Domingo, Montserrat

A · B · C · D · E · F · G · H · I · J · K · L · M · N · O · P · Q · R · S · T · U · V · W · X · Y · Z · 0 / 9

3. La Monserrat que conec té els ulls plens de cel. Quan et mira i et somriu (i la Montserrat sempre et somriu, així que et mira), tens la sensació que tu també hi ets, al cel, si més no, per una estona.

La Monserrat viu a la muntanya, ocupa un racó petit d’una casa molt gran. La casa gran acostuma a estar buida. El racó de la Montserrat és ple a vessar de colors, de mots i de pensades.

La Montserrat se sap les plantes, les fulles i les flors que l’envolten.

També se sap els animals, grans i menuts, amables i esquerps.

Se sap els núvols, la brisa, els vents, les dreceres, les roques, la neu, les boires i el sol.

La Montserrat pinta icones, però sempre diu que les millors «icones», les més originals, les més valuoses, són les «icones en viu»: la gent, tots nosaltres.

La Montserrat és molta Montserrat, impossible fer-la encabir en un grapat de lletres arrenglerades al damunt d’un paper.

[ERA] [2011-2012]
COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR