Cardona, Marta

A · B · C · D · E · F · G · H · I · J · K · L · M · N · O · P · Q · R · S · T · U · V · W · X · Y · Z · 0 / 9

Després d’un opípar dinar al Celler de l’Aspi de Falset, travessem la capital de la comarca prioratina, i ens dirigim cap als afores on a l’entrada del camí ens espera, sota un sol justicier de tardor, una dona baixeta, completament vestida de negre, amb un cabell de color blanc que li arriba fins a la cintura, i que em recorda la crinera d’un cavall salvatge. Tinc por que es posi a córrer de sobte i desaparegui. Però no. Té el seu impuls controlat per les regnes. Ens somriu d’una manera delicada, tímida i al mateix temps decidida. La seva veu és harmoniosa. La seva companyia també. Ens explica que treballa per tot Europa tocant en orquestres o tercets o quartets amb el seu violí. Està una mica nerviosa de ser observada fora dels escenaris i intenta dissimular-ho. Ella no ha estat mai la protagonista, sinó la seva música. Anem enfilant el camí que s’encabrida pujant per costers ressecs, deixant a banda i banda masos, cada cop més espaiats. Quan no està de gira, la Marta ha triat aquest lloc per viure-hi amb la seva parella. Mentre ens fa caminar per la terra on viu i assaja, ens explica que des de petita que es dedica al violí, que son pare és músic, que li ve de nissaga. Les explicacions se les menja el sol que apreta i el camí no deixa d’enlairar-se. Les terres del Priorat són així: una estesa de barrancs i barranquets, rocars i boscos ressecs, enmig de pujades dures i baixades aspres. I tot de rocs col·locats en equilibri, procedents de qui sap quina prehistòrica explosió. I així anem pujant, alguns més lleugers, altres amb penes, fins que arribem al lloc que ens ha preparat. A la fi del recorregut s’hi veu un castanyer del qual pengen violins, un sis o set violins. L’escena em fa pensar en La mort i la primavera de Mercè Rodoreda, i més perquè el violí sempre m’ha semblat un instrument fúnebre, semblant a un taüt. Ara encara més. Per l’associació literària. Seiem sota el magnífic arbre on tindrà lloc la transformació. Entre fulles, troncs, mates i nous que ja han caigut de les branques. La Marta ens explica la història de tots els seus violins, que és la història de la seva vida. Després pren el seu violí estimat i comença la metamorfosi, la música surt imposant-se a la mateixa garbinada, que no ha deixat de bufar en tots els dies. És un moment màgic. La mateixa terra sembla agrair-lo. Les mateixes bèsties feréstegues de les nostres ànimes acotxen el cap per tal que els l’acaroni la música. Es produeixen aparicions i desaparicions insòlites en aquest precís moment. Quan la música cessa, hi ha un impàs. Aplaudim mentre la Marta torna a ser qui era i naltres amaguem les nostres ànimes a la cova del nostre esperit. Així reconfortats caminem el coster de la vinya fins a l’altell on la Marta i el Borja tenen la seva casa i on comença a dibuixar-se un rogenc sol que es pon entre un horitzó de muntanyes. La nit ens espera.

[DMA] [2013-2014]
COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR