CRÒNICA DE LA TERTÚLIA VITERÀRIA DE PRIMAVERA


CRÒNICA VITERÀRIA de primavera                                                                         25 de maig de  2019

Fugir era el més bell que teníem   de Marta Marín-Dòmine

Carme Bou Sala, cronista

 

Quin títol. Contundent oxímoron que ens atrapa dins un concepte amb connotacions negatives -el fugir- amb un adjectiu radiant -bell- d’una positivitat curativa que ens porta a entendre aquella negativitat -les presses, el no mirar enrere, la por- com un procés de redreçament. Fantàstic resum del llibre, certament.

Narrar l’errar implica saber observar l’alteritat i  qüestionar qualsevol intent de permanència. La Marta Marín-Dòmine ens convida a entendre aquest narrar com un indagar en les persones més properes, les que t’han fet i iniciar el procés dolorós d’anar a buscar, de mirar frontalment el fons de la memòria familiar. La pròpia. I adonar-te que és compartida. Autora-text-lectors fent front comú a una experiència concreta.

El vi amb què vam acompanyar el llibre, Cor de Pedra, un Priorat fet pel celler Fills de la Llicorella ens parlava d’un vi de territori, i per tant -d’entrada- ens feia de contrapunt (vaja quina imatge, cor de pedra!) al concepte de fugida del llibre de la Marta Marín-Dòmine. Però un cop tastada la garnatxa negra i carinyena em vaig preguntar si un arrelament -tan real com metafòric- no podria ser també, a la seva manera, una fugida cap avall, un anar a buscar individualment el nodriment necessari per fer branques i pàmpols més forts.

Direccions de fugida a banda, el llibre ens qüestiona la relació de l’individu amb el territori, amb la història. I per fer-ho explora els camins de la memòria a partir dels escrits del pare i el diàleg que hi estableix. Decidir fer alguna cosa més que tenir un arxiu carregat de pols i convertir-lo en imatge present. Això sí que és un homenatge als éssers estimats, a la història que ens fa i refà!

La Marta ens parla de la memòria col·lectiva  com una herència que cal anar esmicolant, de-construint, i per tant, refent en un relat bell. No pot ser d’una altra manera. Fugir i errar ens porten a un exili, a un lloc no volgut que s’ha d’entomar com el lloc a partir del qual el jo es pot veure arrasat… o enfortit. Més enllà dels paradisos que es configuren a la infantesa, el fer-se gran implica saber reconèixer aquells llocs imaginats i anar-los a trobar, siguin de pedra o de vela marinera.

La vida entesa com un viatge-mirada que cal afinar, redefinir, fins i tot. La Fabiola ens explicava que la Núria Folch va deixar dit que la prehistòria la tenim a flor de pell. Cal  anar-la espigolant, anar deixant que passi com l’aigua per còdols i esvorancs, afegia la Roser.

Sí, va ser una tertúlia filosòfica. I vam sortir amb la felicitat del qui se sap no sol, del qui reconeix un més enllà mirall d’un més ençà. I sobretot, del fet que habitar un lloc vol dir passar-hi, entendre’l, no posseir-lo.

Tant de bo puguem continuar fugint amb nous escrits de la Marta Marín-Dòmine i gosar mirar de fit a fit el vertigen de la història. Del que estic convençuda  és que anys a venir, aquesta tertúlia ens aportarà un record d’intensitat punyent acompanyada d’una dolcesa vital desmesurada.

 

 

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

Facebook


Twitter