Diccionari

La geologia i l’erosió, el temps que passa, la pluja, el fred i la calor, el vent fan que la terra ens prengui formes curioses. O som nosaltres, que combinem ull i cervell i imaginació i de seguida interpretem el perfil innocent a la humana manera. De la capacitat, la tendència inconscient de veure cares, animals, formes recognoscibles als núvols o les muntanyes (o als llums d’un cotxe, una taca d’humitat, jo què sé, una aixeta, el tronc d’una olivera, les possibilitats són infinites) en diem paridòlia. El fenomen és estès i genera toponímia: així de memòria, i tan sols d’un parell de passejades, ja en recordo de magnífiques: les Metes de la Quima n’és una, amb directa i explícita evocació. O el Nas del Quiuma, sobretot. Possiblement, la més clara paridòlia toponímica de totes. Tan clara que, de fet, forma i acumulació de roques semblen retrat, com si algun gegant hagués esculpit el bust del pobre home, amb el seu posat capficat sota la boina, tristoi, aclaparat i mostrant al cel la immensa tarota.
Que l’una sigui Quima i l’altre, Quiuma, ha estat bella coincidència. L’atzar, que tot ho mou.