Diccionari

És diumenge. L’estada al Priorat s’acaba, però encara hi falta la cirereta. Els escriptors, que ja no us sou desconeguts, que ja heu fet confidències, que ja heu pactat cites, trobades, presentacions i àpats, us heu d’acomiadar dels vostres amfitrions. De tots. De tota la comarca. Dels adalils i de les persones que han fet de la vostra estada un garbuix de sensacions agradables. Ara ja saps on et portarà, quins records seran convocats quan obris un bòtil de vi del Priorat i l’aboquis a la copa i l’ensumis, i deixis que ocupi tots els espais de la teua boca. Et durà aquí, a aquest lloc que ja enyores perquè hi tens les hores comptades. Perquè ara fas la maleta i arreplegues tot el que tenies escampat per la garbinada, que a partir d’ara serà per sempre nom d’habitació, i de vent humit que ve de la mar i que és un dels que dona caràcter al raïm d’aquesta terra. Aquest últim acte, que inclou una taula rodona i una actuació musical, es fa a la Morera de Montsant. Na Roser va davant i et marca el camí. Al teu cotxe ha pujat n’Antoni Munné-Jordà. Parlau del paisatge, de les corbes, de la impossibilitat del pla i la línia recta. I després et diu nom de persones que coneixes. Diu Anna Maria Villalonga. I diu Margarida Aritzeta. I diu Quim Soler. El va conèixer, ell. Són coetanis i et conta anècdotes, moments que van viure junts en temps que eren difícils, però que recorda amb dolcesa i amb un somriure. I et diu com era d’exuberant la seua literatura, com tenia sempre el cap ple de projectes... Tu també somrius i entens per a què serveixen les trobades d’escriptors.