Dia 2 2013 // El Molar – Pradell – Falset – El Molar


 

Crònica del divendres 18 d’octubre de 2013 (matí)

Adalil: Rosa Gairal

 

Els escriptors i el seus acompanyants arriben al cafè del Pradell, on fa estona que ens espera l’adalil, la Rosa Gairal.

Diuen que el poble és tranquil, però hem trobat embussos de cotxes i bicicletes.

Primera parada, l’exposició de barraques de pedra seca. Ens fa de guia el Josep Maria, que ens dóna el nom de totes les eines, i ens fa saber que ja no hi ha ningú que sàpiga fer barraques, però se’n pot aprendre. Ell mateix n’està fent una.

Després, l’antic molí d’oli amb la maquinària de l’època. Veiem que és una bassa d’oli, en el seu sentit literal. I els cofins de les premses. Durant el dia encara veurem més cofins.

La sala de lectura, on la Mercè Arànega firma un dels seus contes.

Plaça dels Vellets, vistes cap al sud i primera introducció al que representen les garbinades per al poble. És molt agradable trobar-hi hamaques (havent dinat ho hauria estat encara més).

Celler de Sant Rafael. La Pilar Just no només ens ensenya el celler i ens fa tastar els seus vins (Solpost), sinó que ens explica una autèntica aventura familiar i empresarial.

I després del vi, les avellanes d’en Josep Maria, el germà de la Pilar. Plegar avellanes ja no és el que era, amb la mecanització.

La Rosa no ens deixa marxar del Pradell sense tornar al cafè i fer-hi el vermut.

I corrent, que es fa tard, i no tenim minibús, per anar a dinar al Celler de l’Aspic. Com li ha fet saber la Dolors Miquel, l’Antoni Bru, xef del Celler, és un seductor que ens ha fet menjar fins i tot quan ja no teníem més gana.

 

[Cronista: Joan Josep Rotger]

Dia 2

Pradell

Dia 2

 

Crònica del divendres 18 d’octubre de 2013 (tarda)

 

Adalil: Marta Cardona

 

Preludi

Falset, 16 h, capella de Santa Càndia (per què aquí?), un sol de tardor s’abraona damunt meu.

Espero…

Falset, 16 h 25 m, capella de Santa Càndia, em coc.

Desespero…

Falset, 17 h, capella de Santa Càndia. La remor d’un motor… un cotxe s’atansa, a dins dos somriures, són la Marta i el Borja, el seu company. La Marta baixa del cotxe, vestida, com és habitual en ella, tota de negre, em fa pensar en una corxera, el seu cabell llarg, molt llarg li dóna l’aire d’una nimfa enjogassada i trapella, somriu molt, l’esguard inquiet, profund.

 

Tema

Ens adverteix que haurem de caminar una estona, que si volem el Borja ens pot atansar amb el cotxe… Sembla voler disculpar-se…

Decidim seguir-la a peu, camí amunt uns trenta minuts, el camí transcorre entre conreus, alguns avellaners deixats de la mà de Déu, d’altres ben cuidats… alzines, camins perdedors a un i altre costat… casetes de tros i masos, de mica en mica el camí s’enfila, la Marta ens explica que viuen enmig de la natura, isolats, acompanyats dels canvis de llum, dels sons de l’entorn, diu preferir el fred a la calor, que estar recollida a casa els dies grisos li dóna molta energia per les llargues hores d’estudi, que poden ser vuit o fins i tot més hores… si hom és observador podrà veure sota el seu maxil·lar esquerre el senyal de tantes hores d’estudi, segell inconfusible dels violinistes de debò…

 

Desenvolupament

Arribem a la fi a un paratge més feréstec, una cruïlla de camins, bosc d’alzines i algun castanyer… castanyer?… (teníem entès que els castanyers fan castanyes)… però ve-t’ho aquí que aquest en concret fa… V I O L I N S!… la faceta trapella de la Marta s’ha fet manifesta.

Complaguda de la seva juguesca la Marta ens fa asseure, ens dóna un got d’aigua i ens comença a parlar d’aquells violins, de la seva història particular, dels seus inicis en la música encoratjada pel seu pare, també músic, ens presenta un per un els instruments, un de molt xicarró, amb el qual va fer el seu primer concert amb set anys tocant el Perpetum mobile de Fritz Kreisler. Un altre comprat anys més tard, i així anar fent, com qui presenta la família a les visites… per arribar, a la fi, a un d’ells que té gelosament guardat dins un estoig. «Aquest, sí, amb aquest hi tinc una relació d’amor odi, em traeix, me la juga de tant en tant, però me l’estimo, és ELL»… el seu violí, el que no deixa que ningú li porti, el que cuida i mima, i que de tant en tant porta al seu luthier de confiança a Astúries, ens explica que és un violí construït l’any 1848 per Francisco España, que va ser propietat d’un violinista del Liceu, ens parla del seu so, de la marqueteria de banús i ivori que el guarneix, i ens parla del seu arquet, que va pertànyer a Yehudi Menhuin i que ella va comprar, fent un gran esforç, al seu mestre Xavier Turull (Bocabadats…).

 

Reexposició

La Marta, quan ens parla de la música, transmet credibilitat, seriositat, rigor… «sense esforç no hi ha bons resultats». Planta el faristol amb les partitures, el rostre se li transforma, adquireix un aire seriós i transcendent… J. S. Bach. Primera sonata. La Marta, fimbradissa tota ella, sembla abduïda per la música i es transmuta en un element musical més, ella esdevé aire, so, llum, natura… impecable, ara la Marta ÉS.

 

Coda o final

La tarda ha anat passant. Amb molta cura la Marta va guardant cada un dels instruments al seu estoig, vol que anem a casa seva, ens diu que des d’allà gaudirem de la magnífica posta de sol tot prenent un vi i un «cóc de la mare».

Fosqueja, camí de tornada cap a Falset, puc imaginar la Marta, al seu redós envoltada de vinya, alzines, estranys «castanyers violinaires», les tardes d’hivern… compartint hores amb J. S. Bach, Gabriel Fauré, Kreutzer, Sibelius… i com no… amb lo Borja.

 

[Cronista: Miquel Lligadas]

Dia 2

Dia 2

Dia 2

Dia 2

Dia 2

Dia 2

 

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR