(cronista_ Miquel Lligadas)

MARTA CARDONA, Violinista (i vital)

PRELUDI

Falset, 16h. Capella de Santa Càndia, (per que aquí?), un sol de tardor s’abraona damunt meu.

                                                                 Espero…                         

Falset, 16h. 25’. Capella de Santa Càndia, em coc.

                                                             Desespero…

Falset, 17h. capella de Santa Càndia. La remor d’un motor… un cotxe s’atansa, a dins dos somriures, son la Marta i el Borja, el seu company. La Marta baixa del cotxe,  vestida, com és habitual en ella, tota de negre, em fa pensar en una corxera, el seu cabell llarg, molt llarg li dona l’aire d’una nimfa enjogassada i trapella, somriu molt, l’esguard inquiet, profund.

TEMA

Ens adverteix que haurem de caminar una estona, que si volem el Borja ens pot atansar amb el cotxe… Sembla voler disculpar-se…

Decidim seguir-la a peu, camí amunt uns trenta minuts, el camí transcorre entre conreus, alguns avellaners deixats de la ma de Deu, d’altres ben cuidats… alzines, camins perdedors a un i altre costat…casetes de tros i masos, de mica en mica el camí s’enfila, la Marta ens explica que viuen enmig de la natura, isolats, acompanyats dels canvis de llum, dels sons de l’entorn, diu preferir el fred a la calor, que estar recollida a casa els dies grisos li dona molta energia per les llargues hores d’estudi, que poden ser  vuit o fins i tot més hores… si hom és observador podrà veure sota el seu maxil·lar esquerra el senyal de tantes hores d’estudi, segell inconfusible dels violinistes de debò…

DESENVOLUPAMENT

Arribem a la fi, en un paratge més feréstec, una cruïlla de camins, bosc d’alzines i algun castanyer… castanyer?… (teníem entès que els castanyers donen castanyes)… però ve-t’ho aquí que aquest en concret dona… V I O L I N S!!!… la faceta trapella de la Marta s’ha fet manifesta.

Complaguda de la seva juguesca la Marta ens fa asseure, ens dona un got d’aigua i ens comença a parlar d’aquells violins, de la seva història particular, dels seus inicis en la música encoratjada pel seu pare, també músic, ens va presentant un per un els instruments, un de molt xicarró, amb el que va fer el seu primer concert amb set anys tocant el “Perpetum Mobile” de Fritz Kreisler. Un altre comprat anys més tard, i així anant fent, com qui presenta la família a les visites…  per arribar, a la fi, a un d’ells que te gelosament guardat dins un estoig. “aquest, si, amb aquest hi tinc una relació d’amor odi, em traeix, me la juga de tant en tant però l’estimo, és ELL”… el seu violí, el que no deixa que ningú li porti, el que cuida i mima, i que de tant en tant el porta al seu luthier de confiança a Astúries, ens explica que és un violí construït l’any 1848 per Francisco España, que va ser propietat d’un violinista del Liceu, ens parla del seu so, de la marquetería de banús i ivori que el guarneix, i ens parla del seu arquet, que va pertànyer a Yehudi Menhuin i que ella va comprar, fent un gran esforç, al seu mestre Xavier Turull. (BOCABADATS…)

REEXPOSICIÓ

La Marta, quan ens parla de la música transmet  credibilitat,  seriositat, rigor… “sense un esforç no hi ha bons resultats”.   Planta el faristol amb les partitures, el rostre se li transforma, adquireix un aire seriós i transcendent… J.S. BACH. Primera sonata. La Marta, fimbradissa tota ella, sembla abduïda per la música i es transmuta en un element musical més, ella esdevé aire, so, llum, natura… impecable, ara la Marta  ÉS.

CODA O FINAL

La tarda ha anat passant,  Amb molta cura la Marta va guardant cada un dels instruments al seu estoig, vol que anem a casa seva, ens diu que des de allà gaudirem de la magnífica posta de sol tot prenent un vi i un “cóc de la mare”.

 Fosqueja, camí de tornada cap a Falset, puc imaginar a la Marta, al seu redós envoltada de vinya, alzines, estranys “castanyers-violinaires”, les tardes d’hivern… compartint hores amb J.S.Bach, Gabriel Fauré, Kreutzer, Sibelius…i com no…amb “lo” Borja.

---