cementiri

A · B · C · D · E · F · G · H · I · J · K · L · M · N · O · P · Q · R · S · T · U · V · W · X · Y · Z · 0 / 9
m

Majestuós, immens, verdíssim, l’insigne plàtan creix ufanós davant del mur del cementiri, que es fa petit, gairebé ínfim, per comparació. Dos bancs blaus arran de paret, hi ha, també. Però, sobretot, el plàtan. I la història de l’home sol. Que sembla un conte del Pere Calders però que no, que són coses que passen aquí, a Poboleda, al cementiri que té.
No pas aquest: a l'altre.
El que ja no hi és.
Perquè diuen i expliquen que un dia el poble va decidir de traslladar el camp de morts enfora. Per higiene, per espai, pel que fos. I que van trobar un indret escaient. I que hi van enterrar el primer cadàver que de seguida hi va haver. Només que, un cop fet el fet, s’hi van repensar. I van decidir que no, que, allà, no. I van canviar el cementiri de lloc: el van dur més avall, on és ara, amb el petit mur blanc i el plàtan i els bancs. Ho van organitzar tot i de seguida ho van tenir enllestit i ara no en parlaríem si no fos que es van oblidar del mort. I que el van deixar allà.
Sense cementiri ni res.
Sol.
Durant qui sap quant de temps.
Oblidat al no-lloc.
I sol.
Però el món és una bola i tot rodola: passats els anys, una gent que caminava pel cementiri efímer sense saber que ho hagués estat va topar amb un què és això? Mira! No fotis... Prova de treure-ho amb la navalla, esgratinya la terra del voltant i no ho trenquis, que sembla...
—Un crani!!!!
I se’l van endur, i el van ben netejar, i ara, instal·lat a sobre de la llar de foc els fa companyia.
I els vius a ell.

[NCA] [2019-2020]
COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR