dibuix de Quim Soler

CRÒNICA DE LA TERTÚLIA VITERÀRIA DE TARDOR – L’ACABADORA, de MICHELA MURGIA


 

És des d’aquest silenci, que podem gaudir la riquesa dels seus silencis lluminosos,  fèrtils de saviesa antiga.
 

Ens vam trobar per parlar de L’acabadora, de l’escriptora sarda Michela Murgia. Teníem un convidat de luxe,  Stefano Puddu, un sard que viu a Catalunya i que és l’autor de l’epíleg de la versió catalana. Estàvem, a més, acompanyats per l’escalfor aspra del Cannonau, un vi també sard, amb regust de terra agrest i sorruda.

L’acabadora ens explica la història de dues dones, la Bonaria Urrai —dipositària d’un saber i d’un ofici secret i sagrat— i la Maria Listru, la seva “filla de l’ànima”, unides les dues per un vincle més potent que la biologia. Hi ha també un tercer protagonista, que és tota la comunitat d’un poblet de Sardenya, voltat de vinyes i de rostolls, separats per parets de pedra seca. La novel·la està escrita en un estil molt acurat en què diàlegs mil·limetrats i descripcions de gestos i mirades diuen sense dir la culpa, la compassió, els retrets, l’expiació, el perdó…

Amb les valuoses aportacions del nostre convidat i l’entusiasme suscitat per la lectura d’aquesta obra, vam passar més de tres hores discutint al voltant de tots els temes que s’hi evoquen, vam saber de la seva gènesi —tan literària— i en vam degustar els fragments més corprenedors.

Però si, com ens va clarificar el Stefano, aquesta novel·la està escrita des del sard, i el llenguatge de Sardenya és, sobre tot, el silenci ¿no va ser una contradicció que ens dediquéssim tanta estona a abocar paraules sobre ella?

No, no ho va ser.

Ara, després de la tertúlia, cadascú de nosaltres pot trobar el silenci necessari per rellegir i fruir aquest text intens i contingut, carregat de matisos, que ens parla, sense anomenar-los, dels misteris més essencials de la vida: la maternitat, el naixement i la mort.

És des d’aquest silenci, que podem gaudir la riquesa dels seus silencis lluminosos, fèrtils de saviesa antiga.

Matilde Martínez Sallés

 

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

SALVADOR ESPRIU- 100 ANYS – INDESINENTER


Un dels textos necessaris d’Espriu que mai no passen de moda…

Ens cal, sense aturall, arriscar-nos a ser qui som.

si més no durant el 2013… BON ANY!

Una versió de Raimon

Nosaltres sabíem
d’un únic senyor
i vèiem com
esdevenia
gos.
Envilit pel ventre,
per l’afalac al ventre,
per la por,
s’ajup sota el fuet
amb foll oblit
de la raó
que té.
Arnat, menjat
de plagues,
sense parar llepava
l’aspra mà
que l’ha fermat
des de tant temps
al fang.
Li hauria estat
senzill de fer
del seu silenci mur
impenetrable, altíssim:
va triar
la gran vergonya mansa
dels lladrucs.
Mai no hem pogut,
però, desesperar
del vell vençut
i elevem en la nit
un cant a crits,
car les paraules vessen
de sentit.
L’aigua, la terra,
l’aire, el foc
són seus,
si s’arrisca d’un cop
a ser qui és.
Caldrà que digui
de seguida prou,
que vulgui ara
caminar de nou,
alçat, sense repòs,
per sempre més
home salvat en poble,
contra el vent.
Salvat en poble,
ja l’amo de tot,
no gos mesell,
sinó l’únic senyor.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

Mentre esperem la crònica de la darrera tertúlia viterària…. ara que s’acaba l’any…


Us deixem la foto de l’albada de l’endemà, amb el text del nostre convidat a la tertúlia sobre l’Acabadora, de Michela Murgia.

Un llibre que us recomanem per llegir el 2013, si encara no ho heu fet. En els enllaços hi trobareu raons potents per fer-ho…

————-

L’alba d’avui també tenia sabor a vi
amb morats i robins de most que bull
en un racó de l’horitzó que el vent fa ample i enmig d’aquest silenci que la piuladissa no trenca.
La llum va desvelant la dignitat d’aquesta terra antiga
les marques dels ceps   nobles com arrugues
l’aspror de caràcter del relleu, tanmateix generós amb qui n’explori els plecs més callats i recòndits.
I rere aquesta austeritat d’escorça
sempre a punt l’alegria.

Stefano Puddu, el Molar, 16 de desembre de 2012

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

casi un segle de dignitat: NEUS CATALÀ, Un cel de plom….


Us posem un article excrit fa 7 anys. Que segueix sent actual.

Demà a al Biblioreca estrem i Fa, donarem les gràcies a Neus Català per haver mantingut la integritat més enllà de tots els horrors.

EL PUNT 26-4-2005

Un clam de mort, un cant de vida

 

memòria històrica

ROSER VERNET.

Torno del camp de concentració alemany de Ravensbrück,  hem anat a acompanyar la Neus Català, darrera supervivent catalana del més d’un centenar de milers de dones de tot Europa que passaren per aquest infern.
És un viatge al cor de l’horror nazi que ens mostra fins a on els humans som capaços de denigrar-nos: per acció i per omissió. En un entorn idíl·lic, enmig d’una natura amable en aquesta primavera encara incipient, costa d’entendre que puguin compartir un mateix espai realitats tan oposades. Però la visita al camp ho fa evident, evident fins a l’extrem de fer mal a escassos metres del mur del recinte del camp, les quatre cases on vivien els alts comandaments, model de casa confortable i estèticament reeixida, en són un exemple. Però aquesta evidència no necessàriament et serveixi per entendre-ho.
Com tampoc no podem arribar a copsar la magnitud de l’horror, malgrat els testimonis de supervivents com la Neus, que ens mostra el llac del qual extreien fang i en el qual jauen les cendres dels forns crematoris, davant per davant del poble ignorant. Que ens explica com feien arrossegar a dones famèliques un corró de granit de més de mitja tona de pes, amunt i avall, sense cap altre objectiu que el càstig estèril. Que, amb veu trencada, ens parla de la companya cremada viva en aquell recinte amb tres forns i unes finestres de vidre que reflecteixen el campanar del pobre veí, ignorant.
Només qui ho ha viscut, i ha sobreviscut, pot saber de l’abast del dolor i del patiment, lligat de manera indestriable a l’abast de la crueltat i la indignitat. Ens ho deia la presidenta del Comitè Internacional de Ravensbrück, Anette Chalut: Com podem fer sentir als visitants la magnitud de tot el que en aquest espai es va viure? Com podem transmetre tot el patiment i la mort en vida? Cal mantenir els espais de la memòria perquè mai no s’oblidi aquest horror.
De tantes imatges, però, avui em quedaré amb la de la Neus retrobant-se amb la Titin i la Blache dissabte al matí. Les tres rient com noietes que recorden les seues aventures a l’escola. Les trapelleries que feien, que no eren res més que actes de sabotatge en tota regla a l’exercit alemany (posaven polls i mosques dins dels cartutxos, o dissenyaven pantalons militars amb tres camals…). Reien recordant-ho. I, davant la meua estupefacció, van afirmar, entre rialleres i serioses, que va ser precisament aquesta capacitat de riure el que les havia mantingut vives. I, diumenge, la imatge de la Neus amb una exdeportada holandesa, cantant, cadascú en la seua llengua, aquell cant que té per tornada «exèrcit popular, endavant»!
Perquè necessitem pensar que hem sobreviscut, encara que, com també va dir algú, els camps de concentració i l’horror que representen continuïn vius en el seu esperit més indigne. I la llista seria llarga, però citem, només, Txetxènia… Hem de mirar al passat per conèixer què i com va passar i aprendre de l’exemple de víctimes i supervivents. Però és en el present que cal actuar fermament.
Si no, de què ens serviria plantejar-nos de fer reviure uns escenaris que mai no haurien d’haver existit, perquè mai més no tornin a existir?

 

 

 

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

UN CEL DE PLOM – NEUS CATALÀ – presentació dissabte 24 a la biblioteca Estrem i Fa


Per primera vegada, l’extraordinària vida de Neus Català, explicada per ella mateixa i reviscuda a través d’una ambiciosa novel•la de memòries magistralment construïda per Carme Martí. La infància a pagès a Els Guiamets, un petit poble del Priorat. La joventut interrompuda per la Guerra Civil i la ràpida presa de consciència social. Barcelona, Premià de Mar i, finalment, la retirada a peu per la frontera fins arribar al sud de França. La resistència, els maquis i el primer gran amor. Passió i rebel·lió, fins al dia que els SS truquen a la porta. Presó. Un llarg viatge de tren fins Ravensbruck, Hollschein … i el començament de l’infern.

Ens plau  convidar-vos a l’acte de presentació del llibre Un cel de plom de Carme Martí sobre la vida de Neus Català.

Amb aquest acte, volem retre homenatge a la vida d’aquesta prioratina que ha sabut mantenir la dignitat al llarg de la seua vida.

Ho farem a la Biblioteca Estrem i Fa de Falset, dissabte 24 a les 12 del migdia.

Presentarà l’acte Montserrat Giné, presidenta de l’Associació de víctimes del franquisme de Tarragona.

Hi intervindran:  Jonàs Macip, conseller de cultura; Carme Martí i Neus Català

 Col·laboren: Consell Comarcal del Priorat; Celler dels Guiamets; Amsterdam Llibres

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

crònica de la tornada de SARA BAILAC


Piorat en Persona és la proposta singular del Centre Quim Soler, la literatura i el vi per mostrar la comarca a un grup d’escriptors que posteriorment contribuïm a fer créixer un peculiar diccionari. El primer contacte amb el Priorat no pot ser més intens, quatre dies de voltar-lo guiats per quatre adalils. Aquestes persones que l’any passat ens descobriren la comarca tenen perfils diferents -des d’una ermitana, a un agricultor ecològic passant per un escultor i una pagesa-, que ens mostraren un punt en comú: el seu Priorat. Lluny de compartir les característiques d’un guia turístic, els adalils ens obriren les portes de la seva terra, però també de la seva vida. I a banda dels rigors dels itineraris per a turistes també hi hagué espais per reflexionar sobre el passat, el present i el futur de la comarca, però també sobre les decisions i les reflexions que dibuixen els contorns de la vida.

Després de la immersió a la terra del vi, els escriptors que participàvem de l’experiència vam contribuir al diccionari del Priorat en Persona, una experiència personal però col·lectiva, íntima però oberta. I enguany hem tornat a passar comptes amb la comarca. Entre les activitats de la tornada, s’han fet actes de presentació de les noves entrades que ja formen part d’aquest diccionari col·laboratiu que al més pur estil wiki va configurant el paisatge literari d’aquesta comarca. Completen el programa d’actes la visita dels escriptors a l’institut i a les escoles, la lectura de textos a la biblioteca i la cloenda de la segona edició del projecte.

Però si l’experiència del Priorat en Persona dista de ser un passeig turístic també l’experiència als centres educatius sembla lluny de les habituals trobades entre alumnat i escriptors. D’una banda, perquè els nois i les noies han treballat els textos del Diccionari del Priorat escrits per aquests autors. Això vol dir que allò que han llegit prèviament a la trobada els ha interpel·lat directament perquè els parla d’allò que senten més proper i seu: el lloc on viuen. D’altra banda, perquè l’apropiació que ells i elles fan del tema els porta a recrear els textos dels escriptors –confrontar-los, fins i tot- amb nous textos, amb dibuixos i amb un llistat ben extens de preguntes. Als seus textos destaquen allò que els fa sentir orgullosos de ser d’on són: el cel estrellat a la nit, el pa amb vi i sucre, les carreteres amb corbes, els fruits de la terra.

I és en aquest punt on és fa tangible el sentit del projecte: quan els prioratins se’ls fan seu. És també en aquest punt quan els joves proposen nous indrets que els escriptors nouvinguts haurien de conèixer a la comarca (“si jo fos adalil”, diuen). Al mateix temps, l’experiència de la lectura del diccionari els deixa visiblement fascinats per les persones i els paisatges que els escriptors vam tenir l’oportunitat de conèixer. Els alumnes de l’institut ens diuen que volen voltar el seu Priorat per redescobrir-lo. Bingo.

L’acte a la biblioteca de Falset i la cloenda a Els Guiamets són també una rendició de comptes amb els prioratins que escolten els textos i els llegeixen. Persones que es converteixen en còmplices de l’experiència, que s’acosten a tafanejar com es veuen des dels ulls d’un altre i es sorprenen d’allò que els forans s’han aturat a apreciar. Diuen que lo mig del món és en aquesta comarca de gent perseverant, de vi, i sembla que no és gaire lluny de la realitat perquè aquest particular diccionari conté paraules que desperten i que volen reclamar un lloc al mapa.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

Facebook


Twitter