Diccionari

A · B · C · D · E · F · G · H · I · J · K · L · M · N · O · P · Q · R · S · T · U · V · W · X · Y · Z · 0 / 9
cementiri
m pl

Al Priorat ningú no s’inquieta si li proposeu de passar la nit al cementiri, de gosar anar-hi a mitjanit i restar-hi sol. Al contrari, es clavarien empentes per ser-hi l’escollit. I fan bé. Cada celler té el seu, de cementiri. És allò que en altres indústries en dirien l’arxiu històric. Al racó més amagat del celler, perfectament endreçades en prestatges fets a mida, les ampolles històriques, testimoniatge de la collita de cada anyada, van acumulant pols i saviesa, com els més venerables pergamins de les biblioteques secretes, a l’indret anomenat el cementiri. Certament que també hi suren esperits, en aquests cementiris, però són juganers esperits de vi. Diuen que cementiri ve del grec «koimetérion», que volia dir dormitori. Els cementiris vinícoles del Priorat són un retorn als orígens etimològics: també inciten a dormir-hi la trompa, i en aquest sentit també guarden un vincle misteriós amb els secrets i africans cementiris dels elefants.

Si als cellers els cementiris són l’arxiu d’ampolles que testimonien la història de la producció, els altres cementiris han hagut de quedar com una visita pendent. I és llàstima, perquè vistos de lluny, o de prop però massa de passada, fan enyorar la informació que guarden. A més de lloc de culte de la memòria, de recer dels estimats perduts, els cementiris dels pobles conserven, com els cementiris dels cellers, tota la informació històrica: els noms habituals en cada època, els cognoms propis del lloc, arrelats o nouvinguts, l’idioma de les làpides segons com ha bufat el vent de la història. L’únic que ens n’ha parlat, llargament i documentadament, amb entusiasme, ha estat Jonàs Macip, batlle de Porrera.

No hem vist el cementiri de Porrera. Només en sabem el que ens n’ha explicat en Jonàs, alcalde i adalil. Diu que el cementiri és mig civil i mig religiós, per la tradició laica de la vila a la darreria del xix, i que ostenta símbols maçònics. Només això ja el fa singular. Hi ha una tradició de cerimonial civil, de fer-hi enterraments laics, fins amb banda de música, que et fa imaginar els cinematogràfics funerals de Nova Orleans, amb els negres tocant jazz mentre desfilen pel carrer rere la caixa. Diu que la colla local dels diables van actuar en el comiat en el cas d’un mort durant la Festa Major. Tot plegat evoca el vilanoví enterro d’en Carnestoltes, el rei dels poca-soltes, amb el seguici de música i disfresses i desconsolades concubines viudes que travessa la vila, des de la casa mortuòria fins a l’indret de la cremació i la sardinada.

[AMJ] [2017-2018]
COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR