#PrioratenPersona – LA TORNADA DE LA 3a EDICIÓ


Som a la tardor, a punt de començar  l’octubre,  i aquest mes, des del 2009 el Centre Quim Soler organitza les trobades d’escriptors  Priorat en Persona.

Aquestes trobades s’han plantejat des de l’inici com una inversió amb un objectiu a mitjà i llarg termini. Un objectiu doble: fer conèixer el nostre potencial literari, el d’un territori poc visible en l’imaginari literari del país, i fer conèixer a la gent del nostre territori escriptors d’arreu del país. I això ho plantegem de manera col·laborativa amb persones, entitats i institucions.

I enguany tanquem la tercera edició, el sisè any. Disset escriptors ens han visitat, dotze adalils (homes i dones de la comarca que acullen els escriptors), han passejat i ensenyat als nostres convidats el seu Priorat personal, els seus paisatges de l’ànima.

Els adalils ens han passejat per onze pobles i els seus termes (Marçà, La Vilella Alta, Cabassers,  Gratallops, Bellmunt, Cornudella, Capçanes, Pradell, Falset, Ulldemolins i La Bisbal de Falset.  Hem fet actes oberts a Capçanes, Falset, Pradell, els Guiamets i la Vilella Baixa. A les escoles i l’Institut, hem compartit amb els alumnes els textos dels escriptors. I a la Biblioteca de Falset hem fet tertúlia amb qui ho ha volgut.

Durant l’any, d’octubre a octubre, a Ràdio Falset, el programa “Xalem llegint” difon l’obra dels escriptors participants, la directament relacionada amb el projecte i l’altra.

Arran d’aquestes trobades, s’han propiciat altres activitats, altres relacions entre els convidats i la gent d’aquí. Complicitats que són sempre llavor d’altres possibilitats, que justifiquen amb escreix aquesta inversió de futur.

Enguany tanquem la tercera edició i l’any que ve encetarem la quarta.



 

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

__Crònica de la tertúlia Viterària amb JOAN TODÓ


 

Tertúlia viterària de primavera. Crònica.

 L’horitzó primer va ser el llibre que vam comentar durant l’última tertúlia viterària. La d’una primavera que tot just començava amb moltíssimes ganes de llum i colors joves. Com el Bàrbara Forés que vam anar bevent. Un vi fresquet i elegant de la Terra Alta que va anar baixant de primera i que ens va obrir les portes per anar parlant amb en Joan Todó del seu llibre-guia-novel.la i de la seva vila natal.

Tenir l’escriptor a casa té aquella cosa especial que fa que tant el llibre com la tertúlia es converteixin en un fet més únic, si cal, encara. Vèiem en Todó assegut a la butaca i semblava que era un membre més del Centre Quim Soler. Preguntes i saps que les respostes aniran més enllà de la ficció d’allò escrit/llegit. És el luxe de poder escoltar en primera persona el món que s’hi ha descrit, el procés de creació, les relacions escriptor/editor.

En el seu llibre, en Todó ens convida a participar del viatge de desencís personal d’un jove que fa el viatge de tornada de la gran ciutat a La Sènia. A mida que els capítols van avançant, ens va parlant de fets històrics, de tradicions i anècdotes, però també ens va portant per un paisatge que va fent de frontera doble entre el món interior d’aquest personatge i la vida que passa, i també entre allò a què no es pot tornar mai i la manera com assumir-ho.

El protagonista, observador-espectador a la vegada, ens va marcant una finíssima línia -horitzontal- en la qual memòria i vida van passant com miralls de temps, “espirals de llenguatge” com diu ell mateix en un moment de la novel·la, i sempre amb un sentit de l’humor essencial que t’acaba fent adonar que tornar al lloc d’on véns és un impossible inabastable.

Més enllà de La Sénia, Trieste apareix dibuixat com una fita necessària per posar en moviment real el protagonista de la història. Una fita que el pugui treure del seu buit existencial i el faci anar endavant, a trobar un horitzó nou de trinca.

 

Carme Bou Sala

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

__AGENDA MAIG-JULIOL-2014


Us avancem les properes activitats de les setmanes que vindran.

Ben aviat, a la Biblioteca de Falset, en el marc de les Bibioteques amb DO, la Jordina Biosca fa això que tant ens agrada de tarda ViTerària… a xalar !

A Litterarum i la Fira del Llibre Ebrenc hi serem com cada any, i per primer cop presentan un llibre del CQS, un llibre de l’autor que dóna nom al Centre. Un llibre escrit fa 40 anys… poca broma!

Els poetes que cada any, quan ve el juny, esmolen els seus versos, han tornat a respondre a la cita, molts repeteixen alguns canvien, que per sort, van tou prou enfeinats… Enguany els duem al Masroig per posar a al Fira del Vi solidari l’ingredient que millor marida amb el vi… vaja, això ens sembla a naltros…

I com que quan comença a fer bon temps els vermuts vénen molt i molt de gust, seguim amb aquesta tradició, que ja fa anys que practiquem i que constatem que s’encomana… Tindrem una dona de teatre, Carme Pla,  que sap dir els nostres narradors amb una gràcia i contundència especial. Ja ho vam constatar fa un parell d’anys i ara repetim.

Com repetim amb Dolors Miquel, participant de la  darrera edició de Priorat en Persona, a qui ja vam mig convidar quan visitàrem Pradell l’octubre passat, a participar, com a aportació del Centre al Festival EVA, que sempre fa de bon seguir…

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

les cròniques de la darrera tertúlia Vi-Terària: “Per entre els dies” de Marin Sorescu


I — Sorescu, per entre vinyes (Xavier Montoliu Pauli)

D’una lectura al Centre Quim Soler, la literatura i el vi

 Què diria Sorescu en veure o assistir a algun dels actes que han tingut lloc arran de la traducció al català d’aquesta antologia Per entre els dies–és una de les preguntes que m’interpel·la quan assisteixo a una nova presentació, i em comforta pensar que des del seu capriciós surrealisme ens mira, entre burleta i astut, mentre reunim les cadires disponibles per llegir i escoltar els seus poemes. Què diria si anés al club de lectura del Centre Quim Soler on els assistents a la trobada portaven el llibre guixat, donat de tan fullejar-lo, i amb ganes de saber més coses d’ell, de la seva literatura i d’on procedia?

 Fou una trobada sòbria, com ho és la gent d’aquesta terra i del bon vi, però amb molt d’entusiame també, capitanejada per Roser Vernet, que va saber recollir les cadires de cals veïns del Priorat, Reus, Barcelona, Badalonaper convocar aquest prestidigitador romanès que és Marin Sorescu, un autor sorprenent, per desconegut també, com ho són sorprenents tantes altres coses de la llengua i la cultura romaneses un cop descobreixes que en aquelles terres hi pampallugueja una llum esfèrica, tant genuïna com la que brilla algunes nits de desembre pels revolts de tota l’emboirada comarca prioratina.

 I la seva màgia com li atribueix Francesc Parcersisas al pròleg del llibre- s’havia acomplert. Les cadires eren ben receptives a la poesia de Sorescu i, ell, burleta i astut, penso que ja ho devia saber mentre escrivia els seus poemes, amb les mans a l’esquena i pensatiu, pel camí més recte possible, a pesar que des de darrere venia un tren -Romania s’estava convertint en un monstre negre- que s’apropava a una velocitat aterridora.

 Certament, amb o sense la lectura del pròleg o bé d’altres informacions sobre Sorescu, la seva poesia va resultar molt atractiva per a tots, i per a mi també. Per això jo també em vaig emocionar, i durant aquella bona estona Sorescu ens va explicar la dolça mort de la seva ànima, però també bona part de la seva vida, a través de la lectura en veu alta d’alguns dels poemes –una vida duta per entre els dies, en un entorn comunista sovint més absurd que el mateix teatre de l’absurd.

 Afortunadament, aquell tren no el va atrapar mai, perquè tal i com va augurar- sempre hi hauria gent –lectors, crec- amb les mans a l’esquena i pensatius. Tanmateix, les conseqüencies d’aquell monstre negre encara són palpables avui en dia –gairebé mig segle després de ser escrits els versos del poema «El camí» i a punt de commemorar-se el 25è aniversari de la caiguda del mur de Berlín i també la cruenta fi del comunisme romanès amb el judici i mort del matrimoni Ceauşescu, els conducători del tren- en la geografia romanesa però també en la nostra, amb una societat en crisi farcida d’objectes –i subjectes- no pensants.

 És en el Priorat –però també en moltes comarques romaneses- on encara es pot contemplar i viure per entre els dies de cada dia la genuïnitat d’un paisatge, d’uns camins patrimonials que encara resten el més recte possibles, mereixedors de la distinció de patrimoni mundial, especialment perquè són paisatges que han conservat una determinada imatge espiritual- del món, gairebé intacta de monstres negres.

Mentre conduïa cap al Molar, un fil de teranyina surrealista em va fer pensar com m’hauria agradat veure Roser Vernet acompanyant Marin Sorescu des de casa seva fins a la cartoixa de Scala Dei, tot xino-xano, per llegir-hi plegats el seu poema «Escala cap al cel» i saber què ens en diria la seva bonhomia en veure aquest lloc secular d’on des de dalt ens llancen escales cap a… I què en diria la seva ànima? I saber, què li respondria Roser Vernet…

Vam parlar també del procés de traducció a quatre mans amb Corina Oproae, i com entre converses, traduccions posades en comú i discussions, el llibre va anar avançant durant dos anys ben bons.

I per tancar el cercle que ens havia conjurat: la ronda per llegir cadascú un poema, en català i algun en romanès vam regretar que no ens els llegís Corina Oproae. Per després passar a fer un tastet, amb coques casolanes, i formatge i vins romanesos. Moltes gràcies a la Carme, la Laura, la Núria, en Toni, la Fabiola i el Joan Josep, el professor Joaquim i la seva senyora Carme, Roser, la Núria i el Pere, la Clàustre,la Matilde i el Fèlix, la Maite…aguns del socis d’aquesta tertúlia viterària, que havia tingut ocasió de conèixer amb unes amigues un parell d’anys abans en un viatge prou plujós tot acompanyant Montserrat Abelló. En aquella ocasió havien escollit llegir poesia i la Montserrat va fascinar-nos, mentre desgranava la seva teoria poètica: «la poesia diu “la meva veritat”». Sorescu també diu «la seva veritat», una veritat que vam fer nostra perquè la seva és també una poesia desgranada per entre els dies.

Un fil de teranyina va teixir aquella trobada, i per una singular scala coeli, al Molar, l’ànima de Sorescu ara batega a les parets del Centre Quim Soler…Caldrà, Roser, que hi posis encara un altre marc la propera lectura ja ha deu haver estat convocada!

 Badalona, gener de 2014

———————–

II –TERTÚLIA VITERÀRIA D’HIVERN,  Carme Bou Sala

MARIN SORESCU

Poesia en copes, a glops d’un Riesling romanès sec -costa Jidvei- de la varietat de raïm Feteasca -donzella, diu que vol dir- i que després la vam poder tastar en un negre sec i un altre de semi-dolç, amb aromes que recorden el préssec. Molt popular, aquesta varietat. Com la poesia de Sorescu en el moment de ser escrita. En Xavier Montoliu anava fent de mestre de cerimònies, tant pel que feia a l’autor com pels vins que vam beure. Les seves explicacions -i el vinet gola avall- ens van fer baixar també uns quants anys fins trobar-nos enmig i finals del segle passat, en plena ebullició comunista. La gent progressista intel.lectualment parlant, a Romania, era la gent de dretes. Un moment, necessito un altre glopet. Molt bé, doncs sí, realitats i móns paral.lels dins a casa, la bella vella Europa! Sorescu sembla que va saber capejar el temporal de la censura comunista fent ús d’una ironia molt subtil. Home bàsicament de teatre, els seus poemes s’encomanen de l’estil directe, gens ornamentat, bàsicament dialogant i ple a vessar d’imatges quotidianes. La tertúlia va ser testimoni d’aquesta capacitat oral de l’autor.

En voleu una mostra? Aquestes són les primeres línies i títol -en un cas- dels poemes que vam llegir els tertulians en veu alta. Els he escrit seguint l’ordre amb què els vam anar recitant. Feu un moment de pausa.

 Es tanquen els llums. De fons, una veu ferma, pausada i amb un cert poder encantatori deixa anar aquests versos…

 M’he amagat dins una petxina, al fons del mar. Conec el pas del temps, el foc sagrat… Un dia, amb les mans a l’esquena i pensatiu (una palla s’ha passat tota la joventut dins un matalàs)…quan penso el que m’espera també a casa, cada vespre…quadres.

Al matí, una llesca fina de vida, un fil de teranyina (tinc les parets de casa plenes de marcs). Si t’allunyessis una mica… Shakespeare va crear el món en set dies. Déu és sord.

Potser caldrà aprendre bé la lliçó que ens proposa en Marin Sorescu i saber utilitzar més l’absurd com a eina contundent per parlar de la realitat, la que vivim i la que ens fan viure.

 

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

__laCARÀtula… #20anysQuimSoler #París_Bis


La nostra sòcia de les imatges i els sons ens ha fet arribar un tastet de com encetarem la cosa  aquest dimecres que ve, dia 4 a les 20.15 a la Bibloteca de Catalunya de Barcelona…

 

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

__avui a l’AVUI… (Ricard Ripoll)


Recuperar allò que no s’ha publicat

Dimecres 4 de desembre es presenta a la Biblioteca de Catalunya (Hospital, 56) ‘París-Bis’, de Joaquim Soler, una novel·la que ha estat inèdita durant quaranta anys

29/11/13 02:00 –

Vaig conèixer l’obra de Joaquim Soler en tornar de París per instal·lar-me definitivament a Barcelona, cap al 1982, després de finalitzar els meus estudis universitaris. Feia uns anys que m’havia incorporat a l’AJELC (l’Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana), de la qual aleshores n’era secretari en Carles Molins. I fou ell qui em va parlar del Joaquim Soler, recomanant-me la lectura de la novel·la La prova del mirall. He de dir que, de seguida, vaig sentir una mena de fascinació per aquell text que entroncava amb les lectures més radicals que m’havien interessat durant la meva carrera de lletres modernes. De sobte, descobria que també en català existia una línia textualista que, més enllà de la literatura de l’experiència, on predomina aquella ideologia del jo i del món denunciada pels estructuralistes, maldava per construir un camí difícil, marginal, però d’una gran vàlua. La prova del mirall, cal dir-ho, em va obrir una porta d’esperança, com me l’havien oberta algunes novel·les del Nouveau Roman (La modificació, de Michel Butor, La gelosia, d’Alain Robbe-Grillet, Tropismes, de Nathalie Sarraute, etc.), dels membres de Tel Quel (Paradis, de Philippe Sollers) o dels experiments de l’OULIPO (Raymond Queneau, Georges Perec) pel que fa a la literatura francesa.

Durant molt de temps, Joaquim Soler fou, per a mi, un dels pocs escriptors que podia entendre com a representant d’una literatura experimental, arriscada, d’una tremenda ambició literària i, alhora, com a exemple d’una creació exigent. N’hi havia d’altres, és clar, tots ells marginals, poc reconeguts per un públic ampli, com en Carles Reig (Contraataquen, Meuques!), Ferran Cremades i Arlandis (Coll de serps), Josep Lluís Seguí (Diari de bordell), Xavier Romeu (Ascendent Escorpió), per citar-ne uns quants dels més significatius. En aquell moment també hi havia textos d’autors avui molt reconeguts (i fins i tot populars) que apostaven per la complexitat i una certa voluntat provocadora de “conyeta”: textos emblemàtics de Manuel de Pedrolo (Text/Càncer), o més tard de Jordi Coca (El detectiu, el soldat i la negra), de Biel Mesquida (L’adolescent de sal), de Quim Monzó (L’udol del griso al caire de les clavegueres). Algunes editorials van apostar plenament per una literatura exigent i no van poder resistir l’embranzida del mercat (com Llibres del Mall).

El col·lectiu Ofèlia Dracs

Una de les iniciatives més interessants del final dels anys 70 i dels 80 fou la creació del col·lectiu Ofèlia Dracs, al qual van participar Joaquim Soler, Miquel Desclot, Carles Reig, Josep Albanell, Jaume Cabré, Joan Rendé, Joaquim Carbó, Jaume Fuster, Maria Antònia Oliver, Vicenç Villatoro, Isidre Grau, Quim Monzó, Josep Maria Illa, Xavier Romeu, Margarida Aritzeta, Assumpció Cantalozella i Roser Vernet. El col·lectiu, del qual Quim Soler fou un dels fundadors i la S final de l’acrònim, pretenia construir una literatura de gènere i, en aquesta línia, publicà títols com el gran èxit Deu pometes té el pomer, el 1979 (gènere eròtic), Lovecraft, Lovecraft, el 1981(gènere de terror), Negra i consentida (gènere detectivesc), el 1983, Essa Efa, recull de contes intergalàctics, el 1985, Boccato di cardinali, el 1985 (temàtica gastronòmica) i Misteri de reina, el 1994.

Quan vaig començar a dirigir la col·lecció Palimpsest a March Editor, cap al 2005, vaig pensar immediatament que calia recuperar algunes obres de la literatura catalana de les dècades dels 70 i 80 que, malauradament, no havien estat ben distribuïdes o que no havien tingut el recorregut que es mereixien. La producció literària d’en Quim Soler, en aquest sentit, n’era un exemple perfecte: autor estimat, però ara amb uns textos introbables. Actualment, el lector no pot trobar textos tan significatius com Laberint sense o La prova del mirall. Aquesta era, en un primer moment, la novel·la que volia recuperar: un text amb poca presència entre els nous lectors, una obra que havia patit allò que els francesos anomenen un succès d’estime i que significa que, malgrat la gran qualitat, només uns pocs la saben (i la poden) apreciar.

Amb la crisi editorial al tombant del segle encara es feia més difícil reeditar uns llibres que havien conegut una notable marginació. Però vaig voler apostar per la reedició de La prova del mirall i vaig anar a trobar la Roser Vernet al Centre Quim Soler, la literatura i el vi, a la casa del Molar, per esbrinar si allò era factible. La sorpresa fou que em va presentar un mecanoscrit inèdit, de més de sis-centes pàgines, amb un títol que ja em feia xalar, París-Bis. M’hi vaig quedar el cap de setmana i vaig passar-me dues nits llegint aquell text i gaudint com havia gaudit amb La prova del mirall. De nou, la fascinació per una literatura marginada, oblidada en un calaix durant anys i anys, ja que Joaquim Soler havia escrit el París-Bis entre el 1973 i el 1976, em va colpir i em va empènyer a publicar-la costés el que costés. La col·lecció Palimpsest només va publicar onze títols per problemes econòmics i la publicació del París-Bis quedava, així, suspesa. Tenia, però, el convenciment que una obra com aquella acabaria sent reconeguda i valorada per algun editor valent. I així ha estat.

Humor i intel·ligència

Finalment, Lleonard Muntaner ha tingut el coratge d’acceptar el repte de treure al mercat una obra complexa, gruixuda, però també plena d’humor i d’intel·ligència, plena d’una respiració particular que remet el lector a uns anys de lluita, de compromisos polítics, ètics i literaris. I que potser, de nou avui, tornen a bategar, d’una altra manera. Bis. Cal agrair als socis del Centre Quim Soler, la literatura i el vi la feina de passar el mecanoscrit original a un arxiu manipulable. Sense aquesta escomesa de paciència i de rigor potser mai no hauríem engrescat cap editor.

Ara mateix no se m’acut en català cap obra d’aquestes dimensions, cap novel·la riu experimental, com podria ser en francès La Vie mode d’emploi de Georges Perec, o en castellà Rayuela de Julio Cortázar o la mítica Ulisses de James Joyce en anglès. Goso afirmar que el París-Bis està en la línia d’aquestes grans novel·les, imprescindibles per construir una cultura de l’excel·lència, que serveixen per modificar la nostra manera de llegir i d’entendre el món. Aquesta novel·la riu ens demostra que la bona literatura no caduca mai i, com un gran vi, podem assaborir-la al cap de molts anys.

Ara el lector del segle XXI té la sort de redescobrir un autor immens, i una novel·la amb un imaginari notable, amb una fabulosa creativitat lexical, una escriptura que descol·loca qualsevol imperatiu normalitzador. Es tracta d’una novel·la ja mítica, que es presenta en el vintè aniversari de la mort del seu autor i en el quarantè aniversari de la seva escriptura.

És el moment de destapar un vi que amb els anys s’ha tornat més contundent, d’una excel·lent collita. És el moment de tornar a llegir l’obra de Joaquim Soler. I de reeditar els seus textos.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Facebook


Twitter