TERESA ROIG, escriptora d’Igualada a PRIORAT EN PERSONA 2011



Teresa Roig escriu narrativa i té, com les altres dues escriptores que enguany  participaran a la trobada, una presència important en el el món virtual. De fet la protagonista de las seua darrera novel·la El blog de Lola Pons, té un compte a twitter! I allà mateix defineix la seua quarta novel·la com a tragicomèdia existencial 2.0.

A Priorat en persona, com a la resta des seus col·legues convidats, els proposem una experiència 1.0 per al primer any, és a dir des del 13 al 16 d’octubre viure en directe i terra a terra un territori vist per la seua gent.

Una experiència que vol respondre a l’afirmació “el lloc és la gent”.

Trobareu més coses d’ella al seu blog personal. I LLIBRES A LES BIBLIOTEQUES!!

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

ENRIC VALOR, EL VALOR DE LES PARAULES


Amb el seu aire un xic pessoà… un dels grans.

Avui fa cent anys que va nèixer

EL BLOC DE LA COMMEMORACIÓ : http://enricvalor100.wordpress.com/

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

ESTRELLA RAMON, de les Terres de l’Ebre, escriptora i més coses, convidada a PRIORAT EN PERSONA 2011


ESTRELLA RAMON diu, parlant d’ella mateixa…

Li agrada molt la música i, amb més entusiasme que virtuosisme, toca el piano, l’acordió diatònic, la flauta de bec i la dolçaina. També balla danses antigues i d’arreu del món.

Sempre li ha interessat el món de les paraules, tant parlades com escrites. És lectora compulsiva d’ençà que va aconseguir ajuntar síl.labes i ha après a fer-ho en una considerable pila de llengües estrangeres.

El primer conte que li van editar va ser “La bruixeta fa pipí”, a Editorial La Galera, l’any 1994. Des de llavors, no ha parat de publicar per a públic infantil i juvenil. Per ara, escriu i publica en català, castellà i anglès.

En l’actualitat continua vivint a Tortosa, tot i que viatja molt, contant contes, “fent d’escriptora” i impartint cursets de didàctica de la música, de desenvolupament d’habilitats comunicatives i d’animació a la lectura en entitats diverses: universitats, escoles d’estius, centres de professors, biblioteques…

Ens agrada, perquè curiosament un dels adalils d’enguany, el Cosme Guinau, també toca l’acordió… Alguna cosa o altra en farem de tot això…

Un tast… també per ella mateixa

La bugada del cel

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

MANUEL BAIXAULI escriptor i pintor valencià, convidat a PRIORAT EN PERSONA


BAIXAULI… L’HOME MANUSCRIT

D’aquest autor ja n’heu tingut notícies en aquest mateix bloc, quan vam tenir-lo al Priorat per una tertúlia viterària i unes lectures de vermut.

Ara tornarà per compartir amb els altres cinc companys de lletres una altra mena d’estada, que augurem rica i profitosa…

Us deixem un tastet del seu recull de contes Espiral

FAMÍLIA

Mentre contemple el mar darrere d’una finestra, un insecte aterra en la part exterior del vidre. Els meus ulls l’enfoquen, se’m desdibuixen les ones. A quin ordre pertany? A quina família? A quina espècie? Té les ales transparents, les extremitats finíssimes, un abdomen allargat i dues antenes. Com deu tindre la cara? M’està mirant? M’alce, agafe la lupa, m’hi acoste de nou.
Sí, m’observa; i m’he alegrat moltíssim en reconèixer el caràcter del meu avi, mort des de fa quinze anys.

(Del llibre Espiral. Barcelona: Proa, 2010)

I un fragment d’un article de Bertomeu Fiol, sobre la seua novel·la més coneguda.

“[…] la qüestió capital que planteja L’home manuscrit és fins a quin punt l’escriptura pot fer l’home, fins quin punt l’escriptura ens pot fer viure, fins quin punt l’escriptura -per dir-ho així- ens pot inventar. Manuel Baixauli sembla partir de la tesi que la realitat creada per l’escriptura és tan forta com la realitat exterior. “No esdevé, allò que un relata, experiència”, es demana. La imaginació de l’escriptor conforma una nova realitat. El mite explica tant com la raó. “Tot acte guanya en la prefiguració o en el record”. L’home manuscrit defensa la tesi que mentre un text doni cabuda i agomboli un home, aquest no perirà del tot. La memòria més eficaç seria sempre la de l’escriptura. Aquesta no només dóna vida als personatges que esmenta, reals o imaginaris, ans també preserva la seva memòria. Cal llegir aquesta novel·la dietari. Les meves notes presents no pretenen resumir el llibre -tasca gairebé impossible si no és escrivint-lo de nou- ans animar el lector a escometre’l. Perquè el treball, de fer-ho, val bé la pena.”

(Bartomeu Fiol: “Una novel·la dietari, vida escrita”, Diari de Balears (Palma), 19 d’octubre del 2007)

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

SEGONA EDICIÓ DE “PRIORAT EN PERSONA” trobada d’escriptors al Priorat – 13/16 d’octubre de 2011


D’aquí a dos mesos, dia per dia, encetarem la segona edició de PRIORAT EN PERSONA. Com a l’ anterior, començarem amb el viatge i estada dels escriptors convidats a la comarca. Tres dones i tres homes de diferents territoris dels Països Catalans, de gèneres diferents i experiències diverses. Sis persones que viuran durants aquest dies el Priorat en primera persona, de la mà dels adalils, que són els encarregats de mostrar-los el seu Priorat. Dos dones i dos homes de pobles i oficis diversos.
Us anirem presentant els protagonistes de la trobada d’enguany, i us convidem també, a passejar-vos pel web que recull els textos, les imatges i els vídeos de la primera edició, la que va tenir lloc els anys 2009 i 2010 (anada i tornada). Tot ho podeu veure aquí

Per ordre alfabètic, i en la banda dels escriptors, començarem per Sara Bailac, una xica jove i eixerida de Tàrrega, que es defineix a ellà mateixa en el seu bloc realitats i miratges començant així…
“Politòloga i poeta targarina, distreta, sovint obliqua”

A més de poeta, però, també ha escrit alguna cosa de narrativa…
Us posem l’inici d’un conte publicat a http://relatsencatala.cat/relat/morir-dun-sol-tret/165721
MORIR D’UN SOL TRET
Les noies mones sempre es fan fer l’augment de llavis en dimecres.
Dimecres t’injecten col·lagen al llavi superior.
Dijous i divendres tens algunes marques que et delaten.
Dissabte ets la cosa més sexy que coneixes.
Les noies mones s’inflen els morros en dimecres per estrenar llavis el dissabte.

La Xina es defineix en la seva Constitució com una “dictadura democràtica del poble”.
A la Xina pot ser de dia i de nit alhora.
Pots ser blanc i negre alhora.
Pots ser demòcrata i dictador alhora.

—–
I aquesta és la portada del seu darrer llibre

CONTINUARÀ…

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

CRÒNICA DE LA TERTÚLIA VITERÀRIA AMB MONTSERRAT ABELLÓ


Primer Acte
Escena 1…o més aviat un sainet. Per entendre’ns.
Plou. L’Abelló i companyia peten un cotxe a la sortida de Barcelona. Des del Molar estant, els tertulians van entrant més o menys xops -per fora-i es disposen en severes cadires els uns, en comfortables butaques els altres, a fer petar la xerrada en compàs d’espera amable.

Escena 2…o més aviat miniatura en forma de diàleg.
-Que dius què?
-Ai mare, pobres, i vols dir que vindran?
-Sí, sí, diu que han anat a buscar un altre cotxe!

-Ja són aquíííí!!

Escena 3…llegeixi’s com a monòleg compartit.Vull dir que la veu de la poeta, que demana preguntes, respon en forma de lliçó magistral. Si plou…? És igual!
“La poesia és insinuar, dir coses sense acabar de dir-les.” I potser no només la poesia. L’art de la insinuació, apuntar les coses, no definir-les, perquè només així el poder d’evocació, el poder de la paraula s’enriqueix en cada mirada nova, en cada guspira, en cada…

“En poesia no pots fer trampa. La teva veritat ha de sortir.” I les paraules li ballen als llavis, li juguen als dits. “Trobar la felicitat a partir de reconèixer la vida”. Tan fàcil com sembla, tan complicat de fer-ho bé.”El sentit, no l’anècdota, és el que és important.” I si el sentit de tot plegat és saber-se viu, les paraules evocades són un camí amorós cap a un TU motor i guia de noves paraules.”Un jo que camina”, “estantís. Però és.” El reconeixement d’un mateix.

Segon Acte
Escena 1…a l’univers immens de la ment. Vull dir al cap de cadascú de nosaltres, havent fet la re-lectura d’uns poemes que no s’acaben.
Puc afrontar la nit amb les paraules. Perquè som, s’engega la vida. L’instant que vivim, ens donarà la plenitud. I penso en Blake, i aquell fragment meravellós, “veure el món en un gra de sorra/i el cel en una flor/tenir l’infinit al palmell de la mà/i l’eternitat en una hora.”, i precisament amb l’Abelló un i un altre cop la sensació que el desig de ser pot amb tot. Que la força de viure no s’acaba. Com aquest acte, que queda penjat a la primera escena, però que mirades enllà segur que trobarà el fil, un per aquí, un altre per allà, “enllà de tot somni”, a la memòria de tots.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

Facebook


Twitter