“LA PITJOR COLLITA ÉS LA QUE NO S’HA SEMBRAT. El pitjor pecat que podríem cometre contra els nostres ideals és considerar-los ja definitivament triomfants i en conseqüència no fer res.”
Per això, també, recordem i volem fer present SALES a SIURANA
L’any 1948, Joan Sales i Núria Folch arriben a Siurana.
Com diu Núria Folch, en una entrevista:Siurana la vam descobrir des del coll d’Arbolí, venint d’Arbolí, tornant d’una llarga excursió, cap al tard, i en el coll va aparèixer Siurana, il·luminada per un cel daurat, semblava de somni, una meravella, i vam arribar a Siurana ja enamorats de Siurana.
Joan Sales mor l’any 1983 i Núria Folch el 2010, els dos reposen al cementiri de Siurana, de cara al coll per on van arribar-hi un dia.
Enguany, al Priorat, amb l’excusa, innecessària per altra banda, del centenari del naixement de l’autor i editor, hem volgut recordar-lo. I ho farem, com no podia ser d’una altra manera, a SIURANA, el dissabte 7 de juliol, cap al tard, amb un cel que esperem daurat.
Hem volgut recollir, en un petit document audiovisual, alguns testimonis de gent de Siurana que els va conèixer i tractar durant els anys que hi van fer llargues estades. I davant de l’església, a tocat del fossar, gent del Priorat i gent de fora, llegirem textos seus, que ens permetran fer un tast de l’obra de Sales i de la seua manera d’entendre el món, el proper i el llunyà. La música no hi faltarà. I per acabar, us oferirem una copa de vi del Priorat, del Centre Quim Soler.
Durant el mes de juliol, el vídeo i l’exposició “Escriure en temps difícils” cedida per la Institució de les Lletres Catalanes, es podrà veure a Siurana, Pradell, els Guiamets i Falset, on, el darrer divendres, dia 27, organitzada conjuntament per la Biblioteca Estrem i Fa de Falset i el Centre Quim Soler, es farà una tertúlia oberta a tothom sobre “Incerta glòria”, presentada per Maria Bohigas, néta de Joan Sales i Núria Folch i directora de Club editor.
No patiu pas, no, que el vi que dorm, o bé ho fa veure, en aquelles bótes amuntegades fins al sostre de revoltons, no sortirà pas destorbat…
Com pel que es veu algú temia en saber que desembarcaven al celler poetes esverats que podien pertorbar el silenci dels tanins.
N0, no patigueu pas, juraríem, juraríem que les paraules que divendres van passejar-se per la sala de bótes del celler, fetes proclames, romanços, cançons, sonets i estramps diversos, s’han esmunyit entre dogues i càrcols i a hores d’ara ja fermenten ben rimades amb granatxes i carinyenes.
Ja ho sentirem a dir, ja …Lo vi que en sortirà!!
Brindem a la salut de la colla que ens va regalar aquest tan preuat cupatge!!
GRÀCIES!!
Emili Teixidor va ser un dels participants al projecte Les cares del vi.
Aquí teniu el text seu i una foto de la visita dels escriptors participants, el desembre del 2009
EL VI FA SANG / Emili Teixidor
La carn fa carn i el vi fa sang.
Al meu poble, de petit, havia sentit aquesta dita moltes vegades. Que la carn feia carn ho vaig entendre al seu moment i amb les dificultats de l’època, però que el vi feia sang ho vaig copsar de seguida potser pel color de sang del vi i perquè sentia com em corria per les venes quan en bebia, per poc que fos. En bevíem en got i en porró, i la quantitat i qualitat del vi eren signes evidents de la importància de la festa. Més vi, més festa. Més vi, més alegria. Més vi, més vida.
I després vaig conèixer les terres del vi. La força i la virtut de la terra que porta el vi perquè el xucla de la terra i es nodreix del paisatge que l’envolta. A la copa de vi sembla reflectir-s’hi tot el paisatge que ha envoltat les vinyes, tots els pujols i muntanyes i camps i núvols i sols i llunes que han acompanyat la seva criança.
I més endavant, ara com si diguéssim, les cares del vi. Aquests homes i dones que en la imatge que en tenia de nano, trepitjaven i premsaven els raïms i en treien el suc que era el vi, la sang de la terra. La cara del treballadors tèxtils de les fàbriques de la meva in- fantesa eren les mans, tenien la cara clavada a les mans. Les cares del vi hi porten gra- vats els peus i les mans i la mirada amb què amoroseixen els ceps i la collita i les cubes i els trulls i… Tot els queda gravat a la cara.
Són cares apretades d’experiència i de tasts. De bon vi. De bona raça. De bona criança. Mireu aquestes cares: són la bondat i l’acolliment i la saviesa de la terra. I el perfum i l’ànima del vi.
Aquestes cares són els mapes del vi, els dies del vi, els camps del vi, els camins del vi, les bancades del vi, la collita del vi, la feinada del vi… l’amor al vi. Aquestes cares són
la presència del vi, les embaixades del vi, les veus del vi, els ulls del vi, el somriure del vi…la vida del vi.
Des d’ara, en aixecar una copa de vi, serà com retre un homenatge a aquestes cares que ens acompanyen encara que siguin lluny. No són cares del tot desconegudes perquè quan alcem la copa i mirem lluny, a l’infinit, per expressar un desig o celebrar una ale-gria, hi poden endevinar els trets i la força dels homes i les dones que han fet el vi, l’han agombolat i amanyagat com si fos el seu fill. És la seva obra. Alço la copa per ells, per les cares del vi, i per dir-los de tot cor Gràcies!
+ Etiquetes
- Etiquetes
+ Entrades
- Entrades
// Comentaris (0)