POESIA__MÚSICA__VI: IMATGES I ALGUN TEXT DE LA POETADA DE DISSABTE, 14 de juny


fotos de Ramon Bargalló (tastet) — crònica d’Oriol Fuster a Núvol

 + més imatges

TAST DE TEXTOS…

1. versos de vi d’un i altres, dits amb veu d’Albert Benzekry: LiPo, Manent, Parcerisas, Vinyoli, …

De Li Tai-po sabia
          que dictava els seus versos, embriac,
          i que es llançà de nit al mar
          per agafar la lluna

2. Ester Andorrà, “Afamats” de digestió lenta i precisa…

cop de puny a la paret
i mirada perduda.
d’això va la història.
de vidriera obrint-se
d’hematoma de l’oblit,
del panadís de flonges hores.
i de l’emulsor que s’amotina.

 

3. Anna Ballbona (amb dos “b”) i els seus conills de gàbia, que no engabiats…

El triple salt ha estat rodó.
Feta com si no, la pirueta
provoca escarafalls i “ohs”.
No t’enganyis, quan treus el cap
per entre la cortina torta
l’ovació va sempre per l’altre.

 

4. Joan Todó, lo xic de la Sénia… que parle a butxacades

Allà pengen xarugues, cordes, sacs,
 càvecs, cabassos, i els unglots per collir olives.
Allà juga un xiquet entre enderrocs;
S’encimbella figuera amunt, percaça
Les bossses moradenques, de vellut,
Que suen llet, le sobre i abeurant-s’hi
Intueix l’estimball.

 

5. Josep Pedrals, ben sonat (en tots els sentits i tons, sostinguts i bemolls).

Vinc de la veu de la veu
que -vés tirant-surt del fons de la gola
del rebesavi de l’avi que seu
al seu portal i quen passes diu Hola!

 

6. Andreu Subirats, la ràbia i la força contra enganys (de raps o perdius)

L’engany del rap és com un duro sevillano,
o com foradar pessetes per a fer-les passar per rals;
és prometre peix i portar morralla, és ja vinc, ja,
que vinc que vindré, i vindre més tard, demà.
És la llenya que no crema i l’aigua que no rega,
lo plom que no pesa i la palla encesa.
És lo fruit sense llavor, una novel·la amb gust de paella,
és lo poc suc de la granera, los molins de vent a la carena.
L’engany del rap és ser l’amo del carxofar quan no hi ha carxofes
i voler pescar angules amb bussó foradat.
 

7. Boris Porter canta casasses i casa cantates.

Si dingú vol fer de suplent de déu
el déu també plega. Llavors, a l’alba,
amb una olla de cols sota la calba,
sóc déu dijous descalç damunt de neu

 

i les músiques del Diego Burian (sense paraules…)

 

 

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

__TERTÚLIA VITERÀRIA DE PRIMAVERA__ El món de Joan Ferrer__


La crònica de la darrera tertúlia viterària del CQS. La propera serà el darrer cap de setmana de juliol, amb Alice Munro i “Estimada vida” (Club Editor)

__CRÒNICA__ Carme Bou

El món de Joan Ferrer, Cèsar August Jordana

La tertúlia viterària d’aquesta primavera tan pròdiga va començar amb la lectura de les característiques del Malbec que anàvem bevent. Un vi solitari i madur amb olor de tabac i cafè, ens deia per escrit la Claustre (*), un vi que té una gran vida interior a mida que es va obrint. Caram. Quin vi tan encertat per aquesta lectura. El món de Joan Ferrer és una novel·la de l’experiència d’un exiliat a Buenos Aires. Aquest procés d’exiliat és sobretot un procés de coneixement a partir de la derrota personal. Jordana ens parla d’un món interior, de sensacions i fets d’un dia a dia que sembla que no acabi de passar mai, però que es va engruixint amb la rutina de la feina, els referents literaris, un humor intel·ligent, anècdotes de vida i d’altres pensaments. L’observador observant-se a si mateix, la seva ànima. El rerefons d’un paradís perdut -família inclosa- i la feina costosa de saber viure a un present despullat.

Aquesta vida adulta -madura i solitària com el vi- se’ns transmet com un viatge d’acceptació, com un corroborar que cap altra cosa no hagués pogut ser i per tant el que cal és aprendre a entomar el que ens ve al damunt. Són constants les preguntes del “què hi faig jo, aquí?” i l’aquí és Buenos Aires, però també les circumstàncies del protagonista, el jo i ara d’un Joan Ferrer amb tot el que ha viscut. El relat de to intimista és un relat-mirall d’una vida a examen. El mirall no enganya. En Joan Ferrer continua un fil que sent massa marcat per unes causes massa poderoses per poder rebatre-les.

Aquest conformisme -de vegades exasperant- només es veu trencat per la passió amb què l’autor parla de literatura.

El món d’en Joan Ferrer -el seu món dins la novel·la- és un món apamat. No dóna lloc ni espai a les sorpreses. La vida i la mort al davant d’un mateix per acabar corroborant un cant al fet d’existir. “Simplement sóc”, diu el protagonista a les acaballes del llibre. Simplement ell i el seu món.  I perquè és seu, és meravellós.

Una filosofia de vida-teràpia que ens convida a seure, reflexionar i, com el Malbec que es va obrint més i més a mida que es va bevent, anar descobrint el món de Joan Ferrer.

(*)

Mentre llegia el món de Joan Ferrer, anava veient un home madur (ell es sentia vell), solitari, silenciós, amb una gran vida interior, i que tal com ell reconeixia, un home que no li agrada el vi, però que disfruta amb el tabac i el cafè

A partir d’aquí vaig pensar que havia de buscar un vi solitari, madur i que fes olor a tabac i a cafè. Buscant, vaig trobar l’Alta Vista Premium Malbec 2010, un vi de la zona de Mendoza (Argentina).  Aquest vi ha fermentat en barriques de roure, de com a molt 500 l, en solitud, si ho comparem amb els 50.000 l que podria tenir qualsevol tina de mida més o menys normal. Diuen que la Malbec, la varietat per excel·lència d’Argentina, te un consum òptim cap els tres anys, per tant un vi madur ara, i com que també s’ha criat en botes, té una gran vida interior, que de mica en mica, amb temps es va obrint…

I per últim, la malbec és una varietat que dona aromes a tabac i cafè, les dues grans passions del Joan Ferrer.

Espero que es compleixin les expectatives i que no digueu “Edepol, quin vi!” Tot fent una ganyota després de fer-ne un glop.

 

 

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

AL JUNY, LA FALÇ AL PUNY!! POESIA—MÚSICA—VI


Torna la colla de poetes que ja ens van visitar l’any passat.

L’experiència va ser profitosa i ens vam dir que ho repetiríem, no ben bé igual, és clar, però amb les mateixes ganes i alegria. I sobretot amb les complicitats que ens permeten a uns i altres regalar-nos mútuament allò de bo que podem oferir.

I que ens complau, ens agrada i ens anima i reanima fer-ho tantes vegades com sigui possible (i fins i tot alguna de quasi impossible)

 Que no tot són misèries en aquest món de mones. I que no volem ni podem permetre que ens amarguin l’existència a tot hora!

Algun nom no hi ha pogut ser, alguns altres se hi han afegit… i algun músic.

DIEGO BURIAN

L’editorial LA BREU durà llibres…

I tindrem vi del bo, de dos cellers, un de cada DO, dels cellers Mas Martinet i Venus la Universal.

Vaja, que no ens estarem de res. A l’Esplanada del Castell de Falset… Tenim encomanada una bona posta de sol!

 

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

__Crònica del lliurament del 1er premi “El català pel món” lliurat el 4 de maig… I tastet del text guanyador del primer premi…


El dissabte 4 de maig vam tenir la sort de formar part d’un còctel especial i especiat a Falset. Enmig de la Fira del vi i envoltats d’un Priorat sadollat de verd com poques vegades es pot veure, uns quants de nosaltres vam fer un altre tipus de tast a la sala de les bótes del celler de la Cooperativa. Vam tastar les narracions guanyadores del 1er premi “El català pel món” per a professors de català a l’estranger, organitzat per Godall Formacions amb la col·laboració del Centre Quim Soler, la literatura i el vi.

L’escriptura lluny de casa tot i viure a casa. Costums, olors, ritmes… una bona dosi d’exotisme a la butxaca fent-se un lloc amb el caliu d’allò més conegut, les vivències personals conjuntament amb l’ensenyament i l’escriptura. Experiències acolorides que normalment queden en l’anonimat. El temps per aprendre, tu, ells. La distància no només temporal (un curs, dos?) entre la vocal neutra i els pronoms febles. L’anar i venir constant. Ells -els alumnes, els amics i familiars- cap a tu, tu cap a ells.

Aquest premi se’ns presenta com un intent de redreçar -mitjançant un pont de paraules- aquest buit immens que hi ha entre els que treballen la llengua a l’estranger i els que continuem dins el país. És d’agrair que hi hagi hagut la iniciativa de fer més propers aquests professors-escriptors que han fet -amb els seus escrits- un viatge d’anada i tornada -potser hauríem de dir de tornada i anada…a alguna cosa més que les classes del dia a dia.

Falset deixava anar a la vegada efluvis de vins i bocins de narracions. També la música de La Portàtil FM encaixava perfectament amb la festa. Música i tradició, vins i avellanes, cócs i paraules, món i llengua. Ja us ho deia. Un còctel perfecte.

Carme Bou

———————–

 Us adjuntem uns tastet dels text guanyador…

1r. Premi

LA TRUCADA

Iban León LLop

 

“Cinc hores més tard l’escriptor rebia una trucada que l’avisava que havia de baixar a Lamezia Terme i no a la parada que havien acordat el dia abans. Després que l’andana es quedara buida van fer-li una perduda al mòbil i quan estava a punt de contestar, una mà se li posà sobre l’espatlla esquerra. Sóc Ismael, li va dir el jove, vine amb mi. Li va fer gràcia que es diguera com el seu millor amic i no va pensar que tot havia estat ben calculat. Va arribar a la caserna i es va passar 10 dies traduint documents que havien de portar a la presó vint-i-tres persones entre mafiosos de la n’dranghetta, traficants sudamericans i empresaris espanyols. Va intuir com s’havien fet rics molts del seu poble, gent que no sabia ni llegir i que es passejaven amb cotxes d’ací a allà per vora mar, que anaven a bons restaurants i de tant en tant feien viatges a l’estranger. Al principi s’ho va passar bé, podia veure des de dins com funcionava un nucli especialitzat dels carabinieri, va conèixer persones formidables i va gaudir de la cuina calabresa. Tot anava bé fins que va passar el que va passar i l’escriptor només va poder fer que deixar-ho escrit al seu Crònica de Calàbria (l’escriptor no té ganes de tornar a explicar tot allò, no té ganes de recordar aquelles morts i sap que el podreu comprendre).”

 

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

Foto de Pedrals l'any passat al celler de Falset. Reincideix!

BIBLIOTEQUES AMB DO – LITERATURA I VI A LA XARXA DE BIBLIOTEQUES – AL MAIG, LA NOSTRA…


Aquest divendres tenim de nou a JOSEP PEDRALS  i la seua Anna Tirant que romancejaran per la Biblioteca Estrem i Fa.

L’editorial ens diu que:

El romanço d’Anna Tirant és l’exhibició d’una obra literària i el seu propi procés creatiu. Conté, per tant, una novel·la versificada, que narra les peripècies d’Anna Tirant, i les converses, passejades per Barcelona, que l’esforç d’una autoria compartida (entre Josep Pedrals i Quim Porta) va requerir. Amb el ritme dramàtic d’una tragèdia grega, el virtuosisme barroc dels poemes de Pedrals torna a brillar, il·luminat per la gran categoria intel·lectual d’uns magnífics diàlegs.

El celler Clos Figueras ens regala el seu vi “Font de la Figuera” per acompanyar, i acampanyar com cal , les passejades del Pedrals i el Quim Porta…

No us diem res més. Només que per poc que pugueu ( i fer per manera de poder) val molt la pena que no us perdeu aquesta ocasió de compartir, de manera poc ortodoxa, però especialment rica i atractiva, temps de poesia i bon vi!!

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

__90 anys de Xavier Amorós


Un dia d’aquests el nostre soci d’honor, Xavier Amorós, ha fet 90 anys, aviat està dit…

Recordem la seua presència i les seues paraules a la cloenda del PRIORAT EN PERSONA  de l’any 2011, a Pradell també, en el vídeo de la trobada ho podeu recuperar. I aquí podeu llegir una entrevista que li vam fer fa uns anys…

Tot i que no vam poder assistir a l’acte que li van fer a Pradell, avui en volem fer esment i us adjuntem l’article que li dedica el Xavier Garcia.

15/04/13 02:00 – XAVIER GARCIA PUJADES

Tota una generació de catalans escampats pel país han format una digníssima cadena de continuïtat al costat dels nostres grans referents més aclamats

Resulta que Xavier Amorós i Solà (Reus, 1923) -poeta, memorialista, traductor, autor, actor i director teatral, articulista (potser no tan prolífic com Espinàs, però Déu n’hi do), conferenciant i, en fi, activíssim activista cultural, polític i social- acaba de repicar noranta anys en el campanar de la seva vida, passada tan a prop del campanar reusenc per excel·lència, el de la Prioral de Sant Pere.

Però, entenguem-nos de seguida: si jo ara faig aquest article -tot felicitant-lo, públicament, de passada- no és pas per a donar entendre que la vida, la literatura i l’acció cívica d’Amorós, fonamentada en el seu Reus natal, sigui una vida, una literatura i una acció de “campanar” local. Aquest home -situat el seu campament base a Reus (segona ciutat de Catalunya, el segle XIX, no ho oblidéssim) ha tingut el gran encert, dintre la cultura catalana global, de fer valdre el pes històric, cultural i humà d’aquesta important ciutat (i del rerepaís del Camp de Tarragona, Priorat, Ribera d’Ebre i Terra Alta que l’acompanya, afluents comercials de Reus) sense caure en cap gota de localisme ranci, de sentimentalisme vaporós i, menys encara, d’universalisme desarrelat.

Per la seva voluntat de “fer-se home” entre els seus -tan derrotats com ell, encara que no ho sabessin, després de la guerra-, Amorós ha aconseguit la proesa -diguem-ho així- de fer viable el projecte noucentista de “Catalunya Ciutat” en uns “Temps estranys” -com anomena la seva llarga saga memorial-, els del franquisme (1939-1975), en què Catalunya i les seves ciutats i pobles passaven, mai millor dit, la “quarantena” imposada pels vencedors. Vinc a dir que la resistència, l’honestedat i la dignitat catalana, en aquells “Temps estranys”, no es van erigir només des de Barcelona, encara que fos amb poca mesura, sinó que aquelles virtuts també van tenir els seus testimonis arreu de les comarques del país. A Reus i el Baix Camp, molt clarament, Xavier Amorós en va ser un.


Sóc al Pradell de les cinc del matí,
a la deu mateixa de l’aigua.
Veig els barrancs de tres en tres
i els pins malaguanyats,
i començo a comprendre
el perquè de les coses meves


 

I això és el que em sembla que ha de quedar clar arreu de la nostra terra: saber que a Reus i el Baix Camp hi havia l’Amorós (i Ramon Amigó i el Dr. Vallespinosa, etc), i a Lleida, l’historiador Josep Lladonosa, l’escriptor Josep Vallverdú (que aviat en farà, també, noranta) o el poeta Guillem Viladot, etc, i que a Girona, a més de Josep Pla, hi havia Alexandre Deulofeu o Esteve Fàbregas i, en fi, que a Tarragona i a Tortosa hi havia Artur Bladé, Josep A. Baixeras, el Dr. Manyà i els joves com Amorós que pujaven, és a dir, Manuel Pérez Bonfill, Jesús Massip, Gerard Vergés o Zoraida Burgos, tota una generació de catalans, escampats pel país (i molts d’altres que podríem anomenar), que han format una digníssima cadena de continuïtat al costat dels nostres grans referents més aclamats.

En aquest sentit -i si no ens deixéssim seduir per llançaments editorials que són pures escenografies comercials-, sabríem, per exemple, que l’obra en prosa d’Amorós (a més de la seva molt apreciable poesia), reunida fins ara en quatre imponents volums d’Obra Completa, editada per l’Ajuntament de Reus, no desdiu gens de la categoria atribuïda als grans memorialistes que ha donat Catalunya el segle XX: Gaziel, Sagarra, Pla, Serrahima, Bladé, Vallverdú o el mateix Espinàs.

El fet d’haver-lo conegut, escoltat en conferències i tractat llargament en converses no em cega per dir el que acabo de dir. Altres (i gent ben significada de la nostra cultura literària, periodística i filològica), de maneres diverses, en articles (com Josep M. Carandell o Jaume Guillamet) o pròlegs als seus llibres (com Joaquim Molas, Rosa Cabré, Josep Murgades, Magí Sunyer, Pere Anguera, Ramon Gomis i Antoni Nomen), han acabat concloent el mateix: les monumentals Memòries d’Amorós -de “L’agulla en un paller” a “Temps estranys”- recorren, amb prosa clara, directa i gens afectada, la gairebé totalitat del segle XX, no només de Reus i comarca, sinó, de fet, de tot el país.

I això mereix -o hauria de merèixer- una consideració crítica, pública i institucional. Sobretot pública, de la gent del nostre poble (que és a ella a qui va dirigida aquesta memòria escrita, les seves arrels), com vam poder comprovar a Pradell (Priorat) -poble natal del seu pare, Rodolf (1887-1941)-, els habitants del qual van abocar-se en l’homenatge a Amorós, de qui es reeditava (Obrador Edèndum i URV) un bell conjunt de poemes “Enyoro la terra” (1960), records de quan el noi Amorós, als catorze anys, el 1937, va sortir de Reus per refugiar-se al poble patern. Allà, sota la Mola de Colldejou, entre la terra abancalada en marges de pedra seca i els camins de vinya que menaven gairebé als cims, va trobar el seu Macondo particular, la força que l’ajudà en els tràfecs ciutadans i polítics de la capital comarcal.

 

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

Facebook


Twitter