Terès, Carles

Carles-Teres

Carles Terès Bellès (Barcelona, 2 d’octubre de 1962)

Dissenyador gràfic, columnista i escriptor. Autor de la novel·la Licantropia, premi Guillem Nicolau 2011 (Edicions de 1984, 2013) i finalista al premi Creixells 2014. Ha publicat alguna narració (Cavall Fort, Sorolla’t…) i una selecció d’articles dins el recull 10 anys de Viles i gents (Carles Sancho, ed., Gobierno de Aragón, 2007). Resideix entre Alcanyís i Torredarques des del 1993.

www.esmolet.wordpress.com

Retrat fet per Marina Espasa [MES]

Conèixer un autor després d’haver-lo llegit comporta sempre un temps d’espera abans de començar-hi a parlar. És aquella estona —poden ser uns instants— durant la qual mires d’adequar l’aspecte físic, el to i els gestos de la persona que tens davant amb la imatge, del tot irreal, que t’havies fet de l’escriptor. I sempre hi ha un decalatge, però acostuma a haver-hi detalls que ajuden a salvar-lo. En el cas del Carles tot va ser molt suau, com és ell: parlàvem amb tanta naturalitat que em va costar adonar-me que era el primer cop que ho fèiem.

 

En Carles té, com a mínim, una característica típica d’escriptor, que és l’obsessió per les paraules, el significat que tenen i les infinites variants dialectals, i una altra que no ho és gens: el gust per l’exercici físic. La primera pot ser producte del fet que prové de la Franja, terra de fronteres lingüístiques i on les isoglosses campen per tot arreu. La segona és més volàtil i l’emparenta amb l’autor de Licantropia que m’havia fabricat dins del cap. Dissenyador gràfic de professió, du ulleres fines i es mou en silenci, amb discreció. Condueix una furgoneta enorme com qui va amb patinet.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

Entrades del diccionari

Aleu, Roger

Els arbres mengen vida. En Roger ens ho explica a la manera de qui en té la certesa absoluta. Per això no ens vol convèncer, només ens ho transmet, respon les nostres preguntes, i ens ensenya el seu paradís que no és seu, sinó que ell en forma part i en treu l’aliment per a ell i la seua família. Totes les plantes, els animals, la llum, les roques; tot ens transmet el mateix missatge. La vida és arreu, fins i tot en nosaltres. Sobretot, en nosaltres.

amerar
v tr

1. Allò que es fa amb les bótes (carretells, en diem al poble) abans de posar-hi el most nou: es deixen dretes amb aigua a la part superior. La fusta va amerant-se i tancant escletxes i ressecors.

2. Allò que fa el Centre Quim Soler amb els escriptors convidats: els omple de Priorat per tots els sentits. Així no hi ha fuites.

arboç
m

Arbre que simula ser un arbust. La cirera és aspra per fora i dolça per dins, i per algun motiu que se m’escapa no es troba als mercats.

Conten que el primer arbocer va néixer de la sang d’un gegant occit per Hèrcules. Per això és el símbol de la immortalitat.

A la tardor, és l’alegria del caminant. Les seues fulles lluentes, esquitxades de grocs i vermells, conviden al tast feréstec. L’esclat granulós entre la llengua i el paladar, ens transporta als temps esborrats dels recol·lectors prehumans.

No ho sap ningú, però és menja preferida dels enllobats. Per això a molts indrets l’anomenen cirereta de pastor, perquè la llopada embriagada no persegueix corders ni rabadans.

arbre
m

Conversem sobre les coses etèries que a voltes encaborien els escriptors. El pas del temps és recurrent. Algú esmenta allò d’abraçar els arbres per encomanar-se de llur energia. Vana il·lusió. El ritme de l’arbre és tan dilatat, comparat amb el nostre, que una abraçada nostra, per a ell, deu ser l’equivalent a l’ombra d’un pensament que ni tan sols arribem a tenir. L’arbre ens ignora, vivim en universos paral·lels. Per això, quan el matem, no sap de quina malura s’ha mort.

arruga
f

Replecs de pedra i terra clivellats de carreteretes, camins i marges. De tant en tant, un poble com una berruga arrapat a un coster, un campanar que treu el cap rere la carena. L’arruga s’ha encomanat a les mans del llaurador, als rostres dels que miren al cel per si s’hi albira el núvol que ha de dur l’aigua o la pedregada. L’arruga, al Priorat, és bella de veres.

avellana
f

Una fruita seca que, fa anys, omplia les viles de plegadors i plegadores vinguts de la terra plana. Després de la feina pels bancals, a voltes hi havia festa. I, de la festa, en naixien rialles i fins i tot matrimonis. L’avellana, aleshores, ja no semblava tan seca, sinó sucosa i turgent.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR