SEGONA EDICIÓ DE “PRIORAT EN PERSONA” trobada d’escriptors al Priorat – 13/16 d’octubre de 2011


D’aquí a dos mesos, dia per dia, encetarem la segona edició de PRIORAT EN PERSONA. Com a l’ anterior, començarem amb el viatge i estada dels escriptors convidats a la comarca. Tres dones i tres homes de diferents territoris dels Països Catalans, de gèneres diferents i experiències diverses. Sis persones que viuran durants aquest dies el Priorat en primera persona, de la mà dels adalils, que són els encarregats de mostrar-los el seu Priorat. Dos dones i dos homes de pobles i oficis diversos.
Us anirem presentant els protagonistes de la trobada d’enguany, i us convidem també, a passejar-vos pel web que recull els textos, les imatges i els vídeos de la primera edició, la que va tenir lloc els anys 2009 i 2010 (anada i tornada). Tot ho podeu veure aquí

Per ordre alfabètic, i en la banda dels escriptors, començarem per Sara Bailac, una xica jove i eixerida de Tàrrega, que es defineix a ellà mateixa en el seu bloc realitats i miratges començant així…
“Politòloga i poeta targarina, distreta, sovint obliqua”

A més de poeta, però, també ha escrit alguna cosa de narrativa…
Us posem l’inici d’un conte publicat a http://relatsencatala.cat/relat/morir-dun-sol-tret/165721
MORIR D’UN SOL TRET
Les noies mones sempre es fan fer l’augment de llavis en dimecres.
Dimecres t’injecten col·lagen al llavi superior.
Dijous i divendres tens algunes marques que et delaten.
Dissabte ets la cosa més sexy que coneixes.
Les noies mones s’inflen els morros en dimecres per estrenar llavis el dissabte.

La Xina es defineix en la seva Constitució com una “dictadura democràtica del poble”.
A la Xina pot ser de dia i de nit alhora.
Pots ser blanc i negre alhora.
Pots ser demòcrata i dictador alhora.

—–
I aquesta és la portada del seu darrer llibre

CONTINUARÀ…

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

CRÒNICA DE LA TERTÚLIA VITERÀRIA AMB MONTSERRAT ABELLÓ


Primer Acte
Escena 1…o més aviat un sainet. Per entendre’ns.
Plou. L’Abelló i companyia peten un cotxe a la sortida de Barcelona. Des del Molar estant, els tertulians van entrant més o menys xops -per fora-i es disposen en severes cadires els uns, en comfortables butaques els altres, a fer petar la xerrada en compàs d’espera amable.

Escena 2…o més aviat miniatura en forma de diàleg.
-Que dius què?
-Ai mare, pobres, i vols dir que vindran?
-Sí, sí, diu que han anat a buscar un altre cotxe!

-Ja són aquíííí!!

Escena 3…llegeixi’s com a monòleg compartit.Vull dir que la veu de la poeta, que demana preguntes, respon en forma de lliçó magistral. Si plou…? És igual!
“La poesia és insinuar, dir coses sense acabar de dir-les.” I potser no només la poesia. L’art de la insinuació, apuntar les coses, no definir-les, perquè només així el poder d’evocació, el poder de la paraula s’enriqueix en cada mirada nova, en cada guspira, en cada…

“En poesia no pots fer trampa. La teva veritat ha de sortir.” I les paraules li ballen als llavis, li juguen als dits. “Trobar la felicitat a partir de reconèixer la vida”. Tan fàcil com sembla, tan complicat de fer-ho bé.”El sentit, no l’anècdota, és el que és important.” I si el sentit de tot plegat és saber-se viu, les paraules evocades són un camí amorós cap a un TU motor i guia de noves paraules.”Un jo que camina”, “estantís. Però és.” El reconeixement d’un mateix.

Segon Acte
Escena 1…a l’univers immens de la ment. Vull dir al cap de cadascú de nosaltres, havent fet la re-lectura d’uns poemes que no s’acaben.
Puc afrontar la nit amb les paraules. Perquè som, s’engega la vida. L’instant que vivim, ens donarà la plenitud. I penso en Blake, i aquell fragment meravellós, “veure el món en un gra de sorra/i el cel en una flor/tenir l’infinit al palmell de la mà/i l’eternitat en una hora.”, i precisament amb l’Abelló un i un altre cop la sensació que el desig de ser pot amb tot. Que la força de viure no s’acaba. Com aquest acte, que queda penjat a la primera escena, però que mirades enllà segur que trobarà el fil, un per aquí, un altre per allà, “enllà de tot somni”, a la memòria de tots.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

TERTÚLIA VI-TERÀRIA DE PRIMAVERA AMB MONTSERRAT ABELLÓ


El dissabte dia 7 de maig, a la seu del Centre farem la tertúlia vi-terària de primavera. Ens acostem a la poesia per primera vegada en les tertúlies i ho fem amb una dona que ha viscut molt i que ha forjat paraules carregades de vida.
Ho fem amb el seu llibre Memòries de tu i de mi Un llibre que ens parla de l’absència, de la mort i de la vida.

Us adjuntem l’article que Rosa Comes va fer sobre aquest llibre i alguns enllaços per saber-ne més. I, després, ja us farem la crònica de la tertúlia!

L’impuls del desig
Rosa Comes

Montserrat Abelló és una persona extraordinària. Extraordinària no només des del sentit més subjectiu (des de la meva apreciació íntima), sinó en el sentit més literal de l’adjectiu. No he conegut ningú com ella: és un desig molt intens el que provoca aquest fet, un desig de conèixer, d’entendre, de transformar la vida, un desig que mostra diàriament. I allò que impulsa la seva escriptura és igualment aquest desig de concretar, de no passar pel món sense haver fet l’intent de definir-se i definir, de trobar el mot just per a cadascuna de les múltiples opcions.

El seu medi natural, doncs, és el de la paraula: viu en la paraula i ella mateixa és paraula. La paraula és, per a Montserrat Abelló, com una falca dins del temps, una batalla guanyada al pas del dies. Alguns crítics han assenyalat el caràcter espontani de la seva poesia (la poeta també ho diu) i l’aparent manca d’esforç a l’hora d’escriure, com si es tractés d’una escriptura construïda des de les entranyes, d’un ritme intern que simplement aflora en el paper. Jo crec que la impressió prové del fet que la seva essència com a persona és el mot i que és des del mot que aprèn el món i els fets de l’existència.

No cal que ens esmercem a definir un estil, a buscar una tendència que l’emmarqui, perquè Montserrat Abelló té les característiques de les persones que, al llarg de la història, han arribat a les cotes més altes de l’art. Normalment, aquestes persones mostren característiques inclassificables segons les tipologies historicistes. Crec que té una cosa en comú amb totes elles: el fet que art i ment, mirada i llenguatge són una mateixa cosa. L’enfocament de la vida i de la creació, en aquests casos, no es bifurca, segueix un únic camí, i en aquestes veus és impossible que existeixi l’artifici. No es tracta que l’art hagi de ser un camí cap a la descoberta de la Veritat de l’ésser humà i de la vida, sinó d’una intervenció més discreta, més senzilla, una manera d’entendre com estem conformats com a individus i com a éssers en el moment actual. És una fita que l’autora que ens ocupa ha aconseguit i aconsegueix.

Memòria de tu i de mi és el darrer llibre de poemes de Montserrat Abelló. Va ser publicat ara fa un any, arran de la pèrdua de la persona amb qui havia compartit la major part de la seva vida. La voluntat d’aquest recull és la de fer que absència i presència deixin de contradir-se. Només em puc referir a aquest aspecte del llibre i ho he de fer de manera breu, tot i que evidentment es podrien comentar amb detall molts altres trets interessants de l’obra. Per la raó que l’autora és paraula i només concep l’existència des de la paraula, la seva poesia, en aquest volum, mostra la convicció que la definició de l’absència, és a dir l’encontre del mot adequat ―aquell mot que malda per assolir al llarg de la seva trajectòria―, farà que aquesta es materialitzi i, per tant, es faci present. Montserrat Abelló expressa, d’una manera magistral, la inversió del procés: la persona estimada propiciava el naixement de la paraula, la llum; a partir de la seva absència, tot ha esdevingut silenci, foscor i la paraula s’ha perdut. El procés, per tant, cal que sigui l’invers i entendre que l’absent retorna i viu a partir de la concreció del llenguatge. Ho expressa en aquests versos que esdevenen una clau interpretativa: “Silenci que / ja no seria / sense la paraula / que l’explicita.” Així, doncs, dient el silenci, el silenci existeix; i la poeta entén, en un gest d’extraordinària sensibilitat i de vitalitat essencial, que dient la paraula de la persona estimada, aquesta es fa present en la seva ment i en la seva vida diària.

Publicat a El Punt (05-03-2007).



COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

crònica de la tertúlia vi-terària d’hivern – UNA FURTIVA LLÀGRIMA de Joaquim Soler i Ferret


La Cronista, Carme Bou, ha enfilat les respostes atzaroses que vam fer entre tots i totes a les preguntes del Quim encabides en le llibre…
—-
Ficció, joc, realitat. Encadenar idees i enquibir tot allò que dugui l’espurna d’un moment viscut, per viure. Què puc escriure avui, sinó el que vam escriure tots plegats?
L’inconscient controlat, el somriure compartit.
Aquí ens teniu:
“Cal ser valent per obrir la porta dels somnis i endinsar-s’hi. No tothom -ni sempre- té prou coratge. Cal ser indulgent amb els que tenen por. La mort dins la vida. Sí, és aquell moment que no arriba mai a l’estómac buit d’aquell qui és capaç de capturar papallones amb l’alè, darrere qualsevol porta. També sota el melic hi ha carícies que duen vida viscuda i paraules dites i desitjos satisfets i sentits. El sisè sentit de cadascun dels presents té un “sentit” grupal. És el sentit vi-terari. Potser perquè els somnis són l’escombra que s’endú els obstacles que ens imposa la realitat…o el que ens sembla que és la realitat. Moltes vegades, i consti que és molt personal, prefereixo una garrotada. Quan les paraules són insults, quan són buides, quan diuen allò que no vols escoltar…millor una garrotada seca i a somiar. Poses l’escombra de cap per amunt esperant que espanti les visites indesitjables. Jo sempre he somiat en color, tots els colors del verd, tots els colors del roig, blanc de clara d’ou, blanc d’Espanya, negre ala de mosca, blau de Prússia, vodka de Rússia, groc submarí…la mare que et va veure venir! Punyeta, en blanc i negre es veia Franco al No-do! No!! Quan és demà?
Quedar-se en el passat. O oblidar el present. O voler ser omnipresent. O sentir-te importent. O grandiloqüent. En realitat, tot i res…En un bon matalàs hi suprimiríem els rovellons tres pins, la violència-competència i el dolor, la indiferència, l’odi i la conformitat. Paraules i carícies fent coixí, i és que hi ha carícies rasposes i paraules avellutades, a cau d’orella. Quina alegria! Com diu, alèrgia? No, no, que l’alegria és una erupció emocional, un estat de ben estar i l’alèrgia una interrupció física…és impossible respondre. No sé si us n’haureu adonat, però aquí hi ha molts somnis creuats. Sí. Són els somnis-pantalla que s’encenen (a l’estil del començament de Bonanza) i després permeten viure una aventura amb bons i dolents i sempre guanya qui vols.”

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

micromecenatge: Us proposem de ser coproductors del vídeo de Priorat en Persona 2011


El Centre Quim Soler, la literatura i el vi convida a tothom a ser col•laborador del projecte Priorat en Persona

En línia amb les noves propostes que combinen les possibilitats de les xarxes socials i els plantejaments participatius per aconseguir recursos per poder dur a terme projectes creatius, el CQS planteja per a enguany la possibilitat de ser, a partir de 5 euros, coproductor del vídeo de la trobada d’escriptors que, per segona edició, se celebrarà la propera tardor al Priorat.

Priorat en Persona vol ser un espai i un temps de trobada per fer conèixer, de manera directa, a través de la seua gent, un territori que ha estat des de sempre massa invisible en l’imaginari literari català. I, també de manera directa, fer conèixer a la gent del territori els escriptors que ens visiten.

El projecte Priorat en Persona aporta un enfocament del tot novedós a l’hora de plantejar una experiència dels escriptors en un territori determinat. Aquesta trobada es filmada dia a dia, per tal de poder fer, posteriorment, la transposició virtual de l’experiència en directe i terra a terra.

El CQS proposa en el portal http://www.verkami.com/projects/219-priorat-en-persona-el-video les diferents maneres de donar suport a aquest projecte que, des del seu inici, es planteja per a implicar el territori i la seua gent.

El Priorat, 28 de març de 2011

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

La veremadora. Iconografia femenina en Lola Anglada


–Article a CUPATGES del mes de febrer-març 2011– col·laboració regular del CQS–

Pàgina Vi-terària : el Centre Quim Soler ens comenta exemples de la vida del vi i els seus llenguatges, més enllà de la copa…

A la casa de Tiana, lloc de reclusió de Lola Anglada Sarriera (1892-1984), durant la Dictadura Franquista fins a la seva mort, acusada “roja, separatista y peligrosa”, un llenç de l’artista molt allargassat decora una paret de la gran sala rebedor: en el centre de la composició, una veremadora, amb davantal i espardenyes de vetes, avança decidida entre les tires de ceps carregant sense esforç dos cistells de raïms. Tècnicament, domina la senzillesa i la claredat en el dibuix de les formes arrodonides de la figura així com en la representació dels ceps, dels ocells que l’envolten i en les sanefes que l’emmarquen; tots aquests elements fan que l’obra destaqui pel seu classicisme. Segurament Lola Anglada volgué representar una jove veremant en alguna de les vinyes del Maresme, tan properes a la Mediterrània que les ones podrien esquitxar cada cep. No sabem quan la va pintar perquè l’obra no està datada; segurament l’artista volia fugir de qualsevol singularitat temporal, motiu pel qual cap dels seus elements, ni els formals ni els iconogràfics, al·ludeixen a algun dels problemes o de les inquietuds socials tan propis del camp català. Tots els trets d’aquesta obra, presents també en altres realitzades per l’artista –La Nuri podria ser-ne un exemplel’inscriuen clarament en el Noucentisme, moviment cultural i d’abast polític que dominà a Catalunya durant el primer quart del segle XX, fins a la Dictadura de Primo de Rivera.

Però Lola Anglada es continuà emparant en aquesta estètica. Segurament fou l’estratègia escollida per deixar palès el seu catalanisme en aquells anys de la Dictadura de Primo de Rivera, canviant, però, la iconografia de la Ben Plantada, el personatge femení portador de les essències de la nova dona catalana, creat per Eugeni d’Ors. Així, col·laborà amb molts dibuixos en la revista Nosaltres Sols!, òrgan d’expressió del grup independentista català del mateix nom, publicada des de març de 1931 fins a octubre de 1934; en ells donà protagonisme a una figura femenina, vestida de catalana, que simbolitzava la Catalunya oprimida, subjugada, assetjada, malalta, torturada, abandonada fins i tot  per les esquerres  mal avingudes, en definitiva, la Catalunya que cerca la llibertat. Durant la Guerra dibuixà els seus veritables protagonistes: milicians i milicianes als carrers de Barcelona i, pel Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, creà i il·lustrà el conte El més petit de tots, un petit personatge, que tant podia ser un nen com una nena, portador de tots aquells valors que la guerra malmeté, fill de la Revolució que volia alliberar el poble. Són obres que destaquen entre les socialment i políticament més compromeses d’aquesta artista que, paradoxalment, seria recordada només com a escriptora i il·lustradora de contes infantils, amagant-nos el seu amor i la seva dedicació en favor d’una Catalunya lliure i republicana.

Núria Rius Vernet

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Facebook


Twitter