Les cròniques de PeP__ dia 17 : matí El Molar- Els Guiamets, amb Carme Perelló


__Crònica de Carme Bou Sala

Arribem als Guiamets a mig matí i la Carme Perelló ens rep amb un somriure més que afable. Li fa il·lusió fer d’adalil i ens té una ruta preparada que comença a la terrassa de casa seva. Vistes privilegiades, ens va assenyalant Móra al fons, el Molar més a la dreta, Garcia. Més a prop, Darmós, i les muntanyes de la serra d’Almos al nostre darrere. Dia tapadot, no veiem pas tot el que ens diu, però sabem que hi és. El paisatge -remarca- és mitja vida i és evident que el porta a la sang. Sortint de casa seva, una abella ens volta.

Què… no cresteu avui?-sembla que digui, qui sap si avesada a les olors de la família d’apicultors. La Carme no l’ha vista, tan pendent com està de presentar-nos en Miquel, el seu germà, i també l’alcalde dels Guiamets. El Miquel pren la paraula i ens explica la història del poble. Tornem a sentir-nos privilegiats. Tot caminant ens n’anem cap a l’alta edat mitjana, ens parla d’un poble sense castell que es tancava en rodó sobre si mateix per protegir-se del perill que vingués de fora. I el carrer en forma circular va dient que sí, exactament així. També explica que a començaments del segle XIX Els Guiamets s’emancipa de Tivissa i es converteix en municipi independent.

Som a la font modernista de maó vist -qui sap si obra d’en Jujol, ens diu en Miquel- encarregada per la cooperativa a començaments del XX, i pugem fins el Caragolí, punt més alt del poble i on es troba Cal Torner, ara convertit en hotel acollidor.
Anem cap a l’església. Sant Lluís bisbe de Tolosa ens dóna la benvinguda i els germans Perelló ens presenten la Marta Curriu, regidora a l’ajuntament i néta d’en Miquel Martí i Pol. Duu la Bruna petita -la seva filla- ara de la mà, ara a coll i ens va dient com s’ha fet ella també guiametana, una lleganyosa més, tot i enyorar la boira de la Plana.

La Carme ara ens fa entrar a la residència per a la gent gran i veiem la Neus Català. L’impacte de tres generacions -si no més- és fort. I veig la Neus com una fulla de tardor amb tots els colors intensos de cada any viscut.
Passegem fins el pantà.  Inevitablement parlem de Mequinensa i del desplaçament de la seva població. Preguntes sense resposta que només la literatura sap -pot- respondre. Creant un ideari. La destrucció ens porta a la literatura?, i ens enfilem per pensaments varis, però també parlem dels malnoms atorgats als pobles per vés a saber quina història, de l’atemptat al tren entre els Guiamets i Móra, del Carrasclet…
fins que -ja de tornada al poble-, la Carme ens presenta el Quim i la Mercè, creadors de La Placeta, un dels cellers més petits de la DO Montsant, i hi fem cap. Agricultura ecològica, premsa manual, així com l’embotellat i l’etiquetatge… la Mercè ens explica el paper importantíssim de l’enòleg, en aquest cas el Pedro. Després anem fins les vinyes verdes i roges, mai més ben dit en plural, i escarrollem -alguns, per primera vegada.

Més privilegis -que ja hi estem avesats- i enmig d’un paisatge de tardor espectacular, fem el tast del seu vi-ficció, creat amb l’energia positiva que la il·lusió per les coses ben fetes genera. I -és clar, acabem aplaudint.

 

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

les cròniques de PeP __ dia 16: Gratallops-Margalef-La Vilella Baixa


Encetem  el Priorat en Persona amb l’adalil Mireia Artís, que des de Mèxic DF ha fet cap a Gratallops. Entre el Molar i Gratallops travessem les vinyes a les acaballes del vermar i el mig del món que no sap gaire que ho és, el Lloar.

La Mireia ens ofereix un cafè abans de dur-nos a casa seua i explicar-nos la història d’aquest desembarcament fet d’atzars i de determinació Volia una caseta a Catalunya, tenia uns diners i va posar un anunci… El preu i uns dibuixos enviats pel propietari la convencen i la llencen a l’aventura al més pur estil tisnerià, com pertoca a una digna hereva de tan genial nissaga. Ens ensenya la casa i ens explica fil per randa el com el què i e perquè de cada detall i cada tria en  la restauració del que ja és el seu món d’ara i aquí. I ens explica la seua passió per aquesta terra que ja se sent seua.  Per demostrar-nos-ho, ens duu fins a Margalef, per ensenyar als escriptors els tormos que la fascinen i els marges que l’admiren. El llibre “Marges” de Roger Vilà n’és responsable en part d’aquesta passió, fascinació i admiració. Pugem fins la Cova del Ximet i ens aturem al poble per passejar i fer la visita al Molí de l’oli, que ha passat a ser història i encara guarda un cert olor dels cofins que hi van regalimar oli i de les rostes que s’hi van sucar.

Per acabar tornem a dinar a Gratallops, a Les Figueres on el Miquel ens ha preparar un àpat ben cuidat i ben regat amb un vi que es fa dir sí senyor.

Allà ja ens acompanya el Joan Vaqué, l’adalail que pren el relleu de la Mireia per dur els escriptors al seu poble, La Vilella Baixa. Allà ens explica el perquè de la distribució urbana d’un dels pobles més singulars del Priorat… Tant que Josep M. Espinàs el va batejar amb el nom de Nova York del Priorat perquè cases de sis o set pisos, aquí són com gratacels. Ens passegem pujant i baixant pels carrers, fins al que no passa. I d’allà fins al pont vell, el que aguanta el que els altres no i n’ha vist de tots colors. D’allà decidim fer una caminada per pair el dinar fins al toll Palanca, indret estimat del nostre adalil, i de la canalla que s’hi ve a banyar a l’estiu.

Ja hi ha poca aigua estancada (si no plou aviat, enguany no menjarem rovellons… s’exclama). Com canalla, també, ens dediquem a fer concursos per veure qui fa rebotar més les pedres damunt l’aigua.

De tornada ens duu al seu taller, perquè el seu ofici i la seua vocació és seguir al tradició familiar de 4 generacions de palmers. A cals Vaqué Vilaplana se fan palmes i palmons per rams des de fa anys i panys. Ens explica l’ofici, els avatars d’una feina tant especial i concreta, les llums i les ombres de la vida d’artesà en aquest món que vivim.
I ens fa una demostració de com es treballa aquest material que tenim clar d’on ve i on acaba, però que poca cosa més en sabem.

De retorn a casa, soparet per païr el dia sencer. Tot en un ambient, amb carquinyols inclosos, que convida a allargar vetllada, si no fos perquè demà el microbús ens esperarà puntual per seguir fent ruta…

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

__PRIORAT EN PERSONA: els protagonistes…



Les deu persones que enguany seran els protagonistes de la primera part de la quarta edició del Priorat en Persona, sis escriptors i quatre adalils.

us en fem cinc cèntims de qui són… presentats per ells mateixos…. o quasi:

MARIA CABRERA CALLÍS (Girona, 1983). Llicenciada en Filologia Catalana i doctoranda en Lingüística. Ha publicat Jonàs (Galerada, 2004), amb el qual va obtenir el Premi Amadeu Oller per a joves poetes inèdits, i La matinada clara (Papers amb Accent, 2009). Ha treballat de correctora per a diverses editorials i de professora al Departament de Filologia Catalana de la UB. Escriu poc, i a poc a poc: perquè no se li vessin els versos abans de dir-los.

 

JOSEFA CONTIJOCH,  Nascuda a Manlleu (Plana de Vic), el 20 de gener de “l’any de l’aiguat”. Filla d’una família d’impressors i llibreters. Estudis de Comerç i d’Idiomes a les germanes Carmelites de Manlleu. Estudis de Filologia a la Universitat de Barcelona. Des de l’any de la seva creació (1992, per iniciativa de Montserrat Abelló i Maria-Mercè Marçal) va formar part del Comitè d’Escriptores del Centre Català del PEN Club,i és de l’equip fundador del col·lectiu QUARK POESIA.

 

JAUME COPONS (Barcelona 1966)Escriu, llegeix, viu i passeja.   Gairebé tota la seva  obra  s’adreça als nens i nenes.  Ha escrit novel·les, contes, cançons, còmics, àlbums il·lustrats i  també sèries i programes de televisió.  Ha rebut uns quants premis literaris i audiovisuals, però no hi creu gaire, en els premis. Li agrada combinar la solitud de l’escriptura  amb els treballs a mitges amb il·lustradors i dibuixants

 

RAMON ERRA Nascut a Vic, de molt petit anà a viure a Santa Eulàlia de Puig-oriol (Lluçanès). És llicenciat en ciències polítiques i professor de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. El 2001 obtingué el premi Rafel Cornellà per un retrat literari de Bohumil Hrabal. L’home que creia haver comès un crim contra la humanitat, Pólvora del quatre de juliol (2007) i La vida per rail, que l’any 2011 guanyà el premi Mercè Rodoreda. És també autor de les novel·les Desfent el nus del mocador (2008), premi Salambó de narrativa 2009 i Escolta, Volòdia! (2010). El 2014 va guanyar el premí Marià Vayreda amb el llibreFar-West gitano.

 

TERESA PASCUAL neix al Grau de Gandia, comarca de La Safor, el 3 de novembre de 1952. Forma part de la generació poètica establerta en la dècada dels anys vuitanta al País Valencià.

Estudia Filosofia a la Universitat de València i és professora d’ensenyament secundari a Gandia. Es dóna a conèixer amb el seu primer poemari Flexo, guardonat amb el premi Senyoriu d’Ausiàs March 1987, que surt publicat el 1988; any en què guanya el premi Vicent Andrés Estellés amb Les hores. Més tard escriu Arena (1992), Curriculum Vitae (1996) i amb El temps en ordre publicat l’any 2002 obté el premi Crítica Serra d’Or de poesia 2003. Membre del comitè d’escriptores del PEN Club International

 PAU VADELL VALLBONA

(Calonge (Santanyí),Mallorca – 28 d’octubre del 1984) és un escriptor, poeta, editor i traductor. Membre fundador del col·lectiu Pèl Capell, coeditor de l’antologia “Pedra foguera, antologia de poesia jove dels Països Catalans”. Ha publicat més d’una dotzena de títol de poesia, els últims ” Sang Cremada” (Ed.Moll, 2014) o “Traï” (Edicions 3i4) . També és organitzador de múltiples homenatges a Blai Bonet; ha assistit com a participant en centenars de recitals arreu del país i a Alemanya, Sèrbia, Croàcia, Mèxic, Itàlia. Així mateix com a editor ha creat l’editorial AdiAedicions a Mallorca”

I els adalils,

Joan Vaqué Sans (Barcelona 1967)  sóc la quarta generació d’una nissaga que es dedica a la confecció de palmes i palmons des de fa més de 150 anys. La tradició familiar comença al barri de Gràcia de Barcelona, on els meus avantpassats van haver d’emigrar a finals del segle XIX arrel de la plaga de la fil·loxera a la comarca del Priorat.

De formació economista exerceixo com administrador de l’empresa familiar PALMES VIAPLANA,SL que te el seu taller artesà a la Vilella Baixa. Implicat en processos de desenvolupament de l’economia local mitjançant la implicació en el projecte “ Priorat – Montsant – Siurana  paisatge cultural agrícola” que impulsa la candidatura a ser reconeguts com a patrimoni mundial per la UNESCO.

 

Albert Sabaté Rull visc a la Torre de Fontaubella i sóc llicenciat en Geografia i Història. Presideixo l’Associació cultural No Jubilem la Memòria i faig de coordinador del Zzona jazz de la Torre de Fontaubella.

He escrit diversos articles d’història destacant el treball La sanitat republicana durant la batalla de I’Ebre:  I’exemple del XV Cos d’Exèrcit (1999) publicat al llibre “Guerra Civil a les Comarques tarragonines (1936-39)” i l’article Carrasclet, un heroi català contra Felip V (El Vallenc 2015).

 

Mireia Artís i Mercadet Sóc de Mèxic per naixement, de París per enamorament, de Catalunya per identificació, de Gratallops per un indicible, feliç i privilegiat atzar. De Mèxic n’he heretat la passió, de França el gust refinat del seu “savoir vivre”, de Catalunya el “tèrbol atzur de ser tres voltes rebel”, de Gratallops la recent lliçó vital que es pot renàixer als 70 anys. Us convido a embadalir-vos dels meus capvespres prioratins entre vinyes, oliveres i ametllers.

 

Carme Perelló, dels Guiamets, sóc mestra de primària i bibliotecària de l’escola pública de Gandesa.

Aficionada a la història i a la literatura, formo part de diversos clubs de lectura. Membre de diverses associacions culturals relacionades amb la  nostra llengua, la nostra cultura i el nostre país.

 

 

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

PRIORAT EN PERSONA, 4a edició__ LA VINGUDA


 

Aquesta setmana vinent encetem la quarta edició del Priorat_en_Persona. Per setè anys consecutiu, sis escriptors ens visitaran uns dies i quatre persones del Priorat els faran conèixer el seu paisatge personal, físic i humà…

Els protagonistes d’aquesta edició són:

Els escriptors:

Maria Cabrera (Girona, 1983)poeta. 

Josefa Contijoch (Manlleu, 1940) narradora, poeta, traductora.

Jaume Copons (Sant Andreu del Palomar,1966) escriptor, guionista.

Ramon Erra (Vic, 1966) novel·lista

Teresa Pascual, (Grau de Gandia , 1952) poeta.

Pau Vadell, (Santanyí, 1984) poeta, traductor, editor.

 

Els ADALILS (Les persones que els acompanyaran):

Mireia Artís, de Mèxic DF i de Gratallops. Professora a la UOC.

Carme Perelló, dels Guiamets, mestra de primària.

Albert Sabaté, de la Torre de Fontaubella, president de l’entitat “No jubilem la Memòria”

Joan Vaqué, de la Vilella Baixa, economiste i artesà de palmes i palmons.

***

Us adjuntem el tríptic i us convidem a vindre el diumenge, 18 a la Serra d’Almos on farem enguany la cloenda i uns i  altres ens explicaran la seua experiència, amb música i vermut per a tothom!

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

__AGENDA SETEMBRE-OCTUBRE-NOVEMBRE…


 

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

__CRÒNICA DE LA TERTÚLIA VITERÀRIA D’ESTIU: Les cròniques marcianes


Ray Bradbury

Les cròniques marcianes

Ester Tur (cronista suplent)

Arribem i anem xerrant, escalfament pretertulià. Trepitgem les pedres de riu del pati acabades de regar: crec-crec, petons, ei, com va, ja no fa calor. Doncs, jo em pensava que l’havia llegit, però resulta que no. Sí, jo també n’estava convençuda. Jo creia que el tenia i no l’he trobat; mira, de la biblioteca. M’ha encantat. Sí, és boníssim. Sí, i tant. I quin vi portarà la Claustre? Jo també ho pensava: quin vi durà? Aquesta vegada sí que, el vi…I què, quin vi beurem avui?

No l’hem començada la tertúlia però anem nuant fils i paraules: el misteri enriolat del vi, les diferents edicions que anem deixant sobre la taula, reconèixe’s en la mirada les bones estones que hem passat llegint les cròniques marcianes; els nostres camins a Mart?

Seiem i callem. Esperem l’inici. Agafem el llibre i llegim les notes que hi hem pres, la lletra petita de la fitxa; o només mirem la il·lustració de la coberta, o les copes buides, encara; repassem una frase a l’atzar. Inconscientment, preparem el salt de la lectura callada, íntima, plaent, a la lectura col·lectiva, fragmentada, oberta, alada. La lectura que creixerà amb totes les nostres veus i deixarà el silenci enrere. Ja estem a punt.

Quin vi has triat Claustre? La Claustre diu que ho va tenir clar: havia de ser un vi com el que podríem trobar a Mart, un vi que podrien haver portat els primers colons, els primers que hi van arribar des de la Terra: un vi americà. Un vi nou, lleuger, atractiu, sense tradicions ni fondàries. Un vi que no és com el vi d’aquí. I ens el serveix amb l’ampolla tapada: i és verd, un verd marcià innegable.

És clar, no podia ser de cap altre color el vi de les cròniques marcianes. I el gust? Dolç, picant, aromàtic, fàcil, tan fàcil que ens fuig. Viña Chy de Vichy catalan. I mentre ens deixem refrescar per la facilitat de bombolles i essències recordem que a la segona crònica, Ylla, hi ha vinyes.

A la tarda, quan el mar fòssil era immòbil i tebi i les vinyes es dreçaven als patis i al llunyà poblet marcià tot era tancat i ningú no sortia al carrer, es podia veure el senyor K a la seva cambra, llegint un llibre de metall amb jeroglífics en relleu, sobre els quals passava la mà suaument, com qui toca l’arpa.

I parlem d’Ylla, de la posta a la casa vora el mar fòssil i de les imatges de les cròniques. Imatges potents, dibuixades només a pinzellades. Imatges que queden, precioses. Sí, com la dels vaixells de sorra.

Com fantasmes blaus, com fum blau, una dotzena d’alts vaixells marcians, de sorra, suraven pel vell fons marí.

 O la dels negres, el riu negre, la marea negra, la determinació negra, l’orgull negre.

Al capdamunt del carrer, semblava haver-se trencat un dic: les aigües, càlides i negres, baixaven i inundaven el poble. La marea negra ho omplia tot: les resplendents voreres blanques de les botigues, els arbres silenciosos…Com una mena de melassa estiuenca, brollava ben espessa i s’escampava per la canyella polsegosa de la carretera.

Els negres. Les cròniques marcianes es poden llegir com una crítica a la societat americana. Hi apareix el colonialisme, el racisme, el macartisme, la guerra, l’agost de l’esclat de la bomba nuclear…perquè les cròniques marcianes no són ciència ficció. Parlen dels americans.

I parlen dels humans. Un calidoscopi de cròniques que dibuixa la nostra essència: el desig, la por, la identitat, l’humor, la bogeria, el somni, la solitud, l’enyor dels morts…els que ja no hi són, el que ja no som, omplint els carrers del poble de la nostra joventut.

Així, doncs, les cròniques són humanes. I també marcianes. Qui són els marcians? uns marcians multiformes, que de vegades duen màscares de plata i altres són un alè de matinada freda al clatell o un cos prim, clar i de pluja blava. I també són fantasmes, com l’espectre que troba en Gómez que insisteix que és viu i li diu que el fantasma és ell, en Gómez. Qui és de debò?

– Mai no ens posarem d’acord -va dir.

– Acordem, doncs, no estar-hi – va dir el marcià -. Tant se val, qui és el passat o el futur, si tots dos vivim. Passarà el que hagi de passar, demà o d’aquí a mil anys.

 Les cròniques marcianes també són un joc de miralls. Ens hi emmirallem i ens hi trobem, tan a prop i tan lluny.

Van arribar al canal. Era llarg, recte, fred i humit. Reflectia la nit.

– Sempre he volgut veure un marcià – va dir en Michael-. On són, papà? Vas prometre d’ensenyà’ns-els.

– Mi-te’ls – va dir el papà, pujant-lo a coll-i-be i assenyalant cap avall.

Els marcians eren allà –al canal- reflectits a l’aigua: en Timothy, en Michael, en Robert, la mamà i el papà.

Els marcians se’ls van mirar de fit a fit durant una llarga, llarguíssima estona, en silenci, des de les aigües ondulants…

 

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

Facebook


Twitter