INCERTA GLÒRIA divendres, 27/7/12 tertúlia a Falset


{text llegit per Joan Anguera, SALES:SIURANA}

[pàgina 39, parla Soleràs…]

Es veu que… es veu que, decididament, no has provat res. ¡I hi ha tantes coses dignes de provar-se! Per exemple, ajeure’s damunt l’herba, si pot ser a la canícula, al capaltard; quan l’herba, escalfada de tot el dia, exhala aquell perfum aspre com d’aixella de pagesa jove. Ajeure’s de cara al cel un capaltard de primeries d’agost, quan Scorpio arrossega per l’horitzó la seva interminable cua –la veu de baix anava prenent una vibració oratòria- ¡Scorpio! És la meva constel·lació predilecta, t’ho dic en confiança: aquella cua que es redreça, plena de verí, damunt l’univers… Als homes els falta això, una cua com la de Scorpio, capaç d’injectar verí a l’univers sencer. No em miris amb aquesta cara; saps que tinc raó i que la possessió d’una tal cua seria una legítima satisfacció per a tota la família. Em refereixo a la família humana. Ja que no ho tenim, ens queda el recurs d’ajeure’ns de cara al cel i aleshores… ¡Verticalment i amb tota la fúria! Però et torna; et torna al mig de la cara. Newton diria que això passa en virtut de la llei de la gravetat; allà ell amb les seves manies, si no hi sabia veure altra cosa, si no sabia comprendre. Comprendre és això: rebre, sense parpellejar, entre els dos ulls la pròpia escopinada, l’impotent gargall; sentir tota la freda ràbia de la nostra immensa impotència.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

Facebook


Twitter