TERTÚLIA VI-TERÀRIA DE PRIMAVERA AMB MONTSERRAT ABELLÓ


El dissabte dia 7 de maig, a la seu del Centre farem la tertúlia vi-terària de primavera. Ens acostem a la poesia per primera vegada en les tertúlies i ho fem amb una dona que ha viscut molt i que ha forjat paraules carregades de vida.
Ho fem amb el seu llibre Memòries de tu i de mi Un llibre que ens parla de l’absència, de la mort i de la vida.

Us adjuntem l’article que Rosa Comes va fer sobre aquest llibre i alguns enllaços per saber-ne més. I, després, ja us farem la crònica de la tertúlia!

L’impuls del desig
Rosa Comes

Montserrat Abelló és una persona extraordinària. Extraordinària no només des del sentit més subjectiu (des de la meva apreciació íntima), sinó en el sentit més literal de l’adjectiu. No he conegut ningú com ella: és un desig molt intens el que provoca aquest fet, un desig de conèixer, d’entendre, de transformar la vida, un desig que mostra diàriament. I allò que impulsa la seva escriptura és igualment aquest desig de concretar, de no passar pel món sense haver fet l’intent de definir-se i definir, de trobar el mot just per a cadascuna de les múltiples opcions.

El seu medi natural, doncs, és el de la paraula: viu en la paraula i ella mateixa és paraula. La paraula és, per a Montserrat Abelló, com una falca dins del temps, una batalla guanyada al pas del dies. Alguns crítics han assenyalat el caràcter espontani de la seva poesia (la poeta també ho diu) i l’aparent manca d’esforç a l’hora d’escriure, com si es tractés d’una escriptura construïda des de les entranyes, d’un ritme intern que simplement aflora en el paper. Jo crec que la impressió prové del fet que la seva essència com a persona és el mot i que és des del mot que aprèn el món i els fets de l’existència.

No cal que ens esmercem a definir un estil, a buscar una tendència que l’emmarqui, perquè Montserrat Abelló té les característiques de les persones que, al llarg de la història, han arribat a les cotes més altes de l’art. Normalment, aquestes persones mostren característiques inclassificables segons les tipologies historicistes. Crec que té una cosa en comú amb totes elles: el fet que art i ment, mirada i llenguatge són una mateixa cosa. L’enfocament de la vida i de la creació, en aquests casos, no es bifurca, segueix un únic camí, i en aquestes veus és impossible que existeixi l’artifici. No es tracta que l’art hagi de ser un camí cap a la descoberta de la Veritat de l’ésser humà i de la vida, sinó d’una intervenció més discreta, més senzilla, una manera d’entendre com estem conformats com a individus i com a éssers en el moment actual. És una fita que l’autora que ens ocupa ha aconseguit i aconsegueix.

Memòria de tu i de mi és el darrer llibre de poemes de Montserrat Abelló. Va ser publicat ara fa un any, arran de la pèrdua de la persona amb qui havia compartit la major part de la seva vida. La voluntat d’aquest recull és la de fer que absència i presència deixin de contradir-se. Només em puc referir a aquest aspecte del llibre i ho he de fer de manera breu, tot i que evidentment es podrien comentar amb detall molts altres trets interessants de l’obra. Per la raó que l’autora és paraula i només concep l’existència des de la paraula, la seva poesia, en aquest volum, mostra la convicció que la definició de l’absència, és a dir l’encontre del mot adequat ―aquell mot que malda per assolir al llarg de la seva trajectòria―, farà que aquesta es materialitzi i, per tant, es faci present. Montserrat Abelló expressa, d’una manera magistral, la inversió del procés: la persona estimada propiciava el naixement de la paraula, la llum; a partir de la seva absència, tot ha esdevingut silenci, foscor i la paraula s’ha perdut. El procés, per tant, cal que sigui l’invers i entendre que l’absent retorna i viu a partir de la concreció del llenguatge. Ho expressa en aquests versos que esdevenen una clau interpretativa: “Silenci que / ja no seria / sense la paraula / que l’explicita.” Així, doncs, dient el silenci, el silenci existeix; i la poeta entén, en un gest d’extraordinària sensibilitat i de vitalitat essencial, que dient la paraula de la persona estimada, aquesta es fa present en la seva ment i en la seva vida diària.

Publicat a El Punt (05-03-2007).



COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

crònica de la tertúlia vi-terària d’hivern – UNA FURTIVA LLÀGRIMA de Joaquim Soler i Ferret


La Cronista, Carme Bou, ha enfilat les respostes atzaroses que vam fer entre tots i totes a les preguntes del Quim encabides en le llibre…
—-
Ficció, joc, realitat. Encadenar idees i enquibir tot allò que dugui l’espurna d’un moment viscut, per viure. Què puc escriure avui, sinó el que vam escriure tots plegats?
L’inconscient controlat, el somriure compartit.
Aquí ens teniu:
“Cal ser valent per obrir la porta dels somnis i endinsar-s’hi. No tothom -ni sempre- té prou coratge. Cal ser indulgent amb els que tenen por. La mort dins la vida. Sí, és aquell moment que no arriba mai a l’estómac buit d’aquell qui és capaç de capturar papallones amb l’alè, darrere qualsevol porta. També sota el melic hi ha carícies que duen vida viscuda i paraules dites i desitjos satisfets i sentits. El sisè sentit de cadascun dels presents té un “sentit” grupal. És el sentit vi-terari. Potser perquè els somnis són l’escombra que s’endú els obstacles que ens imposa la realitat…o el que ens sembla que és la realitat. Moltes vegades, i consti que és molt personal, prefereixo una garrotada. Quan les paraules són insults, quan són buides, quan diuen allò que no vols escoltar…millor una garrotada seca i a somiar. Poses l’escombra de cap per amunt esperant que espanti les visites indesitjables. Jo sempre he somiat en color, tots els colors del verd, tots els colors del roig, blanc de clara d’ou, blanc d’Espanya, negre ala de mosca, blau de Prússia, vodka de Rússia, groc submarí…la mare que et va veure venir! Punyeta, en blanc i negre es veia Franco al No-do! No!! Quan és demà?
Quedar-se en el passat. O oblidar el present. O voler ser omnipresent. O sentir-te importent. O grandiloqüent. En realitat, tot i res…En un bon matalàs hi suprimiríem els rovellons tres pins, la violència-competència i el dolor, la indiferència, l’odi i la conformitat. Paraules i carícies fent coixí, i és que hi ha carícies rasposes i paraules avellutades, a cau d’orella. Quina alegria! Com diu, alèrgia? No, no, que l’alegria és una erupció emocional, un estat de ben estar i l’alèrgia una interrupció física…és impossible respondre. No sé si us n’haureu adonat, però aquí hi ha molts somnis creuats. Sí. Són els somnis-pantalla que s’encenen (a l’estil del començament de Bonanza) i després permeten viure una aventura amb bons i dolents i sempre guanya qui vols.”

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

micromecenatge: Us proposem de ser coproductors del vídeo de Priorat en Persona 2011


El Centre Quim Soler, la literatura i el vi convida a tothom a ser col•laborador del projecte Priorat en Persona

En línia amb les noves propostes que combinen les possibilitats de les xarxes socials i els plantejaments participatius per aconseguir recursos per poder dur a terme projectes creatius, el CQS planteja per a enguany la possibilitat de ser, a partir de 5 euros, coproductor del vídeo de la trobada d’escriptors que, per segona edició, se celebrarà la propera tardor al Priorat.

Priorat en Persona vol ser un espai i un temps de trobada per fer conèixer, de manera directa, a través de la seua gent, un territori que ha estat des de sempre massa invisible en l’imaginari literari català. I, també de manera directa, fer conèixer a la gent del territori els escriptors que ens visiten.

El projecte Priorat en Persona aporta un enfocament del tot novedós a l’hora de plantejar una experiència dels escriptors en un territori determinat. Aquesta trobada es filmada dia a dia, per tal de poder fer, posteriorment, la transposició virtual de l’experiència en directe i terra a terra.

El CQS proposa en el portal http://www.verkami.com/projects/219-priorat-en-persona-el-video les diferents maneres de donar suport a aquest projecte que, des del seu inici, es planteja per a implicar el territori i la seua gent.

El Priorat, 28 de març de 2011

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

La veremadora. Iconografia femenina en Lola Anglada


–Article a CUPATGES del mes de febrer-març 2011– col·laboració regular del CQS–

Pàgina Vi-terària : el Centre Quim Soler ens comenta exemples de la vida del vi i els seus llenguatges, més enllà de la copa…

A la casa de Tiana, lloc de reclusió de Lola Anglada Sarriera (1892-1984), durant la Dictadura Franquista fins a la seva mort, acusada “roja, separatista y peligrosa”, un llenç de l’artista molt allargassat decora una paret de la gran sala rebedor: en el centre de la composició, una veremadora, amb davantal i espardenyes de vetes, avança decidida entre les tires de ceps carregant sense esforç dos cistells de raïms. Tècnicament, domina la senzillesa i la claredat en el dibuix de les formes arrodonides de la figura així com en la representació dels ceps, dels ocells que l’envolten i en les sanefes que l’emmarquen; tots aquests elements fan que l’obra destaqui pel seu classicisme. Segurament Lola Anglada volgué representar una jove veremant en alguna de les vinyes del Maresme, tan properes a la Mediterrània que les ones podrien esquitxar cada cep. No sabem quan la va pintar perquè l’obra no està datada; segurament l’artista volia fugir de qualsevol singularitat temporal, motiu pel qual cap dels seus elements, ni els formals ni els iconogràfics, al·ludeixen a algun dels problemes o de les inquietuds socials tan propis del camp català. Tots els trets d’aquesta obra, presents també en altres realitzades per l’artista –La Nuri podria ser-ne un exemplel’inscriuen clarament en el Noucentisme, moviment cultural i d’abast polític que dominà a Catalunya durant el primer quart del segle XX, fins a la Dictadura de Primo de Rivera.

Però Lola Anglada es continuà emparant en aquesta estètica. Segurament fou l’estratègia escollida per deixar palès el seu catalanisme en aquells anys de la Dictadura de Primo de Rivera, canviant, però, la iconografia de la Ben Plantada, el personatge femení portador de les essències de la nova dona catalana, creat per Eugeni d’Ors. Així, col·laborà amb molts dibuixos en la revista Nosaltres Sols!, òrgan d’expressió del grup independentista català del mateix nom, publicada des de març de 1931 fins a octubre de 1934; en ells donà protagonisme a una figura femenina, vestida de catalana, que simbolitzava la Catalunya oprimida, subjugada, assetjada, malalta, torturada, abandonada fins i tot  per les esquerres  mal avingudes, en definitiva, la Catalunya que cerca la llibertat. Durant la Guerra dibuixà els seus veritables protagonistes: milicians i milicianes als carrers de Barcelona i, pel Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, creà i il·lustrà el conte El més petit de tots, un petit personatge, que tant podia ser un nen com una nena, portador de tots aquells valors que la guerra malmeté, fill de la Revolució que volia alliberar el poble. Són obres que destaquen entre les socialment i políticament més compromeses d’aquesta artista que, paradoxalment, seria recordada només com a escriptora i il·lustradora de contes infantils, amagant-nos el seu amor i la seva dedicació en favor d’una Catalunya lliure i republicana.

Núria Rius Vernet

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

MANIFEST DE MANUEL BAIXAULI, l’home manuscrit


Avui des del Centre Quim Soler volem donar veu (escrita, és clar) al nostre amic Baixauli. Perquè compartim tot el que diu, sent i proclama. I des de casa nostra, al sud  d’aquest Principat anestesiat, també hem d’entendre que ens cal reaccionar.

MANIFEST PERSONAL

Els qui em coneixen saben que deteste el carnaval de la política. Tot i que intente tindre unes nocions elementals de com va el món, quan fullege un diari passe molt per damunt les pàgines de política i m’entretinc, només, en la secció de cultura. Si un dia dedique més temps a la política és perquè algun fet em crida l’atenció o perquè m’afecta en la vida privada. La situació dels valencians durant els últims anys me l’he mirat, com tants veïns meus, amb preocupació. Obres caríssimes i innecessàries, sense una demanda social que les justifique, al costat de mancances en camps tan importants com la salut i l’educació públiques; creixement urbanístic irracional, que ha degradat el paisatge i ens ha enfonsat en una crisi de conseqüències encara imprevisibles; ocultació i demonització de la identitat cultural i lingüística que ens fa irrepetibles davant del món; manipulació i degradació dels mitjans de comunicació, avui esclaus del poder; presidents a qui sospitosament toca, més d’una vegada a l’any, la loteria, o que fan construir, amb diners de tots, un monument de la seua pròpia cara, ja de per si horrible; subvencions destinades a ajudes al tercer món que van a parar, en canvi, a immobles del partit polític que governa; presidents presumptament implicats en trames empresarials corruptes… La llista és llarga, no cap ací. En conèixer cada cas, he reaccionat unes vegades amb ironia, d’altres amb tristesa, però en totes m’ha vingut al cap una idea llegida a Imre Kertész, supervivent de l’holocaust nazi i premi Nobel. Ell es preguntava, referint-se al cim de la barbàrie nazi, com s’havia pogut arribar a una situació tan diabòlica sense haver-se’n alertat a temps, i ell acabava responent-se que era perquè havia arribat amb dosis menudes, dia rere dia, com quan es puja un campanar escaló a escaló, i de sobte te n’adones que ja estàs dalt. Una imatge m’ha fet comprendre que, a València, ja estem dalt: la dels meus fills mirant una pantalla buida, negra. Els meus fills miraven cada dia els dibuixos del Canal Super 3. Ahir, mentre els veien, la pantalla es quedà fosca, i muda. La imatge dels meus fills mirant el buit m’alertà i em féu comprendre que no vivim temps per a la ironia ni la tristesa. És temps d’actuar. Aquell que veta l’emissió de canals televisius, en l’època de la globalització i de la desaparició de les fronteres informatives, aquell qui gosa envair la nostra vida privada, entrar a les nostres cases i imposar-nos què hem de veure i què no, aquell intrús no pot continuar governant en un país que es diga democràtic. Els qui hem obert els ulls tenim la responsabilitat de fer-los obrir als qui els tenen tancats o miren cap a un altre lloc. També Hitler guanyà unes eleccions; i si va cometre els pitjors crims de la història fou perquè una multitud còmplice el consentia o mirava cap a un altre costat. No es tracta de fer el joc a cap partit de l’oposició, més d’un d’ells còmplice del que ha passat, és tracta de fer fora els qui manen ara, els qui ens han dut dalt del campanar i es deleixen per espentar-nos. Quan es castiga un delicte, no es fa sols per escarmentar qui l’ha comés, sinó també per advertir els altres perquè no el cometen. En alguns països d’Àfrica, els joves han tombat en quatre dies dictadures que semblaven inalterables. Als mitjans de comunicació corromputs, han oposat les eines que facilita Internet i un desig poderós, irrefrenable, de viure en condicions dignes. Aprenguem d’ells la lliçó. Movem-nos. El que avui pareix inalterable ho pot desmuntar la voluntat del poble. No hem d’esperar que ningú resolga el nostre problema. Hem d’adreçar-nos als veïns cecs i als veïns indiferents, hem de fer-los veure allò que per a nosaltres és un dilema d’una obvietat insultant: o Camps o democràcia. No hi ha terme mitjà. M. Baixauli

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

SALVAT PAPASSEIT-POETA AVANGUARDISTA CATALÀ


Vam anar a veure l’exposició a l’Arts Santa Mònica a BCN. Com diu Enric Casasses al llibre que l’acompanya: “La seva força és la llengua, la perfecció, la mesura, la seguretat amb què s’emociona i parla amb paraules que no podrien ser més ben triades: Res no és mesquí/ ni cap hora és isarda /ni és fosca la ventura de la nit. Aquest començament, i tot el poema que li ve al darrere, és un clàssic, un cim de la poesia universal, és la veu jove i apassionada (…) del negador de la negació, del qui, contra les lamentacions sobre el temps perdut, s’aferra a la vida i a la bellesa Res no és mesquí/ perquè els dies no passen, del qui, davant els ombrívols predicadors de l’absurditat i la lletjor de tot, afirma amb veu decidida: Res no és mesquí perquè la cançó canta en cada bri de cosa.”

No cal dir que subcrivim això que diu Casasses. I us recomanem l’exposició i, sobretot, l’obra de Salvat Papasseit. A la biblioteca del Centre Quim Soler podeu trobar un exemplar del llibre Poesies, amb il·lustracions de Josep Guinovart (1962), amb un esbós biogràfic de Tomàs Gracés i una introducció de Joan Fuster: un llibre preciós!

També tenim l’edició facsímil clandestina, o pirata si voleu, feta amb paper de “tebeo” de l’obra completa, l’any 1976.

A la plana del costat del poema Res no és mesquí, les formigues amigues fan via cap al sol…

Per a més informació http://lletra.uoc.edu/ca/autor/joan-salvat-papasseit.pdf

I un vídeo inquietant i polèmic amb la canço que Rosa Zaragoza canta del poema…homenatge a Salvat Papasseit

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

Facebook


Twitter