Solsona, Ramon

Ramon-Solsona

Ramon Solsona (Barcelona, 1950)

Escriptor. Autor de novel·les i narrativa breu. Col·labora habitualment als mitjans de comunicació.

 

Retrar fet per Dolors Miquel [DMA]

Mentre anàvem caminant em vas dir, tot baixant les escales de pedra d’un poble prioratí, no sé quin, ens van portar a tants i tan de pressa que se’m barreja tot a la meva memòria, però la teva veu no, em va sonar clara. Feies broma i per picar-me em deies que era el sexe dèbil. I jo et vaig contestar que sí, que era sempre el sexe dèbil, excepte quan escrivia. De fet, em sentia molt fràgil aquells dies i tu va estar tan amatent i et vas preocupar tant per mi, que de seguida et vaig anomenar el meu àngel de la guarda, el meu àngel guardià per aquelles terres endimoniades del Priorat per on trescàvem amunt i avall, sense aturar-nos. Tu, anaves sempre amb la teua càmera fotogràfica, il·lusionat com un nen, prenent instantànies de coses subtils, un clau d’una porta, una herba d’un camí. Recollies imatges de coses petites. Després algú em va dir que era per al teu nou llibre. Jo et veia, la teva imatge serena, i aquell foc bullint-te al dedins. Quedaves rerassagat de vegades, amb la teva càmera, fotografiant bocins de món. Però sempre tenies paraules amables, o somriures més amables encara. No callaves quan s’havia de dir alguna cosa, per incòmoda que fos, de la manera més suau la deies. I allí quedava la cosa, al davant de tots. Mai hauria esperat que rere la imatge del Ramon Solsona, tan conegut al país i admirat pels seus contes, sobretot, alguns dels quals recorden contistes txecs com Mrözek, o com Hrabal en algun moment...; i també conegut pels seus guions televisius, mai hauria dit que sota aquella imatge existís un home tan amable, tan ple d’il·lusió, de vida, de projectes. Les imatges queden lluny i sovint quan se’ns apropen ens sobten gratament. Com tu m’has sobtat a mi.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

Entrades del diccionari

abellerol
m

Ocell migrador molt vistós, clapat de blau, groc, vermell i groc. És insectívor i es cruspeix les abelles com qui beu a galet. A Catalunya és una espècie protegida. També ho són les abelles, fonamentals per a la pol·linització. En Mateu Nogués és apicultor i, quan parla de l’abellerol, reprimeix l’instint abellerolicida i fa cara de resignació.

Aleu, Roger

Tot això de l’agricultura biodinàmica em sonava a dogma abans de conèixer en Roger Aleu. Després, també. Mantinc els prejudicis intactes, però m’entusiasma l’energia del Roger. Parla amb tanta convicció, que arrossega. És bio i dinàmic de cap a peus. Desafia l’ordre natural de la pagesia amb un ordre natural alternatiu, el de la natura mateixa. En Roger és il·lustrat, té la saviesa dels nous pagesos que busquen respostes científiques al perquè i al com de cada cosa. Cal estudiar, practicar i no donar res per fet. Assaig i error, com els científics, però amb un credo verd, sostenible, honrat. Un credo d’autoexigència i llibertat interior. El veig un Francesc d’Assís laic amb un gran poder de persuasió. No és per l’agricultura ecològica que els seus pistatxers donen tant de fruit, sinó perquè els tracta de tu a tu i amb una franquesa absoluta. No parlen amb paraules, sinó amb el llenguatge de la terra que acumula descomposicions suculentes. En Roger no rondina, com solen fer els pagesos, sinó que reivindica. Jo el veig feliç i això s’encomana. La fe biodinàmica no, però la força de la convicció sí. Per això, quan ens porta al seu tros, ho veig tot d’una altra manera. No n’hi ha prou a concordar la vida vegetal als cicles de la lluna ni a donar per fet que les ovelles són estúpides. Si ell diu que són molt llestes, és que ho són. Jo me’l crec. I la terra també se’l creu, es deixa fer i el recompensa. És l’agricultura biodinàmica, pensa ell. És ell, penso jo. Perquè, si jo fos ovella o cabra o ametlla o bri d’herba, l’obeiria amb els ulls clucs.

Àngels exterminadors al Priorat

bagot
m

Abegot, abellot, abella mascle.

baixar de la Figuera
loc

Les quartetes geogràfiques són dites a guisa de refrany molt esteses pel domini català. Solen agrupar el nom de quatre poblacions veïnes amb un vers dedicat a cadascuna. A dins i a fora del Priorat és molt coneguda aquesta: La Figuera n’és molt alta, / Cabacés molt amagat, / la Bisbal dalt d’una roca, / Margalef en un forat. Efectivament, la Figuera és tan alta que té el Balcó del Priorat i d’altres miradors que permeten albirar grans panorames. Potser per això l’expressió baixar de la Figuera (‘estar als llimbs, no assabentar-se d’una cosa que coneix tothom’) s’hauria d’escriure en majúscula. Com Venir o baixar d’Arbeca, que té un significat semblant.

Cardona, Marta

Una tarda de tardor. El camí que surt de Falset està polsegós perquè fa dies que no plou. Les vinyes ja han donat tot el raïm i ara moren dolçament en una quietud de puerperi. Caminem a bon pas. De sobte, un miratge. Un castanyer de capçada venerable aombra un revolt com un paraigua enorme. Què hi fa aquí, un castanyer? I què són aquests set o vuit fruits que pengen aquí allà? Violins? Sí, violins suspesos que oscil·len amb elegància. Ingràvids. Violins vius, historiats, de fusta noble de color de cirerer i de caoba. Brunyits, com acabats d’envernissar, titil·len amb la lluïssor del sol que declina. Vessen notes mudes i l’ombra s’esponja, es fa tendra fins que un fil de música esquinça el silenci i ens xucla com el cant de sirena que captivava els mariners. Nosaltres som els mariners, la sirena és ella, Marta Cardona, llarga cabellera que, contra el sol, esdevé una font de llum. Bach impera, la tarda s’atura. Els altres violins que pengen del castanyer detenen el balanceig i escolten. Els pàmpols rojos i torrats d’octubre deixen de morir i també escolten. Tots escoltem, asseguts a l’ombra. I ens preguntem d’on surt la música. De les finíssimes cordes de metall? De la punta dels dits de la violinista? De les dues obertures en forma d’efa que adornen i refinen l’instrument? No se sap. Això és un miratge, és probable que la Marta es fongui d’un moment a l’altre i que el violí continuï sonant. L’única cosa certa d’aquesta tarda de tardor és que nosaltres som a dins del miratge i que la musica hi és. Existeix. I s’hi queda. En tot el món no hi ha cap altre castanyer empeltat de violí.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR