les cròniques de PeP __ dia 16: Gratallops-Margalef-La Vilella Baixa


Encetem  el Priorat en Persona amb l’adalil Mireia Artís, que des de Mèxic DF ha fet cap a Gratallops. Entre el Molar i Gratallops travessem les vinyes a les acaballes del vermar i el mig del món que no sap gaire que ho és, el Lloar.

La Mireia ens ofereix un cafè abans de dur-nos a casa seua i explicar-nos la història d’aquest desembarcament fet d’atzars i de determinació Volia una caseta a Catalunya, tenia uns diners i va posar un anunci… El preu i uns dibuixos enviats pel propietari la convencen i la llencen a l’aventura al més pur estil tisnerià, com pertoca a una digna hereva de tan genial nissaga. Ens ensenya la casa i ens explica fil per randa el com el què i e perquè de cada detall i cada tria en  la restauració del que ja és el seu món d’ara i aquí. I ens explica la seua passió per aquesta terra que ja se sent seua.  Per demostrar-nos-ho, ens duu fins a Margalef, per ensenyar als escriptors els tormos que la fascinen i els marges que l’admiren. El llibre “Marges” de Roger Vilà n’és responsable en part d’aquesta passió, fascinació i admiració. Pugem fins la Cova del Ximet i ens aturem al poble per passejar i fer la visita al Molí de l’oli, que ha passat a ser història i encara guarda un cert olor dels cofins que hi van regalimar oli i de les rostes que s’hi van sucar.

Per acabar tornem a dinar a Gratallops, a Les Figueres on el Miquel ens ha preparar un àpat ben cuidat i ben regat amb un vi que es fa dir sí senyor.

Allà ja ens acompanya el Joan Vaqué, l’adalail que pren el relleu de la Mireia per dur els escriptors al seu poble, La Vilella Baixa. Allà ens explica el perquè de la distribució urbana d’un dels pobles més singulars del Priorat… Tant que Josep M. Espinàs el va batejar amb el nom de Nova York del Priorat perquè cases de sis o set pisos, aquí són com gratacels. Ens passegem pujant i baixant pels carrers, fins al que no passa. I d’allà fins al pont vell, el que aguanta el que els altres no i n’ha vist de tots colors. D’allà decidim fer una caminada per pair el dinar fins al toll Palanca, indret estimat del nostre adalil, i de la canalla que s’hi ve a banyar a l’estiu.

Ja hi ha poca aigua estancada (si no plou aviat, enguany no menjarem rovellons… s’exclama). Com canalla, també, ens dediquem a fer concursos per veure qui fa rebotar més les pedres damunt l’aigua.

De tornada ens duu al seu taller, perquè el seu ofici i la seua vocació és seguir al tradició familiar de 4 generacions de palmers. A cals Vaqué Vilaplana se fan palmes i palmons per rams des de fa anys i panys. Ens explica l’ofici, els avatars d’una feina tant especial i concreta, les llums i les ombres de la vida d’artesà en aquest món que vivim.
I ens fa una demostració de com es treballa aquest material que tenim clar d’on ve i on acaba, però que poca cosa més en sabem.

De retorn a casa, soparet per païr el dia sencer. Tot en un ambient, amb carquinyols inclosos, que convida a allargar vetllada, si no fos perquè demà el microbús ens esperarà puntual per seguir fent ruta…

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

Facebook


Twitter