Diccionari

Brunzen, vibren, tremolen constantment, amb més intensitat a l’hivern, per mantenir l’arna a 35 ºC, gairebé la mateixa temperatura del cos humà. A l’estiu baten les ales, la venten. Cos i cervell, cada abella és neurona i estel, vent i fat, una llefiscosa puresa de solitud en massa. Contemplem la bresca, aquest cel de cel·les, l’univers hexagonal, la celístia encesa: quina finestra és l’orb mirall que hi deixem d’obrir? Cecs! Brunzent, també un ull obert clou la nit. Somia clos, l’altre, mel i fel d’una altra llum. Amb desgana hi fa l’ullet, amb el cel entre els dits, un cos que tornar no sap d’on massa a prop ha viscut, d’on tan a prop era lluny. Vibrem, tremolem... En pròpolis pervivim, embalsamats, desabellats a dins l’eixam. Batem ales que no tenim. L’arna ens obre i ens tanca.