Aquí us deixem l’agenda de les properes setmanes, que anirem desgranant també per les xarxes, via twitter i feisbuc.
i aquí teniu, si voleu, una petita entrevista a ràdio Falset, amb motiu del nostre desè aniversari…
No cal dir que us convidem a participar en els actes i a fer-nos arribar les vostres propostes i opinions…
Aquest 2016, el CQS fa deu anys… el 2016 ens vam constituir com a entitat amb ganes de contribuir a dinamitzar la cultura a la nostra comarca. Amb ganes de fer combois entre gent d’aquí i d’arreu, amb la proposta d’esdevenir punt de trobada, de sortida i de tornada de tot allò que a uns i altres se’ns acudis …
La literatura i el vi ens ofereix un marc prou ampli i prou ric com per encabir-hi propostes ben diverses, on el vi mai no hi falta i les lleguatges creatius, literaris o no, dialoguen, canten reciten escriuren i llegeixen…
El Quim Soler ens dóna el nom propi, ens serveix de fil conductor i ens va de primera perquè és autor que també ha conreat de mil i una maneres llenguatges diversos, en mitjans diferents i amb una vocació d’obrir nous camins, encara que no duguin enlloc…
Encetem aquest any d’aniversari amb un acte que ens fa il·lusió perquè convoca, deu anys després, un dels autors habituals dels combois del CQS. l’Enric Casasses va ser el primer poeta que vam convidar al Molar aquell 2006… I enguany, resulta que els amics conxorxats amb l’Arturo Gaya, han decidit musicar alguns dels poemes que ens va dir l’Enric llavors… Per tant, estava fet a mida i només calia trobar la data escaient que ha resultat ser el dissabte de carnestoltes… (sense comentaris)
Aquí us deixem el cartell de l’acte i us hi esperem!
I també us adjuntem l’agenda del febrer i alguns avançaments… perquè aneu fent boca…
CRÒNICA DE TARDOR 2015
Carme Bou Sala
KENZABURÔ ÔE La Presa
La Presa és d’aquells llibres que t’enganyen a primera vista. 95 pàgines que es llegeixen d’una volada -penses- i després la volada resulta que pren un vol ben inesperat. La força poètica amb què Ôe ens explica la història d’aquest poble mig perdut al món rural japonès i la trobada amb l’Altre en forma de soldat americà i negre de pell, ens fa aturar i pensar en conceptes com la vida i el mite per entendre l’home contemporani.
Aquest cop la Claustre anava ben despistada -paraules textuals d’ella- i aconsellada per la Núria, ens va portar un licor d’arròs del Delta. Un licor d’arròs salvatge -deia- que lliga amb el llibre per l’arròs -aliment bàsic- i pel salvatge -tema central d’aquesta història.
Oê ens fa anar a un espai remot en plena segona guerra mundial on la brutícia, la por i l’animalitat estan a primera línia. Ens trobem davant un món aturat, sense projectes ni quotidianitat. Un món d’iniciació on tot queda suspès a un aire enrarit i que només el lector juntament amb els seus protagonistes, poden fer avançar cap a una consciència plena.
A la tertúlia vam parlar de fatalisme, de contrast amb tot allò que entenem com a tendre, íntim i poètic, però sobretot el que vam fer va ser anar comparant La Presa amb altres llibres o pel·lícules. El poder que tenen els nens a l’obra, ens va fer pensar en El Senyor de les Mosques de Golding; la llunyania i incapacitat de comunicar-se, ens va dur a les imatges impactants de Narayama de Fukazawa (després portada al cinema per Imamura). També vam pensar en Balzac et la petite tailleuse chinoise, tant la pel·lícula com la novel·la de Dai Sijie, plena d’aquest desig de trobar una nova moralitat a partir de la bellesa que la humanitat ha deixat al seu darrere.
Trobar-la o cridar per no perdre-la del tot. Enamorat dels clàssics, i amb voluntat de crear un llenguatge literari nou a la llengua japonesa, Òe ens apropa un món aparentment aliè a nosaltres. És com si ens digués que ens cal omplir la consciència per evitar allò que Camus ens va explicar tan bé a L’étranger: caure a la “tendra indiferència del món”.
“Tenim la prehistòria a flor de pell”, ens va dir la Fabiola que els deia la Núria Folch a les classes de psicologia. I efectivament, primitius com som, llegir grans mestres com l’Ôe, ens aferra a allò de bo que tenim els humans.
Crònica d’Ester Tur Coll
En acabat d’un bon dinar als Guiamets, microbús i cap a la Torre de Fontaubella. Cirerers que tardoregen entre Guiamets i Capçanes, l’embassament, el pont del tren; a l’alçada del monument al Carrasclet uns quants ja pesen figues mentre l’Erra planifica la baixada amb la família per escarrollar, la Miloquera, Marçà-Giné- l’escultor, en Pere passejant els gossos a prop de la Gallifa, boscos on s’hi fan rovellons, masos on s’hi feien reunions clandestines i ja hi som, la Torre de Fontaubella.
Baixant del bus ens espera el periodista de ràdio Falset per entrevistar els escriptors. I ja tornen a riure i acaben les entrevistes aplaudint. Aquesta colla ho aplaudeixen tot: els carquinyols de la Montserrat, les flors de palma, el tast de vins, la maniobra del conductor…
Al peu de l’església ens hi espera l’adalil d’avui a la tarda, l’Albert Sabaté, historiador i president de l’associació No Jubilem la Memòria. Ens dóna la benvinguda i ens presenta el seu poble mentre la boira colga, darrere seu, la Mola de Colldejou, una presència indefugible.
La Torre de Fontaubella és al sud-est del Priorat, només a 20 Km del mar, encara que és muntanya. 140 habitants censats i 110 que hi viuen. La Torre queda tancada per muntanyes, la Mola de Colldejou i la serra de l’Argentera, això fa que sigui un lloc més frescal; hi plouentre 500 i 600 litres a l’any, el doble que en altres pobles de la comarca.
Caminem una mica i des de la sortida del poble, una mica alçats, ens ensenya la central eòlica que es va instal·lar a la serra de l’Argentera, tocant al poble, l’any 99. Any 99, 90 molins. Ens explica que en aquella època les companyies elèctriques ho volien omplir tot de molins per aprofitar subvencions europees i que les mobilitzacions ho van aturar, la lluita de la Plataforma per la defensa del patrimoni natural del Priorat. Aquesta defensa i reivindicació del patrimoni natural és la que continua en la creació de l’associació Prioritat per part de diverses entitats de la comarca per impulsar la candidatura del Priorat a paisatge cultural patrimoni mundial de la humanitat a la UNESCO. I la boira s’aixeca i ens deixa veure la Mola, majestuosa, imponent.
A l’àrea de lleure de la Torre l’Albert ens hi ensenya una caseta de pedra seca. Aquestes casetes, o barraques, es feien en el mateix moment que els marges: servien per desar-hi les eines, i alhora, per treure les pedres del tros; per això són tan gruixudes, perquè hi ha pedra sobrera. Les casetes es van deixar de construir fa més de 100 anys, però aquesta la van fer unes quantes persones del poble fa pocs anys. I la veritat és que els va quedar molt bé. Una feinada: 8 o 9 persones treballant dissabtes i diumenges al matí s’hi van estar més de 2 mesos.
Una mica més enllà hi trobem uns marges i ens els mirem. Uns marges que tenen les pedres col·locades en diagonal. Sorprèn perquè no s’assemblen a altres marges que hem vist al Priorat, fets de còdols per exemple. Potser és per allò que són escriptors, però algú diu que semblen llibres apilats de costat. I és veritat. Llibres calcaris on hi podem llegir la vellesa de les oliveres que sostenen, centenàries, i la feina pacient del pagès.
Arribem al cementiri. Potser esperàvem trobar-hi la tomba d’un famós, però el que l’Albert ens vol mostrar és una fossa comuna de soldats republicans. La fossa ens serveix per estirar el fil de la història. L’abril del 38 arriba al Priorat l’exèrcit republicà per preparar la batalla de l’Ebre. Entre la Torre de Fontaubella i la Marçà s’hi assenta la 15a brigada internacional.
A la vall de la riera de Marçà, que tenim als nostres peus des del balcó que fa el cementiri els brigadistes s’hi construeixen barraques mentre preparen la batalla. Com que hi ha molts britànics i americans la vall es coneix com ChabolaValley. Durant uns mesos els brigadistes es relacionen amb la gent dels pobles i deixen i els en queda un record viu. Potser els records són importants, com diu l’Albert, perquè el que viuen aquests mesos poden ser els seus últims moments de felicitat, els últims glops de vida abans de la batalla.
La fossa dels soldats republicans no és l’única del poble. L’estació de la Torre era un punt d’evacuació sanitari. Hi arribaven els ferits del front. Els ferits més lleus es traslladaven en tren a Tarragona o Barcelona, els més greus de vegades s’havien d’operar d’urgència i traslladar a algun punt d’atenció de la zona, com la cova de santa Llúcia de la Bisbal de Falset. Molts arribaven morts. El capità metge del vagó quiròfan havia de fer un certificat de defunció i enviar-lo al jutge de pau per poder-los enterrar.
A la placa de la fossa hi podem llegir els noms dels soldats i una frase. “De nosaltres depèn que el pas del temps no malmeti els senyals que hi ha escrits a les pedres”, Miquel Martí i Pol.
Potser es per això que després del cementiri agafem el microbús i enfilem la carretera cap a Marçà, a mig camí entrem al bosc i allà al mig hi trobem unes làpides en pedra. Llegim els noms escrits a les pedres.
El nom de la làpida del mig és John Cookson (9/11/1938). Cookson era un brigadista americà, encarregat de transmissions. Mor al front i són els seus companys que li fan aquesta làpida. Testimonis de l’època fan pensar que es tracta d’una persona especial, i especialment estimada. No tots els soldats morts al front tenen una làpida.
A la dreta de Cookson hi ha la làpida de Iaffa, un brigadista argentí, dentista. S’estava al punt sanitari del mas de Marinyà; va conèixer una noia de Marçà, la Maria Piqué i es van casar. Després de la guerra marxen a l’Argentina a viure i hi tenen fills. Iaffa va dir que volia que les seves cendres a ChabolaValley i els fills les van venir a portar. Les pedres ens parlen de vides.
A la làpida de l’esquerra hi ha Kailin. Kailin també va voler que les seves cendres fossin a ChabolaValley, al costat del seu amic Cookson.A la làpida de Kailin s’hi pot llegir “ciudadano espanyol”. La Pasionaria els va prometre la nacionalitat espanyola als brigadistes, el 1995 el PSOE els la dóna a partir de la Llei de la memòria històrica.
Sortim del bosc i tornem al poble. Anem a l’antiga cooperativa agrícola que ara és una sala polivalent per a fer-hi activitats del poble. També hi acull una exposició permanent: una col·lecció d’armes blanques i de foc dels segles XVII i XVIII, sobretot peces de la guerra dels segadors, la de successió i la del francès. Ens passegem entre armes i encara que no ve de gust mirar armes després de parlar de la guerra, ens acabem encuriosint amb els sabres, les pistoles de duel o els ganivets de sabateta de les guerres carlines.
Entre les armes, hi ha la geganta Maria Ganxa amb la seva arma, un ganxo immens per agafar la canalla que guaita als pous. Em pregunto si la Maria Ganxa deu fer por als nens de la Torre o no ho saben el que n’expliquen.
El Priorat en Persona és un no parar. Ara ens asseiem a veure un documental fet per l’associació No jubilem la memòria l’any 2011, Els brigadistes entre nosaltres. El documental ens torna a dur a ChabolaValley: hi veiem material gràfic de l’època i testimonis que en parlen. Les fotografies i els fragments de pel·lícula fan viure el moment: brigadistes afaitant-se, jugant a cartes, ajudant els masovers a collir al tros, el ball de Marçà que es va organitzar amb la visita de la Pasionaria, la cançó que cantaven els brigadistes a les noies dels pobles, les dutxes que van construir als baixos del cafè i el més surrealista: brigadistes practicant com travessarien l’Ebre en una riera seca, sense barques i sense rems. Rialles i dolor, com els crits dels malferits que recorda un testimoni que va anar a la cova de santa Llúcia. Emociona veure SteveFullarton, un brigadista britànic al Marçà de fa un anys, diu que és agradable tornar i veure-ho tot canviat, tranquil, en pau.
Encara a l’antiga cooperativa, ens queda una activitat més. La Pilar Just presenta la DO Montsant neix el 2001 buscant un reconeixement a la seva singularitat.; la formen 60 cellers, 5 cooperatives i més del 60 % de la producció són cellers familiars. Ens regala la imatge del Priorat com un ou ferrat: el rovell és la DOQ Priorat, que té el sol de la licorella. La clara, al voltant del rovell, és la DO Montsant; el sòl d’aquesta DO és divers: argiles, granit, llicorella. L’essència d’aquesta DO és la diversitat: diferents sòls, diferents microclimes, vins diferents. Per això ara l’associació ha emprès un nou projecte: la zonificació, un estudi que permeti delimitar les característiques de la varietat de cada zona. Es tracta de conèixer-se per poder-se explicar millor. Conèixe’s per reconèixer el valor propi.
I, és clar, no podíem acabar d’una altra manera que no fos amb un tast de vi, Solpost de cellers sant Rafel. En aquest tast hi podem reconèixer els marges, la història i la gent. El paisatge fet vi. O potser només m’ho imagino; potser és només la frescor en boca, el gust elegant i el volum típic de la granatxa el que tastem.
__Crònica de Carme Bou Sala
Arribem als Guiamets a mig matí i la Carme Perelló ens rep amb un somriure més que afable. Li fa il·lusió fer d’adalil i ens té una ruta preparada que comença a la terrassa de casa seva. Vistes privilegiades, ens va assenyalant Móra al fons, el Molar més a la dreta, Garcia. Més a prop, Darmós, i les muntanyes de la serra d’Almos al nostre darrere. Dia tapadot, no veiem pas tot el que ens diu, però sabem que hi és. El paisatge -remarca- és mitja vida i és evident que el porta a la sang. Sortint de casa seva, una abella ens volta.
Què… no cresteu avui?-sembla que digui, qui sap si avesada a les olors de la família d’apicultors. La Carme no l’ha vista, tan pendent com està de presentar-nos en Miquel, el seu germà, i també l’alcalde dels Guiamets. El Miquel pren la paraula i ens explica la història del poble. Tornem a sentir-nos privilegiats. Tot caminant ens n’anem cap a l’alta edat mitjana, ens parla d’un poble sense castell que es tancava en rodó sobre si mateix per protegir-se del perill que vingués de fora. I el carrer en forma circular va dient que sí, exactament així. També explica que a començaments del segle XIX Els Guiamets s’emancipa de Tivissa i es converteix en municipi independent.
Som a la font modernista de maó vist -qui sap si obra d’en Jujol, ens diu en Miquel- encarregada per la cooperativa a començaments del XX, i pugem fins el Caragolí, punt més alt del poble i on es troba Cal Torner, ara convertit en hotel acollidor.
Anem cap a l’església. Sant Lluís bisbe de Tolosa ens dóna la benvinguda i els germans Perelló ens presenten la Marta Curriu, regidora a l’ajuntament i néta d’en Miquel Martí i Pol. Duu la Bruna petita -la seva filla- ara de la mà, ara a coll i ens va dient com s’ha fet ella també guiametana, una lleganyosa més, tot i enyorar la boira de la Plana.
La Carme ara ens fa entrar a la residència per a la gent gran i veiem la Neus Català. L’impacte de tres generacions -si no més- és fort. I veig la Neus com una fulla de tardor amb tots els colors intensos de cada any viscut.
Passegem fins el pantà. Inevitablement parlem de Mequinensa i del desplaçament de la seva població. Preguntes sense resposta que només la literatura sap -pot- respondre. Creant un ideari. La destrucció ens porta a la literatura?, i ens enfilem per pensaments varis, però també parlem dels malnoms atorgats als pobles per vés a saber quina història, de l’atemptat al tren entre els Guiamets i Móra, del Carrasclet…
fins que -ja de tornada al poble-, la Carme ens presenta el Quim i la Mercè, creadors de La Placeta, un dels cellers més petits de la DO Montsant, i hi fem cap. Agricultura ecològica, premsa manual, així com l’embotellat i l’etiquetatge… la Mercè ens explica el paper importantíssim de l’enòleg, en aquest cas el Pedro. Després anem fins les vinyes verdes i roges, mai més ben dit en plural, i escarrollem -alguns, per primera vegada.
Més privilegis -que ja hi estem avesats- i enmig d’un paisatge de tardor espectacular, fem el tast del seu vi-ficció, creat amb l’energia positiva que la il·lusió per les coses ben fetes genera. I -és clar, acabem aplaudint.
+ Etiquetes
- Etiquetes
+ Entrades
- Entrades
// Comentaris (0)