I — Sorescu, per entre vinyes (Xavier Montoliu Pauli)

D’una lectura al Centre Quim Soler, la literatura i el vi

 Què diria Sorescu en veure o assistir a algun dels actes que han tingut lloc arran de la traducció al català d’aquesta antologia Per entre els dies–és una de les preguntes que m’interpel·la quan assisteixo a una nova presentació, i em comforta pensar que des del seu capriciós surrealisme ens mira, entre burleta i astut, mentre reunim les cadires disponibles per llegir i escoltar els seus poemes. Què diria si anés al club de lectura del Centre Quim Soler on els assistents a la trobada portaven el llibre guixat, donat de tan fullejar-lo, i amb ganes de saber més coses d’ell, de la seva literatura i d’on procedia?

 Fou una trobada sòbria, com ho és la gent d’aquesta terra i del bon vi, però amb molt d’entusiame també, capitanejada per Roser Vernet, que va saber recollir les cadires de cals veïns del Priorat, Reus, Barcelona, Badalonaper convocar aquest prestidigitador romanès que és Marin Sorescu, un autor sorprenent, per desconegut també, com ho són sorprenents tantes altres coses de la llengua i la cultura romaneses un cop descobreixes que en aquelles terres hi pampallugueja una llum esfèrica, tant genuïna com la que brilla algunes nits de desembre pels revolts de tota l’emboirada comarca prioratina.

 I la seva màgia –com li atribueix Francesc Parcersisas al pròleg del llibre- s’havia acomplert. Les cadires eren ben receptives a la poesia de Sorescu i, ell, burleta i astut, penso que ja ho devia saber mentre escrivia els seus poemes, amb les mans a l’esquena i pensatiu, pel camí més recte possible, a pesar que des de darrere venia un tren -Romania s’estava convertint en un monstre negre- que s’apropava a una velocitat aterridora.

 Certament, amb o sense la lectura del pròleg o bé d’altres informacions sobre Sorescu, la seva poesia va resultar molt atractiva per a tots, i per a mi també. Per això jo també em vaig emocionar, i durant aquella bona estona Sorescu ens va explicar la dolça mort de la seva ànima, però també bona part de la seva vida, a través de la lectura en veu alta d’alguns dels poemes –una vida duta per entre els dies, en un entorn comunista sovint més absurd que el mateix teatre de l’absurd.

 Afortunadament, aquell tren no el va atrapar mai, perquè –tal i com va augurar- sempre hi hauria gent –lectors, crec- amb les mans a l’esquena i pensatius. Tanmateix, les conseqüencies d’aquell monstre negre encara són palpables avui en dia –gairebé mig segle després de ser escrits els versos del poema «El camí» i a punt de commemorar-se el 25è aniversari de la caiguda del mur de Berlín i també la cruenta fi del comunisme romanès amb el judici i mort del matrimoni Ceauşescu, els conducători del tren- en la geografia romanesa però també en la nostra, amb una societat en crisi farcida d’objectes –i subjectes- no pensants.

 És en el Priorat –però també en moltes comarques romaneses- on encara es pot contemplar i viure per entre els dies de cada dia la genuïnitat d’un paisatge, d’uns camins patrimonials que encara resten el més recte possibles, mereixedors de la distinció de patrimoni mundial, especialment perquè són paisatges que han conservat una determinada imatge –espiritual- del món, gairebé intacta de monstres negres.

Mentre conduïa cap al Molar, un fil de teranyina surrealista em va fer pensar com m’hauria agradat veure Roser Vernet acompanyant Marin Sorescu des de casa seva fins a la cartoixa de Scala Dei, tot xino-xano, per llegir-hi plegats el seu poema «Escala cap al cel» i saber què ens en diria la seva bonhomia en veure aquest lloc secular d’on des de dalt ens llancen escales cap a… I què en diria la seva ànima? I saber, què li respondria Roser Vernet…

Vam parlar també del procés de traducció a quatre mans amb Corina Oproae, i com entre converses, traduccions posades en comú i discussions, el llibre va anar avançant durant dos anys ben bons.

I per tancar el cercle que ens havia conjurat: la ronda per llegir cadascú un poema, en català i algun en romanès –vam regretar que no ens els llegís Corina Oproae. Per després passar a fer un tastet, amb coques casolanes, i formatge i vins romanesos. Moltes gràcies a la Carme, la Laura, la Núria, en Toni, la Fabiola i el Joan Josep, el professor Joaquim i la seva senyora Carme, Roser, la Núria i el Pere, la Clàustre,la Matilde i el Fèlix, la Maite…aguns del socis d’aquesta tertúlia viterària, que havia tingut ocasió de conèixer amb unes amigues un parell d’anys abans en un viatge prou plujós tot acompanyant Montserrat Abelló. En aquella ocasió havien escollit llegir poesia i la Montserrat va fascinar-nos, mentre desgranava la seva teoria poètica: «la poesia diu “la meva veritat”». Sorescu també diu «la seva veritat», una veritat que vam fer nostra perquè la seva és també una poesia desgranada per entre els dies.

Un fil de teranyina va teixir aquella trobada, i per una singular scala coeli, al Molar, l’ànima de Sorescu ara batega a les parets del Centre Quim Soler…Caldrà, Roser, que hi posis encara un altre marc… la propera lectura ja ha deu haver estat convocada!

 Badalona, gener de 2014

———————–

II –TERTÚLIA VITERÀRIA D’HIVERN,  Carme Bou Sala

MARIN SORESCU

Poesia en copes, a glops d’un Riesling romanès sec -costa Jidvei- de la varietat de raïm Feteasca -donzella, diu que vol dir- i que després la vam poder tastar en un negre sec i un altre de semi-dolç, amb aromes que recorden el préssec. Molt popular, aquesta varietat. Com la poesia de Sorescu en el moment de ser escrita. En Xavier Montoliu anava fent de mestre de cerimònies, tant pel que feia a l’autor com pels vins que vam beure. Les seves explicacions -i el vinet gola avall- ens van fer baixar també uns quants anys fins trobar-nos enmig i finals del segle passat, en plena ebullició comunista. La gent progressista intel.lectualment parlant, a Romania, era la gent de dretes. Un moment, necessito un altre glopet. Molt bé, doncs sí, realitats i móns paral.lels dins a casa, la bella vella Europa! Sorescu sembla que va saber capejar el temporal de la censura comunista fent ús d’una ironia molt subtil. Home bàsicament de teatre, els seus poemes s’encomanen de l’estil directe, gens ornamentat, bàsicament dialogant i ple a vessar d’imatges quotidianes. La tertúlia va ser testimoni d’aquesta capacitat oral de l’autor.

En voleu una mostra? Aquestes són les primeres línies i títol -en un cas- dels poemes que vam llegir els tertulians en veu alta. Els he escrit seguint l’ordre amb què els vam anar recitant. Feu un moment de pausa.

 Es tanquen els llums. De fons, una veu ferma, pausada i amb un cert poder encantatori deixa anar aquests versos…

 M’he amagat dins una petxina, al fons del mar. Conec el pas del temps, el foc sagrat… Un dia, amb les mans a l’esquena i pensatiu (una palla s’ha passat tota la joventut dins un matalàs)…quan penso el que m’espera també a casa, cada vespre…quadres.

Al matí, una llesca fina de vida, un fil de teranyina (tinc les parets de casa plenes de marcs). Si t’allunyessis una mica… Shakespeare va crear el món en set dies. Déu és sord.

Potser caldrà aprendre bé la lliçó que ens proposa en Marin Sorescu i saber utilitzar més l’absurd com a eina contundent per parlar de la realitat, la que vivim i la que ens fan viure.