PRIORAT_en_PERSONA 2019 L’anada_ CRÒNIQUES_2


18 D’OCTUBRE, TARDA

Adalil: Josep Palet, de Margalef

Cronista: Júlia Viejobueno (text i imatges)

A Margalef recollim el Josep Palet, el segon adalil d’aquest Priorat en Persona. Coneixedor i entusiasta del Montsant, ell serà qui literalment farà honor a la definició d’adalil que tant ens agrada, la de qui sap les entrades de la terra.

Transitem per pistes carregades de furgonetes, rulots i escaladors penjats a les parets. Quan ens reunim tots, el Palet ens explica que entrarem a la Cova de la Taverna i ens guia pel sender que hi porta i que ens ha de servir per escalfar els músculs. Voregem l’embassament, massa buit d’aigua per falta de pluges, però tot i així imponent amb les roques del Montsant fent-li de muralla.

L’adalil ens va explicant curiositats d’aquest indret, des de la bellesa que hi ha a la primavera fins a la història dels maquis que s’hi amagaven fa unes quantes dècades. Seguim caminant en fila, creuem un pont, enfilem un tros de camí més, passem per davant d’un forn construït davall d’una bauma i davallem fins a trobar-nos una roca que ens acull. L’entrada de la Cova de la Taverna impressiona. L’aire humit i fred que surt d’aquell forat fosc, les grans masses rocoses que ens acullen i que alhora absorbeixen la llum ràpidament… És el moment de descarregar les motxilles, treure els frontals i preparar-se per l’aventura.

Tres de nosaltres ens erigim com a desertors; la claustrofòbia i els problemes tècnics ja tenen aquestes coses. Des dels nostres llocs mirem com entren cap a les entranyes de la terra, i en poc temps ja ni veiem la seva llum ni els sentim parlar. Improvisem un campament molt precari i ens disposem a esperar: dibuixem, mirem el paisatge, fem fotos, fem d’exploradors, parlem de toros, de contaminació, i de la possibilitat que apareguin soldats, porc senglars o altres criatures des de les puntes de la muntanya… I quan ja comencem a refredar-nos sentim unes veus conegudes.

Poc a poc apareixen tots. Arriben amb una cara de felicitat envejable, plens d’energia i fins i tot flexibles. Ens expliquen que allà dins s’han follat unes quantes roques i que després, al sortir, han tornat a néixer. Després també ens comentaran que hi havia algun ratpenat, que han vist un gripau i mirant les fotos sembla que algun dimoni i tot, però això queda en un lloc secundari després de les primeres revelacions.

Abans de marxar el Palet proposa fer una mica de txi-kung. El que fins ara havia estat el nostre campament es converteix en un petit cercle on els escriptors comencen a estirar-se seguint les indicacions de l’adalil. Els seus moviments porten l’energia per tot el cos, des dels braços a les costelles, des del cap fins als peus. L’arbre que tenen al costat deixa caure tres fulles grogues, com si també formés part d’aquell exercici conjunt. I pel mateix camí que hem arribat però havent tornat a néixer iniciem la retirada.

La propera parada serà dins del poble. El Palet ens continua fent de guia, ens ensenya els escuts i les marques que hi ha pels carrers, i ens obre les portes de casa seva. La foscor del pis està trencada per la llum tènue que entra per les finestres i per la llum que il·lumina una taula que para amb uns quants plats i on deixa set pots de melmelada. Ens explica que aquelles melmelades les fa ell amb fruits silvestres i que són de gustos diferents als que estem acostumats, però no ens desvetlla de què són. Les serveix amb cura tot dibuixant una paleta de colors i quan acaba comencem el tast. Cada cullerada és una sorpresa al paladar que només podem resumir dient “quina passada”. La degustació acaba amb els nostres agraïments i amb una abraçada càlida de l’adalil per cada un dels visitants. Davallem altre cop cap a la carretera i fem l’últim trajecte del dia, tornem a casa.

 

 

 

 

 

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

PRIORAT_en_PERSONA 2019 L’anada_ CRÒNIQUES_1


18 D’OCTUBRE, MATÍ

Adalil: Anaïs Estrems de Poboleda

Cronista: Júlia Viejobueno (text i imatges)

vídeo: Xavier Camí

DEL MOLAR A POBOLEDA

Que avui serà un dia diferent ho sentim des del moment que sortim del Molar: hem canviat el microbús per tres cotxes, la carretera que ens porta fins a Poboleda està massa tranquil·la per ser un divendres, i tots tenim part del cap i del cor lluny del Priorat. Més endavant hi posarem paraules: el lloc és la gent, la desobediència pel que és just, l’aturada contra la brutalitat, la unió i la llibertat, la protesta i la paraula, o l’art com a sedició.

Tot i així seguim. D’entre els revolts apareix Poboleda però parem abans d’arribar-hi. L’Anaïs Estrems, la primera adalil, ja ens hi espera amb el seu gos. També hi són el Josep i la Neus, que l’endemà ens rebran a la Serra d’Almos però que avui han vingut per conèixer-nos i passar el dematí junts. Fetes les presentacions, comencem a caminar.

El camí que ens espera és dolç, planer, ple de contrastos, verd per la proximitat del riu Siurana i amb alguns grocs de la tardor que avança. L’Anaïs ens ha avisat que avui anirem cap amunt, cap a la part menys feréstega, però que ella normalment sol anar en direcció contrària perquè hi troba més plantes silvestres, les que fa servir per fer remeis naturals: tintures, xarops, ungüents… Ens explica que el Priorat i sobretot el Montsant són rics en biodiversitat i que les plantes que hi creixen tenen les propietats molt concentrades, talment com el vi que surt d’aquestes terres de llicorella.

De fet, malgrat no voler centrar el seu itinerari en les plantes, al llarg del matí i a mesura que ens les anem trobant ens va explicant què són i les seves propietats. Les ortigues, que serveixen per fer cordes i roba, que van bé per la debilitat i que fregades –ortigar-se, en diu- combaten el dolor crònic; la cua de cavall o de lluert, una planta prehistòrica ideal per depurar els ronyons, per les fractures òssies o pel cabell; el trepó, que servia de tabac quan aquest era un producte de luxe, i que va bé per obrir els bronquis; la morella roquera, de fulla enganxosa i causant de moltes al·lèrgies… I tampoc s’oblida dels arbres, des dels lledoners que fan un fruit petit ideal per ser utilitzat com a projectils per les sarbatanes (així li explicava el seu avi) fins als pollancres que donen nom al poble, passant pels castanyers, els anoguers, els salzes o els verns.

L’Anaïs, però, demostra que els seus coneixements van més enllà de l’àmbit natural i ens va donant a conèixer la història de Poboleda. El primer contacte que tenim amb el poble és amb el cementiri, emplaçat fora vila des de la segona meitat del segle XVIII. Aquesta fou l’època de més esplendor però la fil·loxera va marcar un abans i un després. Les portes tancades del carrer Major, les grans cases buides de les famílies benestants, són fruit de l’emigració que hi va haver en conseqüència d’aquesta crisi.

Poc després trobem el Molí dels Frares o Molí draper, que és el primer lloc on arribaren els cartoixans abans d’instal·lar-se a Escaladei. Batejaren el lloc amb el nom de Populeta, que significa bosc de pollancres, un arbre que a més de voler molta aigua és un Axis Mundi, un eix que uneix diversos mons, el de dalt i el de baix, la terra i el cel. L’edifici ara ha quedat en desús i en mans de diversos propietaris però ni el pas del temps ni els aiguats han aconseguit enderrocar-lo.

L’Anaïs aprofita per explicar-nos que el que també ha perdurat en el temps és la toponímia, la que ens recorda les terres que un dia van ser comunals com ara el Bosc de la vila o el pou de glaç que hi ha a l’altra banda del riu.

I si el riu és el que marca el camí i les plantes i arbres que l’envolten, també ho és el segrest que està sofrint. L’adalil és bona coneixedora d’aquesta lluita, la que vol un riu Siurana viu, la que combat els transvasaments que porten l’aigua del Siurana cap al pantà de Riudecanyes, uns transvasaments que no respecten ni les normatives europees mediambientals ni la diferència de conques, i que al llarg del segle XX han anat creixent fins a la situació insostenible de dia d’avui.

L’Anaïs ens va assenyalant als llocs on el seu avi es banyava als estius, o fins i tot ella no fa pas tant, i que ara no són res més que tolls. Les problemàtiques que van unides a aquest espoli són múltiples: la vegetació ha crescut sense control, les plagues són més difícils d’eradicar, desapareixen flora i fauna, la falta de corrent fa que l’aigua quedi bruta i embassada… També comenta la dificultat que suposa en una comarca petita com el Priorat fer front a aquesta lluita, tant per la falta de gent com pel gairebé nul ressò que té més enllà dels límits comarcals.

I mentre ens explica tot això, arribem a la Font del Mingot, el destí de la nostra caminada. Imaginem l’hort que ens descriu i on ella venia a jugar quan era petita, que va desaparèixer amb l’aiguat del 1994 i la desolació que el pagès va tenir quan l’aigua li va prendre aquell tros de terra. Mirem el Montsant a l’horitzó i ens apropem al Siurana, descansem a les roques d’aquest tranquil paisatge i poc a poc desfem el camí. Aquest cop enfilem els carrers del poble, parem davant de l’Església de Sant Pere popularment anomenada Catedral del Priorat, i acabem la ruta on l’hem començat.

Ens acomiadem de l’Anaïs i tornem a pujar als cotxes i tornem a la carretera, aquest cop direcció Cabacés, on fem parada a La Foia per dinar.

 

 

 

La taula antiga ens acull i ens reuneix al seu voltant durant una estona, la justa i necessària abans de continuar cap al nostre pròxim destí: Margalef.

 

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

CRÒNICA DE LA TERTÚLIA VITERÀRIA DE PRIMAVERA


CRÒNICA VITERÀRIA de primavera                                                                         25 de maig de  2019

Fugir era el més bell que teníem   de Marta Marín-Dòmine

Carme Bou Sala, cronista

 

Quin títol. Contundent oxímoron que ens atrapa dins un concepte amb connotacions negatives -el fugir- amb un adjectiu radiant -bell- d’una positivitat curativa que ens porta a entendre aquella negativitat -les presses, el no mirar enrere, la por- com un procés de redreçament. Fantàstic resum del llibre, certament.

Narrar l’errar implica saber observar l’alteritat i  qüestionar qualsevol intent de permanència. La Marta Marín-Dòmine ens convida a entendre aquest narrar com un indagar en les persones més properes, les que t’han fet i iniciar el procés dolorós d’anar a buscar, de mirar frontalment el fons de la memòria familiar. La pròpia. I adonar-te que és compartida. Autora-text-lectors fent front comú a una experiència concreta.

El vi amb què vam acompanyar el llibre, Cor de Pedra, un Priorat fet pel celler Fills de la Llicorella ens parlava d’un vi de territori, i per tant -d’entrada- ens feia de contrapunt (vaja quina imatge, cor de pedra!) al concepte de fugida del llibre de la Marta Marín-Dòmine. Però un cop tastada la garnatxa negra i carinyena em vaig preguntar si un arrelament -tan real com metafòric- no podria ser també, a la seva manera, una fugida cap avall, un anar a buscar individualment el nodriment necessari per fer branques i pàmpols més forts.

Direccions de fugida a banda, el llibre ens qüestiona la relació de l’individu amb el territori, amb la història. I per fer-ho explora els camins de la memòria a partir dels escrits del pare i el diàleg que hi estableix. Decidir fer alguna cosa més que tenir un arxiu carregat de pols i convertir-lo en imatge present. Això sí que és un homenatge als éssers estimats, a la història que ens fa i refà!

La Marta ens parla de la memòria col·lectiva  com una herència que cal anar esmicolant, de-construint, i per tant, refent en un relat bell. No pot ser d’una altra manera. Fugir i errar ens porten a un exili, a un lloc no volgut que s’ha d’entomar com el lloc a partir del qual el jo es pot veure arrasat… o enfortit. Més enllà dels paradisos que es configuren a la infantesa, el fer-se gran implica saber reconèixer aquells llocs imaginats i anar-los a trobar, siguin de pedra o de vela marinera.

La vida entesa com un viatge-mirada que cal afinar, redefinir, fins i tot. La Fabiola ens explicava que la Núria Folch va deixar dit que la prehistòria la tenim a flor de pell. Cal  anar-la espigolant, anar deixant que passi com l’aigua per còdols i esvorancs, afegia la Roser.

Sí, va ser una tertúlia filosòfica. I vam sortir amb la felicitat del qui se sap no sol, del qui reconeix un més enllà mirall d’un més ençà. I sobretot, del fet que habitar un lloc vol dir passar-hi, entendre’l, no posseir-lo.

Tant de bo puguem continuar fugint amb nous escrits de la Marta Marín-Dòmine i gosar mirar de fit a fit el vertigen de la història. Del que estic convençuda  és que anys a venir, aquesta tertúlia ens aportarà un record d’intensitat punyent acompanyada d’una dolcesa vital desmesurada.

 

 

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

crònica de la tertúlia viterària d’hivern__


 

Recursos Inhumans   Pierre Lemaitre

Traducció d’Albert Pejó

Carme Bou Sala, cronista

Autor francès i vi francès, un Côtes du Rhone, que a la novel·la ens remet a un moment de celebració -quan el protagonista ha passat la primera selecció per la nova feina. Certament no hi ha altre moment de celebració, en tot el llibre. Alain Delambre, el protagonista d’aquesta història frenètica, ens duu a un món d’espera. L’espera d’algú que no aguanta més i sap que ha de fer alguna cosa de manera immediata. L’espera del qui desespera.

Lemaitre fa passar el seu protagonista per una espiral irrevocable que el durà a un seguit de punts culminants, els quals –com un final de simfonia estrident i potent- no acaben mai de ser veritablement el punt final. Sempre s’obre un fil nou fins la darrera escena de persecució –cinematogràfica total, de diumenge a la tarda, amb crispetes incloses.

M’esperava una tertúlia diferent. Vam anar enfilant un seguit de temes que ens duien a corroborar que Lemaitre el que fa és disseccionar la societat capitalista i ho fa sacsejant la nostra consciència. La novel·la és doncs un llibre-denúncia. Sense sortida amable que valgui.

L’espera de sortir d’un mal pas a l’inici de l’obra, acaba essent una espera de res de bo. L’espiral a què ens veiem abocats com a espectadors en seguir les peripècies de l’Alain és ben negre. No hi ha espai per a una alternativa positiva. De fet, l’únic personatge que ofereix aquesta veu amable, aquesta mà que s’allarga per ajudar sense demanar res a canvi, la veiem en la figura de l’amic borratxo, però Lemaitre el sacrifica com encara incidint més en el fet que res de bo no pot sortir de la voràgine capitalista. El seu protagonista no pot evitar fer el que fa, com si el tibés una corda invisible que duu ben lligada a l’ànima.

Aquest fatalisme, lluny del fatalisme tràgic dels déus imposant el seu ordre als humans, el que fa és mostrar-nos la deshumanització més extrema de la nostra societat. Els homes-déu s’han convertit en monstres capaços de qualsevol cosa.

Lemaitre ens parla d’un món ben galdós en aquest llibre.

La quotidianitat dels personatges després de la desfeta al si de la família Delambre, el seu fer rutinari, ens deixa -com a lectors- un regust que es col·loca en un lloc ben desolat i trist.

 

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

2 de desembre: DARRERA PROPOSTA DEL 2018: COMBOI A TRES BANDES!! CINÉ-MÚSICA-LLETRA…. ESPECTACLE TRIDIMENSIONAL!


 

Us proposem un tarda de diumenge de categoria.

Us proposem explorar “Els límits de Quim Porta” el darrer breuatge del nostre poeta de capçalera, Josep Pedrals, un devessall pedralenc de la millor collita.

Josep Pedrals, rapsoda / Roger Conesa, música

Ho farem al Masroig, al celler de Ca la Càndia, lloc emblemàtic en le scelbracions quessianes, que el nostre soci Ramon Bargalló cedeix sempre que cal i la cosa s’ho mereix.

I hem fet comboi amb els dos festivals de la tardor prioratina. El TERRRER, i el MOST, perquè representen una aposta que ens agrada, que ens interpel·la i que va pels camins que a naltros ens agrada transitar.

Per això, per fer la tarda ben endiumenjada, tindrem per fer boca un curt Amore d’inverno, d’ Isabel Herguera, 8 min, Itàlia, 2015. (Premi Millor Treball de Ficció – Most 2016).

I per concloure, un vi que els de Terrer ens ofereixen, un vi de casa, del sindicat del poble, la cooperativa del Masroig. Mentre lo poeta i el músic ens porten fins als límits… del Quim Porta, parent del Quim Soler…

Us hi esperem, però no us encanteu que l’aforament és limitat !!

aquí podeu comprar les entrades per assegurar-vos la cadira i la xalera!

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

PRIORAT_EN_PERSONA 5a edició. La tornada


Aquest cap de setmana, des de divendres, els escriptors que van vindre l’any passat, tornen al Priorat per “passar comptes” de la feina feta. Ho faran a les escoles, instituts i altres fòrums públics. Per saber què hen fet, com ens han vist i com ens han escrit, podeu acudir el diumenge, 18 de novembre a Ulldemolins, on farem la cloenda d’aquesta cinquena edició i dels 10 anys del PeP!

La cloenda, com sempre, tindrà un apart d’espectacle, que enguany ens ofereixen la Laia Pedrol i l’Alexandre Bonanit i que promet… MIL CENT I UN ESTELS

Us deixem  el cartell i el díptic i us hi convidem a ser-hi!

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

Facebook


Twitter