Diccionari

A · B · C · D · E · F · G · H · I · J · K · L · M · N · O · P · Q · R · S · T · U · V · W · X · Y · Z · 0 / 9
Domingo, Montserrat

5. Tendim a lligar la fe amb la profunditat, com si només poguéssim trobar-la en regions abismals i fosques. Per això Montserrat Domingo em deixa admirat i amb un vaivé emocional entre l’amor i la desconfiança: com una paret lluminosa. Perquè a l’hora de la veritat la fe ha de mantenir-se prima i fràgil perquè no es torni fanatisme. El reconeixement de la simplicitat, el franciscanisme i l’expressió loquaç de l’ermitana són tres parets d’una casa fonamentada en l’hospitalitat del seu ofici: a l’altra paret hi ha la porta de la seva mateixa presència.

Ens va repartir ungüents i punts de llibre fets amb flors i fulles. Montserrat —la muntanya sagrada— les havia recollides del Montsant.

[TSI] [2011-2012]
COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR
Domingo, Montserrat

4. El primer que a un li passa pel cap en conèixer la Montse són tots els clixés sobre el que se suposa que ha de ser un ermità: una persona seriosa, de posat greu i profund, amb una presència formal i solemne. Però en veure-la, un diria que, enlloc d’una monja, el que té al davant és un curiós espècimen, barreja de misticisme i humanitat a parts iguals, que s’amaga dins l’embolcall més pintoresc i mundà que un pot imaginar-se. És clar que, de nou, com en la natura i en la gent del Priorat, les aparences enganyen. I sí, ella és una religiosa... diferent: xerraire, divertida, riallera, un nervi —o més ben dit un cul inquiet—, pròxima i distant alhora, arrugada pels anys de fora, i com un nen, plena d’alegria i innocència per dintre. Fa més de trenta anys que va decidir allunyar-se del món per fer la seva feina, per poder tenir-ne una visió més completa, que li permetés ajudar els altres, a la seva manera. Amb amor i confiança, lliure de judicis i recels. I ho aconsegueix. En dono fe.

[TRO] [2011-2012]
COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR
Domingo, Montserrat

3. La Monserrat que conec té els ulls plens de cel. Quan et mira i et somriu (i la Montserrat sempre et somriu, així que et mira), tens la sensació que tu també hi ets, al cel, si més no, per una estona.

La Monserrat viu a la muntanya, ocupa un racó petit d’una casa molt gran. La casa gran acostuma a estar buida. El racó de la Montserrat és ple a vessar de colors, de mots i de pensades.

La Montserrat se sap les plantes, les fulles i les flors que l’envolten.

També se sap els animals, grans i menuts, amables i esquerps.

Se sap els núvols, la brisa, els vents, les dreceres, les roques, la neu, les boires i el sol.

La Montserrat pinta icones, però sempre diu que les millors «icones», les més originals, les més valuoses, són les «icones en viu»: la gent, tots nosaltres.

La Montserrat és molta Montserrat, impossible fer-la encabir en un grapat de lletres arrenglerades al damunt d’un paper.

[ERA] [2011-2012]
COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR
Domingo, Montserrat

2. Monges, per a mi, eren aquelles dones fosques, amagades entre les robes, que fugien del seu propi cos. Dones severes, expertes a prohibir, a censurar, que vaig conèixer de xiquet. Les que castigaven les meues cosines quan ens veien passejar junts pel carrer. Gent ressentida. Amb què? Amb tot, però sobretot amb la vida. Dones que odiaven la meua llengua, el meu país i la natura, i que encara avui hi persisteixen, en la seua obsessió.

Tu, Montserrat, estimes la natura, la llum, les contradiccions, l’espontani. Els teus ulls són finestres que donen a qui et mira. Jo m’hi he vist, als teus ulls. Les monges que jo coneixia no troten per dalt la muntanya, ni dormen al ras, ni tracten de tu els escurçons. Les monges que jo coneixia són professionals del «No». Per a tu, en canvi, només hi ha una paraula, i aquesta paraula és «Sí». Tota tu ets un Sí.

[MBM] [2011-2012]
COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR
Domingo, Montserrat

1.                                                                   Ell entenia tot el que deien els arbres,
jo només sentia vent.

Feliu Ventura

 

Pot ser que escoltant el silenci acabem sentint la simfonia de la natura. També pot ser que la millor manera d’arribar als altres sigui des de la solitud. Potser només cal descobrir un nou matís entre els grocs de la tardor per tenir un bon dia. La Montserrat encarna la gran complexitat que s’amaga darrere els miratges de senzillesa. Perquè al voltant de les nostres vides atrafegades hi ha fulles que cauen, abelles que pol·linitzen indiferents a nosaltres. Cal aprendre a mirar per entendre el llenguatge dels ocells, destapar-nos els narius per tornar a reconèixer les plantes per l’olor. L’ermitana que abraça amb la sinceritat que abracen les mares, que treballa dur per mantenir viva l’opció de ser. La Montserrat no s’està al Montsant, és Montsant.

 

[SBA] [2011-2012]
COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR