Dia 3 2011 // El Molar, Sant Joan del Codolar (Cornudella), Porrera, Capçanes, el Molar


Ver Dia 3 en un mapa más grande

// Fotografies

 

Dia 3 2011. Crònica del dia 15 d’octubre de 2011. Matí amb Montserrat Domingo

El microbús ens deixa a certa distància de l’ermita de Sant Joan del Codolar. Molt apropiat, penso, haver de caminar per arribar dalt l’ermita. No és que es tracti d’un gran tros, però suficient per anar posant els pensaments a lloc. El Montsant, davant nostre, imposa la seva presència, però amb una amabilitat extrema. Un parell de cops el sol guanya el seu pas entre els núvols i il·lumina l’escenari. Les roques de totes mides, les parets imponents dalt la serra, l’ermita entre xiprers immensos convidant-te a alentir el pas.

La Montserrat ens rep amb un somriure franc, ens fa entrar a casa i ens explica la seva vida, les hores i hores de dedicació, els viatges amunt i avall, la sensació de no arribar prou, i la decisió de fer un canvi radical en el seu dia a dia. Tenia 33 anys i havia aconseguit exactament allò que volia: dedicar la vida a la pregària i fer-ho en el lloc «que havia de ser».

La relació de la Montserrat durant més de trenta anys amb el seu entorn és total; ens parla de la muntanya que l’acull, dels animals que hi viuen —escurçons inclosos—, de les plantes i herbes medicinals que hi ha anat trobant. De com escolta els que la van a veure, i calla. De la manera com tot té una relació causa-efecte i de la força del Montsant, que l’empeny en tot.

Veritablement l’empenta d’aquesta dona jovenívola et fa pensar que, en realitat, la Montserrat és tota una senyora de la terra.

[Carme Bou, cronista]

 

Crònica del dia 15 d’octubre de 2011. Tarda amb Miquel Lligadas

Quan arribem a Capçanes la llum de la tarda comença a tenir aquella tonalitat càlida, aquella nitidesa que retalla les formes. La roca de Llaberia al nostra davant, i el Miquel que ens va parlant de l’art com a teràpia.Com a força de viure.

Ens ensenya l’obrador; un munt d’escultures a fer, a mig fer, acabades o fins i tot per llençar.

«El que fas en un lloc es reflecteix en un altre lloc», causa-efecte que immediatament ens ha fet pensar en la Montserrat ermitana. Casualitat?

Les emocions, l’experiència, el paisatge... el tot que un és, posat dia a dia en l’obra que un fa. Tot i que la idea que et marca, que et forma i et defineix no l’acabes mai.

Després, el Miquel ens porta als tollets, amb aquella aigua transparent que convida a un bany impossible.

Acabem la jornada a casa seva, i ens explica una història real, la seva història, el seu passat, el de la casa. «Aquest és el meu lloc. Jo no he triat la casa, la casa m’ha triat a mi». Qui ens parla? Les mateixes paraules, la mateixa idea.

Montserrat, Miquel.

Mentre marxem cap al Molar, no puc deixar de pensar quantes tardes no hauran compartit el mateix pensament, tots dos. Ella a Sant Joan, ell al bosquet de les escoles. Contemplant una posta de sol magnífica, a la vegada contemplant-los.

[Carme Bou, cronista]

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR