Adalils [2011-2012]



Guinau, Cosme

cosmeGuinau

Cosme Guinau, pagès nascut a la Ribera, és un dels primers a fer horticultura ecològica al Priorat. Viu a Falset.

Retrats fets pels autors

Hi ha persones que fan coses extraordinàries i les fan amb una normalitat que sembla que no s’adonin de la dificultat que comporten. En Cosme és una d’aquestes persones que toca l’acordió com si en sabés de sempre i és famós per la dedicació amb què ha cultivat pastanagues ecològiques de bona reputació. El dia de seu aniversari ens porta a l’ermita de la Foia i a la font beu a grans glops l’aigua gelada perquè li calmi la set fins gairebé la propera vegada que hi torni. Ens parla del valor de l’aigua, escassa com la il·lusió amb què reconeix cada planta, cada animal que trobem pel camí. I em sembla que a cada passa que fem li descobrim una mica més la seva estima per la natura, un amor que si hi ha algú que el pugui tenir més accentuat que un agricultor és, potser, un agricultor ecològic.

[SBA]

 

 

Parles de l’aigua, Cosme, com d’una mare malalta.

Contra les corbates que regeixen el món clames, des del teu racó, pel que és important enmig de tanta ceguesa.

[MBM]

 

Hi havia una vegada un noi que podia treballar i pensar al mateix temps. Això no ho sap fer tothom. Així que, un dia, mentre treballava els camps del seu pare, va pensar que, a Barcelona, els productes de la terra eren molt més cars que al seu poble. I que si trobava allà unes quantes botigues on poder distribuir-los i si, a més, aconseguia una furgoneta petita, però valenta, podria conduir un cop a la setmana, amb la furgona ben carregada, des del seu poble cap a la capital…

Rumia que rumiaràs, va trobar la manera de tirar endavant aquella pensada inicial. A més, de retruc, va aconseguir una furgoneta per a poder voltar món quan no anava amunt i avall amb la vianda… Podia voltar món, si més no, el món més proper.

I al món més proper, va trobar la Dolors (o la Dolors el va trobar a ell, vés a saber), també va trobar un camp (i el va omplir de pastanagues ecològiques, boníssimes) i, finalment, va trobar un acordió, ple de botons i cançons.

[ERA]

 

Si hagués de definir el segon adalil d’aquesta edició del Priorat en persona amb una sola paraula, aquesta seria senzillesa. En Cosme transmet la naturalitat d’un home planer, honest, amable i directe; en definitiva: que és autèntic. A través d’ell un pot apropar-se a la naturalesa, reprendre aquella connexió amb la terra que ens fa més humans; la mateixa connexió que va dur-lo de nou a fer de pagès com ho havia fet als dotze anys, i que ens permet recordar el valor de les coses —aparentment— insignificants, d’allò que passem per alt o donem per fet i que, en realitat, és un petit miracle. Com una pastanaga. O com l’aigua que brolla d’una deu... Perquè sota les aparences del que és més humil, de la simplicitat més pura, s’amaguen els misteris de tot l’univers. I així és en Cosme. Transparent i discret, com aquella font enmig del bosc que va descobrir-nos.

[TRO]

 

Molt de tant en tant, és veritat que pot tenir irrupcions volcàniques. Però la terra és immensament reposada, tranquil·la i previsible. Cosme Guinau no va ser, com diuen, «un dels primers a fer horticultura ecològica al Priorat». Potser va ser un dels últims. Duia a sobre l’herència d’una corrua de pagesos des dels començaments dels temps: el tracte i la fusió amb la terra. Que aquesta cadena tingués el parèntesi d’uns anys durant els quals va treballar en una empresa ramadera encara va servir-li pel distanciament necessari per, després, implicar-s’hi fins al fons.

La fixació de Cosme Guinau amb l’aigua hi ha de tenir molt a veure. Aigua, terra, aire i foc, la calma de l’essència, de la persona que no ha d’aixecar la veu perquè ja ella mateixa és veu serena, antiga. No cal dir gaire —què hi ha de nou, al món; què hi ha, que no sapiguem per genètica?—, només ensenyar. Som aigua de la mateixa bassa.

[TSI]

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

Simó, Carme

carme-simo

Carme Simó, de Bellmunt i Porrera, pagesa i dona compromesa amb la realitat social i política de la comarca.

Retrats fets pels autors

La Carme és mestressa d’un tros de ceps antics (però lletjos, com diu ella) que va plantar el seu pare. També és mestressa d’una porció de plom pur del que extreia el seu avi de la mina Eugènia i d’una cabana que recull els colors del menjar que s’hi ha cuinat, la foscor dels somnis de les migdiades que s’hi han dormit i on els cistells es gronxen al ritme de les històries que hi han sentit explicar. La Carme també és mestressa de l’experiència de ser alcaldessa quan no hi havia alcaldesses, de presidir la cooperativa en un temps en què no hi havia dones a les cooperatives. La Carme és una dona de les que treballen pel poble, per a la gent del poble, de les que treballen la terra i per a la terra, de les pioneres que fan solcs i —segurament sense adonar-se’n— ens aplanen el terreny a les que venim darrere.

[SBA]

 

 

Hi ha el teu verb precís, l’elegància dels teus gests, la teua coneixença del territori, del vi, de les ametles... Hi ha el teu passat d’alcaldessa en temps encara abruptes per a una dona. Hi ha tot això i molt més que desconec, però deixa’m que m’ature en un detall teu que em parla, mut, a l’orella. La llàgrima que et cau mentre assistim a l’explicació escenificada de la vida dels miners, dins mina Eugènia. La gota del teu ull projecta cares i cossos per mi desconeguts. Cares i cossos d’un altre temps, castigats pel treball, amenaçats per silicosi. Jauen dins de tu, aquestes cares, aquests cossos. Tu n’ets la memòria.

Mentre tu mires el teatre, jo, de reüll, et veig la realitat.

[MBM]

 

 

La Carme és una dama.

Com la reina d’un conte,

però que ha decidit canviar la corona per un barret,

les riques vestidures per roba de treball i,

en lloc de ceptre, té una poderosa màquina de podar vinya.

Quan t’explica el conreu de la vinya, la veu li brilla.

Els ulls, també.

Et pot contar del camp en temps dels seus avis (i abans i tot),

dels seus pares,

de l’ara del seu dia a dia

i dels dies que vindran.

Es nota com estima la seva contrada,

com ella i terra estan unides per uns vincles molt forts.

Et fa riure, contant-te anècdotes de barcelonautes que es perden per les finques,

sense pensar que les finques acostumen a tenir amo (o ama o les dues coses a l’hora) i que, aquests, de vegades poden no ser lluny.

[ERA]

 

 

De totes les característiques i adjectius que descriuen la nostra primera adalil, el que millor li escau és la dignitat. En ella, els estereotips de la vida al camp cauen pel seu propi pes, ja que la Carme és molt més que tota una senyora de cap a peus, gentil, elegant i somrient. La Carme representa un tipus de dona dels que no abunden, una dona avançada al seu temps: presidenta —i no secretària— d’una cooperativa vinícola, quan aquesta era formada exclusivament per homes; pionera a reivindicar els drets i les excel·lències dels vins del Priorat; pagesa des dels catorze anys, que ja veremava amb la família i fins a dia d’avui, que amb seixanta-set encara no ha deixat de lluitar per la seva terra, per aquells ceps de vuitanta anys que l’han vist créixer; pertanyent a una generació de dones orgulloses i arrelades als seus orígens; optimista, generosa, incansable... Sempre tocant de peus a terra, sempre amb un somriure als llavis.

[TRO]

 

 

No és gens corrent que una persona m’entri així de bé. Perquè això passi, ha de ser soterrat. Jo m’hi entendria perquè té una pell rude i falsament distant. Maneres de caminar amb l’esquena dreta, i de callar. Modals digníssims. La generositat té un preu, l’entusiasme seriós és perillós, el respecte demana valentia.

Carme Simó té les virtuts millors de la persona de poble i viscuda —les virtuts del ciutadà em costen més de veure, també els defectes. És destil·lada. Quan la vaig veure tan elegant a l’acte de comiat, vaig pensar que la voldria tenir per familiar, perquè podria compartir-hi molt de temps sense que ens féssim nosa l’un a l’altra. Seria un familiar amb qui tindria, a més, una amistat.

Hi havia uns túnels per sota terra, entre nosaltres, però això no es diu. Només que, francament, no puc demanar més d’una persona.

[TSI]

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

Lligadas, Miquel

miquellligadas

Miquel Lligadas, nascut a Sitges, artista escultor, gravador... amb arrels al Priorat; hi ha tornat per viure-hi, a Capçanes.

Retrats fets pels autors

Que no us enganyi. D’aquest primer posat seriós, callat, més que observador, analític, en surt un home que explica històries que emocionen, apreciador dels petits detalls amb la cura de l’artesà i del sentit profund de les coses. Diuen que les formes del Priorat li han entrat ben endins, allà on l’artista intenta encendre l’espurna de la inspiració, i que les seves obres que es van fent soles li mostren els perfils de les muntanyes que l’envolten. Sabríeu entendre la pau de saber que sou al lloc on heu de ser? En Miquel ha entès el sentit de la força que l’ha empès a Capçanes, s’ha deixat guiar per aquestes giragonses per les quals ens porta la vida i que ara ell plasma als seus gravats. [SBA]

 

Al teu dormitori, Miquel, hi ha un rectangle de paret que és el teu document d’identitat. Un tros que has deixat per pintar, on s’acumulen formes irregulars, imprevisibles. Mapa teu i dels teus avantpassats. Mapa d’allò que fores i del que seràs. Mapa de la part teua que no es veu i que tu et mires, des del llit, en les nits d’insomni. Radiografia d’algú que sap d’on ve i que, tanmateix, tothora es busca. [MBM]

 

La casa on viu el Miquel i el Miquel s’assemblen.

La casa és gran i acollidora.

El Miquel també.

La casa està plena d’obres d’art i de sorpreses.

El Miquel també.

La casa té tanta vida a dins que t’hi hauries d’estar anys i panys per, a poc a poc, anar-ne descobrint els amagatalls.

El Miquel també sembla tenir molts d’amagatalls que s’haurien d’anar descobrint a poc a poc: gravats i escultures, somriures i rondalles, colors i teràpies, metalls i xarxes socials, un violí llunyà, onades de mar a Sitges i l’aigua fonda i gelada de les rieres secretes que viatgen discretes pel Priorat, voreres de París i costers de vinya...

El Miquel fa màgia amb papers i cartrons

i ferros i fustes

i munts d’estris diversos.

De vegades, el Miquel —en persona— es passeja pel Priorat.

Altres vegades, es passeja pel Facebook.

[ERA]

 

D’entrada el quart i darrer adalil sembla un home plàcid, serè, com un mar en calma. Els seus gestos, la seva veu, transmeten una pau interna que es reflecteix en el seu posat. És on ha de ser; ho sap. I aquesta certesa, la satisfacció i la plenitud de qui ha trobat el seu lloc al món, l’envolta. Però —tornem-hi: l’aparença de tranquil·litat s’esvaeix ràpidament en descobrir la seva obra. Igual que en capbussar-se al fons de l’oceà i veure’n el tràfec vital que s’hi amaga: un univers paral·lel al de la superfície. Darrere les portes del seu taller o dins de casa, com en la seva mirada o en les paraules, s’hi fan evidents les aigües agitades que el rauen; com en les seves creacions tan humanes i, alhora, tan frec a frec amb la natura... Perquè en Miquel, art-terapeuta i escultor, és un home inquiet, imaginatiu, analista incansable i observador minuciós; un Indiana Jones a la recerca de la veritat i de la bellesa... Resumint: un artista. [TRO]

 

Jo he vist a en Miquel Lligadas el neguit de l’artista per trobar la transcendència. Això l’ha fet tornar al Priorat. Ens va portar al seu taller, ens va ensenyar les escultures que troba a la naturalesa. Esculpeix el paisatge. Ens va ensenyar el seu taller, en una barraca pagesa entre els camps, al peu de la serra de Llaberia.

Ens va portar a les gorges.

Ens va portar a casa seva, la casa pairal recuperada al cap de cent anys d’haver estat venuda, i ens va explicar una història de fantasmes, una tragèdia dels besavis, una filla embarassada, un mort... «Bienvenidos, cent anys després», va dir als esperits. Fill de poetessa, la mare sabia que el seu fill acabaria tornant a anar a viure a Capçanes. «Jo no he triat. La casa. La casa m’ha triat a mi.» La casa, cal Tomató. Repetia, paraula per paraula, frases de l’ermitana. [TSI]

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

Domingo, Montserrat

monserratdomingo

Montserrat Domingo, nascuda a Raimat, és ermitana a Sant Joan del Codolar des de fa més de trenta anys.

Retrats fets pels autors

Ell entenia tot el que deien els arbres,
jo només sentia vent.

 Feliu Ventura

Pot ser que escoltant el silenci acabem sentint la simfonia de la natura. També pot ser que la millor manera d’arribar als altres sigui des de la solitud. Potser només cal descobrir un nou matís entre els grocs de la tardor per tenir un bon dia. La Montserrat encarna la gran complexitat que s’amaga darrere els miratges de senzillesa. Perquè al voltant de les nostres vides atrafegades hi ha fulles que cauen, abelles que pol·linitzen indiferents a nosaltres. Cal aprendre a mirar per entendre el llenguatge dels ocells, destapar-nos els narius per tornar a reconèixer les plantes per l’olor. L’ermitana que abraça amb la sinceritat que abracen les mares, que treballa dur per mantenir viva l’opció de ser. La Montserrat no s’està al Montsant, és Montsant. [SBA]

Monges, per a mi, eren aquelles dones fosques, amagades entre les robes, que fugien del seu propi cos. Dones severes, expertes a prohibir, a censurar, que vaig conèixer de xiquet. Les que castigaven les meues cosines quan ens veien passejar junts pel carrer. Gent ressentida. Amb què? Amb tot, però sobretot amb la vida. Dones que odiaven la meua llengua, el meu país i la natura, i que encara avui hi persisteixen, en la seua obsessió.

Tu, Montserrat, estimes la natura, la llum, les contradiccions, l’espontani. Els teus ulls són finestres que donen a qui et mira. Jo m’hi he vist, als teus ulls. Les monges que jo coneixia no troten per dalt la muntanya, ni dormen al ras, ni tracten de tu els escurçons. Les monges que jo coneixia són professionals del «No». Per a tu, en canvi, només hi ha una paraula, i aquesta paraula és «Sí». Tota tu ets un Sí. [MBM]

La Monserrat que conec té els ulls plens de cel. Quan et mira i et somriu (i la Montserrat sempre et somriu, així que et mira), tens la sensació que tu també hi ets, al cel, si més no, per una estona.
La Monserrat viu a la muntanya, ocupa un racó petit d’una casa molt gran. La casa gran acostuma a estar buida. El racó de la Montserrat és ple a vessar de colors, de mots i de pensades.
La Montserrat se sap les plantes, les fulles i les flors que l’envolten.
També se sap els animals, grans i menuts, amables i esquerps.
Se sap els núvols, la brisa, els vents, les dreceres, les roques, la neu, les boires i el sol.
La Montserrat pinta icones, però sempre diu que les millors «icones», les més originals, les més valuoses, són les «icones en viu»: la gent, tots nosaltres.
La Montserrat és molta Montserrat, impossible fer-la encabir en un grapat de lletres arrenglerades al damunt d’un paper. [ERA]

El primer que a un li passa pel cap en conèixer la Montse són tots els clixés sobre el que se suposa que ha de ser un ermità: una persona seriosa, de posat greu i profund, amb una presència formal i solemne. Però en veure-la, un diria que, enlloc d’una monja, el que té al davant és un curiós espècimen, barreja de misticisme i humanitat a parts iguals, que s’amaga dins l’embolcall més pintoresc i mundà que un pot imaginar-se. És clar que, de nou, com en la natura i en la gent del Priorat, les aparences enganyen. I sí, ella és una religiosa... diferent: xerraire, divertida, riallera, un nervi —o més ben dit un cul inquiet—, pròxima i distant alhora, arrugada pels anys de fora, i com un nen, plena d’alegria i innocència per dintre. Fa més de trenta anys que va decidir allunyar-se del món per fer la seva feina, per poder tenir-ne una visió més completa, que li permetés ajudar els altres, a la seva manera. Amb amor i confiança, lliure de judicis i recels. I ho aconsegueix. En dono fe. [TRO]

Tendim a lligar la fe amb la profunditat, com si només poguéssim trobar-la en regions abismals i fosques. Per això Montserrat Domingo em deixa admirat i amb un vaivé emocional entre l’amor i la desconfiança: com una paret lluminosa. Perquè a l’hora de la veritat la fe ha de mantenir-se prima i fràgil perquè no es torni fanatisme. El reconeixement de la simplicitat, el franciscanisme i l’expressió loquaç de l’ermitana són tres parets d’una casa fonamentada en l’hospitalitat del seu ofici: a l’altra paret hi ha la porta de la seva mateixa presència.

Ens va repartir ungüents i punts de llibre fets amb flors i fulles. Montserrat —la muntanya sagrada— les havia recollides del Montsant. [TSI]

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR