CRÒNICA VITERÀRIA D’ESTIU_ “Corre, pare, corre” de Kim Ae-ran


Tertúlia viterària  setembre de 2018

Kim Ae-ran  Corre, pare, corre!

Carme Bou Sala

Era la primera vegada que escollíem una autora coreana. Probablement el primer cop que llegíem res de literatura coreana i ho fèiem de la mà de la Matilde i d’edicions Godall. Lectura nova, per tant, com una tabula rasa on anar apuntant el que anàvem veient. La Claustre ens va sorprendre amb un vi que combregava amb el llibre per aquest anar d’incògnit. Vam beure un vi no comercialitzat de l’INCAVI, una garnatxa blanca. Dolç d’entrada i amarg en gust final. Un vi ric en sensacions, com els contes de la Kim Ae-ran.

El contes ens parlen amb duresa i tendresa a la vegada, exagerant potser el costat amarg d’una societat que ha patit molts càstigs políticament parlant. Això es tradueix en personatges amb molt poca auto-estima. Solitaris que no saben com comunicar-se però que pateixen la seva ignorància de tal manera que prefereixen continuar, tirar endavant ni que sigui de la mà d’una mentida.

Molts d’aquests personatges provenen d’un entorn rural i han d’aprendre a viure a ciutat. Formar part d’una col·lectivitat i explicar el dia a dia es converteix en la manera més directa per posar de manifest com és realment aquesta societat.

Davant el buit cal trobar consol en les petites coses, com ara el pal saltador Sky Kong Kong, o un objecte qualsevol. N’hi ha moltíssims a tot el llibre. Els objectes de la vida quotidiana que omplen una solitud que no sembla que es pugui acabar.

La gràcia de la KimAe-ran és que aquesta angoixa existencial s’explica amb una lleugeresa que ens acaba fent somriure. Dins la solitud de cadascú hi ha milions de respostes possibles, i no necessàriament han d’encaixar amb la realitat. La poesia que desprenen alguns dels contes és la clau per sortir de les realitats més pesants.

Darrere aquests personatges que (es) cerquen enmig del tot, la figura de la mare s’erigeix com a puntal, la dona que ha sabut com posicionar-se davant la vida. La figura del pare, en canvi, és més fugissera, però també més propera a aquest protagonista que va cercant la seva identitat.

Parlar de grans coses i fer-ho a partir d’objectes: fanals, parets i portes, estris de cuina i bosses de supermercat… I fer-ho amb un llenguatge senzill, d’un dia a dia a Seoul però també d’un dia a dia a qualsevol altra gran ciutat del planeta.

Des del Molar petit, asseguts al pati del Perxe, anàvem trobant que aquell món tan exòtic i desconegut ja no l’era tant. Definitivament ens vam acabar fent nostres els contes de la Kim Ae-ran.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

AGENDA DE L’ESTIU 2018


COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

__CRÒNICA DE LA TERTÚLIA VITERÀRIA D’HIVERN__EL PONI ROIG


CRÒNICA VITERÀRIA DEL 17 DE FEBRER DE 2018

JOHN STEINBECK  El poni roig _Traducció de Joaquim Mallafré

Vam començar forts la primera tertúlia de l’any. Per referències  a l’obra, la Claustre ens va portar un brandi Gran Reserva. Com a resultat immediat, les avellanes no paraven de rodolar de les nostres mans a la nostra panxa. Alguns van optar per la segona opció de beguda, a proposta de la Roser. Un vi d’Alella blanc amb el nom ben trobat de “Vermell”.

El poni roig és un llibre amb quatre històries, quatre lliçons morals. Hi veiem passar la mort –tant del poni com de la innocència del protagonista. També la curiositat que comporta tot creixement, la vida que trobem en tot inici I a l’últim conte la vellesa, com esperant tancar el cercle que havíem començat al primer.

El llibre ens va engegar a parlar de coses que havíem viscut. Nosaltres, els tertulians. Vam evocar altres llocs I potser no vam ser prou conscients que mai havíem sortit tant fora del llibre mateix que ens ocupava per parlar de coses més nostres. Ficció I realitat donant-se la mà per partida doble. Dins i fora del llibre.

El llibre destil·lava la seva essència I nosaltres amb ella, corroboràvem les coses que podíem sentir com a pròpies.

No dubto pas que va ser el mateix simbolisme del llibre, el que ens va abocar a anar a buscar els seus significats cap a les profunditats dels nostres records. Les referències històriques I geogràfiques ens ajudaven a entendre millor les vicissituds d’en Jody i el seu pare, en Blly I també, al final, de l’avi. Generacions canviants  d’un món també en muda constant.

Steinbeck és un mestre a l’hora d’ensenyar-nos, de mostrar-nos aquest món. El lector es fa no només receptor d’una història, sinó també més receptiu amb allò que es va creant a mida que el llibre avança. Les imatges-paraules són fàcilment imaginades I l’experiència acaba essent de mena espiritual.

Ras I curt, El poni roig és un d’aquells llibres que et fa créixer com a ésser humà. Un llibre-mirall. Un reconeixement de l’altre com a res més que un jo que va viure temps enllà, a l’oest d’un país que s’havia acabat.

Carme Bou Sala

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

__CRÒNICA DE LA TERTÚLIA VITERÀRIA__ SORTIR A ROBAR CAVALLS__PER PETTERSON


A punt de començar la primera tertúlia viterària del 2018… us fem a mans la crònica de la darrera del 2017

CRÒNICA VITERÀRIA d’hivern

Sortir a robar cavalls   de Per Petterson

Traducció de Carolina Moreno

 

Llibre que ens arribava del fred més fred per la tertúlia d’hivern al CQS. Per escalfar-nos, res millor que un vi calent típic de les contrades nòrdiques. Un vi que fa imaginar els freds glaciars, les gelades inhòspites i –evidentment– ens diu com de bé s’hi està, a casa.

Poques vegades hem tingut la sensació de divisió de pensament tan contundent a la tertúlia. Gairebé com si haguéssim llegit dos llibres diferents. Hi havia qui pensava que el llibre no tenia acció, que no era prou rodó i que la història s’acabava difuminant. El trobaven un llibre amb un contrapunt de relacions massa diluït i amb un potencial perdut entremig del fred dels boscos nòrdics.

D’altres, en canvi, vam quedar atrapats en la seva història. Vam celebrar que el llibre ens fes una immersió a un temps circular. L’ahir retrobat i entès en temps present, els clarobscurs de la vida adolescent implantats a l’ADN de la persona adulta, com dient-nos que cada etapa vital fa una nova pell, endurint el cos, però no pas del tot.

És a cops de petites escletxes que el lector arriba a entendre les peces del mosaic que configura la vida de Trond T. Així, l’escena amb la filla, posant en evidència la no comunicació al llarg dels anys, l’esforç terrible que implica obrir-se a l’altre. O el retrobament amb l’amic mig convertit en germà, que respon –sense  respostes– al munt d’interrogants que han anat fent capa a la vida del protagonista.

El llibre ens mostra la vida solitària d’un home que s’ha auto-exiliat, com dient-se a si mateix que a certes edats –62 anys– ja no calen novetats. L’emoció, així, queda tancada en el més profund d’un jo que no sap expressar els sentiments, però que els pateix com el qui més, començant per la incomprensió de l’actitud del seu amic adolescent, continuant amb la incapacitat de sobreposar-se a la relació estroncada amb el pare… I acabant amb la voluntat de no preguntar mai res per mor de no entrar a trepitjar els límits de l’altre.

Sortir a robar cavalls és un llibre poètic i poc estrident. Un llibre que –de puntetes– passa per temes que ens toquen com a persones sensibles que som. Un llibre-onada que va i torna, com un record que de lluny et crida, t’atures i dius: passem pàgina. I la deixes enrere, com tantes altres que vindran, configurant el teu propi llibre.

Carme Bou Sala

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

Priorat_en_Persona fa deu anys: a la tardor cloem la 5a edició


La tardor passada vam fer la primera part de la cinquena edició de les trobades d’escriptors “Priorat en Persona” (PeP) que des de fa deu anys duen al Priorat escriptors d’arreu per tal que la gent de la comarca, els adalils, els mostrin i facin viure el seu Priorat personal i que a partir d’aquí sorgeixin textos que conformen una mena de diccionari literari del Priorat.

Això és un resum molt resumit que no explica pas del tot allò, què passa durant les trobades, ni que sorgeix a partir d’elles ni els combois diversos que s’enceten o s’encetaran.

En aquesta edició, per exemple, el primer dia en van acompanyar estudiants del grau de Literatura contemporània de la URV, com a convidats silents, van seguir la ruta que els adalils (Lluís Porqueres, d’Escaladei i Júlia Viejobueno de la Figuera) van proposar-nos i n’han fet una petita crònica que podeu veure AQUÍ

A la Pietat, damunt d’Escaladei

Els escriptors que van vindre en aquesta cinquena edició i que enguany tornaran per cloure-la a escoles, instituts i als altres actes que farem són, com sempre, tres dones i tres homes d’arreu dels PPCC que escriuen prosa, poesia, de gèneres diferents, estils personals i edats i experiències diverses. Entre ells es poden conèixer o no, i el Priorat els pot ser un territori sabut, desconegut o ni una cosa ni l’altra. A partir d’ara, serà alguna cosa més del que era. I aquest és un dels objectius del PeP.

La colla escriptora de la 5 ediciò:

Al Coll del Solans, els escriptors a la descoberta del Priorat… Esperança Camps, Antoni Munné-Jordà, Elisenda Roca, Anna Ballbona, Martí Domínguez i Raül Garrigasait

El segon dia, dos cronistes ja veteranes d’aquestes trobades, les sòcies Ester Tur i Carme Bou, van escriure també la seua vivència de fer d’acompanyants d’escriptors i adalils (Jonàs Macip de Porrera i Maria Anguera del Masroig), que us posarem al proper post.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

l’agenda d’aquesta primavera… molta poesia !


COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

Facebook


Twitter