Adalils [2015-2016]



Vaqué Sans, Joan

jvaque_x

(Barcelona, 1967) Sóc la quarta generació d’una nissaga que es dedica a la confecció de palmes i palmons des de fa més de 150 anys. La tradició familiar comença al barri de Gràcia de Barcelona, on els meus avantpassats van haver d’emigrar a final del segle xix arran de la plaga de la fil·loxera a la comarca del Priorat.

De formació economista exerceixo com a administrador de l’empresa familiar PALMES VIAPLANA, SL que té el seu taller artesà a la Vilella Baixa.

Implicat en processos de desenvolupament de l’economia local mitjançant la implicació en el projecte «Priorat – Montsant – Siurana paisatge cultural agrícola» que impulsa la candidatura a ser reconeguts com a patrimoni mundial per la UNESCO.

 

Retrats fets pels autors

El Joan ens porta pels carrers buits de la Nova York del Priorat, la Vilella Baixa. Ens fa caminar fins al carrer Que no passa i ens ensenya com els propietaris de les cases del poble van anar fent créixer els pisos cap avall, com gratacels que s’enfonsen per buscar l’ànima de la terra, i ara la majoria són buits. Caminar i caminar darrere aquest home alt i tranquil, que fa molts anys va abandonar la vila de Gràcia on s’havia criat en una rebotiga de cistellers, per tornar al poble dels seus avis i per reinventar-se (sense deixar de ser). I amb el reinventar-se ens fa passar pel pont preciós de pedra de la Vilella Baixa i seguir un caminoi fins al lloc on «quan estic una mica cansat, vaig a tirar quatre pedres». Es tracta d’una bassa, un toll que a l’estiu serveix de lloc d’esbarjo i bany per a la canalla, que viuen lliures i feliços enmig de la natura. El Joan és un mestre a l’hora de moure les mans. Fa palmes i palmons, desenes de milers. Molts van a exportació i algunes de les seves obres d’art popular arriben fins a un santuari molt venerat pels austríacs. Coses de la globalització! Amb això s’ha reinventat sense deixar del tot les arrels d’aquella família de cistellers (i palmers) del barri de Gràcia. Se li nota la nostàlgia i l’orgull. També es queixa de les administracions, que no acaben de respectar aquest art popular i les obres majors que han sortit de les mans dels mestres palmers. El Joan és franc, tendre, feliç. I com que és feliç, mou la cua de cavall.
[REM]

 

És fàcil pensar que en Joan ha tancat un cercle, perquè ha tornat a la terra dels seus avantpassats. Però és només un miratge, en Joan no tanca res i ho obre tot, el que fa és partir d’una tradició, la del seu ofici i el seu passat, i mirar el futur per canviar tot el que cal canviar per ser plenament del segle.
[JCR]

 

Un glopador de cors de fasser. Per què canviar el barri de Gràcia per l’ànima d’un riu? No deu ser per acostar-se a l’evangeli catolicocerimonial, ans al contrari, per abeurar-se de paradís. La Vilella Baixa l’ha convertit en un Vito Corleone de les palmes, un àgil prestidigitador de la natura. Mans àgils, ulls badats, trena d’una a una les catedrals blanques de la nostra civilització. Com sinó s’entén l’esforç de l’ensofrada? I el misteri violent de l’assecador?
Un d’aquests que resseguint el fil conductor dels seus retorna al lloc on el cos li demana; d’on s’han bastit les arrels dels avantpassats —quilòmetre zero— que nodreixen qualsevol d’una salut de ferro.
D’allà em vaig emportar els records de la meva infantesa, a la plaça de Calonge (Mallorca), brandant una de les palmes, confeccionades per una de les cinc generacions de la seva família, el dia del ram de molts d’anys enllà. També em va portar al portal de ca meva, on penjava tot l’any i beneïa els seus habitadors. Enguany, de la seva benedicció, n’he renovat els bons auguris.
[PVV]

Me’l podria haver trobat sortint de recollir la cistella de verdures ecològiques a la cooperativa de Gràcia, o fent una canya al bar Canigó, a la plaça de la Revolució. Però no. En Joan sembla gracienc ¾samarreta negra amb un eslògan reivindicatiu, cua de cavall i ulleretes rectangulars¾ perquè, de fet, ho és. El que ja no endevinaries mai, a simple vista, és l’ofici i el periple vital d’en Joan. En va marxar, de la vila ¾com en diuen els graciencs, orgullosos de l’estirp¾, per tornar a la vilella. A la Vilella Baixa. El viatge a les arrels familiars és doble: torna al poble i torna a l’ofici, que ens explica amb detall, assegut en una cadireta de fusta del taller, al centre de la rotllana en què ens hem disposat. Mentre parla i s’explica, fa anar els dits plegant fulles de palmera i, com si fos un mag traient el conill del barret, amb un gest gràcil de les mans en fa néixer mil formes.

En Joan seia en aquesta cadira, tacada de les coloraines amb què pinta les palmes

[MCC]

 

Palmes

Joan Vaqué és un xicotàs economista que fa palmes i palmons a la vella manera artesana, quasi extingida, de la qual ens va fer una exhibició o classe pràctica. Viu i treballa a la Vilella Baixa, lloc d’on van eixir els seus pares per intal·lar-se a Barcelona. No és boig qui a casa torna. Va explicar que té un ampli mostrari de la seva feina exposat en una església austríaca. Penso, amb tota la bona intenció, que hauria d’arribar-se al Japó, no sé ben bé perquè, com si allà poguessin —amb la seva delicada idiosincràcia— entendre el joc subtil de les palmes i els palmons trenats, convertits en flors, i l’olor que desprenen.
Just després de dinar en Vaqué ens va ensenyar el seu poble, la Vilella Baixa, d’una distribució urbana peculiar, que en Josep Ma Espinàs va qualificar com la Nova York del Priorat. La Vilella Baixa té, com si diguéssim, el dalt i el baix vila. Les construccions aprofitaven el cingle que oferia el terreny per fer una entrada a peu plau i uns darreres de casa que donen a l’espadat. L’actual aire fantasmal del poble, amb pocs habitants, oferia una mena de neguit i un escenari apropiat per rodar una pel·lícula de por. No m’imagino passejant per aquells carrerons deserts a les tantes de la matinada i ben sola.
L’adalil Vaqué, abans de la classe pràctica de com és fan els palmons i les palmes, ens va portar per un camí pla i pedregós paral·lel a una riera seca —que de tant en tant deu anar molla— cap a un espai recòndit que potser és habitat per fades i follets. De cop, va sorgir un llac que nomia Toll de la Palanca, on la canalla es banya a l’estiu. Allà, qui més qui menys va voler fer «pa i peix» amb els pertinents palets rodons i aplanats. Jo no me’n vaig sortir, tot i que volia rememorar la infantesa, quan sí que dominava la manera de fer «pa i peix» a les vores del meu riu Ter.
[JCP]

 

 

A Joan Vaqué

 

Evoques l’encís
ocult als palmerals verges,
en tu permaneix.

Enfiles l’agulla—
amb ella tornen diumenges
de Rams amb la palma,

la foto a l’església
d’un temps de beix i de cera,
caramels a les flors

apreses del pare,
imatges en la retina
del vol dels seus dits.

[TPS]

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

Sabaté Rull, Albert

Albert

Visc a la Torre de Fontaubella i sóc llicenciat en Geografia i Història. Presideixo l’associació cultural No Jubilem la Memòria i faig de coordinador del Zzona jazz de la Torre de Fontaubella.
He escrit diversos articles d’història, en què destaca el treball «La sanitat republicana durant la batalla de I’Ebre: I’exemple del XV Cos d’Exèrcit (1999)» publicat en el llibre Guerra Civil a les Comarques tarragonines (1936-39) i l’article «Carrasclet, un heroi català contra Felip V» (El Vallenc, 2015).

Retrats fets pels autors

Ens porta al cementiri i dius, ai. Ens hi porta bo i mirant parets de pedra seca perquè les del seu poble són diferents. Estan posades en diagonal, semblen unes fitxes del dòmino en procés de tombar. Però de fons hi ha la Mola de Coll de Jou. No es cansa de dir-ho, l’Albert. Hi ha boires i sembla que la Torre de Fontaubella sigui un poblet frescal del prepirineu. Un poblet endreçat. L’Albert ens ha portat al cementiri i després a veure unes tombes de brigadistes (que potser no contenen cap os, si un cas unes cendres de no fa gaire), a veure unes làpides amagades entre els arbustos, en un racó que si no t’hi acompanyés algú com ell no les arribaries a trobar mai. Es nota que l’Albert és un home important. Ell no ho vol semblar, però de seguida li notes. Saps que ell no vol que es jubili la memòria d’unes terres que en tenen molta per guardar. Se li nota perquè explica amb passió i coneixement detalls que alguns voldrien oblidar. Però no tot són fosses comunes d’un petit cementiri, també hi ha diversions. I l’Albert es mou igualment pel jazz, per portar jazz del bo a la Torre de Fontaubella. I el seu pare, el Joan, el volta orgullós com només un pare ho pot estar d’un fill que es preocupa de les coses importants d’aquest món, i de l’altre també (la memòria dels que no són aquí). De brigadistes vius ja en deuen quedar pocs, els anys passen, però la seva gesta no s’oblida. L’Albert camina per la Torre de Fontaubella, saluda aquí i allà, pot anar amb el cap ben alt, sap que el que fa és necessari i just.
[REM]

 

L’Albert em connecta amb l’avi Joan, amb Chabola Valley, la 15a brigada i els hospitals de sang. Gràcies a ell i gent com ell, res no es perdrà. Sento un profund agraïment que no li sé mostrar perquè arribo a ell amb tot el neguit de les anades i les vingudes. Tinc la sensació que no hi ha ningú que visqui més el present i futur, que els que, com ell, remenen el passat.
[JCR]

 

A les trinxeres!
Crida el seu esperit davant les flors insensibles i plasticoses del clot salvatge de John Cookson, Iaffa o Kailin. Les fulles de pi, en forma de tisora, van cobrint la història dels brigadistes i de les vivències a ChabolaValley. És l’Albert qui ens obre les portes de la memòria, dels hospitals al cor de la muntanya, dins vagons de llauna i fusta.

A les trinxeres!
Entre oliveres, boira i marjades. Resistents, com en la batalla, les pedres enclenxinades formant un espigat transcendent que ens apropa a la duresa del terreny, de l’esforç del pagès de muntanya.

A les trinxeres!
L’Albert ben didàctic, el que treu del pou els oblits per tal de no repetir la cruenta dedicació de l’home a segar vides. L’Albert que ens presenta el detall de la humanitat en els moments més delicats i negres de la història recent.

A les trinxeres!
Memòria, amor i llibertat.
[PVV]

 

L’Albert té una mirada seriosa que, quan hi parles, es torna afable. És historiador, i se li nota la passió per l’ofici: ens ensenya el paisatge de la rereguarda de la batalla de l’Ebre amb circumspecció i respecte. Coordina associacions i activitats a la comarca, amb l’esforç i l’empenta de qui fa avançar una mola. M’ha semblat una persona coherent i valenta.

Un marge de pedra a la Torre de Fontaubella.
Sembla una prestatgeria de llibres, hem dit

[MCC]

Escenari de la batalla de l’Ebre

Després de donar una volta per la Torre de Fontaubella, vam anar al cementiri, on tantes víctimes d’aquella batalla reposen. L’historiador ens va explicar la batalla de l’Ebre amb els seus prolegòmens i les seves conseqüències, que aquest poble va viure en primera línia. Després, als afores del poble ens va portar per veure, quasi a peu de carretera, enmig d’un tros de bosc i ben amagades, tres tombes de brigadistes que allà volien restar. Ens va donar pèls i senyals de a qui pertanyien i el perquè.
A la Torre de Fontaubella vam observar que era el primer poble humit que visitàvem, amb l’aigua que baixava per uns caminets de pedra, i amb un bon safareig que la recollia. Segurament baixava des de la Mola de Colldejou, revestit aquella tarda per la boira. La proximitat del mar deu afavorir aquesta humitat ambiental; no queda lluny: és a uns vint quilòmetres.
Un cop tornats al centre de la Torre de Fontaubella, vam anar al local de l’Associació «No jubilem la memòria», on hi ha l’exposició permanent d’una donació particular ben interessant: armes de tota mena, molt antigues, pistoles, fusells, trabucs, espases… La sensació de pesadesa que transmeten aquells artefactes és tal que vaig pensar que ni menys les podria aguantar una mà com la meva, ja no parlem de maniobrar-hi, ni de disparar, ni d’encertar cap objectiu.
Tot seguit, ens van passar en pantalla gran uns documents filmats d’aquells moments històrics i de les Brigades Internacionals que hi intervingueren. La vida quotidiana, la col·laboració dels brigadistes amb la ciutadania en les feines de la vinya, etc.
A continuació se’ns va presentar un vi de la denominació Montsant, i se’ns va convidar a catar-lo mentre mastegàvem avellanes.
L’adalil Albert Sabaté ens va convidar al concert de jazz amb ressopó (sobretot que no ens moríssim de gana!) que es feia a la Torre de Fontaubella, aquella nit. Els més valents del grup s’hi van apuntar i sembla ser que van tornar a hores petites, ben menjats i degudament beguts.
La Roser, la Teresa Pascual i una servidora vam sopar poc i tranquil·lament al Perxe i a dormir d’hora! Val a dir que havia estat un dia molt intens.
[JCP]

A Albert Sabaté

Els noms de les tombes
reescriuen els dolors—
de quina justícia?

La mirada versa
la memòria de l’Ebre,
el record abrasa.

Els clams de les pedres
ressonen a l’altra riba,
afusellen l’aigua.

No colga el silenci
la calç dels ossos anònims—
per qui la nit resa?
[TPS]

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

Perelló, Carme

carmeperello

Dels Guiamets, sóc mestra de primària, bibliotecària de l’escola pública de Gandesa. Aficionada a la història i a la literatura, formo part de diversos clubs de lectura. Membre de diverses associacions culturals relacionades amb la nostra llengua, la nostra cultura i el nostre país.

 

Retrats fets pels autors

Tot i que la primera cosa que fa és ensenyar-nos la grandiosa vista que té des de l’eixida de casa seva, la Carme és més del poble que d’ella mateixa. Vull dir que està orgullosa dels carrers dels Guiamets, està orgullosa del seu germà alcalde (sense corbata, ell) i està orgullosa de la gent del seu voltant (la néta d’un poeta que ara viu allà, la dona centenària que ha volgut fer testimoniatge de la seva estada en un camp nazi, el seu pare que treu mel). I això que ella, la Carme, mestra i bibliotecària, tembé tindria —i té— moltes coses per compartir. Una mirada franca, un parlar autèntic i autoestima. Als pobles petits, a pagès, costa que hi hagi autoestima: han estat tan menystinguts, a vegades, els nostres avantpassats! Per això m’agrada veure gent com la Carme, que si convé fa una quilometrada per assistir a una tertúlia amb Mercedes Abad, al mateix temps que va xino-xano a fer el quinto al bar del poble per xerrar amb la colla o agafar lo tren de Caspe o lo primer tren per anar a Barcelona a algun acte cultural, i si convé es posa a l’acollidor menjador de casa seva a etiquetar pots de mel que té ganes de regalar personalitzats a sis escriptorets que vénen a deixar-se guiar per la comarca. Hi ha gent que estima les seves coses i per això mateix es fa estimar. Volem més Carmes a tots els racons del país.
[REM]

 

La Carme ens obre les portes de casa seva de bat a bat, ens regala mel de cals pares, de la terra i la serra, que la saluda quan surt de casa. Porta amb discreció l’orgull de ser d’on és, de ser qui és i de viure on viu. I per si fos poc fa una de les feines més importants del món. Ella no ho sap, com n’és d’important. I això encara la fa més gran.
[JCR]

 

No és entre els fulls dels llibres de la biblioteca que la Carme visqui. Ens diu que és bibliotecària i mestra de primària... Molt bé, d’acord; però la seva passió és amb la terra, el seu compromís és amb la gent. Qui millor que ella per transmetre aquesta passió i l’ànima de la seva gent a les generacions venidores? Em va ser la descobridora del primer poble cupero que trepitjava i encara m’és la dolçor d’alguns mantins amb la mel que ens tenia customitzada per a cada participant en aquesta edició de Priorat en Persona.
D’ella vam poder llegir aquesta forma de vida i redescobrir també l’obra de la Neus Català, present en l’atzur del nostre poble i també ben present ja dins els nostres cors.
[PVV]

 

Ens rep amb la il·lusió de les mares que esperen els fills a la tornada de les colònies. Ens fa passar a casa seva i ens n’ensenya les vistes: s’explica, assenyala, se sap tots els noms de les muntanyes i totes les peculiaritats de la comarca. És mestra, ens diu, i se li nota: s’explica bé, parla clar i vol que ho entenguem tot, que ho aprenguem tot. Ens prepara una ruta pels Guiamets amb el seu germà, l’alcalde, de qui està orgullosa, i té cura de tots els detalls. Ens regala un pot de mel, amb el nom de cadascú de nosaltres escrit amb lletra lligada. Me l’he acabat fa poc, i me’l mirava: un dolç record dels Guiamets.

Una porta dels Guiamets

[MCC]

 

Escarrollar

Carme Perelló, mestra d’escola, ens rep a casa seva, als Guiamets, el dissabte, amb un pastisset i amb l’obsequi d’una mel artesanal feta pel seu pare, del color de l’or líquid —que em serveix cada dia per al te de les cinc. El germà de la Carme, alcalde i historiador, ens va oferir una instructiva passejada pel poble, explicant-nos l’essencial i els seus orígens medievals. Després la Carme ens va portar a la residència d’avis ho hi viu la Neus Català, que fa poc va fer-hi 100 anys; segurament l’única deportada al camp nazi de Ravensbruk encara viva, almenys a casa nostra. En sortint ens va fer visitar el pantà dels Guiamets en una curta passejadeta. Tot seguit ens va portar a un celler de vi artesanal i al tros vinyater on els propietaris ens van oferir la cata del vi que fabriquen. Els vinyetaires ens van deixar escarrollar i gaudir del raïm que encara quedava penjat a la vinya, un cop feta la verema.
Com si anéssim curts de menjar ens hi vam agafar amb golafreria. Vam dinar als Guiamets i a la tarda vam anar a la Torre de Fontaubella on ens hi esperava l’adalil: l’historiador Albert Sabaté.
[JCP]

 

A Carme Perelló

La llum és amable
i pren la calor de casa,
ens obris les portes.

Des de la terrassa
disposes els teus matins,
l’olor a cafè,

els tons de la mel—
el llinatge de la cera,
el saber dels ruscs.

Retaule de pins,
ametllers blancs, oliveres,
el salm de la serra.

[TPS]

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

Artís i Mercadet, Mireia

FOTO MIREIA junts pel si_x

Sóc de Mèxic per naixement, de París per enamorament, de Catalunya per identificació, de Gratallops per un indicible, feliç i privilegiat atzar. De Mèxic n’he heretat la passió, de França el gust refinat del seu savoir vivre, de Catalunya el «tèrbol atzur de ser tres voltes rebel», de Gratallops la recent lliçó vital que es pot renàixer als 70 anys. Us convido a embadalir-vos dels meus capvespres prioratins entre vinyes, oliveres i ametllers.

Retrats fets pels autors

L’accent. L’accent hi fa molt, i el somriure. I també el jersei groc que lliga amb les arracades, dos grossos botons grocs, com dues fitxes gegants del joc de l’oca. L’accent és ben bé de farina de blat de moro i de didalet de tequila, tot i que sembla més aviat dona de cafè. Ens impressiona tant, m’impressiona tant, que perdo la força als genolls un moment. Ens diuen que és filla del Tísner, però es veu que ella és ella i la resta són dons que també té. En fi, que la primera cosa que fa (i així inaugura un sistema nou de guiatge pels poblets del Priorat, que d’altres seguiran, motu propi), la primera cosa, és portar-nos a conèixer casa seva. Cuina, cambra, pati, foc a terra. És una barreja de detalls, el que ens captiva d’ella. Les arrels familiars, l’origen mexicà, la sensibilitat artística que se li nota, la gran humanitat que calça. I amb ella es com si juguéssim al joc de l’oca amb les fitxes que porta d’arracades. Anem a la casella de sortida, que és el portal de casa seu i llavors, de pont a pont, anem a la cova d’en Ximet, un paradís de silenci i força tel·lúrica. Ens presenta els tormos, roques damunt terra vermella. Després fem la casella del molí, a Margalef. I dinem a Gratallops, ben a prop de la casella de sortida. Rodó, no es pot dir més. La casa on viu ara, la Mireia la va triar a partir d’un dibuix a llapis que li van enviar. Què voleu de més senzill i més seriós?
[REM]

 

Tot just obre la boca deixa descobrir aquella bonhomia de son pare, en Tísner, aquella capacitat de ser generós des del coneixement i la intel·ligència, de tocar de peus a terra, procurant deixar la porta oberta a l’atzar i la sort. Mexicana, catalana, parisenca del Priorat. Massa humanitat per ser d’un sol lloc.
[JCR]

 

De la Mireia vull la seva força, la seva alegria, les capacitats camaleòniques que té d’adaptació a qualsevol terreny. És una “tot terreny” del segle xxi. Vull tenir la mateixa seva sort a l’hora de deixar que l’atzar em porti a estimar amb identitat i passió algun altre indret de la terra. Qui pot venir sinó de la gran ciutat de Mèxic i aterrar a Gratallops a viure en una casa adquirida per Internet?
La passió de la Mireia és la de descobrir, ja amb una seixantena d’anys, el lloc on ha viscut sempre sense ser-hi, i poder-se meravellar constantment com si fos desconegut i sorprenent. Tot nou cada dia. I poder sincerar-se amb l’entorn per confluir amb energies, i refinar la vista amb les petites coses que ambicionen essència en comptes d’inèrcia.
D’on ve una saviesa i una senzillesa tan extrema? Quin parany o quin pacte amb els diables de la natura ha fet? Que l’ha portada fins i tot a fer-se una finestreta dins la dutxa per poder estar amb simbiosi amb l’entorn? Si es pot ser d’un club de fans, hem de ser claríssimament fans de la Mireia Artís.
Ella és més alta que les roques protectores del Priorat que ens va portar a veure a Margalef.
[PVV]

 

Sembla un ocell que s’envola, fresc, de bon matí. Ens roba el cor a tots, amb la història de la compra de la casa per Internet, veient-ne només els dibuixos de la porta ¾que, per cert, és esplèndida. Jo sóc mexicana i catalana, espanyola, no, ens diu, i s’enriola, i ens enriolem tots perquè no podem fer sinó seguir-li el riure d’esquellerings al trot que encomana. La Mireia té el do de sentir tendresa, de seguida, pel que fa i pel que veu: i això emociona. Ens ensenya Gratallops i canta les meravelles d’un paisatge que, n’estic segura, és el lloc precís i exacte on vol ser.
Tots hem coincidit que ens l’enduríem a casa, la Mireia Artís. I segur que cada dia ens explicaria coses noves, o, més ben dit ¾que tot el que no és tradició és plagi¾, ens faria veure les coses ja vistes amb un apunt diferent. Me l’enduria a casa però en realitat no, no li ho faria mai: que aquí piula feliç i simpatiquíssima, conscient de ser exactament on vol ser, i per res del món la tancaria a la gàbia de periquitos que és l’Eixample...

La volta de mig punt que la Mireia va veure dibuixada

[MCC]

 

Art in progress

L’endemà, eixint del llit, vam esmorzar en comunitat i ja ens esperava el minibús, que ens acompanyaria cada dia i a tothora. Anant de sorpresa en sorpresa, l’adalil que ens esperava a Gratallops era la Mireia Artís, filla de l’Avel·lí Artís —“Tísner”— tota una senyora que diu «sóc de Mèxic per naixement, de París per enamorament, de Catalunya per identificació, de Gratallops per un indicible, feliç i privilegiat atzar». Ens va narrar amb calma la surrealista història de la compra de la casa, via Internet, ella des de Mèxic, i ens va ensenyar la casa comprada i molt ben arranjada (que eren dues d’enganxades) després dels adobs que hi ha fet, una mena de work in progress interminable. Saber construir espais vitals és tot un art.
Un cop aplaudit el seu bon gust, ens va acompanyar a un lloc físicament extrem i fort: un paissatge de pedrasses a punt de caure o ancestralment caigudes, que feia impressió. Només faltava que tragués el nas un dinosaure petit o gran, per completar l’escenografia. Al final del camí vam arribar a la cova d’en Ximet, un lloc obac que té a l’encisadora Mireia ben encisada. El pas estava barrat per alguna circumstància de seguretat, suposo. No fóra que el dinosaure amo de la cova se’ns quedés per record.
Abans d’anar a dinar, vam anar a la Vilella a visitar un museu de l’oli. Val a dir, d’entrada, per no deixar-m’ho, que tothom ens atenia i ens va seguir atenent amb una afabilitat fora mida.
Després vam anar a dinar a un restaurant molt ben instal·lat i molt ben servit, i allà ja se’ns va ajuntar l’adalil Joan Vaqué.
[JCP]


A Mireia Artís

Si hagués de dir força
dic la mística dels tormos
al fons d’una veu

atenta, viatge
de l’atzar al teu origen,
el tram d’un destí

que havia comprés
de consciències antigues
al cor del misteri.

Si dic passió
dic renàixer i dic llibre
de la vida als ulls.
[TPS]

 

 

 

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR