Adalils [2013-2014]



Nogués, Mateu

mateunogues

Mateu Nogués, apicultor d’Ulldemolins, mestre d’abelles i artesà de la mel.

Retrats fets pels autors

[MAE]

 

Apicultor silenciós com una abella obrera. Ho sap tot sobre les abelles i els seus hàbits, i precisament per això té cura que l’extinció de la Humanitat s’endarrereixi uns quants decennis més. El trobem a Ulldemolins, impertèrrit tot i el vent que bufa com vol, i ens deixa ben distrets amb la sensació que al cap, en lloc d’un cervell, hi tenim un rusc. Escolta atent com nosaltres les explicacions de la Roser, i hi afegeix detalls, matisos, per després tornar a amagar-se darrere de la barba i dels ulls vius.

[MES]

 

Les carreteres del Priorat són zigzaguejants, fetes per a estómacs forts. Jo no l’hi tinc, la meva companya que dibuixa i escriu contes, tampoc. La resta són resistents, en aquest aspecte, sembla. O almenys no es queixen. Acabem d’arribar al poble de Mateu Nogués, l’apicultor. Ens hem creuat amb una marató de cent quilòmetres que passa just davant de la seva casa. Allí ens espera la parella: ell, en Mateu, un home fort, no massa alt, rabassut, de músculs potents, cap prominent, tot ell amb molt de cabell, barbat, de nas aguilenc i que parla poc. Entre els seus cabells i músculs, se li veu la mirada una mica vergonyosa, una mirada que mira des de darrere. Deu ser un home fet per a la soledat i els coneguts, em dic. La seva dona que s’està vora ell, petita i xerraire, de faccions rodonetes, és qui ens ensinistrarà en el món de les abelles. Llàstima! Tots volíem sentir-lo parlar a ell. Mos duen a una cambra que tenen preparada per a les xerrades sobre abelles. Ell seu en un racó una mica allunyat i ella es posa davant com si anés a fer-nos una classe, de fet és mestra i es dedica a fer classes. Ens diu que ell la corregirà si alguna vegada s’equivoca i d’aquesta manera comença l’exposició. S’equivoca poques vegades la dona, que no deixa de disculpar-se, i en això em recorda les llargues disculpes cerimonials xineses, perquè va sobreeixida de feina i no ha pogut fer-hi més. Les vegades que s’equivoca, ell parla. Té una veu maca, els ulls li brillen. Ens explica el preocupant cas del desabellament que està passant a les arnes del país. No saben a què és degut: les abelles surten de l’arna per a mai més tornar-hi. Es perden i es moren. Sense elles molts arbres i plantes no podran subsistir. Ell parla d’un problema mundial. Horitzons apocalíptics creuen davant dels nostres ulls. Però ell té esperança que les abelles ho remuntin. Se li veu. I això em tranquil·litza. Quan acaba de xerrar torna al seu raconet, tot fort i tan pelut i fosc. És qui tracta amb les abelles i en sap tot el que se’n pot saber. O gairebé. Però queda allí, com un ésser enigmàtic, callat, que escolta atentament i sense perdre detall tot el que la seva dona ens explica.

[DMA] 

 

Tot home abeller, home de bé. Tinc 24 hores. M’he enfilat a la capçada d’un ametller. Tinc més confiança en les ales que no tinc que en la branca que pot trencar-se. Sóc el súbdit més lleial de les reines, aquell altre abegot ubic que, religiosament, les abelles no fan déu. Mesure la fumera, sostove el brescam, instigue un dolç prodigi. Aviat em caldrà crestar. Tot brunz al meu voltant. Hi ha sempre, constantment, una gota a punt de caure: mel als dits, al cervell, a la boca, a la sang.

[JPM]

 

Si no fos un exabrupte semàntic, es podria afirmar que en Mateu Nogués traspua l’autoritat moral d’una abella reina. Té poder sobre les abelles, totes, mascles i femelles, reines i obreres, larves i adultes, guardianes i meleres, les de bona fe i les barrudes, si és que n’hi ha. Mentre la Roser, la dona del Mateu, fa de reina regent, per delegació, me’ls imagino tots dos vestits d’astronauta i de tela mosquitera, entrant al reialme de les abelles amb la mateixa autoritat dels domadors de lleons. En una pantalla plana ens mostren imatges d’aquesta microsocietat —macro, en realitat— perfecta i la xerrada llisca com un documental fins que el Mateu parla del desabellament. Llavors no podem evitar una profunda sensació de desesma humana. Explica en Mateu que les abelles es desorienten cada vegada més, no saben tornar al rusc. Se’n desconeix el perquè, però sona a trastorn del segle xxi. Deuen vagarejar sense rumb i sense destí, penso jo, com els missatges electrònics perduts en l’éter de la galàxia informàtica. Com un personatge de novel·la que busca no sap ben bé què. De novel·la? No, de la vida. D’aquesta bonior d’eixams entremesclats, confusos, proclius al desabellament, al desarrelament, al desencaminament, al despullament, al desemparament. Després de la xerrada, al carrer, sentim compassió per les abelles perdudes. Ens agradaria ajudar-les, portar-les una a una al seu rusc, però ni tan sols les sabem reconèixer. Amb prou feines ens reabellem a nosaltres mateixos. Si ens commou l’abella desabellada és perquè ens sabem també desabellats. Per això escrivim, per explicar el desabellament propi fent veure que parlem dels altres.

[RSS]

 

En Mateu i na Roser treballen i treballen. Són obreres i reines i nodrisses i guerreres i exploradores, i han tingut la gentilesa d’atendre aquesta colla d’abegots que diuen que escriuen. Abelles, un sol cervell que funciona com un rellotge, que treballa i treballa i treballa per a seguir vivint i treballant. Això deu ser la felicitat. Un món apassionant que només podem conèixer, però mai entendre des de la nostra petitesa caòtica d’éssers humans. Tot això ens ho han sabut transmetre en Mateu i na Roser en una sola sessió.

[CTB]

 

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

Gairal, Rosa

rosa-gairal-bn

Rosa Gairal, (1939-2014) mestra jubilada, actriu aficionada, dona vital i compromesa; ha viscut els darrers any a Pradell de la Teixeta.

Retrats fets pels autors

[MAE]

 

Amb la boina negra de gairell, uns ullets vivíssims i la voluntat fèrria de fer el vermut, la Rosa sap que el Pradell de la Teixeta és el millor poble del món i no se n’amaga. Fa conèixer cellers com el de Sant Rafael i cases com can Garriga, on les clofolles de les avellanes surten disparades per un forat de la paret i fan una pila que sembla una muntanya, però que és un pou. Diu que «Per Santa Margarida, l’avellana és mitja i per Santa Magdalena, l’avellana és plena». És mestra (jubilada) en prioratí saber.

[MES]

 

Baixem del microbús que ens deixa davant del cafè del millor poble del món. Finalment, em dic, conec el millor poble del món. I allí, en un cercle que fem davant de la mateixa porta, hi ha una dona gran, cofada amb una gorra amb visera, vestida amb un conjunt de pantaló tres quarts i camisa ampla d’un color gris perla. Fa goig de veure. Té una veu que només sentir-la ja respires bé. I una mirada de joventut, alegria, vitalitat i curiositat que engresca. La seva veu també és alegre. És la Rosa Gairal, que ens espera per ensenyar-nos el millor poble del món, el Pradell de la Teixeta. Si està nerviosa no se li nota, perquè l’alegria li venç el nerviosisme. Ens ha preparat un recorregut per aquells llocs que ella més s’estima. La seva vitalitat i les seves ganes m’assenyalen de seguida que és una dona que les ha passades magres en determinats moments de la vida, i que ha après que val la pena viure el bo amb el doble d’intensitat, perquè el dolent ja ens colla com a bèsties de sacrifici, sense que hi participem gairebé. I estic segura que si li vénen pensaments estranys ella se’ls fa fora com quan els gossos són molls, que amb aquell moviment del coll es sacsen tota l’aigua. Lluny! Ella ha fet l’aposta. Està jubilada, però no para d’engrescar-se vivint. Decididament aquesta dona m’agrada. La seguim. Ens porta a veure una exposició de cabanes de pedra seca i després, al molí de l’oli i encara a unes vinyes impressionants que queden fora, al terme, on es fabrica l’excel·lent vi Solpost. Ens fa visitar també un productor d’avellanes. Abans ens passeja per tot el poble. A l’estiu —explica— es fa el festival EVA, que omple els carrers de recitadors, contistes i garlaires diversos. Encara en queden restes, com hamaques que pengen aquí i allà per diferents llocs del poble. M’hi ajec. Vaig molt cansada, la salut no m’acompanya. Penso com deu ser de bonic a l’estiu i de nit jeure en una hamaca d’aquelles en el millor poble del món. La Rosa ens acaba portant al cafè on ens han preparat un aperitiu. Ens explica que, quan van tirar l’antic cafè i van crear el nou, les velles del poble ho criticaven i que ara totes seuen a l’hivern davant de la xemeneia. Després ens puja al seu cotxe, un cotxe preciós d’un roig encès, on fa goig de veure-la amb la seva gorra i al volant, i ens n’anem tots junts del millor poble del món.

[DMA]

 

Ensenyant aprenc. Assedegada de set, camine immensament per arribar a un riu que, a dins meu, ja existeix. Sender entre senders, a l’edat on tot semblaria hivern, sé que cada bosc és un desert i jo he après, jo he après a néixer manantials verds. De mi sóc laberint i aljub a camp obert. I, d’estius plena, encara no en tinc prou! La vida és un pou i la visc sencera. Ensenyant m’aprenc.

[JPM]

 

La Rosa ha estat mestra. Per a nosaltres ho continua essent perquè ens ha organitzat un matí ple d’activitats extraescolars. Som alumnes i ens toca aprendre a base de pedagogia activa: anar, mirar, tocar, escoltar, trepitjar, preguntar, comprendre, saber. Per l’edat, m’imagino que la Rosa ha conegut el trànsit del sistema educatiu feixista a una escola lliure, catalana, democràtica i pedagògicament ambiciosa que generalment no passa de desideràtum. La Rosa és pràctica, es val de mestres auxiliars perquè ens ensenyin la sala de lectura Xavier Amorós, els rudiments de la pedra seca, un molí tradicional d’oli, un celler de nova planta i una demo amb les avellanes —vellanes— un cop collides —plegades—. Nosaltres som bons minyons, anem d’aquí cap allà amb esperit alegre i fem el paper d’alumnes modèlics preguntant i prenent notes. La Rosa, que exerceix d’amfitriona amb un altíssim sentit de la responsabilitat, té un objectiu pedagògic molt clar: vol que aprenguem amb la teoria i amb la pràctica que Pradell de la Teixeta és el poble més bonic del món. Ella no ho ha dit així, ha dit que és el poble més bonic del Priorat, però, com que nosaltres som alumnes aplicats, hem entès perfectament l’abast universal de la seva sentència i que és irrefutable. En prenem nota i repassem la lliçó sencera per si de cas al final de la visita ens fa un examen. Comprovem que Pradell és un poble petit i eixerit, i a cada pas trobem el ressò del festival EVA (En Veu Alta) que s’hi fa cada estiu i que omple tots els racons d’històries, de rondalles, de tradició, de jocs, de músics. A l’acabar, però, en lloc de fer-nos un examen, la Rosa ens convida a un vermut.

[RSS]

 

Pradell el coneixia de passar-hi pel damunt, és a dir, per la carretera camí de la costa. Una vila allà baix, aparentment enxubada, en un tram on l’estat de la carretera no em permetia fixar-m’hi gaire.

En baixar del microbús, la imatge mental, el prejudici, ja s’havia començat a esborrar. I la dona que ens va donar la benvinguda, amb una gorra i un somriure, el va acabar d’esmicolar. La Rosa Gairal és la mestra que tots hauríem volgut tenir. En un matí, unes poques hores, ens va fer conèixer la policromia de Pradell, de la seua gent. Pedra seca, molí d’oli, celler de vi, avellanes, biblioteca... i un passeig pels carrers. Mentre fèiem el vermut, vaig pensar que mai m’havien ensenyat tant d’un indret de manera tan intensa, extensa i, alhora, plaent.

[CTB]

 

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

Cardona, Marta

martacardona

Marta Cardona, violinista en cos i ànima, viu a Falset, fora vila.

Retrats fets pels autors

[MAE]

 

Busca —i trobarà— l’harmonia amb la Natura per la via musical. És previsora perquè sempre du a sobre una cabellera rossa llarguíssima per reposar algun pèl de l’arquet del violí que es pogués fer malbé. Sembla que només vulgui fer una passejada per un camí entre vinyes, però en realitat t’està portant sota un castanyer màgic. Toca el violí per tot el món, però el seu lloc és una casa dalt d’un turó amb dues banderes: l’estelada i la pirata.

[MES]

 

Després d’un opípar dinar al Celler de l’Aspi de Falset, travessem la capital de la comarca prioratina, i ens dirigim cap als afores on a l’entrada del camí ens espera, sota un sol justicier de tardor, una dona baixeta, completament vestida de negre, amb un cabell de color blanc que li arriba fins a la cintura, i que em recorda la crinera d’un cavall salvatge. Tinc por que es posi a córrer de sobte i desaparegui. Però no. Té el seu impuls controlat per les regnes. Ens somriu d’una manera delicada, tímida i al mateix temps decidida. La seva veu és harmoniosa. La seva companyia també. Ens explica que treballa per tot Europa tocant en orquestres o tercets o quartets amb el seu violí. Està una mica nerviosa de ser observada fora dels escenaris i intenta dissimular-ho. Ella no ha estat mai la protagonista, sinó la seva música. Anem enfilant el camí que s’encabrida pujant per costers ressecs, deixant a banda i banda masos, cada cop més espaiats. Quan no està de gira, la Marta ha triat aquest lloc per viure-hi amb la seva parella. Mentre ens fa caminar per la terra on viu i assaja, ens explica que des de petita que es dedica al violí, que son pare és músic, que li ve de nissaga. Les explicacions se les menja el sol que apreta i el camí no deixa d’enlairar-se. Les terres del Priorat són així: una estesa de barrancs i barranquets, rocars i boscos ressecs, enmig de pujades dures i baixades aspres. I tot de rocs col·locats en equilibri, procedents de qui sap quina prehistòrica explosió. I així anem pujant, alguns més lleugers, altres amb penes, fins que arribem al lloc que ens ha preparat. A la fi del recorregut s’hi veu un castanyer del qual pengen violins, un sis o set violins. L’escena em fa pensar en La mort i la primavera de Mercè Rodoreda, i més perquè el violí sempre m’ha semblat un instrument fúnebre, semblant a un taüt. Ara encara més. Per l’associació literària. Seiem sota el magnífic arbre on tindrà lloc la transformació. Entre fulles, troncs, mates i nous que ja han caigut de les branques. La Marta ens explica la història de tots els seus violins, que és la història de la seva vida. Després pren el seu violí estimat i comença la metamorfosi, la música surt imposant-se a la mateixa garbinada, que no ha deixat de bufar en tots els dies. És un moment màgic. La mateixa terra sembla agrair-lo. Les mateixes bèsties feréstegues de les nostres ànimes acotxen el cap per tal que els l’acaroni la música. Es produeixen aparicions i desaparicions insòlites en aquest precís moment. Quan la música cessa, hi ha un impàs. Aplaudim mentre la Marta torna a ser qui era i naltres amaguem les nostres ànimes a la cova del nostre esperit. Així reconfortats caminem el coster de la vinya fins a l’altell on la Marta i el Borja tenen la seva casa i on comença a dibuixar-se un rogenc sol que es pon entre un horitzó de muntanyes. La nit ens espera.

[DMA] 

 

L’harmonia pot ressonar, com a molt, dins d’un sol cos. La de dos hauria d’aspirar, almenys, a afinar un violí. M’escoltaràs, a destemps, en la corbesa del meu arc. Riu tant que plora. Plora tant que riu. Cal embriagar-se sempre! No és fàcil somiar amb una freqüència al 332 Hz i haver d’acaronar Bach al 442 Hz.

[JPM]

 

Una tarda de tardor. El camí que surt de Falset està polsegós perquè fa dies que no plou. Les vinyes ja han donat tot el raïm i ara moren dolçament en una quietud de puerperi. Caminem a bon pas. De sobte, un miratge. Un castanyer de capçada venerable aombra un revolt com un paraigua enorme. Què hi fa aquí, un castanyer? I què són aquests set o vuit fruits que pengen aquí allà? Violins? Sí, violins suspesos que oscil·len amb elegància. Ingràvids. Violins vius, historiats, de fusta noble de color de cirerer i de caoba. Brunyits, com acabats d’envernissar, titil·len amb la lluïssor del sol que declina. Vessen notes mudes i l’ombra s’esponja, es fa tendra fins que un fil de música esquinça el silenci i ens xucla com el cant de sirena que captivava els mariners. Nosaltres som els mariners, la sirena és ella, Marta Cardona, llarga cabellera que, contra el sol, esdevé una font de llum. Bach impera, la tarda s’atura. Els altres violins que pengen del castanyer detenen el balanceig i escolten. Els pàmpols rojos i torrats d’octubre deixen de morir i també escolten. Tots escoltem, asseguts a l’ombra. I ens preguntem d’on surt la música. De les finíssimes cordes de metall? De la punta dels dits de la violinista? De les dues obertures en forma d’efa que adornen i refinen l’instrument? No se sap. Això és un miratge, és probable que la Marta es fongui d’un moment a l’altre i que el violí continuï sonant. L’única cosa certa d’aquesta tarda de tardor és que nosaltres som a dins del miratge i que la musica hi és. Existeix. I s’hi queda. En tot el món no hi ha cap altre castanyer empeltat de violí.

[RSS]

Una flamerada rossa ens descobrí el castanyer dels violins. Dels violins de la seua vida. El sol anava cap a la posta i li inflamava la cabellera, s’endinsava endins les seues pupil·les, l’iris era ja del color de la fusta del violí. Sonà Bach i sonà una dansa irlandesa. I les paraules. Quan tornàvem ja era fosc. Diuen que vaig trepitjar un serpent, potser un escurçó, que respectà el meu turmell en sentir que na Marta ja m’havia inoculat un verí més poderós.

[CTB]

 

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

Aleu, Roger

rogeraleu

Roger Aleu, de la Bisbal de Falset, pagès, ramader i unes quantes coses més. Biodinàmic.

Retrats fets pels autors

[MAE]

 

Pagès tocat pels astres. Algú que enterra banyes de vaca plenes de fems i exhibeix tanta felicitat al rostre no pot estar equivocat. Si, a més, no els talla la cua a les ovelles, recomana que no ens excedim a l’hora de menjar cireres d’arboç, planta pistatxers, no pentina la terra de sota les oliveres i controla les línies geodèsiques que li travessen els camps, llavors ja no és només un pagès: ha de ser per força Roger, el biodinàmic.

[MES]

 

És un pastor, però no sembla un pastor. És un pagès, però no sembla un pagès. La seva genealogia i el seu abans d’ara ens ho podrien explicar, però no en sé res. En Roger parla molt somrient i tranquil, mentre camina tot ell amb una seguretat d’ancià, mirant l’horitzó de les seues terres, i dels seus ramats, controlant-los amb la mirada, com si la mirada li fos un comandament a distància. La seva conversa és distreta i ell ho sap. Ens parla dels seus ramats, dels seus conreus i de la seva filosofia. No estem gaire a trobar part del seu ramat d’ovelles (les cabres ens les ensenyarà en el tancat ple de palla que hi ha a la fi del camí, molt més avall), que en veure’ns van desplaçant-se cap a una altra banda més arrecerada de les nostres mirades. En Roger és el senyor de totes aquestes terres i això se li nota fins i tot en la manera de respirar. Els gossos que l’han vingut a rebre de lluny, ho saben tant com nosaltres. Quan parla dels gossos sí que sembla un pagès dels de sempre. «Els gossos al seu lloc, res de a casa i dormint al llit. Els gossos són gossos»— ens diu somrient, sense imposar-se, però sense cedir. No li agrada cedir en les seves conviccions. A mi, tampoc. Dialoguem encesament sobre si les pedres tenen ànima o no. Defensa amb força la seva convicció de la inanimitat de la pedra. Jo que en tot hi veig esperit! En Roger vesteix com un hippi tradicional i, per com vesteix, semblaria que anessin a visitar la comuna on viu en comunió amb la terra, però si t’hi fixes bé té mirada de vell assenyat i astut, rere la mirada alegre, i mentre et parla de l’herba que deixa créixer a la base de les seves oliveres, de les banyes que colga dins la terra a l’estiu i a l’hivern, banyes de vaca que ha infantat, farcides de femta del propi animal o de sílice, amb els seus extrems irradiant a la terra la simfonia de l’univers, una s’adona que el pensament de l’home està canviant començant segurament per la seva base alimentària i d’una manera lenta. I que en Roger n’és un dels seus milers d’artífexs. Això sí, al Priorat.

[DMA]

 

La puresa no és en la innocència sinó en l’enteresa que covem. Puc afigurar-me la crosta de solitud, però no capir-la, cada dia, en aquells cimalls d’ametllers i festucs. Però és d’aquesta crosta que ha de venir, per força, la força, l’impuls recòndit del cicle, l’embranzida, la veritable biodinàmica, el llampec soterrat que una banya de vaca rep i a la superfície retorna, en un llambreig, el batec primigeni.

[JPM]

 

Tot això de l’agricultura biodinàmica em sonava a dogma abans de conèixer en Roger Aleu. Després, també. Mantinc els prejudicis intactes, però m’entusiasma l’energia del Roger. Parla amb tanta convicció, que arrossega. És bio i dinàmic de cap a peus. Desafia l’ordre natural de la pagesia amb un ordre natural alternatiu, el de la natura mateixa. En Roger és il·lustrat, té la saviesa dels nous pagesos que busquen respostes científiques al perquè i al com de cada cosa. Cal estudiar, practicar i no donar res per fet. Assaig i error, com els científics, però amb un credo verd, sostenible, honrat. Un credo d’autoexigència i llibertat interior. El veig un Francesc d’Assís laic amb un gran poder de persuasió. No és per l’agricultura ecològica que els seus pistatxers donen tant de fruit, sinó perquè els tracta de tu a tu i amb una franquesa absoluta. No parlen amb paraules, sinó amb el llenguatge de la terra que acumula descomposicions suculentes. En Roger no rondina, com solen fer els pagesos, sinó que reivindica. Jo el veig feliç i això s’encomana. La fe biodinàmica no, però la força de la convicció sí. Per això, quan ens porta al seu tros, ho veig tot d’una altra manera. No n’hi ha prou a concordar la vida vegetal als cicles de la lluna ni a donar per fet que les ovelles són estúpides. Si ell diu que són molt llestes, és que ho són. Jo me’l crec. I la terra també se’l creu, es deixa fer i el recompensa. És l’agricultura biodinàmica, pensa ell. És ell, penso jo. Perquè, si jo fos ovella o cabra o ametlla o bri d’herba, l’obeiria amb els ulls clucs.

[RSS]

 

Els arbres mengen vida. En Roger ens ho explica a la manera de qui en té la certesa absoluta. Per això no ens vol convèncer, només ens ho transmet, respon les nostres preguntes, i ens ensenya el seu paradís que no és seu, sinó que ell en forma part i en treu l’aliment per a ell i la seua família. Totes les plantes, els animals, la llum, les roques; tot ens transmet el mateix missatge. La vida és arreu, fins i tot en nosaltres. Sobretot, en nosaltres.

[CTB]

 

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR