xavier amorós sol, pradell dia 4

__90 anys de Xavier Amorós


Un dia d’aquests el nostre soci d’honor, Xavier Amorós, ha fet 90 anys, aviat està dit…

Recordem la seua presència i les seues paraules a la cloenda del PRIORAT EN PERSONA  de l’any 2011, a Pradell també, en el vídeo de la trobada ho podeu recuperar. I aquí podeu llegir una entrevista que li vam fer fa uns anys…

Tot i que no vam poder assistir a l’acte que li van fer a Pradell, avui en volem fer esment i us adjuntem l’article que li dedica el Xavier Garcia.

15/04/13 02:00 - XAVIER GARCIA PUJADES

Tota una generació de catalans escampats pel país han format una digníssima cadena de continuïtat al costat dels nostres grans referents més aclamats

Resulta que Xavier Amorós i Solà (Reus, 1923) -poeta, memorialista, traductor, autor, actor i director teatral, articulista (potser no tan prolífic com Espinàs, però Déu n’hi do), conferenciant i, en fi, activíssim activista cultural, polític i social- acaba de repicar noranta anys en el campanar de la seva vida, passada tan a prop del campanar reusenc per excel·lència, el de la Prioral de Sant Pere.

Però, entenguem-nos de seguida: si jo ara faig aquest article -tot felicitant-lo, públicament, de passada- no és pas per a donar entendre que la vida, la literatura i l’acció cívica d’Amorós, fonamentada en el seu Reus natal, sigui una vida, una literatura i una acció de “campanar” local. Aquest home -situat el seu campament base a Reus (segona ciutat de Catalunya, el segle XIX, no ho oblidéssim) ha tingut el gran encert, dintre la cultura catalana global, de fer valdre el pes històric, cultural i humà d’aquesta important ciutat (i del rerepaís del Camp de Tarragona, Priorat, Ribera d’Ebre i Terra Alta que l’acompanya, afluents comercials de Reus) sense caure en cap gota de localisme ranci, de sentimentalisme vaporós i, menys encara, d’universalisme desarrelat.

Per la seva voluntat de “fer-se home” entre els seus -tan derrotats com ell, encara que no ho sabessin, després de la guerra-, Amorós ha aconseguit la proesa -diguem-ho així- de fer viable el projecte noucentista de “Catalunya Ciutat” en uns “Temps estranys” -com anomena la seva llarga saga memorial-, els del franquisme (1939-1975), en què Catalunya i les seves ciutats i pobles passaven, mai millor dit, la “quarantena” imposada pels vencedors. Vinc a dir que la resistència, l’honestedat i la dignitat catalana, en aquells “Temps estranys”, no es van erigir només des de Barcelona, encara que fos amb poca mesura, sinó que aquelles virtuts també van tenir els seus testimonis arreu de les comarques del país. A Reus i el Baix Camp, molt clarament, Xavier Amorós en va ser un.


Sóc al Pradell de les cinc del matí,
a la deu mateixa de l’aigua.
Veig els barrancs de tres en tres
i els pins malaguanyats,
i començo a comprendre
el perquè de les coses meves


 

I això és el que em sembla que ha de quedar clar arreu de la nostra terra: saber que a Reus i el Baix Camp hi havia l’Amorós (i Ramon Amigó i el Dr. Vallespinosa, etc), i a Lleida, l’historiador Josep Lladonosa, l’escriptor Josep Vallverdú (que aviat en farà, també, noranta) o el poeta Guillem Viladot, etc, i que a Girona, a més de Josep Pla, hi havia Alexandre Deulofeu o Esteve Fàbregas i, en fi, que a Tarragona i a Tortosa hi havia Artur Bladé, Josep A. Baixeras, el Dr. Manyà i els joves com Amorós que pujaven, és a dir, Manuel Pérez Bonfill, Jesús Massip, Gerard Vergés o Zoraida Burgos, tota una generació de catalans, escampats pel país (i molts d’altres que podríem anomenar), que han format una digníssima cadena de continuïtat al costat dels nostres grans referents més aclamats.

En aquest sentit -i si no ens deixéssim seduir per llançaments editorials que són pures escenografies comercials-, sabríem, per exemple, que l’obra en prosa d’Amorós (a més de la seva molt apreciable poesia), reunida fins ara en quatre imponents volums d’Obra Completa, editada per l’Ajuntament de Reus, no desdiu gens de la categoria atribuïda als grans memorialistes que ha donat Catalunya el segle XX: Gaziel, Sagarra, Pla, Serrahima, Bladé, Vallverdú o el mateix Espinàs.

El fet d’haver-lo conegut, escoltat en conferències i tractat llargament en converses no em cega per dir el que acabo de dir. Altres (i gent ben significada de la nostra cultura literària, periodística i filològica), de maneres diverses, en articles (com Josep M. Carandell o Jaume Guillamet) o pròlegs als seus llibres (com Joaquim Molas, Rosa Cabré, Josep Murgades, Magí Sunyer, Pere Anguera, Ramon Gomis i Antoni Nomen), han acabat concloent el mateix: les monumentals Memòries d’Amorós -de “L’agulla en un paller” a “Temps estranys”- recorren, amb prosa clara, directa i gens afectada, la gairebé totalitat del segle XX, no només de Reus i comarca, sinó, de fet, de tot el país.

I això mereix -o hauria de merèixer- una consideració crítica, pública i institucional. Sobretot pública, de la gent del nostre poble (que és a ella a qui va dirigida aquesta memòria escrita, les seves arrels), com vam poder comprovar a Pradell (Priorat) -poble natal del seu pare, Rodolf (1887-1941)-, els habitants del qual van abocar-se en l’homenatge a Amorós, de qui es reeditava (Obrador Edèndum i URV) un bell conjunt de poemes “Enyoro la terra” (1960), records de quan el noi Amorós, als catorze anys, el 1937, va sortir de Reus per refugiar-se al poble patern. Allà, sota la Mola de Colldejou, entre la terra abancalada en marges de pedra seca i els camins de vinya que menaven gairebé als cims, va trobar el seu Macondo particular, la força que l’ajudà en els tràfecs ciutadans i polítics de la capital comarcal.

 

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*

marges

AMB LA PRIMAVERA, ENGEGUEM ACTIVITATS… “MARGES” A MARGALEF-vermut literari-


Després d’un hivern ventós com pocs, un hivern en què hem anat covant a la voreta del foc les activitats que us presentarem enguany, ara toca sortir pel terme.

I començarem a Margalef, ens estrenem a la banda oest de Montsant, amb un vermut literari el diumenge, 21 d’abril a les 12 del migdia al Moli d’Oli.

I ens fa especial il·lusió, perquè és la primera vegada que hi anem a fer una activitat i perquè  ho fem amb un llibre que té aquest espai com a escenari, i no només escenari, sinó que també és un dels personatges principals del llibre que hi anem a presentar.  Marges de Roger Vilà Padró, soci del Centre i descendent de Margalef.

Al llibre, com el seu títol ja ens proclama, hi ha marges, pedra seca organitzada. I pedra i rocam de tota mena per organitzar, que s’apuntala o es precipita de la muntanya, de Montsant. Com el personatge que ens narra la seua estada i el seu caminar per la serra…

No us l’explicarem pas.

Lo Cateri, un dels margeners del Priorat que ja coneixeu els que seguiu el que anem fent, un dels primers adalils de Priorat en Persona, ens dirà quatre coses dels marges i del que li vingui de gust sobre aquest llibre que parla de casa nostra.

L’acte el fem conjuntament amb l’editorial Barcino, editora del llibre i ens parlarà en nom seu l’escriptor Jordi Llavina, que és el director de la col·lecció en què s’ha publicat.

I tindrem vi del Mas Franch, un dels ingredients del llibre també… no l’únic vi que hi surt, per cert, però ens en calia triar un, i ja som a Margalep…

Us hi esperem, valdrà la pena!!

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Quim Soler 015

__Quim Soler, poema…


Abans que s’acabi aquest dia que diu que diuen que és dedicat a la poesia.., ai…
un poema, doncs, de Quim Soler i un dibuix també, va!
(bona nit)

MENTRE  ELLA   DORM

Mentre ella dorm
li faig poemes
perquè la nit no se me la mengi

Mentre ella dorm
li parlo baixet
perquè també li vull entrar pel somni

Mentre ella dorm
li pinto el vestit
perquè demà estigui més bella.

Mentre ella dorm
m’apropo al no res
de ser sense ella.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*

nomes

Exercicis… jocs… divertiments… tics…


Quim Soler, que a ell mateix es titllava de grafòman impenitent,

aprofitava qualsevol espurna,

qualsevol indici,

qualsevol íncipit potencial,

en qualsevol mitjà, esbursat per atzar o per necessitat,

per escriure, escriure, escriure…

Una mostra de fa més d’un quart de segle…

Don va sortir el text imprès que encapçala el text manuscrit? No ho sabrem pas. Ni falta que ens fa.

Aquí us el deixem. Fins la propera mostra de l’obra de Cuessa, enguany que ja fa 20 anys…

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*

sobre monzó ret

2_ PROGRAMA DE _LA PORTA DELS SOMNIS_ “l’estil epistolar” (febrer de 1986)


Un progarama del febrer del 1986 de “La porta dels somnis” que Quim Soler va fer a Catalunya ràdio entre 1985 i 1993, any de la seua mort.

El podeu escoltar aquí… “l’estil epistolar“.

 i xafardejar el guió….

 

 

I us adjuntem imatges del guió del programa, com s’escrivia,  músiques i textos , d’autors d’allò més diversos… des de Baudelaire fins a la senyora Francis, passant per Kafka, Marti i Pol o Jaume Fuster.

I PROGRAMAT PER A UN 31 DE FEBRER! VISCA!!

 

 

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*

índex

(31.1.1998) 15 anys __JAUME FUSTER__


Avui que fa 15 anys que va morir l’amic Jaume Fuster, us posem l’entrevista que li va fer Quim Soler, lany 1992, per a la revista Cultura, en la secció “Tast de Text” que hi va fer durant un temps

ENQUESTA
*Escrius a mà, a màquina, amb ordinador…?
-Amb ordinador. Les idees em ragen directament de l’ordinador. A més,
vaig ser dels primers a usar-lo.
*Tens algun horari prefixat per escriure?
-M’agrada escriure al matí. Les hores de rendiment estan entre les set i les
11 del matí. Com a professional, però, algunes nits me les he passades en blanc.
L’horari ideal seria de set a una i la tarda dedicar-la a llegir, etc.
*Re-escrius moltes vegades l’obra?
Escrivint amb ordinador ja no ho sé. Ara, em fa l’efecte que sí. Quan
escrivia a màquina, de cada llibre en feia un mínim de tres redaccions.
*Quan escrius necessites tenir a prop algun objecte concret, un ambient…?
-M’agrada treballar amb música barroca, però com que a la meva
companya no li va bé treballo amb cascos o sense música.
*Escrius en pijama, xandall, vestit de carrer…?
-Per no despertar la gent de la casa, em poso una bata sobre el pijama.
Però més aviat m’agrada escriure vestit normal, d’estar per casa i còmode.
*Mentre treballes, et molesten els sorolls, necessites comoditat?
-Estic acostumat a escriure amb la Maria Antònia al meu costat, a la
mateixa taula i, als inicis, amb màquines manuals. No em molesten els sorolls de
la cadena del wàter, de l’olla a pressió… Quant a la comoditat, cada vegada en
necessito més, m’agrada que l’espai sigui agradable, que la taula estigui a
l’alçada deguda, que la cadira sigui còmoda, etc. No sóc escriptor de cafè.
*D’allò que escrius en fas dibuixos, esbossos…?
-En faig esquemes, amb llapis de colors que marquen fletxes… No se m’ha
acudit mai dibuixar la cara d’un personatge, tot i que no ho faig gens malament.
Això no vol dir que no el vegi.
*On et trobes més bé: escrivint novel⋅la, contes, narracions, poesia…?
-Novel⋅la! És el més còmode i darrerament el que més practico.
*Creus que l’obra s’ha de fer d’una tirada?
-Sí, però quasi mai és possible. Si fas col⋅laboracions periodístiques,
conferències… El que em costa és alternar dues feines llargues. Ara, interrompre
la novel⋅la perquè els de la revista CULTURA em demanen un article sobre cinema
que em du dos dies de feina, això sí que ho puc fer. De tota manera l’ideal seria
tancar-se fins acabar la novel⋅la.
*Treballes o treballaries millor fora de la civilització, al camp…?
-Mentre treballi en els llocs que he triat m’és igual. Només hi ha el
problema del telèfon, que és més freqüent a Barcelona que a Mallorca. I a
Barcelona les ofertes de sortir i de dispersió són molt més diverses.
*Mentre treballes, fumes, beus, menges?
-Bec cafè o té i fumo, sí, fumo… encara.
*T’enamores d’algun dels teus personatges?
-De tots. Fins de l’assassí. De vegades, algun, com a bon enamorat, se’t
rebel⋅la i es marca el seu propi destí. Crec en l’autonomia dels personatges. El
secret és que tots formen part de tu mateix. No som creadors, som imitadors
que imitem els altres a través nostre. I qui no s’estima a si mateix?
*Un cop acabat, deixes reposar el llibre? Molt de temps?
-Crec que el llibre ha de madurar en la prèvia. N’hi ha que val la pena
arrossegar-los per dintre durant dos o tres anys abans de començar-los a
escriure. Ara, un cop acabats és tan dolent corregir poc com massa.
*Estàs contenta del tracte que t’han donat els editors?
-Sí i no. Si considerem l’editor com un agent cultural, si fem aigües les
farem tots. Si el considrem com l’industrial que produeix i comercialitza un
producte que tu has creat, no. Perquè és feble, no té capacitat per col⋅locar bé el
producte i no gasta en publicitat el que cal. Però són defectes dels editors
catalans en general, pel fet de ser, també, agents culturals i de viatjar en un
vaixell que naufraga. Per tant no n’estic content, com no estic content de de
l’estat de la cultura que m’ha tocat viure.
*Reps cartes de lectors?
-Sí, però no les contesto. No m’agrada escriure cartes. I voldria que
m’agradés mantenir una correspondència. Tinc una amplíssima “telefondència”.
*Quins són els lectors més agraïts?
-Probablement els tendres impertinents que encara tenen capacitat
d’apasionar-se quan llegeixen un llibre meu a l’escola. Després hi ha les
senyores, que són unes grans lectores i que, aprofitant una Diada del Llibre, et
diuen que t’han llegit i que t’admiren. Ara, un públic inexistent és el dels
col⋅legues.

OFÈLIA DRACS

OFÈLIA DRACS 1985

*Què t’inspira més sovint: una foto, una lectura, un viatge…?
-Jo diria que una novel⋅la és com una perla. Neix d’un granet de sorra que
se t’enquista i que per avitar el mal que et pot fer va segregant una substància,
com uns tels de ceba que van madurant fins que esclaten en una estructura
multiforme que serà la novel⋅la. Què pot ser aquest primer granet de sorra? Jo
crec que hi ha tres fonts d’inspiració bàsiques: la lectura, la informació i les
sensacions. I aquí entrarien les fotos, els paisatges, les llums…
*Quin és el primer nom d’autor que et surt de forma espontània?
-Moltíssims i tots serien espontanis. Estic llegint l’Angela Carter, que és
una escriptora boníssima, i és el nom que ara em surt. La lectura és el nostre
caldo de cultiu i, és clar, ens surten microbis per tot arreu. De manera que te’n
diria dos: Angela Carter i un record especial per Manuel de Pedrolo.
*Escrius coses que no penses publicar?
No! Jo no crec que hi pugui haver un escriptor professional que escrigui per
no publicar, encara que sigui un cop mort. Seria com menjar sense gana…
*Recordes el teu primer escrit amb intenció literària?
-Un verset d’una postal de Nadal que deia: NAVIDAD ERES FAMOSA/ POR EL
FRIO Y LAS FIESTAS/ QUE TRAES CONTIGO A CUESTAS,/ REYES ES LA MAS
HERMOSA. Hi havia una intenció literària, “comunicava” i pensava obtenir-ne un
profit, per la referència als REYES, és clar…
*Què en penses de tota aquesta polèmica sobre la novel⋅la catalama?
-L’acte artístic és crisi. Malament si no estiguéssim en crisi! La novel⋅la
catalana és la que es mereixen els crítics que tenim, suposo. Perquè si ells són
bons i nosaltres dolents, aquí hi ha alguna cosa equivocada. Per tant que no
llencin pedres contra els escriptors perquè, en tot cas, se les estan llençant sobre
la pròpia teulada.
Joaquim Soler i Ferret

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Facebook


Twitter