Cròniques Priorat en Persona 2021-2022 (5)


Cronista: Carme Bou Sala 

Fotografia: Júlia Viejobueno Cavallé

—    —-   —   —

La Maite viu al costat mateix del CQS. Va tornar al Molar en el moment de la seva jubilació, després d’haver fet de mestra de primària. Se li nota en l’aire pausat i tranquil mentre s’explica.

Ens ve a trobar puntual i ens proposa fer un passeig pel poble. Mentre anem caminant, ens va llençant fets històrics.

El municipi del Molar és molt nou. L’any 1850 es va independitzar de Garcia. El nom del poble sembla que prové del molar d’en Bas, una masia a prop de Garcia i on esmolaven pedres pels molins. Més al centre del poble 8en termes moderns), Cal Bargalló era un altre mas gran. Per fora, per dalt i per sota terra també, amb trulls i passadissos que comunicaven diferents estances. El resultat és que a l’hora de fer les particions per saber què és de qui es troben tot sovint amb un bon un trencaclosques. Les altres cases es van anar construint tirant avall, seguint la forma allargada en paral·lel al barranc d’en Bartolí.

 

 

El poble era pagès i miner. Des de l’època dels ibers ja treien galena de la mina que hi ha a tocar del poble. Comerciaven amb els fenicis. L’intercanvi de béns estava assegurat…fins que la galena i el plom van deixar de ser valors de canvi.

La mina es va utilitzar com a hospital durant la guerra civil, i després es va anar abandonant. Ara s’hi ha fet un museu de la guerra civil però encara s’hi ha de treballar més per condicionar-lo per a les visites.

La Maite ens relata amb emoció la vivència familiar quan -des del Siurana- els centenars de soldats republicans anaven fent via cap a l’Ebre -el soroll de les bótes se sentien de molt lluny, i d’entrada, no sabien què podia provocar aquell brogit. L’àvia tancava portes i finestrons amb la por aferrada al cos, fins que va veure aquells homes caminant a un sol pas. La quinta del biberó va deixar quatre morts del poble a la batalla de l’Ebre. Tres en van tornar. Un era el pare de la Maite.

Els sons que la Maite ens acaba de fer reviure amb paraules ens commouen. Les nostres passes també ressonen, però no cal que ningú tanqui cap finestra.

 

 

Passem per davant del cementiri, enfilant la carretera de la Figuera. La Maite ens vol ensenyar les vinyes de la família. La garnatxa, més vermellosa i contrastant amb el verd de les fulles velles dels ceps ens mira a tocar de bosc. Tenen celler i fan ells mateixos el procés del vi. Al poble hi ha 17 cellers. La cooperativa és per l’oli. Són D.O.Montsant, però ens explica que a partir del barranc d’en Bartolí ja és D.O. Priorat. Aquí treu una llibreta de la motxilla i ens llegeix aquest fragment del poema «El Crist de la solitud»de Salvador Estrem i Fa:

 

Cada vinya té un pagès

que és sol i conreua i planta;

és la solitud del crist

que sua, sofreix i canta.

 

Ens queda clar que treballar aquestes terres implica acceptar la duresa -i no pas només de la terra. Tot i que els records de la Maite s’aturen per parlar de la festa de la verema, i l’entenem com a gresca ben merescuda.

 

 

Pugem cap al poblat ibèric. Un assentament que ha estat allà des de fa més de… 27, 28 segles. El dr Vilaseca, metge aficionat a l’arquitectura hi va trobar 170 tombes i ara és la Universitat de Barcelona que s’ocupa de les excavacions. La Maite n’està enamorada. El lloc realment és especial. Des de la seva petita alçada veiem el poble i els camps treballats. Els estudiosos encara no poden explicar el motiu pel qual els ibers van haver de marxar del seu lloc de vida, però sembla que ho van fer sense violència entre els segles III i II abans de Crist.

 

 

Baixem ara cap als rentadors i el pla de la font. El camí empedrat i la distància recorreguda em fa pensar en la quantitat de feines dures que ens hem arribat a estalviar. Imagino les dones carregant la bugada al cap damunt una capçana o als malucs i em sembla una bella imatge…per tenir a les mans com a postal antiga. La Maite també carregava cabassos al seu maluc. I ens ho explica en persona ara mateix, mentre jo sé que quan arribi a casa només em caldrà prémer un botó per tenir la roba neta.

 

 

Els rentadors tenen la història escrita a la pedra i ressona en la veu de la Maite. Hi havia tres raigs d’aigua que no paraven de brollar. Mai. Ara només hi ha aigua pels regants i els rentadors van creant organismes propis. Hi fan estada granotes i insectes d’aigua. També espiadimonis encuriosits per les porxades vàries. Aquí el poble celebra festes. Carn a la brasa i espai gran perquè la canalla pugui jugar. Precisament aquí la Maite ens fa un joc (és clar!) de paraulesa. Li somriuen els ulls, múrria i amb ganes de fer-nos caure al parany. Alego i esgarrany, esfarditxa i buscall… En surten moltes. Guanya la curumbela, que tots la diem de maneres diferents, però jo avui em quedo amb el pelintxo voltant pel cap, buscant un lloc on quedar-s’hi. Com ja s’hi han quedat les melitxes i el fato.

 

 

Tornem cap al poble i la Maite encara ens vol ensenyar l’edifici anomenat La Gaia. Centre catòlic i també de la Fai, lloc de festes, cooperativa, magatzem, cinema… El van anar arreglant les dones de l’Associació de la Dona i sembla que encara no ha dit prou a les possibilitats que ofereix.

Acabem la volta a la plaça del poble, sempre ocupada. Lloc de vida i de trobades. La  nostra avui, també acabarà aquí, amb un vermut i concert per celebrar la 7a edició del Priorat en Persona 2021-22. abans, però anirem al Centre Cultural a sentir què diuen els escriptors després dels dies intensos que han viscut. La Maite em mira i respira, com dient ja està fet. Però no. No ho està de fet, que els adalils com els mestres en són de per vida.

 

 

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

Facebook


Twitter