Diccionari

Quan moria un cartoixà era soterrat en un racó que els altres cartoixans i el prior mateix provaven d’oblidar. El cos es diluïa en la terra anònima sota una creu anònima que aviat també desapareixia. Cap al 1935 el polígraf Josep Iglésies visitava Escaladei i escrivia del cementiri: «Avui uns rengles d’oliveres enfondeixen llurs arrels en les tombes». Potser no hi ha millor posteritat que alimentar una olivera, que esdevenir saba i, a la llarga, oli. Aquesta acceptació en vida de l’extinció del record, del nostre destí amb prou feines purament matèric, és d’una lucidesa irrefutable perquè amb més pompa o menys tots hi estem abocats. Sense noms ni cognoms, tornarem a un estat previ a la paraula i a la memòria, previ doncs a la convenció humana —ja que la «condició» humana és cosa provada que no existeix. Camino pel Priorat i penso: quantes persones colgades em sostenen sota els peus? El terreny és ressec i ferreny perquè l’adob humà que l’habita és ressec i ferreny? O una cosa fa l’altra?