CRÒNICA DE LA TERTÚLIA VITERÀRIA DE TARDOR


TERTÚLIA VITERÀRIA de tardor

14 de setembre de 2019

IRENE SOLÀ Canto jo i la muntanya balla

 

Carme Bou Sala, cronista

Vam començar la tertúlia amb la tria que la Claustre ens va fer per anar comentant el llibre de la Irene Solà.  Un vi rosat de tons terrosos que harmonitzava perfectament amb el llibre que havíem llegit.  Un Priorat de la partida de la banda de Montsant, de nom Pla dels Àngels, del celler Scala Dei. Un vi premiat -considerat el millor rosat de Catalunya- fent els honors al llibre també premiat. Començàvem bé.

A una mà l’excel·lència d’un vi especial, a l’altra la d’una obra que ens havia anat creixent pàgina rere pàgina tot construint els paràmetres per entendre els diferents punts de vista que configuren la seva història.

El relat ens convida a entrar a un món de fets terribles des d’una perspectiva jocosa. Aquest joc conscient de relativitzar allò que coneixem com a realitat fa que d’entrada tot plegat es pugui entendre d’una manera tràgica –com un cor anunciant mals auguris, però en canvi l’alegria subjacent, les imatges ben dibuixades i la polifonia resultant ens transporten  a un món de faula que entenem com alguna cosa que més enllà de la tragèdia. En aquest llibre la tragèdia queda trencada per l’esperança de canvi.

Tradició, història, anècdotes, faules, veritats, somnis i picades d’ullet cap a nosaltres, lectors immersos en un món que acabem reconeixent ben nostre, com nostres ens acabem fent els bolets, les bruixes, els cabirols…Tots i cadascun d’ells són peces fonamentals. Com les veus que traspassen la noció dels temps i que “guarden a dintre tots els despertars”(p.42).

El fluir general de la vida és el gran personatge del llibre. La vida no s’atura. Els canvis radicals, no són sinó accidents.

Mentre apuntava les notes em semblava que la tertúlia aquell dia era més com un cor de veus anant a la una que no pas una trobada d’amics que van dient la seva. I vaig pensar que entremig de les nostres veus, la de l’Hilari-Irene ens venia a trobar amb la seva noció de poesia. Era la poesia subjacent a tot el llibre que ens convocava i ens feia adonar que és precisament la poesia la que perdura. Tota la resta només pot arribar a ser un punt que es difumina.

Canto jo i la muntanya balla em ve al cap com una simfonia ben trenada: un allegro que ens presenta el lloc i les persones, un adagio amb el seu fil conductor: el trencament personal per la mort, el destí fent de les seves. Un minuet com un segon inici, ple de saviesa, com dient-nos que malgrat tot la vida continua, i un rondó que tanca els quatre moviments tot donant peu a un tornar, a un refer, com dient que malgrat tot, poder explicar i explicar-se dóna sentit a la vida.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

PRIORAT EN PERSONA A LA PREMSA


Com ja vam avançar a l’última entrada del bloc l’editorial Vibop, capitanejada per Montse Serra, ha publicat aquesta tardor el llibre Priorat en Persona. Diccionari literari d’un paisatge excepcional. Aquesta plaquette forma part de la col·lecció Envinats i és un recull de textos dels vint-i-nou escriptors que durant aquests deu anys han fet possible el projecte.

El llibre va ser presentat en societat per primer cop al Masroig a finals d’octubre (ho podeu veure aquí) però veient l’èxit d’aquesta primera dècada de PeP vam creure que ja era hora de treure’l de la comarca.

El dijous 21 de novembre vam plantar-nos a l’Ateneu Barcelonès per presentar a la premsa el llibre i el projecte. Ho vam fer amb la bona companyia d’una representació d’escriptors, adalils i amics que han passat pel Priorat durant aquests deu anys.

La copa de vi indispensable aquest cop va ser del Celler Rendé Masdéu, de la DO Conca de Barberà, destruït per la riuada de l’Espluga de Francolí de l’octubre d’enguany.

Foto de @passansj

D’aquell matí en van sortir unes quantes notícies. Us les enllacem perquè les torneu a llegir o ho feu per primer cop.

– Diari de Tarragona. Deu anys i un llibre. El vi com a essència editorial.

– Diari Ara. El Priorat ja té el seu ‘diccionari literari’ publicat per Vibop.

– El Nacional. ‘Priorat en Persona’: quan el vi i la literatura es donen la mà.

Vilaweb. De la terra al paper: quan un diccionari és capaç d’explicar un territori. 

– La Vanguardia. L’alfabet del Priorat.

– Surtdecasa. Roser Vernet: “Amb Priorat en persona volíem que la comarca fos matèria literària”.

Uns dies abans, al Ciutat Maragda de Catalunya Ràdio també es va parlar del Priorat en Persona, del CQS, de Vibop… i sobretot de vi i literatura. Si en voleu saber més escolteu el programa El vi en la cultura.

 

Foto: @EulliaBullich

Feta la presentació oficial, comencem a omplir el calendari del 2020 amb presentacions a tots els Països Catalans, a casa dels escriptors que han passat pel PeP… Seguim!

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

Presentació del llibre i de l’exposició PRIORAT en PERSONA al Masroig


Passat el vermar i a punt de començar l’oliva, la tardor continua donant els seus fruits… en aquest cas en forma de llibre.

Priorat en Persona. Diccionari literari d’un paisatge excepcional és una de les novetats d’aquesta tardor de Vibop, el segell editorial que uneix el vi, el paisatge i la cuina amb les arts i els sentits.

Aquesta plaquette, la número 7 de la col·lecció Envinats, és una tria dels textos dels 29 autors que han passat per casa nostra al llarg de la primera dècada de vida del PeP. Sense perdre el format original de diccionari, els textos estan ordenats alfabèticament, i gairebé totes les lletres tenen una entrada.

D’aquesta manera, a part de ser una petita mostra del paisatge literari del Priorat i de l’obra individual i col·lectiva que poc a poc hem anat construït, és també una manera de celebrar els 10 anys del PeP.

 

Tot i que aquesta plaquette arribarà a les llibres el dia 13 de novembre, naltros ens hem avançat i ja hem fet la primera presentació.

Dins dels actes de la Setmana cultural del Masroig, el passat dia 31 d’octubre vam presentar en societat la criatura, compartint taula amb l’editora Montse Serra, l’adalil local Maria Anguera, i la Carme Bou, sòcia del CQS que juntament amb l’Ester Tur ha fet la tria dels textos.

També vam aprofitar l’ocasió per portar al Masroig l’exposició dels 10 anys del Priorat en Persona, que ja havíem fet a Pradell durant el Festival EVA.

 

 

Com sempre, mantenint-nos fidels al nostre caràcter nòmada i itinerant, tornarem a fer el tomb a la comarca per presentar el llibre a tots els pobles dels adalils, però no ens aturarem aquí: també recorrerem de nord a sud i d’est a oest els Països Catalans per visitar els escriptors que ens han acompanyat al llarg d’aquests 10 anys.

De moment, propera parada… Barcelona!

Us anirem informant…

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

PRIORAT_en_PERSONA 2019 L’anada_ CRÒNIQUES_4


Dissabte, 19 d’octubre La Serra d’Almos

adalil: Josep Borrell Bargalló

cronista: Carme Bou Sala. Imatges: Júlia Viejobueno, Carme Bou, Roser Vernet

___

Ens trobem a la sortida de Darmós amb en Josep Borrell, home de la terra – afable i rialler- i com tants altres de la comarca (tot i no saber-ho) adalil de naixement. En Josep comença per situar-nos geogràficament. La Serra d’Almos  és municipi de Tivissa però ells –com l’aigua que vessa cap a la conca del Siurana- tiren cap al Priorat. I com diu, categòric, “a la Serra sempre hem volgut ser independents, per partida doble!”

Els dos vessants, el del Priorat i el de la Ribera d’Ebre han fet que els serranos mirin cap a l’horitzó amb tota la seva amplada, com si el fet de no acabar de ser d’un lloc concret et pogués fer més obert de mires. Parlant  d’aquesta manera de ser oberta i franca, en Josep ens diu que ha decidit portar-nos en primer lloc al cementiri.  Allà ens parla dels prop de 200 soldats republicans que hi ha enterrats, dels hospitals de sang i de la seva  importància. Fa relativament poc van posar una placa commemorativa amb els noms de tots i cadascun d’ells.  Nosaltres anem entomant les dades enmig d’unes parets de nínxols baixes, obertes cap a un cel i unes muntanyes que ho han vist tot. Testimonis terrenals dels vius i dels morts. Silencis amics que ens omplen de vida, que encara parlen a través d’uns mots de record, d’una abraçada.

   

Sortim del cementiri  i en Josep ens porta al Mas d’Alerany. Pel camí ens explica que el territori ha fet un gran canvi de model. Alguns han passat de la petita a la gran indústria i el món rural se’n ressent de valent. També els boscos, que en créixer es tornen perillosos. Fora del control de la terra cultivada.

Arribem al Mas d’Alerany amb la seva torre de guàrdia a recer de la serra de Llaberia. Just al darrere, al coll del Moro encara hi ha restes funeràries dels ibers. La petja humana al territori lligant-nos a través dels segles.

Després de la gran sequera del 1967 el Josep va decidir començar a anotar les pluges de la zona. Com donant peu a la necessitat de posar ordre i entendre el lligam entre terra i tot allò que hi passa. Des d’aleshores a part de temperatures i quantitat d’aigua de pluja, també anota l’arribada d’ocells, el moment de la floració de les plantes… En Josep es dedica a la fenologia -tots anotem acuradament el que és mentre ell ens va repetint el nom,

sí home, la fenologia. Jo observo i apunto el que veig. Res més. Com si fos poca cosa.

  

Acabem a la caseta del tros que ja se’ns ha fet de nit. La dona del  Josep, la Neus Cedó, ens rep amb fruites i altres llaminadures mentre la garbinada ens parla d’humitats a venir. Plourà aviat. I el Josep tindrà feina. Anotarà  les xifres de la seva estació meteorològica i somriurà pensant en aquest grup de ganàpies astorats davant el seu ginjoler fora mida. I nosaltres ens sabrem rics d’haver-lo tastat, evidentment. Però sobretot ens sentirem agraïts per aquestes persones que de la manera més humil i sincera t’ofereixen terra i cel, arrels i fruits, mans i mirades.

lo rebost…

   

 

 

 

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

PRIORAT_en_PERSONA 2019 L’anada_ CRÒNIQUES_3


19 D’OCTUBRE, MATÍ

Del Molar al Lloar

Adalil: Gemma Sentís, del Lloar

Cronista: Ester Tur (text) i imatges: Júlia Viejobueno

És dissabte al matí i fa un sol preciós quan enfilem la carretera del Molar al Lloar amb el microbús. Tot i que el Lloar és lo mig del món, no hem hagut de fer gaire quilòmetres per arribar-hi i trobar la Gemma Sentís que ens espera a la parada d’autocars del poble. Lo mig del món sempre deu ser més a prop del que ens pensem.
Travessem el poble per trobar el sender que puja cap a Damunt Roca. La nostra guia ens situa: el Lloar té poc més d’un centenar de persones empadronades i 80 que hi viuen tot l’any. Ràpidament ens trobem amb les primeres vinyes a banda i banda del camí i al fons hi veiem un edifici, el celler Torres Priorat; ens explica que ja fa prop de 10 anys que el van construir i que a poc a poc han anat comprant terres de la gent del poble.

Aquesta aturada també ens serveix per parlar de colors i contrastos: de les vinyes que es tenyeixen de tardor i del contrast entre les roques roges i les del fons, més blanques. La panoràmica que es comença a veure, avui marcada per la boira de la Ribera, serveix per ensenyar el circ que és el Priorat, les muntanyes que l’envolten i els límits territorials.
Una mica més amunt ens aturem a la basseta roja; una basseta que havia tingut aigua on s’hi abeuraven els animals, però també hi bevien els padrins tornant del tros. Ara només sabem que hi ha aigua pel canyar. Discutim si se’n podria tenir més cura, per què el riu no baixa i s’han modificat els aqüífers. Deixem escolar la discussió que no té un final fàcil i continuem caminant.
Enfilem el camí dels Rogerals. No cal explicar per què se’n diu: roca roja pertot. Repeteix una estructura a tres bandes habitual del Priorat: llicorelles o argiles a la part baixa, a mig aire roca roja i a dalt roca calcària, conglomerats i guixos.
Ens quedem en el nostre camí roig, un antic camí ral mig empedrat, que feia net i mantenia trosset a trosset en Xavier Perelló, que tenia el mas més amunt; tants camins llargs fets pam a pam, tantes feines sense nom.

Les roques dibuixen randes i volums rodons i de tant en tant figures esculpides com el Nas d’en Quiuma, un perfil que fa equilibris i que sembla que pugui rodolar muntanya avall d’un moment a l’altre.
Descansem, observem el paisatge, el nassot i xerrem. Parlem de les vinyes que es van deixar perdre perquè no donaven prou i no se’n podien cuidar. Paradoxalment, o potser no tant, les que es van deixar de treballar són les que es van valorar més després perquè era vinya vella.


La Gemma recorda com collien l’ametlla, amb la calor intensa i a tocar de la festa major. S’atura i s’excusa: “mon pare us ho hauria explicat millor, que ha treballat els trossos…jo tinc una pila d’exàmens per corregir i les filles i…i no tinc el temps o no el sé trobar i no hi vinc gairebé mai”. I penso que això que ens explica és també una manera de viure al Priorat; perquè el paisatge és viu i hi ha moltes maneres de viure-hi.


I la Gemma, que pensa que té poca cosa a dir-nos, estira el fil sense adonar-se’n. S’omple les mans de clofolles d’ametlla i en porta un grapat a l’escola, on cada nen en portava un grapat cada setmana per fer anar a l’estufa. I també ens duu a fer l’oliva, a trenc d’alba, i passa la rasqueta amb les dones i ens explica com el món desapareix quan hi ets, que no hi ha res més. I és que el Mindfulness ja fa molts anys que s’ha inventat. I el paisatge creix i batega; cada vegada més viu, cada vegada més seu, cada vegada més cert.
Tornem al poble i bevem a la font, que fa calor i set després de la passejada. I de la font nova baixem a la font vella per un camí de lledoners. Tot el poble baixava a buscar aigua a la font vella i se’n gastava menys, perquè l’havies d’anar a buscar.

I de la font vella pugem a casa de la Gemma, el millor balcó del poble, i baixem al celler. Sota les voltes, olor de celler i un món de coses que no van soles: unes quantes botes i una col·lecció de càntirs; quatre xerracs en fila i una columna de llànties. Allà on mires hi apareix una col·lecció petita i agermanada: tisores, claus, arades, pedres…

  
Enmig d’aquest món ordenat hi ha una taula. I l’omplim de seguida: copes de vi ranci, olives fetes de casa, embotits, formatges, hospitalitat i ganes de tastar, picar i xerrar.
Encara que no hi és, també ens entaulem amb el pare de la Gemma, l’Àngel Sentís, perquè aquest és el seu espai, el seu lloc al món potser. El lloc que endreça i desempolsega i el temps que destil·la en el llarg camí del vi ranci. I diem que tornarem per conèixer l’Àngel, però ja el coneixem una mica, perquè la Gemma el té als ulls mentre ens en parla.
I parlem de vins, una gana que crida l’altra, que deia la mare de la Teresa, del vi que es beu la bota, d’això i d’allò i la part dels àngels.
I el resum el fa la Núria Cadenes: vi i olives…la vida.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

PRIORAT_en_PERSONA 2019 L’anada_ CRÒNIQUES_2


18 D’OCTUBRE, TARDA

Adalil: Josep Palet, de Margalef

Cronista: Júlia Viejobueno (text i imatges)

A Margalef recollim el Josep Palet, el segon adalil d’aquest Priorat en Persona. Coneixedor i entusiasta del Montsant, ell serà qui literalment farà honor a la definició d’adalil que tant ens agrada, la de qui sap les entrades de la terra.

Transitem per pistes carregades de furgonetes, rulots i escaladors penjats a les parets. Quan ens reunim tots, el Palet ens explica que entrarem a la Cova de la Taverna i ens guia pel sender que hi porta i que ens ha de servir per escalfar els músculs. Voregem l’embassament, massa buit d’aigua per falta de pluges, però tot i així imponent amb les roques del Montsant fent-li de muralla.

L’adalil ens va explicant curiositats d’aquest indret, des de la bellesa que hi ha a la primavera fins a la història dels maquis que s’hi amagaven fa unes quantes dècades. Seguim caminant en fila, creuem un pont, enfilem un tros de camí més, passem per davant d’un forn construït davall d’una bauma i davallem fins a trobar-nos una roca que ens acull. L’entrada de la Cova de la Taverna impressiona. L’aire humit i fred que surt d’aquell forat fosc, les grans masses rocoses que ens acullen i que alhora absorbeixen la llum ràpidament… És el moment de descarregar les motxilles, treure els frontals i preparar-se per l’aventura.

Tres de nosaltres ens erigim com a desertors; la claustrofòbia i els problemes tècnics ja tenen aquestes coses. Des dels nostres llocs mirem com entren cap a les entranyes de la terra, i en poc temps ja ni veiem la seva llum ni els sentim parlar. Improvisem un campament molt precari i ens disposem a esperar: dibuixem, mirem el paisatge, fem fotos, fem d’exploradors, parlem de toros, de contaminació, i de la possibilitat que apareguin soldats, porc senglars o altres criatures des de les puntes de la muntanya… I quan ja comencem a refredar-nos sentim unes veus conegudes.

Poc a poc apareixen tots. Arriben amb una cara de felicitat envejable, plens d’energia i fins i tot flexibles. Ens expliquen que allà dins s’han follat unes quantes roques i que després, al sortir, han tornat a néixer. Després també ens comentaran que hi havia algun ratpenat, que han vist un gripau i mirant les fotos sembla que algun dimoni i tot, però això queda en un lloc secundari després de les primeres revelacions.

Abans de marxar el Palet proposa fer una mica de txi-kung. El que fins ara havia estat el nostre campament es converteix en un petit cercle on els escriptors comencen a estirar-se seguint les indicacions de l’adalil. Els seus moviments porten l’energia per tot el cos, des dels braços a les costelles, des del cap fins als peus. L’arbre que tenen al costat deixa caure tres fulles grogues, com si també formés part d’aquell exercici conjunt. I pel mateix camí que hem arribat però havent tornat a néixer iniciem la retirada.

La propera parada serà dins del poble. El Palet ens continua fent de guia, ens ensenya els escuts i les marques que hi ha pels carrers, i ens obre les portes de casa seva. La foscor del pis està trencada per la llum tènue que entra per les finestres i per la llum que il·lumina una taula que para amb uns quants plats i on deixa set pots de melmelada. Ens explica que aquelles melmelades les fa ell amb fruits silvestres i que són de gustos diferents als que estem acostumats, però no ens desvetlla de què són. Les serveix amb cura tot dibuixant una paleta de colors i quan acaba comencem el tast. Cada cullerada és una sorpresa al paladar que només podem resumir dient “quina passada”. La degustació acaba amb els nostres agraïments i amb una abraçada càlida de l’adalil per cada un dels visitants. Davallem altre cop cap a la carretera i fem l’últim trajecte del dia, tornem a casa.

 

 

 

 

 

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

Facebook


Twitter