Sala, Toni

Tonisala

Toni Sala (Sant Feliu de Guixols, 1969) escriptor i professor de literatura catalana.

Retrat fet per Teresa Roig 

Es creu popularment que les eines d’un escriptor són el paper, la ploma i, o en el seu defecte, l’ordinador. Però no és cert. I en el cas del Toni, aquest clixé cau pel seu propi pes. Però no sols perquè no sigui amant de la típica llibreteta de butxaca per prendre notes, sinó per la seva mirada. En ell, resulta una evident eina de treball. Per la forma d’examinar les coses, amb els ulls ben oberts, curiosos i afamats, i en les espurnes que desprenen en fer algun descobriment. És com si, per dins, encara fos un nen. Un infant que necessita tocar i sentir-ho tot en primera persona, esplaiar-se en el que li és desconegut, a fi de desxifrar-ne els misteris; alegre, aventurer, d’esguard net i amb la capacitat de sorprendre’s intacta; eixelebrat, directe, ingenu i cruel alhora... com tots els nens, vaja. Però en gran.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

Entrades del diccionari

baixa densitat de població
f

El privilegi de ser pocs a repartir, tanta terra per cap.

brisa
f

El que queda del raïm quan s’ha buidat de most. En surt l’orujo i la grapa.

carreteres
f pl

Les millors són monocarrils que et condueixen per paisatgets d’alzina, pins baixos o vinya.

cingles de Sant Joan

El Montsant medieval de la Catalunya Nova ja és una muntanya plena d’eremites que viuen retirats a les balmes de les roques.
A la punta oest de la muntanya, a Cornudella de Montsant, el dia abans de marxar, penso que m’han cridat per batallar amb el paisatge. Tot just ara ho he vist. Per això ens pagaran. El primer dia ens van dur a la Figuera, a menjar crestes de patata i patata de festa major, i ens van donar a beure el vi Èlia, d’aquells ceps, combustible.
Una comarca despoblada. Un presidi laberíntic de turons encapsulats entre muntanyes. És la proveta ideal. Deixem-hi anar quatre escriptors. Corren com rates cap a les raconades i els caus, busquen què hi poden rosegar, desorientats.
Per sort, d’escriptors n’hi ha ben pocs. Molt serà que amb quatre convidats cada dos anys se n’encerti algun, i només són tres dies. Més val així. És un consell. Un escriptor, un pintor, en una terra encara neta com aquesta, podria ser la bomba atòmica —i no sé què dir que és millor: probablement en el fons més val un escriptor que hi hagi nascut.
L’avi de Joan Miró era un ferrer de Cornudella de Montsant. Quan Miró era petit, el nen venia de Barcelona amb els pares a passar els estius aquí. A deu anys, va fer un dibuix de Sant Joan Petit del Codolar, i un altre del camí que du a l’ermita, i un altre del mateix Sant Joan del Codolar, amb xiprers de cera verda.
Era el 1906. Un any abans, Josep Carner havia pujat també a Sant Joan. Tenim el rastre d’una carta en ortografia prefabriana, datada el nou de març de l’any cinc, amarada del seu cristianisme, subratllada i tot:
«Per consolarte una mica te vuy contar una cosa admirable. A la Ermita de Sant Joan Baptista, del Montsant, hi ha ermitans molt vellets. La dona encara va tota llesta, però l’home rodà per una escala no fa gayre i està tot endolorit y inmovilisat. Se passa les hores al sol, assegut en una cadireta. En Pascual li dugué un cigarret, i el vell fumava, però el cigarret se li ajeya cap a un costat de la boca. —Què us fa mal? Li preguntava l’Iu.
―Tot el cos.
―Pobre home, bé passeu prou pena!
―Oh, feya el jayo, val més que un pagui per tots!
Quines paraules tan santes! Aquell home ens veya a nosaltres tan joves i alegres, y pagava els seus deutes, i els nostres!»
Les ermites literàries catalanes. De Ramon Llull a Víctor Català, que va aixecar l’ermita central de la nostra literatura a Santa Caterina del Montgrí. Solitud estava sortint per entregues aquell mateix 1905 a la revista Joventut.
Són literàries. Les ermites estan posades als llocs resguardats del paisatge, allà que no arriben els homes, als llocs deserts, al territori despoblat dels escriptors. D’aquí ve la paraula, d’erm, desert, eremita.
Dos anys després de visitar-la, Carner va publicar, al seu Segon llibre de sonets, «L’ermita de Sant Joan del Codolar» —poema, però, que va desestimar després per «Poesia». Carner va honorar aquestes terres amb tres poemes. Carner era massa gran per no poder o no saber-se contenir. Un d’aquests poemes és el que hi ha a Siurana, conegudíssim i transcrit en un monument. Un altre és aquest, pintat en una gran majòlica a la paret de l’ermita:
 
Oh la serra esgrogueïda
amb penyals d’un blau cansat!
Fins la vida és condormida
de tant temps de soledat.
 
Per qui ets blanca, oh blanca ermita,
en la terra sens perfum?
Al davant de tu gravita
un silenci ple de llum.
 
Quina gran quietud salvatge!
En l’arranc de llur brancatge
Se’t ressequen els xiprers.
 
El rocam de la drecera
un romeu ben sant espera
que amb les plantes l’ensagnés.
 
Per qui ets blanca, oh blanca ermita... Llegit el sonet, el més prudent seria aturar l’ordinador i retirar-se a meditar. Aquestes erres trituren qualsevol resposta, com per avalar l’advertència dels últims versos: per poder contrariar aquest «silenci ple de llum», que és la màxima consecució de la literatura, per dir res més a aquest rocam, hauràs de deixar-hi la pell.
També la visió amb què jo em trobo, al peu dels cingles de Sant Joan, és la d’una rastellera de dents. La boca badada i àvida d’existència. Sóc a la mandíbula inferior, a la geniva de les dents de sota, al peu dels vint-i-un quilòmetres de dents que un dia es tancaran contra les dents de sobre el cel que ara no es veuen. Les moles arrelades i pelades són queixals vells, ullals, premolars, incisives. Són rastelleres de dents. Els ossos a la vista: la calavera tant somriu com mostra el seu dolor infernal. Ho estic veient. El sarcasme de l’os sense carn. La crueltat. La vida adulta. Els buits deixats per dents de llet caigudes. N’hi van creixent de noves, amb els segles. Les dents netes, les dents groguenques, les de vellut i les corcades, les dents regulars, les dents mogudes, dents de fonament profund i dents que ballen ―no fa gaire, va rodar una roca, ens explica l’ermitana, de nit, que semblava que tronés, des d’allà dalt; escampo la vista: l’ermita ha estat bombardejada, encara sense èxit; s’ha catapultat roques enormes al voltant seu que l’han fregada rodant, ara ho veig, l’ermita està posada al mig del pas d’una gran tartera, l’ermita és un afront a la muntanya, un campament base a la nit perpètua, amb flames tremoloses de xiprers, també desafiants; la muntanya es defensa amb escuts de pedra i contesta quan pot amb el terrabastall de grans roques baixant pel barranc de Sant Joan, un desguàs del Montsant, pedres grans com unes altres ermites rodant cap al poble de Cornudella, també espantades per l’arribada de les dents de sobre. I l’ermita fent de caserna del fronterer.
Veig dents noves i gastades, segons l’edat, veig boques completes i boques desdentegades, i allà on hi havia una dent ara hi ha un buit carabassa, però també veig ullals que emergeixen... El Priorat a punt de mossegar el país. La dentadura mira cap a Barcelona, i entre aquesta boca petita per un costat i la grandiosa mandíbula del Pirineu baixant de dalt, sento altre cop la terra afamada, pendent de recuperar la seva carn.
Obro els llavis amb somriure i dolor, i tinc a la boca un mirall.
Quatre lletres repetint-ne quatre. Montsant. La muntanya de la ema i la serp de la essa, les dues creus coronant i tancant.
Al peu del Montsant, el Priorat es clarifica. És un país descarnat. La carn de la terra es desfà i se separa, se li veuen els ossos, els costellams de paret seca dels bancals, els queixals molars de les muntanyes, els discos cervicals de les antigues pedres de molí que ara fan de taula.

Domingo, Montserrat

5. Tendim a lligar la fe amb la profunditat, com si només poguéssim trobar-la en regions abismals i fosques. Per això Montserrat Domingo em deixa admirat i amb un vaivé emocional entre l’amor i la desconfiança: com una paret lluminosa. Perquè a l’hora de la veritat la fe ha de mantenir-se prima i fràgil perquè no es torni fanatisme. El reconeixement de la simplicitat, el franciscanisme i l’expressió loquaç de l’ermitana són tres parets d’una casa fonamentada en l’hospitalitat del seu ofici: a l’altra paret hi ha la porta de la seva mateixa presència.

Ens va repartir ungüents i punts de llibre fets amb flors i fulles. Montserrat —la muntanya sagrada— les havia recollides del Montsant.

ermitana
f

L’ermitana ens ha ensenyat uns aurons vermells, i sendes de porc senglar. Tant com ells, l’ermitana és del Montsant, i pagesa del cel.

Ens convida a entrar al seu ermitatge. Entre els llibres, els lieds de Schubert. A la ràdio, Catalunya Música. De petita jugava amb les plantes, a encertar-ne l’olor. Ara pinta la flora del Montsant i l’estudia. Fa punts de llibre senzills i delicats, amb plantes enganxades i pintades.

―Més que ermitana, m’agrada dir-me anacoreta, que tant és masculí com femení.

Era filla de la Caritat, monja d’Olesa de Montserrat fins que va tenir l’accident. Feia autoestop i un camió va envestir-la. Va passar tretze dies en estat de commoció. Va ser la seva primera experiència de solitud. Ingressada, va decidir marxar. Mossèn Lluís sabia els llocs on podia encauar-se. Van visitar ermites, Arenys, Fígols, Ripoll... Hi havia ermites per triar. Va veure Queralt. Però Montsant era el lloc de més tradició. Va començar una vida nova. Va venir a renéixer a la serra del Montsant.

Tenia trenta-quatre anys. S’enterrava en vida per poder ressuscitar. Vivia el que havia de viure. Va trigar un any sencer a ser conseqüent amb la solitud i la preguera. Els primers anys va viure’ls del tot sola.

―De fer d’ermità se n’aprèn, aprens quan s’ha de pregar, quan s’ha d’estar per la gent. Aprens que t’has de fer el menjar, que no t’has de fer un entrepà. Aprens que tot és temps de Déu, vas aprenent que els horaris no són el més important...

―Aprens a orientar-te en aquest erm que és el temps. I que el que importa són les persones. I que, encara que s’ha de vigilar els que vénen per curiositat, s’ha d’escoltar tothom.

―Intento jo l’Evangeli. Vénen mandales budistes, vénen musulmans. He après que no s’ha de jutjar. Ara puja molta gent. S’ha de respectar la intimitat de les persones. M’expliquen coses i jo les escolto. Moltes vegades no entenc res. Però escolto. Parla, explica i se’n va. No em cal lligar caps.

―En els moments d’abisme, necessitem una persona. Qui sigui és igual, què hi entengui, tant és: però que hi hagi algú. Tots som finestres a la transcendència―. M’apunto el seu telèfon.

De tant en tant, les nits càlides d’estiu, puja a dormir a dalt del Montsant. Va cap a la setantena d’anys. Quina solitud més envejable. Veient-la en moviment, de lluny, n’hi faries trenta.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR