cep (petit)

A · B · C · D · E · F · G · H · I · J · K · L · M · N · O · P · Q · R · S · T · U · V · W · X · Y · Z · 0 / 9
m

Fa molts d’anys (i molts de panys), quan el Priorat encara no sabia que, a la llarga, acabaria dient-se Priorat, hi havia una vegada un coster i, al mig del coster, hi havia un cep. Un cep petit envoltat d’altres ceps, una mica més grans, però no us penseu, que tampoc no és que el passessin de gaire.

 

El cep petit, a banda de petit, també era molt desgraciat.
Ell hauria volgut ser un arbre alt i majestuós.
I, vet aquí que era un cep que no aixecava ni set pams de terra.
 
Li hauria encantat ser una olivera de soca ampla i fulles platejades,
o un xiprer fart de fer pessigolles als núvols,
o un pi, carregat d’agulles verdes, o… qualsevol arbre, qualsevol que fos, però no ell.
 
—I ves perquè, tot just a mi, m’ha tocat ser jo —rondinava.
 
—Però si els ceps som una preciositat —miraven d’animar-lo els seus veïns de coster, que no tenien aquells problemes existencials.
—Fixa’t —afegia un altre. Tal com recull molt encertadament la dita:
«Al pot petit hi ha la bona confitura
i al cep petit, la bona clorofila».
 
—Però si, de fet, som igualets que els arbres, només que en menut.
 
—Tu ho has dit, en menut i en rabassut… —continuava ell, queixa’t que et queixaràs. Així no hi ha qui es fixi en nosaltres.
 
—I tu, per quins sarments revoltillats vols que algú es fixi en nosaltres?
 
I ell, arribats a aquest punt de la conversa, es feia el ronsa i aquesta pregunta no la contestava mai:
 
—Res, no n’has de fer res. Coses meves.
 
I d’aquí que no el treien, no hi havia manera de saber quina en portava d’arrels.
 
I el cas era que el Petit Cep, deixant de banda aquestes dèries de voler ser un arbre gran i ple de majestat (com rondinava avui sí i demà també), la veritat és que era molt bon cep.
S’aplicava un munt a fer la fotosíntesi quan tocava, es deixava podar els sarments, s’omplia de pàmpols a la primavera, es carregava de raïm boníssim al temps de la collita i perdia les fulles amb dignitat quan arribava el fred.
 
A la resta de ceps del coster els hauria agradat ajudar-lo, però no trobaven com.
Se’ls trencava el cor de llenya quan, les nits de lluna plena, el sentien plorar fluixet, fluixet, perquè no volia que els altres se n’adonessin.
 
Si hi hagués hagut un gran bosc a prop, els altres ceps haurien avisat la Fada del Bosc corresponent (en temps antics, pel que sembla, tots els boscos grans tenien una fada assignada) i la fada hi hauria anat a donar un cop de mà, o un cop de vareta o un cop del que fos. Però als costers, ja se sap, vinya molta, però boscos grans, cap ni un.
 
I així passaven els dies i les nits,
el fred i la calor,
la calma i les ratxades de vent.
Amb el nostre cep petit queixant-se en públic i somicant d’amagat, fins que una matinada, els seus plors barrejats amb la rosada van calar llicorella avall.
I avall.
I encara més avall.
I van anar regalimant fins a arribar a una de les galeries de la mina de plom de Bellmunt (coses del subsòl i les capes freàtiques) i per la galeria van anar lliscant fins que la darrera gota d’aquella pena líquida va caure, tot just, a la punta del nas (un nas blanquíssim i bufoníssim) de la Fada de la Mina.
 
Hi havia tant de desconsol concentrat en aquella gota que la Fada de la Mina es va estremir des de la punta del seu blanquíssim nas fins a la punta dels dits dels peus.
Des de la punta del seu nas blanquíssim fins a la punta de cadascun dels dits de les mans. I des de la punta del seu nas tan bufó fins a la punta de cadascun dels seus cabells negres com la nit, negres com els túnels, negres com la mina.
I el seu sentit deontològic de córrer a ajudar a qui és bo de mena i ho necessita, la va empènyer amunt, galeria rere galeria, desfent el camí de la gota de plor, fins a atrevir-se a sortir del subsòl i a plantar-se davant del cep desconsolat.
 
Al voltant de la fada, que era encara més petita que el cep petit, es va obrir una diminuta clariana de llum blanca. La miqueta d’aire que bellugava les fulles dels ceps del voltant es va aturar i la nit va esdevenir encara més serena.
 
—Què tens, arbre? —li va preguntar la fada, a cau de pàmpol—. Per què plores d’una forma tan trista?
 
—Ploro perquè no sóc cap arbre, només sóc un cep menut i rabassut i arrebossat de pols. I tu qui ets i d’on surts, que no saps un borrall, ni d’arbres ni de ceps?
 
—Sóc la Fada de la Mina i, sí, és cert, de ceps i d’arbres no en sé un borrall, com bé dius. Ara, en sé molt de plom, de ganga i de galena —i li va mostrar una vareta que déu n’hi do com pesava. El Petit Cep hi va fer una llambregada. Era molt bonica, la vareta aquella, amb la llum de la lluna que hi donava de ple, i una estrella a la punta que treia espurnetes.
 
—Escolta, no arbre…—va continuar la fada.
 
—Cep, em pots dir cep —la va corregir el Petit Cep.
 
—Escolta, cep, de totes maneres, si em volguessis explicar perquè estàs tan trist, potser trobo alguna via per ajudar-te. Sóc una fada, recordes? El que no pot ser és que continuïs aquí, plora que plora, nit rere nit, perquè l’aigua (i d’això també en sé un munt de borralls) un cop obre un camí, no el canvia fàcilment i, a partir d’ara, cada cop que ploris aquí dalt, una gota del teu plor acabarà travessant les galeries de la meva mina i aterrant a la punta del meu nas, i tanta tristor, jo, què vols que et digui, és que no la puc sofrir.
 
—Esnif! Esnif! —va tornar a somicar el cep.
 
—Ho veus, ja tornem a ser-hi. Així no arribaràs enlloc.
 
—Els ceps no arribem mai enlloc, on vols que arribem, si estem arrelats?
 
—No t’ho deia al peu de la lletra, vull dir que, si t’encaparres a no voler-me explicar perquè estàs tan trist, mai em donaràs l’oportunitat d’ajudar-te. Que no veus que sóc una fada, ni que sigui del subsòl. Noi, treu-ne profit. Qualsevol, en el teu lloc, no dubtaria a demanar-me un desig darrere un altre.
 
—Esnif! Esnif!
 
—Va, no et facis el despistat, que saps molt bé per què plores. Ningú plora d’aquesta manera perquè sí. De totes maneres, cap problema, anirem a pams. Treball fadologicodeductiu —i la fada es va posar a pensar en veu alta—. Primera afirmació del Petit Cep ploraner: diu que vol ser un arbre gran. Continuem el procés deductiu: què podria aconseguir el Petit Cep si fos un arbre gran? Ves, total, jo no hi veig tanta diferència entre arbre gran i cep petit. Tots dos tenen les arrels al subsòl i la resta cap a fora. Tots dos tenen fulles. Tots dos no poden marxar pel fet d’estar arrelats…
 
—Jo, jo —snif! snif! la va interrompre el Petit Cep— jo… voldria ser un arbre gran perquè si mai passava un artista pel camí que voreja el coster i es fixés en mi —snif! snif!— i aprofités la meva ombra per descansar una mica i després pensés: «Oh! Quin arbre tan bonic!». I agraït, em pintés en un quadre que fos una obra mestra, llavors el meu quadre viuria en un museu i tothom em miraria any rere any i diria: «Oh! Quin arbre tan bonic! Que enigmàtic? Heu vist la forma de les branques? Què devia voler dir? I on devia estar plantat? I com va ser que el gran pintor hi va passar pel costat i el va pintar? Va ser un encàrrec o va ser un impuls de l’artista? I en quina època el devia acabar de pintar?»
 
La fada va obrir uns ulls com unes taronges.
 
—Mira’m, fada, jo no em podré bellugar mai d’aquest coster, però si almenys un dia un gran artista em pintés, deixaria de ser només aquest cep petit, rabassut i polsós que sóc, i passaria a formar part de l’art i dels museus. Deixaria de ser només jo per a convertir-me en una obra d’art. Què pot haver-hi al món, de més bonic? —i dit això es va adonar que ja no somicava, havia parat de plorar.
 
De moniato.
De pasta de moniato.
La fada s’havia quedat de pasta de moniato.
Mira que havia arribat a fer-ne, de conjectures, per esbrinar d’on venia el desconsol d’aquell cep, però aquest vessant de desesper artístic en un cep de coster, no se l’hauria imaginat ni en mil anys de treball fadologicodeductiu, galeria amunt i galeria avall.
 
De totes maneres, ella era una fada molt professional, tan ferma com el plom de la seva mina, i també una optimista nata, així que de seguida es va animar:
 
—Bé, Petit Cep, la teva part ja l’has feta, que ha estat fer-me partícep del teu desig.
Ara, has de confiar en mi, en l’eficàcia dels meus sortilegis, en la meva vareta màgica de plom puríssim i en tota l’ajuda que em puguin brindar les meves amigues fades. Tu em promets que no tornaràs a plorar a sobre d’aquest coster i jo et prometo que et faig entrar en una obra d’art. Què dic, en una? En un bon grapat. Què dic, en un bon grapat? Que es preparin els artistes que, d’ara endavant, els tocarà pintar pàmpols a quadre sí i quadre també… I què dic, només pintar? I escolpir pàmpols, també. Ja poden començar.
 
I així va ser.
No em demaneu com, perquè és un dels secrets més ben guardats del món de l’art i de les fades, però la Fada de la Mina de Bellmunt, se les va manegar per a aconseguir que apareguessin fulles de vinya, igualetes igualetes a les del Petit Cep, en incomptables obres d’art: retaules, tríptics, díptics, quadres, escultures…
 
I no que apareguessin a la babalà, a qualsevol lloc de l’obra d’art en qüestió, en un racó d’aquells per a omplir, que no es mira mai ningú.
No.
Ni pensaments.
La Fada de la Mina de Bellmunt va aconseguir que els pàmpols del Petit Cep apareguessin sempre en un lloc prominent de l’obra, a cada retrat, a cada escultura d’aquelles beldats de formes arrodonides i llargues cabelleres, d’aquelles Venus, o Afrodites, o deesses de tota mena.
I què dir-ne, dels retrats o de les escultures d’ells?
Justa la fusta.
Exactament igual.
Allà on convergien les mirades del públic que acudia amatent a contemplar aquelles obres d’art, aquell bé de déu de cossos espectaculars, justament allà on tothom es delia per fer-hi una bona ullada —pliing! — es trobaven amb la fulla del Petit Cep prioratí, que va quedar immortalitzar per sempre més en obres i més obres d’art, veritables capolavoro dels museus del món sencer.
 
I vet aquí un gat
i vet aquí un gos
i vet aquí un conte
que ja s’ha fos.

[ERA] [2011-2012]
COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR