sense pistola

AGENDA 2016-PRIMERS ACTES… avançament ….


Aquest 2016, el CQS fa deu anys… el 2016  ens vam constituir com a entitat amb ganes de contribuir a dinamitzar la cultura a la nostra comarca. Amb ganes de fer combois entre gent d’aquí i d’arreu, amb la proposta d’esdevenir punt de trobada, de sortida i de tornada de tot allò que a uns i altres se’ns acudis …

La literatura i el vi ens ofereix un marc prou ampli i prou ric com per encabir-hi propostes ben diverses, on el vi mai no hi falta i les lleguatges creatius, literaris o no, dialoguen, canten reciten escriuren i llegeixen…

El Quim Soler ens dóna el nom propi, ens serveix de fil conductor i ens va de primera perquè és autor que també ha conreat de mil i una maneres llenguatges diversos, en mitjans diferents i amb una vocació d’obrir nous camins, encara que no duguin enlloc…

Encetem aquest any d’aniversari amb un acte que ens fa il·lusió perquè convoca, deu anys després, un dels autors habituals dels combois del CQS. l’Enric Casasses va ser el primer poeta que vam convidar al Molar aquell 2006… I enguany, resulta que els amics conxorxats amb l’Arturo Gaya, han decidit musicar alguns dels poemes que ens va dir l’Enric llavors… Per tant, estava fet a mida i només calia trobar la data escaient que ha resultat ser el dissabte de carnestoltes… (sense comentaris)

Aquí us deixem el cartell de l’acte i us hi esperem!

I també us adjuntem l’agenda del febrer i alguns avançaments… perquè aneu fent boca…

 

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Portada-presa-Kenzaburo-Oe_ARAIMA20141119_0171_16

CRÒNICA DE LA TERTÚLIA VITERÀRIA DE TARDOR


CRÒNICA DE TARDOR 2015

Carme Bou Sala

KENZABURÔ ÔE     La Presa

La Presa és d’aquells llibres que t’enganyen a primera vista. 95 pàgines que es llegeixen d’una volada -penses- i després la volada resulta que pren un vol ben inesperat. La força poètica amb què Ôe ens explica la història d’aquest poble mig perdut al món rural japonès i la trobada amb l’Altre en forma de soldat americà i negre de pell,  ens fa aturar i pensar en conceptes com la vida i el mite per entendre l’home contemporani.

Aquest cop la Claustre anava ben despistada -paraules textuals d’ella- i aconsellada per la Núria, ens va portar un licor d’arròs del Delta. Un licor d’arròs salvatge -deia- que lliga amb el llibre per l’arròs -aliment bàsic- i pel salvatge -tema central d’aquesta història.

Oê ens fa anar a un espai remot en plena segona guerra mundial on la brutícia, la por i l’animalitat estan a primera línia. Ens trobem davant un món aturat, sense projectes ni quotidianitat. Un món d’iniciació on tot queda suspès a un aire enrarit i que només el lector juntament amb els seus protagonistes, poden fer avançar cap a una consciència plena.

A la tertúlia vam parlar de fatalisme, de contrast amb tot allò que entenem com a tendre, íntim i poètic, però sobretot el que vam fer va ser anar comparant La Presa amb altres llibres o pel·lícules. El poder que tenen els nens a l’obra, ens va fer pensar en El Senyor de les Mosques de Golding; la llunyania i incapacitat de comunicar-se, ens va dur a les imatges impactants de Narayama de Fukazawa (després portada al cinema per Imamura). També vam pensar en Balzac et la petite tailleuse chinoise, tant la pel·lícula com la novel·la de Dai Sijie, plena d’aquest desig de trobar una nova moralitat a partir de la bellesa que la humanitat ha deixat al seu darrere.

Trobar-la o cridar per no perdre-la del tot. Enamorat dels clàssics, i amb voluntat de crear un llenguatge literari nou a la llengua japonesa,  Òe ens apropa un món aparentment aliè a nosaltres. És com si ens digués que ens cal omplir la consciència per evitar allò que Camus ens va explicar tan bé a L’étranger: caure a la “tendra indiferència del món”.

“Tenim la prehistòria a flor de pell”, ens va dir la Fabiola que els deia la Núria Folch a les classes de psicologia. I efectivament, primitius com som, llegir grans mestres com l’Ôe, ens aferra a allò de bo que tenim els humans.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Les cròniques de PeP_ dia 17 tarda: Els Guiamets- La Torre de Fontaubella-el Molar


Crònica d’Ester Tur Coll

En acabat d’un bon dinar als Guiamets, microbús i cap a la Torre de Fontaubella. Cirerers que tardoregen entre Guiamets i Capçanes, l’embassament, el pont del tren; a l’alçada del monument al Carrasclet uns quants ja pesen figues mentre l’Erra planifica la baixada amb la família per escarrollar, la Miloquera, Marçà-Giné- l’escultor, en Pere passejant els gossos a prop de la Gallifa, boscos on s’hi fan rovellons, masos on s’hi feien reunions clandestines i ja hi som, la Torre de Fontaubella.

Baixant del bus ens espera el periodista de ràdio Falset per entrevistar els escriptors. I ja tornen a riure i acaben les entrevistes aplaudint. Aquesta colla ho aplaudeixen tot: els carquinyols de la Montserrat, les flors de palma, el tast de vins, la maniobra del conductor…

Al peu de l’església ens hi espera l’adalil d’avui a la tarda, l’Albert Sabaté, historiador i president de l’associació No Jubilem la Memòria. Ens dóna la benvinguda i ens presenta el seu poble mentre la boira colga, darrere seu, la Mola de Colldejou, una presència indefugible.

La Torre de Fontaubella és al sud-est del Priorat, només a 20 Km del mar, encara que és muntanya. 140 habitants censats i 110 que hi viuen. La Torre queda tancada per muntanyes, la Mola de Colldejou i la serra de l’Argentera, això fa que sigui un lloc més frescal; hi plouentre 500 i 600 litres a l’any, el doble que en altres pobles de la comarca.

Caminem una mica i des de la sortida del poble, una mica alçats, ens ensenya la central eòlica que es va instal·lar a la serra de l’Argentera, tocant al poble, l’any 99. Any 99, 90 molins. Ens explica que en aquella època les companyies elèctriques ho volien omplir tot de molins per aprofitar subvencions europees i que les mobilitzacions ho van aturar, la lluita de la Plataforma per la defensa del patrimoni natural del Priorat. Aquesta defensa i reivindicació del patrimoni natural és la que continua en la creació de l’associació Prioritat per part de diverses entitats de la comarca per impulsar la candidatura del Priorat a paisatge cultural patrimoni mundial de la humanitat a la UNESCO. I la boira s’aixeca i ens deixa veure la Mola, majestuosa, imponent.

A l’àrea de lleure de la Torre l’Albert ens hi ensenya una caseta de pedra seca. Aquestes casetes, o barraques, es feien en el mateix moment que els marges: servien per desar-hi les eines, i alhora, per treure les pedres del tros; per això són tan gruixudes, perquè hi ha pedra sobrera. Les casetes es van deixar de construir fa més de 100 anys, però aquesta la van fer unes quantes persones del poble fa pocs anys. I la veritat és que els va quedar molt bé. Una feinada: 8 o 9 persones treballant dissabtes i diumenges al matí s’hi van estar més de 2 mesos.

Una mica més enllà hi trobem uns marges i ens els mirem. Uns marges que tenen les pedres col·locades en diagonal. Sorprèn perquè no s’assemblen a altres marges que hem vist al Priorat, fets de còdols per exemple. Potser és per allò que són escriptors, però algú diu que semblen llibres apilats de costat. I és veritat. Llibres calcaris on hi podem llegir la vellesa de les oliveres que sostenen, centenàries, i la feina pacient del pagès.

Arribem al cementiri. Potser esperàvem trobar-hi la tomba d’un famós, però el que l’Albert ens vol mostrar és una fossa comuna de soldats republicans. La fossa ens serveix per estirar el fil de la història. L’abril del 38 arriba al Priorat l’exèrcit republicà per preparar la batalla de l’Ebre. Entre la Torre de Fontaubella i la Marçà s’hi assenta la 15a brigada internacional.

A la vall de la riera de Marçà, que tenim als nostres peus des del balcó que fa el cementiri els brigadistes s’hi construeixen barraques mentre preparen la batalla. Com que hi ha molts britànics i americans la vall es coneix com ChabolaValley. Durant uns mesos els brigadistes es relacionen amb la gent dels pobles i deixen i els en queda un record viu. Potser els records són importants, com diu l’Albert, perquè el que viuen aquests mesos poden ser els seus últims moments de felicitat, els últims glops de vida abans de la batalla.

La fossa dels soldats republicans no és l’única del poble. L’estació de la Torre era un punt d’evacuació sanitari. Hi arribaven els ferits del front. Els ferits més lleus es traslladaven en tren a Tarragona o Barcelona, els més greus de vegades s’havien d’operar d’urgència i traslladar a algun punt d’atenció de la zona, com la cova de santa Llúcia de la Bisbal de Falset. Molts arribaven morts. El capità metge del vagó quiròfan havia de fer un certificat de defunció i enviar-lo al jutge de pau per poder-los enterrar.

A la placa de la fossa hi podem llegir els noms dels soldats i una frase. “De nosaltres depèn que el pas del temps no malmeti els senyals que hi ha escrits a les pedres”, Miquel Martí i Pol.

Potser es per això que després del cementiri agafem el microbús i enfilem la carretera cap a Marçà, a mig camí entrem al bosc i allà al mig hi trobem unes làpides en pedra. Llegim els noms escrits a les pedres.
El nom de la làpida del mig és John Cookson (9/11/1938). Cookson era un brigadista americà, encarregat de transmissions. Mor al front i són els seus companys que li fan aquesta làpida. Testimonis de l’època fan pensar que es tracta d’una persona especial, i especialment estimada. No tots els soldats morts al front tenen una làpida.

A la dreta de Cookson hi ha la làpida de Iaffa, un brigadista argentí, dentista. S’estava al punt sanitari del mas de Marinyà; va conèixer una noia de Marçà, la Maria Piqué i es van casar. Després de la guerra marxen a l’Argentina a viure i hi tenen fills. Iaffa va dir que volia que les seves cendres a ChabolaValley i els fills les van venir a portar. Les pedres ens parlen de vides.

A la làpida de l’esquerra hi ha Kailin. Kailin també va voler que les seves cendres fossin a ChabolaValley, al costat del seu amic Cookson.A la làpida de Kailin s’hi pot llegir “ciudadano espanyol”. La Pasionaria els va prometre la nacionalitat espanyola als brigadistes, el 1995 el PSOE els la dóna a partir de la Llei de la memòria històrica.

Sortim del bosc i tornem al poble. Anem a l’antiga cooperativa agrícola que ara és una sala polivalent per a fer-hi activitats del poble. També hi acull una exposició permanent: una col·lecció d’armes blanques i de foc dels segles XVII i XVIII, sobretot peces de la guerra dels segadors, la de successió i la del francès. Ens passegem entre armes i encara que no ve de gust mirar armes després de parlar de la guerra, ens acabem encuriosint amb els sabres, les pistoles de duel o els ganivets de sabateta de les guerres carlines.

Entre les armes, hi ha la geganta Maria Ganxa amb la seva arma, un ganxo immens per agafar la canalla que guaita als pous. Em pregunto si la Maria Ganxa deu fer por als nens de la Torre o no ho saben el que n’expliquen.

El Priorat en Persona és un no parar. Ara ens asseiem a veure un documental fet per l’associació No jubilem la memòria l’any 2011, Els brigadistes entre nosaltres. El documental ens torna a dur a ChabolaValley: hi veiem material gràfic de l’època i testimonis que en parlen. Les fotografies i els fragments de pel·lícula fan viure el moment: brigadistes afaitant-se, jugant a cartes, ajudant els masovers a collir al tros, el ball de Marçà que es va organitzar amb la visita de la Pasionaria, la cançó que cantaven els brigadistes a les noies dels pobles, les dutxes que van construir als baixos del cafè i el més surrealista: brigadistes practicant com travessarien l’Ebre en una riera seca, sense barques i sense rems. Rialles i dolor, com els crits dels malferits que recorda un testimoni que va anar a la cova de santa Llúcia. Emociona veure SteveFullarton, un brigadista britànic al Marçà de fa un anys, diu que és agradable tornar i veure-ho tot canviat, tranquil, en pau.

Encara a l’antiga cooperativa, ens queda una activitat més. La Pilar Just presenta la DO Montsant neix el 2001 buscant un reconeixement a la seva singularitat.; la formen 60 cellers, 5 cooperatives i més del 60 % de la producció són cellers familiars.  Ens regala la imatge del Priorat com un ou ferrat: el rovell és la DOQ Priorat, que té el sol de la licorella. La clara, al voltant del rovell, és la DO Montsant; el sòl d’aquesta DO és divers: argiles, granit, llicorella. L’essència d’aquesta DO és la diversitat: diferents sòls, diferents microclimes, vins diferents. Per això ara l’associació ha emprès un nou projecte:  la zonificació, un estudi que permeti delimitar les característiques  de la varietat de cada zona. Es tracta de conèixer-se per poder-se explicar millor. Conèixe’s per reconèixer el valor propi.

I, és clar, no podíem acabar d’una altra manera que no fos amb un tast de vi, Solpost de cellers sant Rafel. En aquest tast  hi podem reconèixer els marges, la història i la gent. El paisatge fet vi. O potser només m’ho imagino; potser és només la frescor en boca, el gust elegant i el volum típic de la granatxa el que tastem.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Les cròniques de PeP__ dia 17 : matí El Molar- Els Guiamets, amb Carme Perelló


__Crònica de Carme Bou Sala

Arribem als Guiamets a mig matí i la Carme Perelló ens rep amb un somriure més que afable. Li fa il·lusió fer d’adalil i ens té una ruta preparada que comença a la terrassa de casa seva. Vistes privilegiades, ens va assenyalant Móra al fons, el Molar més a la dreta, Garcia. Més a prop, Darmós, i les muntanyes de la serra d’Almos al nostre darrere. Dia tapadot, no veiem pas tot el que ens diu, però sabem que hi és. El paisatge -remarca- és mitja vida i és evident que el porta a la sang. Sortint de casa seva, una abella ens volta.

Què… no cresteu avui?-sembla que digui, qui sap si avesada a les olors de la família d’apicultors. La Carme no l’ha vista, tan pendent com està de presentar-nos en Miquel, el seu germà, i també l’alcalde dels Guiamets. El Miquel pren la paraula i ens explica la història del poble. Tornem a sentir-nos privilegiats. Tot caminant ens n’anem cap a l’alta edat mitjana, ens parla d’un poble sense castell que es tancava en rodó sobre si mateix per protegir-se del perill que vingués de fora. I el carrer en forma circular va dient que sí, exactament així. També explica que a començaments del segle XIX Els Guiamets s’emancipa de Tivissa i es converteix en municipi independent.

Som a la font modernista de maó vist -qui sap si obra d’en Jujol, ens diu en Miquel- encarregada per la cooperativa a començaments del XX, i pugem fins el Caragolí, punt més alt del poble i on es troba Cal Torner, ara convertit en hotel acollidor.
Anem cap a l’església. Sant Lluís bisbe de Tolosa ens dóna la benvinguda i els germans Perelló ens presenten la Marta Curriu, regidora a l’ajuntament i néta d’en Miquel Martí i Pol. Duu la Bruna petita -la seva filla- ara de la mà, ara a coll i ens va dient com s’ha fet ella també guiametana, una lleganyosa més, tot i enyorar la boira de la Plana.

La Carme ara ens fa entrar a la residència per a la gent gran i veiem la Neus Català. L’impacte de tres generacions -si no més- és fort. I veig la Neus com una fulla de tardor amb tots els colors intensos de cada any viscut.
Passegem fins el pantà.  Inevitablement parlem de Mequinensa i del desplaçament de la seva població. Preguntes sense resposta que només la literatura sap -pot- respondre. Creant un ideari. La destrucció ens porta a la literatura?, i ens enfilem per pensaments varis, però també parlem dels malnoms atorgats als pobles per vés a saber quina història, de l’atemptat al tren entre els Guiamets i Móra, del Carrasclet…
fins que -ja de tornada al poble-, la Carme ens presenta el Quim i la Mercè, creadors de La Placeta, un dels cellers més petits de la DO Montsant, i hi fem cap. Agricultura ecològica, premsa manual, així com l’embotellat i l’etiquetatge… la Mercè ens explica el paper importantíssim de l’enòleg, en aquest cas el Pedro. Després anem fins les vinyes verdes i roges, mai més ben dit en plural, i escarrollem -alguns, per primera vegada.

Més privilegis -que ja hi estem avesats- i enmig d’un paisatge de tardor espectacular, fem el tast del seu vi-ficció, creat amb l’energia positiva que la il·lusió per les coses ben fetes genera. I -és clar, acabem aplaudint.

 

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*

les cròniques de PeP __ dia 16: Gratallops-Margalef-La Vilella Baixa


Encetem  el Priorat en Persona amb l’adalil Mireia Artís, que des de Mèxic DF ha fet cap a Gratallops. Entre el Molar i Gratallops travessem les vinyes a les acaballes del vermar i el mig del món que no sap gaire que ho és, el Lloar.

La Mireia ens ofereix un cafè abans de dur-nos a casa seua i explicar-nos la història d’aquest desembarcament fet d’atzars i de determinació Volia una caseta a Catalunya, tenia uns diners i va posar un anunci… El preu i uns dibuixos enviats pel propietari la convencen i la llencen a l’aventura al més pur estil tisnerià, com pertoca a una digna hereva de tan genial nissaga. Ens ensenya la casa i ens explica fil per randa el com el què i e perquè de cada detall i cada tria en  la restauració del que ja és el seu món d’ara i aquí. I ens explica la seua passió per aquesta terra que ja se sent seua.  Per demostrar-nos-ho, ens duu fins a Margalef, per ensenyar als escriptors els tormos que la fascinen i els marges que l’admiren. El llibre “Marges” de Roger Vilà n’és responsable en part d’aquesta passió, fascinació i admiració. Pugem fins la Cova del Ximet i ens aturem al poble per passejar i fer la visita al Molí de l’oli, que ha passat a ser història i encara guarda un cert olor dels cofins que hi van regalimar oli i de les rostes que s’hi van sucar.

Per acabar tornem a dinar a Gratallops, a Les Figueres on el Miquel ens ha preparar un àpat ben cuidat i ben regat amb un vi que es fa dir sí senyor.

Allà ja ens acompanya el Joan Vaqué, l’adalail que pren el relleu de la Mireia per dur els escriptors al seu poble, La Vilella Baixa. Allà ens explica el perquè de la distribució urbana d’un dels pobles més singulars del Priorat… Tant que Josep M. Espinàs el va batejar amb el nom de Nova York del Priorat perquè cases de sis o set pisos, aquí són com gratacels. Ens passegem pujant i baixant pels carrers, fins al que no passa. I d’allà fins al pont vell, el que aguanta el que els altres no i n’ha vist de tots colors. D’allà decidim fer una caminada per pair el dinar fins al toll Palanca, indret estimat del nostre adalil, i de la canalla que s’hi ve a banyar a l’estiu.

Ja hi ha poca aigua estancada (si no plou aviat, enguany no menjarem rovellons… s’exclama). Com canalla, també, ens dediquem a fer concursos per veure qui fa rebotar més les pedres damunt l’aigua.

De tornada ens duu al seu taller, perquè el seu ofici i la seua vocació és seguir al tradició familiar de 4 generacions de palmers. A cals Vaqué Vilaplana se fan palmes i palmons per rams des de fa anys i panys. Ens explica l’ofici, els avatars d’una feina tant especial i concreta, les llums i les ombres de la vida d’artesà en aquest món que vivim.
I ens fa una demostració de com es treballa aquest material que tenim clar d’on ve i on acaba, però que poca cosa més en sabem.

De retorn a casa, soparet per païr el dia sencer. Tot en un ambient, amb carquinyols inclosos, que convida a allargar vetllada, si no fos perquè demà el microbús ens esperarà puntual per seguir fent ruta…

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*

esculturapererofes

__PRIORAT EN PERSONA: els protagonistes…



Les deu persones que enguany seran els protagonistes de la primera part de la quarta edició del Priorat en Persona, sis escriptors i quatre adalils.

us en fem cinc cèntims de qui són… presentats per ells mateixos…. o quasi:

MARIA CABRERA CALLÍS (Girona, 1983). Llicenciada en Filologia Catalana i doctoranda en Lingüística. Ha publicat Jonàs (Galerada, 2004), amb el qual va obtenir el Premi Amadeu Oller per a joves poetes inèdits, i La matinada clara (Papers amb Accent, 2009). Ha treballat de correctora per a diverses editorials i de professora al Departament de Filologia Catalana de la UB. Escriu poc, i a poc a poc: perquè no se li vessin els versos abans de dir-los.

 

JOSEFA CONTIJOCH,  Nascuda a Manlleu (Plana de Vic), el 20 de gener de “l’any de l’aiguat”. Filla d’una família d’impressors i llibreters. Estudis de Comerç i d’Idiomes a les germanes Carmelites de Manlleu. Estudis de Filologia a la Universitat de Barcelona. Des de l’any de la seva creació (1992, per iniciativa de Montserrat Abelló i Maria-Mercè Marçal) va formar part del Comitè d’Escriptores del Centre Català del PEN Club,i és de l’equip fundador del col·lectiu QUARK POESIA.

 

JAUME COPONS (Barcelona 1966)Escriu, llegeix, viu i passeja.   Gairebé tota la seva  obra  s’adreça als nens i nenes.  Ha escrit novel·les, contes, cançons, còmics, àlbums il·lustrats i  també sèries i programes de televisió.  Ha rebut uns quants premis literaris i audiovisuals, però no hi creu gaire, en els premis. Li agrada combinar la solitud de l’escriptura  amb els treballs a mitges amb il·lustradors i dibuixants

 

RAMON ERRA Nascut a Vic, de molt petit anà a viure a Santa Eulàlia de Puig-oriol (Lluçanès). És llicenciat en ciències polítiques i professor de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. El 2001 obtingué el premi Rafel Cornellà per un retrat literari de Bohumil Hrabal. L’home que creia haver comès un crim contra la humanitat, Pólvora del quatre de juliol (2007) i La vida per rail, que l’any 2011 guanyà el premi Mercè Rodoreda. És també autor de les novel·les Desfent el nus del mocador (2008), premi Salambó de narrativa 2009 i Escolta, Volòdia! (2010). El 2014 va guanyar el premí Marià Vayreda amb el llibreFar-West gitano.

 

TERESA PASCUAL neix al Grau de Gandia, comarca de La Safor, el 3 de novembre de 1952. Forma part de la generació poètica establerta en la dècada dels anys vuitanta al País Valencià.

Estudia Filosofia a la Universitat de València i és professora d’ensenyament secundari a Gandia. Es dóna a conèixer amb el seu primer poemari Flexo, guardonat amb el premi Senyoriu d’Ausiàs March 1987, que surt publicat el 1988; any en què guanya el premi Vicent Andrés Estellés amb Les hores. Més tard escriu Arena (1992), Curriculum Vitae (1996) i amb El temps en ordre publicat l’any 2002 obté el premi Crítica Serra d’Or de poesia 2003. Membre del comitè d’escriptores del PEN Club International

 PAU VADELL VALLBONA

(Calonge (Santanyí),Mallorca - 28 d’octubre del 1984) és un escriptor, poeta, editor i traductor. Membre fundador del col·lectiu Pèl Capell, coeditor de l’antologia “Pedra foguera, antologia de poesia jove dels Països Catalans”. Ha publicat més d’una dotzena de títol de poesia, els últims ” Sang Cremada” (Ed.Moll, 2014) o “Traï” (Edicions 3i4) . També és organitzador de múltiples homenatges a Blai Bonet; ha assistit com a participant en centenars de recitals arreu del país i a Alemanya, Sèrbia, Croàcia, Mèxic, Itàlia. Així mateix com a editor ha creat l’editorial AdiAedicions a Mallorca”

I els adalils,

Joan Vaqué Sans (Barcelona 1967)  sóc la quarta generació d’una nissaga que es dedica a la confecció de palmes i palmons des de fa més de 150 anys. La tradició familiar comença al barri de Gràcia de Barcelona, on els meus avantpassats van haver d’emigrar a finals del segle XIX arrel de la plaga de la fil·loxera a la comarca del Priorat.

De formació economista exerceixo com administrador de l’empresa familiar PALMES VIAPLANA,SL que te el seu taller artesà a la Vilella Baixa. Implicat en processos de desenvolupament de l’economia local mitjançant la implicació en el projecte “ Priorat – Montsant – Siurana  paisatge cultural agrícola” que impulsa la candidatura a ser reconeguts com a patrimoni mundial per la UNESCO.

 

Albert Sabaté Rull visc a la Torre de Fontaubella i sóc llicenciat en Geografia i Història. Presideixo l’Associació cultural No Jubilem la Memòria i faig de coordinador del Zzona jazz de la Torre de Fontaubella.

He escrit diversos articles d’història destacant el treball La sanitat republicana durant la batalla de I’Ebre:  I’exemple del XV Cos d’Exèrcit (1999) publicat al llibre “Guerra Civil a les Comarques tarragonines (1936-39)” i l’article Carrasclet, un heroi català contra Felip V (El Vallenc 2015).

 

Mireia Artís i Mercadet Sóc de Mèxic per naixement, de París per enamorament, de Catalunya per identificació, de Gratallops per un indicible, feliç i privilegiat atzar. De Mèxic n’he heretat la passió, de França el gust refinat del seu “savoir vivre”, de Catalunya el “tèrbol atzur de ser tres voltes rebel”, de Gratallops la recent lliçó vital que es pot renàixer als 70 anys. Us convido a embadalir-vos dels meus capvespres prioratins entre vinyes, oliveres i ametllers.

 

Carme Perelló, dels Guiamets, sóc mestra de primària i bibliotecària de l’escola pública de Gandesa.

Aficionada a la història i a la literatura, formo part de diversos clubs de lectura. Membre de diverses associacions culturals relacionades amb la  nostra llengua, la nostra cultura i el nostre país.

 

 

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Facebook


Twitter