Dia 2 2017 // El Molar – Porrera – Masroig – El Molar



PORRERA: CONISTA ESTER TUR

El dia comença en un silenci trencat d'ocells a la vall del Cortiella. Porrera es desperta en un clot de sol als nostres peus. En Jonàs Macip, adalil del dissabte al matí, ens ensenya el paisatge com si ens ensenyés casa seva, de prop i de dins.

Ens hem trobat en un revolt del coll Major, els escriptors, les cronistes i l'adalil, i ja som al seu tros, un coster de licorella i anys de feina. Els ceps diuen els colors de tardor contra el sol mentre busquem el balcó perfecte.

En Jonàs ens parla d'orografia, de pissarra, de vents i peus americans i tots prenem apunts atents i silenciosos. Entenem la matèria; entenem que la qualitat del raïm (i del vi) va lligada a la terra, aquesta terra costeruda, dura, difícil de treballar. Toquem les fulles mentre pensem en les arrels, que creixen a poc a poc, ben verticals, perquè la licorella és dura.  Aquesta duresa fa els ceps poc vigorosos, però resistents.
Caminem i busquem un altre balcó, ara entre ceps, ben bé dins del coster i vigilant de no caure pendent avall; un pendent que fa que les eines del camp del Priorat tinguin més inclinació, més angle. Busquem paraules tots alhora: nosaltres del carroll en diem..i què és un carroll...però un carroll és un gotim...però jo dic un raïm...no, però un raïm és una altra cosa. Els escriptors busquen paraules, hi juguen, se les escolten. Avui també.

Ara en Jonàs ens diu la història dels trossos, els noms i com es treballaven. Al Priorat, gairebé tothom tenia l'oportunitat de tenir un tros, encara que fos petit. Un mosaic de diferents conreus i de petits propietaris, un contínuum de terres que s'encavalquen, de generacions i trossos que es toquen. Entenem l'ànima, el lligam entre la gent i el paisatge.

També ens parla de la seva història, que és la història de molts prioratins de la seva generació: tots els joves que van marxar per estudiar a Barcelona, que van deixar enrere la comarca empesos pels seus pares perquè trobessin un futur millor, que no van deixar cap pagès jove als 80s. Però potser no va quedar tan enrere; part dels diners que guanyava a Barcelona els va invertir a recuperar la vinya dels pares i quan va ser el moment de triar entre la vida a Barcelona o la vida al Priorat, va triar casa, Porrera.

 

 

Els ceps són de carinyena i granatxa, peces fonamentals del mosaic. Es veu que part dels enòlegs de la remuntada, als 90s, treballaven amb paràmetres francesos i pensaven que la carinyena no era un bon raïm, però el temps ha donat raó als padrins: el que s'havia sembrat sempre és el que és bo de sembrar.  Al mosaic també hi ha avellaners, preguntem si surten a compte, però no és la pregunta adequada: els avellaners es conreeen perquè hi són, perquè s'ha fet sempre, perquè són vius. Entenem el llegat.

"Ara farem un contrast" diu el nostre guia. Deixarem el coster i anirem a visitar un celler, el celler Ferrer Bobet. El celler que es va construir on hi havia l'alzina que quan la tocava l'ombra de la muntanya, a l'esquena, sabien que era hora de plegar i tornar a casa. L'alzina no hi és, hi ha una construcció moderna, de vidre i formigó. Entenem també l'equilibri; si no haguessin arribat de fora a obrir cellers que treballen amb raïm dels pagesos de la comarca,  potser les seves terres no haurien tingut viabilitat.

Arribem al celler Ferrer Bobet. Veiem, a l'altra banda, la partida on érem fa un moment, la Sentiu, i comencem la visita. Ferrer Bobet hi és des del 2003; tenen vinyes plantades, però treballen amb raïm de pagesos locals també. La definició: busquem la qualitat i no la quantitat, com tot el Priorat. Concretament, busquen un vi elegant i fresc, per això no interessa que el raïm es pansifiqui i el controlen a les vinyes i a les cintes de triatge. Més paraules: verema, cinta de tria, bota, remunerat, trepitjat, barret, fermentació, inox, vi flor, tina...Enmig d'una explicació clara, didàctica i concreta, la força suggerent del llenguatge que ens diu altres coses: es buida per gravetat. La gravetat.

Tastem una de les 55000 ampolles que produeixen al celler: Ferrer Bobet vinyes velles, mig granatxa, mig carinyena. Tastar el vi mentre t'omples de la vista dels costers, mentre ressegueixes els colors del mosaic. Un altre balcó.

Ens enfilem al microbús per tornar a canviar de lloc: l'ermita de sant Antoni. Un altre balcó; aquest  blanc i amb xiprer (un lloc que va pintar Joan Miró quan era xiquet). A la porta de l'ermita, escoltem l'àudioguia món Porrera; Llach explica el paisatge, explica els noms de les muntanyes que apareixen a  la cançó i allò que simbolitzen.
Llach diu allò que molts hem pensat en la primera vegada al Priorat: que és sec, pobre i esquerp. I també parla de la descoberta, del canvi: aprens que a totes les muntanyes s'hi pot pujar i no són esquerpes: hi ha aigua, hi ha bosc, hi camins. I cada vegada és menys sec i més humà; el Priorat t'acull, et bressola i t'hi arreles a poc a poc, com les arrels dels ceps en la pissarra, però per sempre.

Abans de deixar l'ermita, anem al balcó de l'altra banda i guaitem el poble: el poble clos tancat pel Cortiella i l'Eixample; la carretera autofinançada cap a la Teixeta i les èpoques de bonança.
"Porrera la foradada voltada de pressiguers; totes les xiques guapes se les queden los forasters"

Acabem la visita del matí, a ca l'Amorós. Un casalot que conserva dins seu part del món del segle XVIII: mobles, quadres, cortines, roba, bacinetes, trabucs i llibres que parlen de guerrers, liberals i bandolers.

Entre armes fredes, ens arriben notícies de la roda de premsa de Rajoy sobre el 155 i comencem un debat polític baixant xino-xano cap a casa d'en Jonàs que ens convida a dinar.

Hi trobem un arròs fet al foc, el somriure dels amfitrions i una taula ben parada.
Els matins lluminosos i les taules compartides seran sempre nostres.


EL MASROIG: CRONISTA CARME BOU

La Maria Anguera ens va rebre amb un somriure davant el seu taller. Una mica nerviosa, ens va confessar, que ella no havia fet mai d'adalil i... i en un tres i no res ja se'ns havia posat a la butxaca. Abans d'entrar al seu taller ens va voler assenyalar els seus quatre punts cardinals: l'ermita de Les Pinyeres, La Figuera, el Montsant, el Molar. Tots ells referents o punt de mira diari, acompanyants permanents d'aquesta restauradora de mobles que viu i treballa al Masroig.

Un cop dins el seu taller i envoltats de tota mena de fustes i andròmines, la Maria ens va parlar de la fusteria i de tots els anys que la seva família hi havia treballat. De la seva manera d'encarar la feina de restauradora, la valoració de cada peça, la visió en brut d'allò que tornarà a ser. Privilegiada com pocs, certament, amb aquesta capacitat de tornar la vida a un munt de peces gastades pel pas del temps. Per fer-ho possible, cal la saviesa de molts oficis i la paciència per anar-te'ls fent teus. Segurament portar-ho a la sang també hi deu ajudar i si alguna cosa ens va quedar clara, és que la Maria té fusta, de la bona i per estona!

Del seu taller vam anar a fer un tomb pel poble. Primer al celler cooperatiu del Masroig. Allà ens esperava la Marta Anguera amb una garnatxa blanca que vam anar assaborint mentre ens ensenyava els trulls antics. De les seves explicacions vam entreveure que aquella joia que estàvem trepitjant, en el seu moment havia estat un lloc de treball feixuc i dur. També vam anar prenent consciència de la gran quantitat de producció de la zona, de les hores i hores treballades, de les condicions tan diferents a les que tenim ara. Com la de les dones que anaven als rentadors des del 1912, i feien safareig tot fent la bugada.  Després la Maria ens va parlar de la importància de tenir una escola al poble, i de cop, no estàvem als anys 20 0 30, sinó a ple segle XXI, amb un munt d'imatges ballant pel cap, però amb la corroboració que calen arrels per créixer.

 

 

Vam acabar el dia a l'ermita de les Pinyeres, uns quants quilòmetres enllà del poble. Poderosa la imatge del sol ponent-se il·luminant el Masroig allà al davant, i a nosaltres, amb les nostres copes ben plenes d'un vi carregat de vida, el Comes d'Orto. Un dels seus responsables, el Josep M. Bertran ens va parlar de la biodinàmica com alguna cosa més que el procés de fer un bon vi.

S'anava fent fosc, i calia pensar en donar per tancada la tarda. Havíem passat unes hores entranyables aprenent coses noves o no tant, però confirmant la idea que hi ha llocs amb una vida que ve de lluny, i tan intensa, que vessa per tot arreu. Per les seves terres, pel seu paisatge. Però sobretot, per la seva gent.

 

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR