Diccionari

A · B · C · D · E · F · G · H · I · J · K · L · M · N · O · P · Q · R · S · T · U · V · W · X · Y · Z · 0 / 9
pensada
f

La idea de col·locar sis escriptors —que no es coneixien prèviament— en una casa rural i tenir-los quatre dies en règim d’observació i d’observadors, és una iniciativa una mica excèntrica i, també, segons com es miri, agosarada.

Els que escrivim tenim fama d’egocèntrics i de ser una mica estirats. D’altres diuen que les nostres converses solen girar a l’entorn de la nostra darrera obra o de la que tenim en ment, com un projecte nou. Encara que, una obra que només és en el cap del seu autor i a unes quantes pàgines del seu ordinador, a qui pot interessar? I, com se’n pot parlar, sense desvetllar l’argument?

Hi ha males llengües que parlen dels autors com a vampirs que només volen el proïsme per a xuclar-los la personalitat i alguna frase original. També es llegendària l’afició que tenen per lligar, pel tabac i per la beguda. Es parla fins i tot d’escriptors que viatgen amb el seu coixí, amb la seva bufanda o la seva petaca, a voltes molt sofisticada. Més aviat, totes aquestes històries provenen de l’imaginari nord-americà on sempre es veu —a les pel·lícules— l’escriptor teclejant la seva màquina, omplint l’estança de fulls rebutjats i de fum, i el cendrer —que mai ningú buida— curull de burilles i al costat d’un got mig ple, de whisky segurament. L’home té cites amb noies rosses i provocadores i a vegades amb marits emprenyats que li claven un cop de puny. I et demanes, com pot acabar la seva obra un paio que només s’està un parell de plans escrivint?

I les escriptores? Se n’han dit moltes coses i potser les més amables són que són unes extravagants, que tenen un caràcter difícil, que porten barrets extraordinaris i que la majoria conviuen amb un gat! D’altra banda, hi ha qui imagina que un escriptor no deixa per res el seu quadern Moleskine, prenent notes desmesuradament i anant-se’n, tan bon punt el deixen, a llençar-se damunt del seu ordinador portàtil —això ara, recordem que abans era la màquina d’escriure— per passar allà els fruits de tot el que ha recol·lectat al llarg del dia.

En fi, sobre aquest col·lectiu de fabulistes s’han teixit llegendes negres, verdes i també grogues. Ja dic, sobretot els de l’estranger, perquè els de casa nostra... Són figues d’un altre paner. Deixem doncs les llegendes i anem al que tenim més a l’abast.

No sé quin propòsit s’havien fet de nosaltres la bona gent del Centre Quim Soler el vespre que vàrem voler compartir àpat a la Vizzeria de Falset. Ho pensava mentre érem a l’altra banda d’una taula molt llarga, que no propiciava gens el diàleg. Aquestes persones tenen una idea sobre els escriptors (millor que no sigui nord-americana) i segurament els estem decebent. Cap de nosaltres va respondre, un parell de preguntes generals que ens van fer, amb respostes enginyoses o amb sentit de l’humor. Hauríem hagut d’estar per damunt de la distància física i també de l’hora avançada... Per ser justos, cal recordar que un de nosaltres va prendre la paraula i, amb més bona voluntat que veu, va parlar en nom de tots. Però era el que més lluny es trobava del grup preguntador i va semblar que parlava més per a ell que per a l’audiència. O sigui, que no sé si va servir de gaire.

Amb tot això, ignoro la impressió que es deurien emportar de la colla de lletraferits. Que ens agradava menjar i beure va quedar palès. Era evident que no preníem notes i que no dúiem barrets estrafolaris. També que les nostres respostes eren vagues i a més a més inaudibles... Potser en aquest punt en deurien donar la culpa al cansament i als bons sucs de la zona. Sigui com sigui, van ser prou amables i confiats per expressar que esperarien amb il·lusió l’escrit que sortís de la trobada.

I això és una gran responsabilitat, ja que ara hem de demostrar que podem escriure amb enginy, amb sentit de l’humor i també dir frases que facin estremir les pedres.

Se m’acut, per si de cas els textos no estan a l’alçada del que esperaven els organitzadors, que sempre els restaran les filmacions. Degudament esporgades i muntades, amb un bon guió de suport, dit amb una veu en off encisadora, pot resultar un documental autèntic i irònic a l’entorn d’uns escriptors que vàrem voltar quatre dies pel Priorat a cos de rei. Per res.

[GSA] [2009-2010]
COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR