Les cròniques de PeP__ dia 17 : matí El Molar- Els Guiamets, amb Carme Perelló


__Crònica de Carme Bou Sala

Arribem als Guiamets a mig matí i la Carme Perelló ens rep amb un somriure més que afable. Li fa il·lusió fer d’adalil i ens té una ruta preparada que comença a la terrassa de casa seva. Vistes privilegiades, ens va assenyalant Móra al fons, el Molar més a la dreta, Garcia. Més a prop, Darmós, i les muntanyes de la serra d’Almos al nostre darrere. Dia tapadot, no veiem pas tot el que ens diu, però sabem que hi és. El paisatge -remarca- és mitja vida i és evident que el porta a la sang. Sortint de casa seva, una abella ens volta.

Què… no cresteu avui?-sembla que digui, qui sap si avesada a les olors de la família d’apicultors. La Carme no l’ha vista, tan pendent com està de presentar-nos en Miquel, el seu germà, i també l’alcalde dels Guiamets. El Miquel pren la paraula i ens explica la història del poble. Tornem a sentir-nos privilegiats. Tot caminant ens n’anem cap a l’alta edat mitjana, ens parla d’un poble sense castell que es tancava en rodó sobre si mateix per protegir-se del perill que vingués de fora. I el carrer en forma circular va dient que sí, exactament així. També explica que a començaments del segle XIX Els Guiamets s’emancipa de Tivissa i es converteix en municipi independent.

Som a la font modernista de maó vist -qui sap si obra d’en Jujol, ens diu en Miquel- encarregada per la cooperativa a començaments del XX, i pugem fins el Caragolí, punt més alt del poble i on es troba Cal Torner, ara convertit en hotel acollidor.
Anem cap a l’església. Sant Lluís bisbe de Tolosa ens dóna la benvinguda i els germans Perelló ens presenten la Marta Curriu, regidora a l’ajuntament i néta d’en Miquel Martí i Pol. Duu la Bruna petita -la seva filla- ara de la mà, ara a coll i ens va dient com s’ha fet ella també guiametana, una lleganyosa més, tot i enyorar la boira de la Plana.

La Carme ara ens fa entrar a la residència per a la gent gran i veiem la Neus Català. L’impacte de tres generacions -si no més- és fort. I veig la Neus com una fulla de tardor amb tots els colors intensos de cada any viscut.
Passegem fins el pantà.  Inevitablement parlem de Mequinensa i del desplaçament de la seva població. Preguntes sense resposta que només la literatura sap -pot- respondre. Creant un ideari. La destrucció ens porta a la literatura?, i ens enfilem per pensaments varis, però també parlem dels malnoms atorgats als pobles per vés a saber quina història, de l’atemptat al tren entre els Guiamets i Móra, del Carrasclet…
fins que -ja de tornada al poble-, la Carme ens presenta el Quim i la Mercè, creadors de La Placeta, un dels cellers més petits de la DO Montsant, i hi fem cap. Agricultura ecològica, premsa manual, així com l’embotellat i l’etiquetatge… la Mercè ens explica el paper importantíssim de l’enòleg, en aquest cas el Pedro. Després anem fins les vinyes verdes i roges, mai més ben dit en plural, i escarrollem -alguns, per primera vegada.

Més privilegis -que ja hi estem avesats- i enmig d’un paisatge de tardor espectacular, fem el tast del seu vi-ficció, creat amb l’energia positiva que la il·lusió per les coses ben fetes genera. I -és clar, acabem aplaudint.

 

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

Facebook


Twitter