violí de castanyer

A · B · C · D · E · F · G · H · I · J · K · L · M · N · O · P · Q · R · S · T · U · V · W · X · Y · Z · 0 / 9
m

Violí de castanyer

Violí de castanyer

Fruit del castanyer prioratí que acostuma a aparèixer a l’octubre, just després d’una trucada perduda de mòbil i sempre davant d’un grup d’escriptors prou bocabadats. Cal collir-lo amb molta cura i, per fer-ho, és recomanable haver estat violinista des de petita. Acabat de collir, de tan tendre com és, emet el so més dolç i més transportador de tots, i assegura als oients de concerts de violí de castanyer un record perdurable. Pot atènyer diverses mides i antiguitats. El color oscil·la dins d’una gamma de marrons ataronjats i vermellosos, a joc amb els tons que agafa la vinya a la tardor. Es caracteritza per tenir quatre cordes que van des del cargol fins al cordal, on hi ha els afinadors. Per assegurar-nos que no és un violí bord, i per tant mut, hi hem de trobar, a la cara superior, els dos forats harmònics o efes, dues sinuositats encarades a banda i banda del pont que recorden dos encenalls, o els dos clotets de l’esquena d’una dona.

[Fam] Fotre-li castanya al violí Dita prioratina que s’empra per referir-se a la coneguda rivalitat entre els dos fruits del castanyer. És molt habitual que l’un substitueixi l’altre amb traïdoria, com fan els violins quan, amb un cop d’arquet ben donat, expulsen les castanyes de l’arbre per penjar-s’hi ells. Des de terra, les castanyes, vestides amb l’abric de pells punxegut o del tot nues, conspiren per trobar la manera de tornar a pujar, o si més no per punxar-li les mans a la violinista collidora de violins, que elles veuen com l’autèntica culpable de la seva dissort. Els violins, mentrestant, i per guanyar-se els favors de la collidora, entonen una cançó que els estudiosos asseguren que deriva de la Balada dels penjats del poeta francès medieval François Villon, que ells han après dels violins francesos que han conegut a les sales de concerts més empolsegades d’Europa i que fa així:

 

Balada dels violins penjats

 

«La pluja ens ha rentat i buidat,

El sol, ressecat i ennegrit.

Garses i corbs els nostres forats han cavat,

La crinera i les cordes ens han polit.

Ja mai més del repòs no hem gaudit:

Cap aquí, cap allà, segons vagi el vent,

A son pler i sense treva és el nostre turment,

Més espicassats pels pardals que un didal.

No hi entreu pas, al nostre agermanament,

I pregueu a la Marta Cardona que ens vulgui absoldre!»

 

(«La pluja ens ha rentat i buidat,

El sol, ressecat i ennegrit.

Garses i corbs els nostres ulls han cavat,

La barba i les celles ens han polit.

Ja mai més del repòs no hem gaudit:

Cap aquí, cap allà, segons vagi el vent,

A son pler i sense treva és el nostre turment,

Més espicassats pels pardals que un didal.

No hi entreu pas, al nostre agermanament,

I pregueu a Déu que ens vulgui absoldre!»)

(«Balada dels penjats», dins F. Villon, Les Balades, Labreu, 2010. Traducció d’Andreu Subirats)

[MES] [2013-2014]
COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR