasta, clastra o claustra. Espai clos i descobert a l’interior o en un costat d’un edifici.

El pati del Perxe es troba al darrere de la casa. Una parra acolorida de tardor, amb fulles verdes, grogues, ocres, vermelles i morades, s’estén sobre la taula per a vuit persones, o més, si s’arramben. A terra, còdols de totes les mides coberts per un entapissat de fulles. Un lledoner emperpalat i d’alta capçada, desobeeix les dues característiques que ha de seguir un arbre d’aquesta espècie: no fa lledons i les seves arrels no són verticals, sinó que s’estenen cap a la canonada del subsol, buscant aigua i aixecant les rajoles. La Roser Vernet l’ha sentenciat i és probable que aviat no hi sigui. Escampades aquí i allà, tot un seguit de cadires de diverses formes, colors i materials, són testimoni de grans trobades i reunions: de plàstic blanc, de tisora verda, de seient trenat i braços metàl·lics, una butaca de canya i l’estructura sense lona de la cadira Butterfly, de BKF (creada el 1938 pels arquitectes Bonet, Kurchan i Ferrari, fundadors del col·lectiu argentí Grupo Austral)

Per terra, distribuïts capriciosament, cistells i testos amb cactus, àloes i altres plantes crasses, i geranis i rosers. De nit, dos fanals projecten una llum groguenca pintant uns cercles definits a la paret. Un vell palmó dins uns argadells testimonia una celebració que encara perdura i la presència d’un infant que, segurament, avui ja s’afaita. A través de les persianes alacantines es filtra al pati la claror de l’acollidora sala de lectura.

Converses càlides en una nit freda. La lluna ens observa.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR