molins

A · B · C · D · E · F · G · H · I · J · K · L · M · N · O · P · Q · R · S · T · U · V · W · X · Y · Z · 0 / 9
m pl

La Céline se n’adona just quan l’escriptor s’asseu al microbús. Han estat tants petits missatges enviats que hauria de ser una soca d’olivera per no haver-ho vist. Se’l queda mirant mentre veu com busca el seu seient i es deixa caure, derrotat. Potser no es veuran més, el programa de l’escriptor és apretat, i ella ha d’acabar la verema d’una punyetera vegada i no sap si podrà anar a la taula rodona del diumenge. L’escriptor ha tancat els ulls. Ella es queda palplantada a l’altra banda de la finestra, esperant que el pobre escriptor, abans de marxar, els torni a obrir, per donar un últim cop d’ull a ca la Margenada. No ho fa. Ja ha vist prou i no vol veure massa. La Céline no es mou, el microbús se’n va. I sí, obre els ulls però ara no l’espera ningú. És l’hora foscant i el cel, que és transparent i fa uns colors siderals, retalla el fil de les muntanyes. Fa dos dies que l’escriptor corre per aquells verals i ja sap que totes aquelles carenes ventades que veu a banda i banda estan amenaçades pels molins de llum. Se les imagina electrificades, amb rastelleres de pilones, altíssimes, amb la bombeta vermella al capdamunt. A l’escriptor els molins li fan gràcia, la veritat, i els troba una dimensió estètica, tan alts i tan vistosos. En té una percepció romàntica però és plenament conscient de la seva falsedat. Al final es fa fosc i es fonen el cel i la terra.

[AVB] [2009-2010]
COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR