Cronista: Ester Tur
Fotografia: Júlia Viejobueno Cavallé
— —- — —
Albarca, matí de dissabte, 16 d’octubre
Creu de terme d’Albarca. Pla general. El microbús s’atura i baixem a peu de carretera; no hi ha ningú. Mentre esperem el guia, en Ramon de Tivissa reparteix grapats d’avellanes que anem menjant mentre mirem el paisatge i xerrem. Arriba l’Albert Blay, somriu, ens acull i comencem la descoberta d’Albarca.
Primeres dades: és el poble més elevat de la comarca, el punt més alt té 815 metres d’altitud, i és al mig de tot arreu: hi ha la Cresta de la Llena, que separa les Garrigues del Priorat, el final (o el principi) de la serra del Montsant i les primeres (o darreres) estibacions de les muntanyes de Prades. És un poble petit i un espai complex ens diu.
A Albarca hi toquen tots els vents i el nostre adalil es pregunta si això fa que els seus habitants estiguin una mica tocats del bolet. El poble també queda entre dues valls, la del Silenci, d’Albarca a Ulldemolins, i la de les Gritelles, d’Albarca a Cornudella.
La Vall del Silenci
Comencem a caminar cap a la vall del Silenci, seguint l’itinerari de la flora d’Albarca. Trepitgem el bosc, encara humit, en silenci. Al terme hi ha molts roures i alzines. Veiem també l’altre cara del Montsant, un Montsant més boscós i verd, molt diferent de la imatge de les parets pelades de la Serra Major.
Pla conjunt. Uns nens juguen sobre les tombes de la roca plana, una llosa ben plana envoltada de bosc; criden per fer-se passar aquella mica de por i una mica de gràcia que fan les quatre tombes excavades a la roca. Són l’Albert i nens del poble fa uns quants anys. Aquestes tombes antropomòrfiques, que semblen prou noves, són d’època medieval. Es pensa que podrien ser d’eremites cristians, la resistència en un territori que estava sota domini sarraí entre el segle IX i l’XI.
Tombes antropomòrfiques d’Albarca.
Josep Pedrals en acció.
Continuem. El camí baixa. Algun marge d’ametllers -retallat contra la cara boscosa del Montsant, on hi despunten vermells d’aurons-, alzina, boix, ginebró, pi blanc, romaní, farigola…
També mirem la complexitat dels sòls: guixos, calcaris, argilocalcaris, tot un mosaic de colors canviants.
Pla mitjà. L’Albert menut ha trobat una punta de sílex; Albarca va ser un pou de tresors. Els exploradors menuts també hi trobaven metralla que s’enduien a casa. Albarca també és casa de l’àvia paterna, que hi va viure de jove, després va anar a Alforja i Tarragona, d’on és ell i on ha viscut fins fa ben poc. La història de l’àvia és de les moltes històries que escriu la despoblació del Priorat.
L’Albert és casteller de la colla jove de Tarragona i li agrada que la seva colla tingui relació amb els brivalls de Cornudella. De fet, la primera actuació de la jove de Tarragona es va fer a Cornudella. Padrins i fillols castellers i fils que uneixen casa i casa.
Fa uns anys l’Albert estudiava un màster de direcció cinematogràfica i costava (i costa) trobar finançament per als projectes; en aquell moment va entrar en contacte amb el celler Cap de ruc perquè contribuïssin amb ampolles per al finançament d’un curt i d’aquí li ofereixen la possibilitat de treballar-hi fent una proposta de visites teatralitzades al celler. Escriu un guió a partir de llegendes, d’històries de la zona nord de la comarca. I comença a viure-hi. Ens confessa que a l’hivern li agrada estar aquí, en aquest poble de quatre habitants (que en tenia 216 l’any 1900). Potser és perquè està tocat del bolet.
Continuem baixant fins que arribem al torrent, al bell mig del bosc. Ens aturem i escoltem el silenci. Un silenci dens i humit. L’Albert somriu: ha vist que també ens agrada el seu silenci, el silenci de la vall del Silenci, el silenci del bosc d’Albarca.
Comencem a pujar i la càmera s’atura, un roure mil·lenari, immens, ocupa mig bosc. Més silenci davant del temps que marca l’arbre: un temps tan llarg, tan viu, tan lent. Espiritualitat i calma, diu l’Albert.
Roure de la Rasa o Roure Cappare
Seguim. Avancem sense saber on anem, l’Albert dosifica la informació. Arribem a una rotllana plana enmig del bosc. Ens parla d’un bon escenari per gravar rituals satànics; un lloc especial per gravar-lo en dies de pluja. Es veu que és una carbonera antiga, però l’Albert veu pel·lícules arreu i nosaltres, ara, amb la seva mirada, també.
Pugem més, entre torrents, i deixem el bosc enrere: arribem a un camí que ve del poble, trenquem a mà dreta i ens aturem a la font. Pla detall de mans i mans que omplen garrafes d’aigua anys i anys perquè no en fa pas gaires que a les cases d’Albarca hi ha aigua potable.
Seguim el camí, ara som més a prop del Montsant. Arribem a un espai obert impressionant. Els barrancs de la vall del silenci, una plana de pedra que baixa cap a Ulldemolins, una pedra plena de solcs que ha fet l’aigua. La pel·lícula que toca ara és un western, un tiroteig en aquest erm sense arbres. Encara que un rossinyol canta aliè a l’angle picat, als escriptors embadalits i les fotògrafes generoses.
Tot i que ens hi hauríem quedat, reculem i ens acostem al poble. Hi ha les cases enrunades dels Hostalets d’Albarca, a tocar dels camins dels cartoixans; enfilem l’entrada antiga, com si vinguéssim de buscar aigua a la font.
Primeres cases, l’alberg i l’altra banda, la vall de les Gritelles, la vall solana, la vall que els separa del litoral, que els frena la humitat.
Una mica més endavant una replaceta, el lloc pla on juguen a bitlles catalanes per festa major, on el poble es torna a omplir, encara que sigui per unes hores.
Carrer amunt cap a l’església, una església del segle XII, just després del sarraïns, i l’absís guaitant la vall de les Gritelles, blanc de guixos i gris de licorella.
Una mica més amunt el pla del castell (totalment enrunat). El pla del castell amb una vall a cada banda. Potser sí que Albarca és ben bé enmig.
Tanquem la visita a cal Mosset, casa de l’Albert, a tocar de l’església. Sortim a la terrassa amb vistes a la vall de les Gritelles també.
L’adalil ens convida a fer el vermut al sol i tastem vins: un de blanc (Guineu d’Argent, macabeu i granatxa blanca) i un de negre (Gamarús, granatxa, merlot, syrah), un de la vall del Silenci i un de la vall de les Gritelles. Gust d’albarca: altitud, frescor, substància, complexitat i silenci. O potser no.
Pla detall. Copes de vi sobre el mur que tanca la terrassa; ombres vermelles a la pedra i la vall de les Gritelles, que també convida al silenci, encara que no en tingui el nom.
Fora de pla, converses creuades i animades: sobre projectes i escoles de cinema, sobre vins i cellers, sobre pel·lícules i gamarussos que trenquen el silenci de les nits.
Fosa a migdia de sol, a tardor regalada.
// Comentaris (0)