__AGENDA DEL MES D’OCTUBRE…


Octubre/novembre 2013

 

Dijous, 3 d’octubre a Llibreria ALIBRI

                                                            PRESENTACIÓ DEL LLIBRE DE Pere Audí, la primera d’una rècula…

i la farem Falset el dia 27/10 

(amb sorpresa…)

A Barcelona, carrer Balmes, 26 (hora a confirmar) Presentarà el llibre Maria-Antònia Oliver. I evidentment portarem vi del CQS


 —————————————————————————

Divendres, 4 d’octubre a

la BIBLIOTECA ESTREM I FA 19 h

 

 

Presentació del llibre que recull els contes guanyadors del primer premi “El català pel món” de Godall Formacions, que es va lliurar enguany per la Fira del vi

 

 

 

—————————————————————————————

Del dia 17 al 20  TERCERA EDICIÓ DE PRIORAT EN PERSONA

l’acte de cloenda, el dia 20 a migdia, es farà a la Vilella Baixa

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

__MALANYET, de Pere Audí Ferrer, la novetat d’aquesta tardor!!


Ens complau cosa de no dir (que deia aquell) publicar aquesta entrada al nostre bloc.

El nostre soci Pere Audí, sinyor mestre de Marçà, acaba de veure a les llibreries el seu primer llibre de ficció. La Història en majúscula que ens ha anat descobrint amb els seus llibres anteriors, aquí esdevé un reguitzell de petites històries a mig camí de la realitat ficcionada o la ficció realista, que ens ajuden a completar aquell mosaic que va ser el nostre passat no tant llunyà, el nostre paisatge quotidià d’una part important del segle passat.

Un llibre ric, amb un aportada que li fa honor, dibuixada per la Núria Estapé, secretària del centre i companya del Pere… Vaja, que tot queda a casa…

I de que`va el llibre?

“El Malanyet no és una novel·la històrica: no hi ha un heroi, ni una heroïna, ni un misteri a desvetllar, ni un malvat que vol impedir que l’heroi o l’heroïna desvetllin el misteri o el desvetllin abans que ell. De fet, probablement no és ni una novel·la. No. En tot cas, el Malanyet (nom d’un barri de Falset) és història feta relat. Perquè l’autor parteix de fets reals, majoritàriament quotidians, protagonitzats per persones reals; fets reals i persones reals d’aquells i d’aquelles que no surten als llibres d’història. Fets i persones que ha descobert investigant principalment en hemeroteques, buscant la notícia petita, sense transcendència, i també mitjançant entrevistes a persones que els conegueren, els fets i els protagonistes, més o menys de prop.

I a partir del que va trobar ha bastit un relat també intranscendent, potser, però un relat ple de vida. Pel Malanyet desfilen des del carlí a l’anarquista, des del capellà de poble al republicà laic, des de la minyona a la senyora, des de la prostituta a la velleta missaire, des del lligaire al lerrouxista, des de la Guàrdia Civil al Sindicat Únic. I a través de la mirada de cadascun, descobrim com era la societat rural prioratina ara fa uns cent anys. I, en la mesura que la situació no era gaire diferent a altres llocs, descobrim com es vivia ara fa uns cent anys. Descobrim un món fet de grans riqueses i profundes misèries.

I, tanmateix, l’autor ha volgut defugir del dramatisme del moment per elaborar un relat que ens dibuixa una rialla a la boca i ens permet anar a dormir ben relaxats després d’haver-ne llegit un capítol.”

El llibre el presentarem el dia 3 d’octubre a Barcelona, a la llibreria ALIBRI,  en farem difusió com cal,  de moment, però,  reserveu-vos la data.

Després del vermar, al Priorat com toca i pertoca!

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

__#20anysQuimSoler A LA SETMANA DEL LLIBRE EN CATALÀ


Dissabte, dia 14 vam ser a BCN a llegir textos de Quim Soler a l’espai “estem d’aniversari” que la ILC ha organitzat per recordar aquells escriptors dels quals enguany se celebra algun aniversari rodó…

Per als que no vau poder vindre, us adjuntem una mostra de text i alguna imatge

« L’altra tarda un rètol em va salvar la vida, anava jo a suïcidar-me pels volts de la Rambla de Catalunya, a Barcelona, i quan passava pel carrer Provença, a l’aparador d’una botigueta de modes, tuls i sedes diverses, hi havia aquesta demanda formal, escrita a mà, amb majúscules i fet amb retolador: ES NECESSITA SENYORA PER COSIR TARDES. Us puc ben jurar que just en aquell moment vaig sentir dins del meu ésser que acabava d’esclatar un castell de focs artificials.

«I si una tarda se us esquinça pel bell mig haureu de buscar això: una cosidora de tardes, perquè pels forats d’una tarda un no tarda a perdre il·lusions. I aleshores un es pot imaginar un somni, un somni en què coneixes  una cosidora de tardes. En principi les cosidores de tardes aconsellen als seus clients que els facin a mans fragments de tardes seves, o sigui aquells instants inoblidables: una mirada al passeig, una emoció amb pigues, un primer petó -ai, ja tan llunyà-, un parpelleig impossible, la piga al llavi…. Amb aquests retallets, una bona cosidora de tardes, una professional, te’n pot arribar a confegir una magnífica tarda de recanvi, per tenir-la a punt per aquells dies en què tot se’t torça…

i el tall final de l’acte, un minut i mig de la Porta des Somnis de fa més de 20 anys…

la porta dels somnis (fragment)

 

 

 

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

__TERTÚLIA VITERÀRIA D’ESTIU__ Estimada vida, d’Alice Munro__


Traducció de Dolors Udina

Carme Bou, cronista

Feia bo d’estar fora per parlar d’un llibre de narracions. Potser perquè a l’estiu ens plauen les coses petites, les pinzellades, els tastets. La garbinada ens venia a trobar -puntualment, Roser- i el grup de la tertúlia s’hi ben disposava amb una copeta -una, és un dir- de mançanilla a la mà. La Guita, concretament. Per posar vida a les històries -ens deia la Claustre- i d’aquesta manera contrarestar la manca d’afecte, la fredor dels personatges de la Munro. A ells, potser no, que no els va arribar aquest afecte, però als tertulians ens va desfermar la llengua i ens va dur a la necessitat d’expressar tot allò que ens havia fet sentir l’escriptura de la Munro. Semblava que la lectura ens hagués deixat tancat dins nostre el tresor amagat de les seves pàgines i en aquell moment, com ampolles destapant-se, deixàvem anar els nostres efluvis. Ben mirat, un altre encert, la mançanilla. Feia exactament el mateix efecte -amb e, ara- que les narracions, però en direcció inversa. Bravo.

La Munro, parca en explicacions panoràmiques i detallades, juga a fer que el lector participi del mateix creixement dels personatges. Constantment ens té marcant camins, dibuixant situacions que després ella, en cops magistrals, fa tombar per altres bandes. Hi passen moltes coses en aquest llibre. D’entrada, la vida mateixa. Estimada, és clar. Dialogant, explicant. Estimada vida…  I els temes de religió, de sexe, la guerra, malalties, el no gosar…et van tocant, et van presentant una societat incapaç de crear lligams però una societat que reconeixem bé. Existeix. Els personatges com mirall d’aquesta societat tensa, violenta. Continguda.

A l’última narració, la que dóna tìtol al llibre, l’Alice Munro exclama que el que escriu no és cap història. Només vida. I va confegint una peça en la que el que queda és la grandesa de les coses petites. L’efecte és gran. Jo pensava que… i la realitat del que era no se sabrà mai a no ser que la casualitat -en aquest cas uns poemes- et posin al teu davant l’explicació real. La que val per a tu, escriptora, també per al lector. No pas pels seus protagonistes, en aquest cas la mare i la peculiar senyora Netterfield.

És en aquest vagarejar del que vivim com a realitat pròpia que es belluga la Munro. I fent-ho, ens alliçona sense escarafalls. Com una mestra estimada.

 

 

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

POESIA__MÚSICA__VI: IMATGES I ALGUN TEXT DE LA POETADA DE DISSABTE, 14 de juny


fotos de Ramon Bargalló (tastet) — crònica d’Oriol Fuster a Núvol

 + més imatges

TAST DE TEXTOS…

1. versos de vi d’un i altres, dits amb veu d’Albert Benzekry: LiPo, Manent, Parcerisas, Vinyoli, …

De Li Tai-po sabia
          que dictava els seus versos, embriac,
          i que es llançà de nit al mar
          per agafar la lluna

2. Ester Andorrà, “Afamats” de digestió lenta i precisa…

cop de puny a la paret
i mirada perduda.
d’això va la història.
de vidriera obrint-se
d’hematoma de l’oblit,
del panadís de flonges hores.
i de l’emulsor que s’amotina.

 

3. Anna Ballbona (amb dos “b”) i els seus conills de gàbia, que no engabiats…

El triple salt ha estat rodó.
Feta com si no, la pirueta
provoca escarafalls i “ohs”.
No t’enganyis, quan treus el cap
per entre la cortina torta
l’ovació va sempre per l’altre.

 

4. Joan Todó, lo xic de la Sénia… que parle a butxacades

Allà pengen xarugues, cordes, sacs,
 càvecs, cabassos, i els unglots per collir olives.
Allà juga un xiquet entre enderrocs;
S’encimbella figuera amunt, percaça
Les bossses moradenques, de vellut,
Que suen llet, le sobre i abeurant-s’hi
Intueix l’estimball.

 

5. Josep Pedrals, ben sonat (en tots els sentits i tons, sostinguts i bemolls).

Vinc de la veu de la veu
que -vés tirant-surt del fons de la gola
del rebesavi de l’avi que seu
al seu portal i quen passes diu Hola!

 

6. Andreu Subirats, la ràbia i la força contra enganys (de raps o perdius)

L’engany del rap és com un duro sevillano,
o com foradar pessetes per a fer-les passar per rals;
és prometre peix i portar morralla, és ja vinc, ja,
que vinc que vindré, i vindre més tard, demà.
És la llenya que no crema i l’aigua que no rega,
lo plom que no pesa i la palla encesa.
És lo fruit sense llavor, una novel·la amb gust de paella,
és lo poc suc de la granera, los molins de vent a la carena.
L’engany del rap és ser l’amo del carxofar quan no hi ha carxofes
i voler pescar angules amb bussó foradat.
 

7. Boris Porter canta casasses i casa cantates.

Si dingú vol fer de suplent de déu
el déu també plega. Llavors, a l’alba,
amb una olla de cols sota la calba,
sóc déu dijous descalç damunt de neu

 

i les músiques del Diego Burian (sense paraules…)

 

 

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

__TERTÚLIA VITERÀRIA DE PRIMAVERA__ El món de Joan Ferrer__


La crònica de la darrera tertúlia viterària del CQS. La propera serà el darrer cap de setmana de juliol, amb Alice Munro i “Estimada vida” (Club Editor)

__CRÒNICA__ Carme Bou

El món de Joan Ferrer, Cèsar August Jordana

La tertúlia viterària d’aquesta primavera tan pròdiga va començar amb la lectura de les característiques del Malbec que anàvem bevent. Un vi solitari i madur amb olor de tabac i cafè, ens deia per escrit la Claustre (*), un vi que té una gran vida interior a mida que es va obrint. Caram. Quin vi tan encertat per aquesta lectura. El món de Joan Ferrer és una novel·la de l’experiència d’un exiliat a Buenos Aires. Aquest procés d’exiliat és sobretot un procés de coneixement a partir de la derrota personal. Jordana ens parla d’un món interior, de sensacions i fets d’un dia a dia que sembla que no acabi de passar mai, però que es va engruixint amb la rutina de la feina, els referents literaris, un humor intel·ligent, anècdotes de vida i d’altres pensaments. L’observador observant-se a si mateix, la seva ànima. El rerefons d’un paradís perdut -família inclosa- i la feina costosa de saber viure a un present despullat.

Aquesta vida adulta -madura i solitària com el vi- se’ns transmet com un viatge d’acceptació, com un corroborar que cap altra cosa no hagués pogut ser i per tant el que cal és aprendre a entomar el que ens ve al damunt. Són constants les preguntes del “què hi faig jo, aquí?” i l’aquí és Buenos Aires, però també les circumstàncies del protagonista, el jo i ara d’un Joan Ferrer amb tot el que ha viscut. El relat de to intimista és un relat-mirall d’una vida a examen. El mirall no enganya. En Joan Ferrer continua un fil que sent massa marcat per unes causes massa poderoses per poder rebatre-les.

Aquest conformisme -de vegades exasperant- només es veu trencat per la passió amb què l’autor parla de literatura.

El món d’en Joan Ferrer -el seu món dins la novel·la- és un món apamat. No dóna lloc ni espai a les sorpreses. La vida i la mort al davant d’un mateix per acabar corroborant un cant al fet d’existir. “Simplement sóc”, diu el protagonista a les acaballes del llibre. Simplement ell i el seu món.  I perquè és seu, és meravellós.

Una filosofia de vida-teràpia que ens convida a seure, reflexionar i, com el Malbec que es va obrint més i més a mida que es va bevent, anar descobrint el món de Joan Ferrer.

(*)

Mentre llegia el món de Joan Ferrer, anava veient un home madur (ell es sentia vell), solitari, silenciós, amb una gran vida interior, i que tal com ell reconeixia, un home que no li agrada el vi, però que disfruta amb el tabac i el cafè

A partir d’aquí vaig pensar que havia de buscar un vi solitari, madur i que fes olor a tabac i a cafè. Buscant, vaig trobar l’Alta Vista Premium Malbec 2010, un vi de la zona de Mendoza (Argentina).  Aquest vi ha fermentat en barriques de roure, de com a molt 500 l, en solitud, si ho comparem amb els 50.000 l que podria tenir qualsevol tina de mida més o menys normal. Diuen que la Malbec, la varietat per excel·lència d’Argentina, te un consum òptim cap els tres anys, per tant un vi madur ara, i com que també s’ha criat en botes, té una gran vida interior, que de mica en mica, amb temps es va obrint…

I per últim, la malbec és una varietat que dona aromes a tabac i cafè, les dues grans passions del Joan Ferrer.

Espero que es compleixin les expectatives i que no digueu “Edepol, quin vi!” Tot fent una ganyota després de fer-ne un glop.

 

 

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

Facebook


Twitter