Nogués, Mateu

A · B · C · D · E · F · G · H · I · J · K · L · M · N · O · P · Q · R · S · T · U · V · W · X · Y · Z · 0 / 9

Si no fos un exabrupte semàntic, es podria afirmar que en Mateu Nogués traspua l’autoritat moral d’una abella reina. Té poder sobre les abelles, totes, mascles i femelles, reines i obreres, larves i adultes, guardianes i meleres, les de bona fe i les barrudes, si és que n’hi ha. Mentre la Roser, la dona del Mateu, fa de reina regent, per delegació, me’ls imagino tots dos vestits d’astronauta i de tela mosquitera, entrant al reialme de les abelles amb la mateixa autoritat dels domadors de lleons. En una pantalla plana ens mostren imatges d’aquesta microsocietat —macro, en realitat— perfecta i la xerrada llisca com un documental fins que el Mateu parla del desabellament. Llavors no podem evitar una profunda sensació de desesma humana. Explica en Mateu que les abelles es desorienten cada vegada més, no saben tornar al rusc. Se’n desconeix el perquè, però sona a trastorn del segle xxi. Deuen vagarejar sense rumb i sense destí, penso jo, com els missatges electrònics perduts en l’éter de la galàxia informàtica. Com un personatge de novel·la que busca no sap ben bé què. De novel·la? No, de la vida. D’aquesta bonior d’eixams entremesclats, confusos, proclius al desabellament, al desarrelament, al desencaminament, al despullament, al desemparament. Després de la xerrada, al carrer, sentim compassió per les abelles perdudes. Ens agradaria ajudar-les, portar-les una a una al seu rusc, però ni tan sols les sabem reconèixer. Amb prou feines ens reabellem a nosaltres mateixos. Si ens commou l’abella desabellada és perquè ens sabem també desabellats. Per això escrivim, per explicar el desabellament propi fent veure que parlem dels altres.

[RSS] [2013-2014]
COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR