Adalils [2017-2018]



Viejobueno, Júlia

Júlia Viejobueno. "Sóc de La Figuera per obra i gràcia del destí. De família pagesa, amb arrels prioratines, ebrenques i conquenses. Graduada recentment en Estudis literaris. Passo l’estona jugant a fer fotos."

La contundència de la seva pell bruna no amaga els fils de vermellor de quan enrogeix. Jo he envermellit tota la vida, a vegades davant situacions inesperades, que no sabia per què em feien pujar els colors. Però em sembla que amb el pas dels anys he anat veient que això delata un afany de sorpresa i de curiositat davant la realitat que resulten del tot desitjables. La Júlia les té, les ganes de sorpresa i de curiositat, juntament amb una mirada delicada i profunda cap al seu entorn. Cabell negre, ulls grossos, gasta una sensibilitat senzilla, gens empeltada de façanismes, feta dels replecs de llicorella del paisatge i la seva geografia, però també de l’aprenentatge que deu haver acumulat en llicenciar-se en Literatura Comparada. I en fer les fotografies de paisatges prioratins que fa. I en portar-nos a un lloc privilegiat, el coll de Solans, un punt on s’albira una part del circ del Priorat. I en regalar-nos una posta de sol de les que fan embadalir des de l’ermita de Sant Pau. La Júlia encarna, també, la sensibilitat de saber-se baula de continuïtat. I el sentit i la força i la resistència que signifiquen ser baula. «Per llocs que vagi, el millor restaurant del món sempre serà la Fonda» (de la Figuera), manifesta amb una alegria continguda.

Després de la universitat, ha tornat a casa els pares, a la Figuera, per ajudar-los. Al poble hi viuen 100 persones. És dels més petits del Priorat. Després ja veurà què farà. Però segur que seguiran sent coses carregades de sentit.
[ABP]

La Figuera té una bona adalil en la jove Júlia Viejobueno, que era estudiant quan van arrencar les edicions del Priorat en persona i ara acaba d’acabar la carrera de Literatura Comparada i ha tornat al poble. Samarreta militant amb el nom i el símbol de la Figuera i ulleres fosques de Steve McQueen conduint bòlids per polsoses pistes d’asfalt. Però la Júlia s’estima més anar a peu pels camins dels encontorns de la Figuera, i així guia els escriptors comparats fins al coll d’en Solans, des d’on ens mostra tots els pobles: la Vilella Alta i la Baixa (la Nova York del Priorat, segons Espinàs), Poboleda, la Morera..., i tot el circ de muntanyes: la serra del Molló, la serra de Prades... Tot de muntanyes que tenen nom, que la Júlia sap i que més val situar-les des d’allà mateix, que al capdavall això no és la Viquipèdia. Per a continuar comparant, duu el ramat cap a l’ermita de Sant Pau, que, com el seu nom indica, està dedicada a la Mare de Déu de la Mola. No sé si hi ha gaires esglésies i ermites del Priorat que estiguin dedicades a qui diuen que estan dedicades. Ja ho fa, això, el comparatista esperit de la terra, o potser més aviat l’esperit del vi. Hi ha la llarga trinxera i el lloc d’observació del comandament legal republicà durant la batalla de l’Ebre. La Júlia ha organitzat una solemne posta de sol, amb el cel sangonós evocador de les batalles d’altre temps, de derrotes que ens n’han fet dissortats hereus. Per a amorosir-nos el record, la generosa Júlia, al final de la visita, ens obsequia a cadascun amb una ampolla de vi del Sindicat i una bossa de sucoses pomes del paradís de casa.
[AMJ]

El seu perfil té rastres de grecs i fenicis. Com ells, va marxar per conquerir altres fites. Filla de família pagesa, va marxar de la Figuera per tornar a la terra que la veure néixer amb la saviesa adquirida dels estudis literaris. A ella li devem una jornada particular amb unes vistes extraordinàries i un dinar magnífic al Celler de La Figuera. Segur que, si s’ho proposa, la Júlia serà capaç d’arrelar bona literatura de collita pròpia.
[ERP]

Na Júlia Viejobueno és la Figuera i és el futur. Camisa de quadres, botes de muntanya, cabells recollits en una cua descurada i tota la insolència dels vint i pocs anys. Encomanadissa, la insolència. I la sensibilitat de l’ull que mira i cerca el punt de vista adequat per a fer unes fotos que comparteix a les xarxes socials. No és l’instant, és la mirada. El càvec. Els terrossos. La vinya. El Montsant tenyit de vermell un capvespre d’hivern. El cel. I les muntanyes. Ha fet estudis literaris. S’hi ha graduat. I ha tornat al poble perquè té clar quin és el seu paper. Té clar que ha de continuar cavant per enfonsar les arrels. Ella i tota la seua generació de joves formats i decidits que han après els noms dels trossos, dels colors de la terra, del paisatge que els rodeja. Els noms que fan les coses, que construeixen el país. Han après, aquests joves, que sense el vi de la cooperativa no hi pot haver vins de preus desorbitats a les botigues de gourmet de les grans ciutats. Na Júlia diu que se sent un poc aclaparada, però tu li fas una reverència. Tu vols ser ella i tenir la seua força. Ens du a l’antiga fonda de la Figuera i demana als amos, que ja s’han jubilat, que ens facin crestes i patates de festa major. I el dinar és una festa que celebra totes les Júlies Viejobueno del Priorat. Beus un vi rosat de la cooperativa que no saps on et du, però que et fa feliç. Us fa caminar cap al coll d’en Solans per veure el món als vostres peus. I sí: us asseieu a una roca plana amb els peus penjant cap al no-res. Amb els ulls de mirar plens de bellesa. No hi ha la mar, però. Tampoc la necessites, ara. Na Júlia somriu perquè ja ha complert la seua missió d’avui: els escriptors forasters, que preneu notes i feu fotos amb el mòbil ja us heu enamorat de la seua terra. Les arrels ja són més endins. Ja costarà una mica més que algú les arrabassi.
[ECB]

Ens parla del seu poble, la Figuera, amb estima i contenció. És prudent, i somriu lleugerament amb les nostres observacions, com qui tem una mica aquell col·lectiu perillós de lletraferits exultants. És una bona ambaixadora del seu poble, i ens condueix al balcó del coll d’en Solans, des d’on s’albira bona part del Priorat. Desprès ens acompanya fins a sant Pau, on esperem que acabe el dia, per tal de veure el sol ponent i roent. Júlia porta unes grans ulleres de sol, i la recorde amb els darrers raigs del dia rebotant en els seus vidres, i somrient. Potser una mica alleugerida: ho ha fet molt bé. I nosaltres no érem per a tant.
[MDR]

La Júlia fa sensació d’afermament: poques paraules, molta presència. Després d’estudiar literatura a Barcelona ha tornat a una terra que no necessitava esperar-la perquè ja feia el seu fet des de sempre. La Júlia contempla des del coll d’en Solans el sistema d’ondulacions contínues que és el Priorat: me la imagino allà dalt immòbil durant hores.
[RGC]

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

Porqueres, Lluís

Lluís Porqueres (Escala Dei). Forner de la mongia

Retrats fets pels autors

És un pencaire que s’estima el paisatge que mostra. Ho delaten els nusos de les mans, marcats per la feina, i el pas lleuger —un punt desmanegat, com la barba— quan ens porta fins a la Pietat, camí amunt, sense perdre l’alè. Lluu una gorra d’aquestes esportives per protegir la calba. Com el meu pare, que també té els nusos dels dits marcats. M’hi fa pensar més d’una vegada quan explica la mecànica de la seva feina diària. Fa de forner i té botiga. Nascut a Poboleda, encara recorda quan, de menut, els caps de setmana l’enviaven a casa dels avis, a Escaladei. Agafaven el «cotxe de línia» per anar-hi, un comboi que era «com aquests busos de Cuba». «Els religiosos sempre agafaven els millors llocs». Aquella època els pagesos van acabar conreant els trossos del claustre.

Al camp, cada cosa té el seu temps i la seva repetició. Fer pa, també. Les explicacions d’en Lluís sonen a metrònom. «Quan el pa acaba de fermentar has de tenir a punt la temperatura del forn. El forn ha d’arribar als 400 graus per després treballar a 220 graus. Dins del forn caben uns 25 pans de tres quarts de quilo. Primer, faig els pans. Després, les coques».

Les meves narius s’extasien amb la flaire del forn. Som flaires. Per això em sembla que tots els forners del món són bones persones.
[ABP]

El programa de la visita a Escaladei anunciava «Lluís Porqueres, forner de la mongia», i advertia «porteu calçat per a caminar». Estàvem avisats. En Lluís —gorra, ulleres grosses i barba, tot a la manera de Xesco Boix— a la porta de la botiga hi tenia el porró de vi de missa i una embosta d’avellanes, tota una composició plàstica simbolitzant l’hospitalitat. La botiga sobretot és el vestíbul de l’obrador de fer el pa. En terra de vi, sort n’hi ha que algú fa el pa. No sé si és cap adagi del Priorat, però s’agraeix a Lluís Porqueres la seva dedicació compensatòria de tant de mam. I, per a justificar l’advertiment del calçat, ens treu a pasturar. Allò que ens ensenya en Lluís és la mongia (no el priorat: primera lliçó terminològica; el primer priorat ens el situarà al poble de Poboleda). L’antiga cartoixa d’Escaladei, la mongia, és el pati on en Lluís jugava de petit, i en coneix totes les soques i totes les roques. En una petita excursió, ben gratificadora, sota el Montsant, ens fa pujar pel camí més rost fins a l’edifici de l’abat, indecentment descurat, i no per atzar. Els escriptors, bestiar de pota tova, no tots arriben al cim. De tornada a la població, pel camí més assequible, veurem la font amb el jeroglífic emblemàtic: una escala sota una creu, i als costats les inicials SD, de «Scala Dei», i la plaça envoltada pels grans edificis de les famílies patrícies: Fària, Rius i Peyra. L’afable Lluís Porqueres, que a Poboleda ens mostrarà la casa on va néixer i ens durà a la casa museu dels oncles, és discret i prudent a l’hora de dir noms a qui atribuir greuges i responsabilitats en la conservació de les relíquies identitàries de l’indret.
[AMJ]

Que no us enganyi el seu cabell enfarinat i les seves mans nuoses. Lo Lluís té l’energia i la il·lusió d’un vailet. És lo forner de la mongia a Escaladei. El seu forn fa olor a pa acabat de fer que, juntament amb l’aroma de la terra mullada després de ploure, és l’olor que més m’agrada. Ens rep amb un somriure sincer i una mirada enamorada de la seva terra i, de seguida t’ofereix vi de missa i ametlles per fer camí. I de seguida et fa enfilar, amunt, per a descobrir la terra que tant s’estima.
[ERP]

Forner de la Mongia, diu el tríptic que és aquest home que ens rep amb ametlles i vi de missa. Hi ha un moix. Té una botiga on despatxa vi i pa i oli i fruits secs. No té rellotge, el seu ritme el marca el temps que tarda en estovar la pasta dels pans que fa de manera completament artesanal, sense pressa, sense calendari, amb tot tipus de farines. Cada una necessita un temps i una manera de ser pastada i ser enfornada. No hi ha res humà que pugui importunar el ritme de la pasta del pa. I si en Lluís s’ha d’aixecar del llit a mitjan nit per enfornar-la, s’aixeca. Perquè qui és l’home per interrompre el ritme de la natura? El forn on cou el pa també el va construir ell. Diu que algú li va explicar com fer-lo. I ell el va fer. Amb les mans de pastar. Amb les mans de parlar. Amb les mans de compartir allò tan immaterial com una conversa que atura el temps. En Lluís va néixer a Poboleda i com a pati de jocs va tenir la muntanya que rodeja el monestir d’Escaladei. Encara ara, juga i trepa i s’enfila i fa un mig somriure quan ens veu als que no sabem caminar per la muntanya ni trescar pel bosc, i a mig camí s’atura i ens explica facècies de la seua infantesa, de quan els estius eren llargs i els seus pares treballaven i a ell l’enviaven amb els avis perquè en tinguessin ànsia. Aquesta aturada a mig camí la fa perquè és una de les poques persones que no ha perdut el paradís, però, sobretot, perquè la resta de mortals puguem fer un alè i sincronitzar una mica les pulsacions d’un cor que ens va a mil per hora. És molt elegant i no ho diu. Amb paraules no ho diu, però amb el somriure sorneguer, sí. Som al nucli seminal de la comarca. Si més no, al lloc que li dona nom. Som a les terres del prior d’Escaladei. Al Priorat. I a les vores hi ha vinyes. Els primers de tots els que veurem aquests dies. M’entretenc fent fotografies i escoltant les històries d’en Lluís que ens durà a Poboleda, on hi té un oncle que fa vi i que col·lecciona coses. Ràdios, diaris, llibres, eines... coses. Col·lecciona coses i fa vi, com si fer vi no fos col·leccionar l’essència dels anys que passen a l’ombra de Déu.
[ECB]

Lluís s’enfila muntanya amunt, i el monestir d’Escaladei queda als nostres peus. Pel camí va explicant coses sobre els monjos, sobre aquell lloc de retir, desert espiritual. De com quan era nen jugava en aquell indret i prenia el bany en els rierols. Abans ens ha ensenyat el seu forn, de pa casolà, i ens ha fet beure una mica de vi (vi de missa), acompanyat per un grapat d’ametles. I ara camina coster amunt, a tan bon pas que molts no poden amb la seua ànima. Alguns fins i tot abandonen. Morir d’un atac al cor a Escaladei pot ser literàriament productiu. Mire el símbol del monestir, gravat en una pedra roja: una escala. Això mateix. L’escala dels Déus. I el cel sí que sembla a tocar.
[MDR]

En Lluís es va construir un forn artesà ell mateix, amb argila del Montsant, seguint les indicacions que li donava per telèfon un amic seu que viu al País Basc. Per fer pa ha d’esforçar-se a quadrar el moment just de la fermentació amb la temperatura exacta del forn de llenya. L’encert depèn de mil elements que no es poden controlar del tot. La lluna li fa males passades: de vegades provoca que li surtin pans com coques i coques com pans. S’enrabia i continua.

Ja es veu: en Lluís és un home amb nervi, una mica brusc, que no s’atura per res. Ens va portar a veure el record de la seva infantesa, els horts desapareguts de la mongia d’Escaladei. Va fer saltironejar els escriptors com cabretes per la pujada més dreta de la Pietat. A cap de nosaltres li va passar pel cap de contradir-lo. Si mai una roca enorme li barrés el pas, jo crec que, insistint insistint, l’acabaria travessant amb la seva empenta, o bé la roca s’apartaria, atemorida.
[RGC]

 

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

Macip, Jonàs

Jonàs Macip (Porrera). Orgullós de reivindicar, amb humilitat però amb tota la dignitat del món, ser pagès.

Retrats fets pels autors

Jo suposo que al primer Jonàs del món, suposant que fos el profeta (que ja és molt suposar) ja li devien preguntar com és que es deia Jonàs. I ell devia respondre, com va fer en Jonàs Macip, amb tota naturalitat, perquè li havien posat els seus pares. En Jonàs de Porrera no parla amb la il·luminació del profeta però sí amb la força d’algú que podria anar a raure als budells d’una balena i sortir-ne expulsat, viu, sense ni una rascada. Quan ens ensenya la vinya d’un coster, abans d’arribar al poble, es diria que el coster no té pendent i que en Jonàs s’hi aguanta amb la comoditat de qui passeja per terra pla. I de fet, és així. És molt de temps en què els peus s’han avesat a entendre’s amb aquesta terra aparentment difícil i adusta. I com que han decidit que s’hi han d’entendre, al final passa que s’hi entenen, i el terra de llicorella i la vessant intricada s’amoixen al pas d’en Jonàs. Els forans encara ens hi faríem mal i hem d’avançar amb la mateixa inseguretat de quan ets a coberta d’un vaixell amb mala mar. Potser perquè no hi ha intermediaris (el multicultor no hi entra ni de broma) la conversa entre en Jonàs i el coster s’aplana. Només s’hi troben la magalla, el tros, ell i tot el seu coneixement, una mirada fornida de comprensió cap a la seva terra.

Cap eina té un angle recte, «totes són molt tancades» per adaptar-se al pla de treball inclinat. I com passa amb les eines, passa amb un grapat de secrets de Porrera i la contrada que en Jonàs coneix com si fos un profeta. Dir contrada al Priorat té un significat exacte: cada poble brilla amb un alè d’estel propi, distingit. I a Porrera, de tradició liberal, amb enterraments civils documentats, el sentit de cosmogonia és inequívoc. Ara bé, un profeta, per ser-ho de veritat, ha de cuinar com els déus. Si no, busqueu-ne un altre. L’arròs a la brasa d’en Jonàs reverbera en el temps.
[ABP]

Arribant a Porrera, Jonàs Macip ens ve a rebre en un encreuament de camins. El programa diu que Jonàs Macip és pagès, pare d’una xiqueta, i que ara també fa d’alcalde. Potser per això es presenta primer de tot com el pagès que ens acull a la seva vinya. Ja ens vagarà d’anar al poble que la seva vara presideix. I a la vinya d’en Jonàs, a la vorera de la vall de Porrera, aquest component de l’expedició d’escriptors forans aprèn què cosa són els costers. D’entrada, penetrant dins la comarca, de qualsevol baixadeta en deia coster, fins que en Jonàs ens mostra com s’enfila la vinya per aquests verals de Porrera. El coster —ens explica en Jonàs— reparteix la breu capa de terra fèrtil damunt la llicorella, i distribueix l’aeració; la garbinada aporta humitat, perquè la terra en baixada no s’irriga. Tot és escàs, gasiu però aprofitat, en aquest país, com el carrall que queda al cep després de la verema, llepolia per als moixons i per als escriptors forasters que el prenen com a recompensa per la gosadia de baixar de cantó, arrapant-se als ceps, pels costers que els pagesos com en Jonàs baixen i pugen xiulant i mirant enlaire, per si passa cap nuvolet damunt la carretera que va cap a Reus i Salou, sortides del Priorat que els veïns de Porrera, que ara dirigeix en Jonàs, es van haver de pagar i fer ells mateixos. Després ens portarà a un parell de cellers, a l’ermita de Sant Antoni, i ens deixarà que ens esbargim per la població i visitem el museu de ca l’Amorós, mentre en Jonàs a casa seva ens prepara una paella de sis pams de diàmetre. No visitem l’ajuntament, però dinem convidats a ca l’alcalde, servits per ell i la muller, i en acabat coneixem la xiqueta. Als baixos de la casa, en Jonàs s’hi va construint un celler, que justificarà una nova visita temps a venir. Ni que sigui per a tornar-li a agrair la generositat i l’hospitalitat.
[AMJ]

Enamorat de la seva terra, de la seva família, dels seus amics, ens obre les portes de casa seva amb generositat i amb un arròs que faria empal·lidir els grans arrossers de categoria. Des de ben petit, ha estat a prop del terreny que estima i encomana aquesta estimació i l’orgull de ser de Porrera. Al seu costat, trigues ben poc a sentir-te part del seu poble i la seva gent. El cap li bull d’idees i projectes propis i per a la comunitat. Tot i el seu posat tímid se’l veu amb una força imparable. Potser ho dona una orografia difícil, amb costers complicats, que demana estar en forma per ocupar-se’n i fer-la fèrtil. Viure el Priorat a través de la seva mirada és aprendre a estimar aquesta terra.
[ERP]

Dempeus. A la vall del Cortiella. A la partida de la Sentiu. Amb Porrera i el Molló i les Marrades i el cel. Dempeus, en Jonàs és l’alcalde de Porrera. Us trobau amb ell en un dia molt complicat políticament. Molt. A tot el país. També a Porrera. Però avui en Jonàs és un dels vostres adalils. Avui està dempeus. Tossudament aguanta l’equilibri al tros on ens mostra les seues vinyes velles. Les vinyes dels costers ferides, abraçades, llepades per dos vents: la garbinada, que és humit perquè ve de la mar, i el serè, que és la tramuntana i és sec i ve del nord, de la serra del Montsant. Aquest raïm és el fruit de la lluita d’aquests dos vents. I no deixa de ser una metàfora de tot plegat, avui, que és un dia estrany, perquè tot el que us mostra és plaent. Et costa descriure els colors que té ara aquest tros de terra, el color que tenen les fulles de la vinya, entre vermell i taronja i verd i granat i... lamentes no tenir a punt el pantone per a expressar aquest orgasme cromàtic. Perquè el sol t’enlluerna i en Jonàs parla del seu tros amb la dignitat d’aquell que sap que 110 anys el contemplen i que la fil·loxera política d’ara no té res a veure amb la mort de les vinyes. Ara no. Ara, dempeus i tossut, amb unes mans feréstegues i amables a l’hora. Fervoroses. Unes mans que emmotllarien el món acarona els brots de raïm amb la precisió d’un cirurgià i repeteix que el vent sec ajuda a prevenir els fongs i les plagues. El vent del nord. D’Europa. Massa prest per les metàfores. Són les mateixes mans que us faran un arròs ben saborós.
[ECB]

És l’alcalde Porrera i ha decidit convidar-nos a dinar a sa casa, a una paella. Això, en un valencià com jo, desperta totes les suspicàcies possibles. I més quan sé que serà ell mateix qui la cuinarà. Però a mesura que passa el matí, i que el vaig escoltant parlar dels seus camps i de les possibilitats del seu terme, em vaig tranquil·litzant. Sembla un home assenyat, segur que no hi posarà xoriço, ni all, ni julivert, ni pèsols... Quan arribem a sa casa, desprès de fer un tomb per Porrera, ja té la paella a punt. Amb molta verdura, pollastre i conill. Potser falten caragols i sobra la safanòria però... Fotre, està ben bona! Que no repetiré? Brindem amb el seu vi, vi de la casa, i m’alce per a servir-me un altre plat. Gràcies, Jonàs!
[MDR]

Hi ha somriures innocents i somriures amb rerefons. Diria que el somriure constant d’en Jonàs és de la segona mena, i que a sota s’hi amaga la força i la tensió de les seves conviccions, el patir del pagès, les experiències sovint amargues de la política. Et du per la vall de Porrera amb voluntat d’ensenyar sense imposar; assenyala les vinyes, els cellers, les cases, i somriu. Porta el seu arròs amb conill a taula i torna a somriure. Vet aquí algú que ha retrobat un món, un món que és el seu, i en coneix les angúnies i les delícies.
[RGC]

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

Anguera Guerola, Maria

Maria Anguera Guerola. Sóc del Masroig, em dedico a la restauració del moble i formo part de la cinquena generació d'una família de fusters.  M'agrada participar i col·laborar a les associacions locals per tal de donar continuïtat a la vida cultural del poble.

Retrats fets pels autors

Filla i neta de fuster, fa de restauradora a l’antic taller familiar, al Masroig. La vermellor del nom del poble diuen que ve de les argiles roges que el volten. Una eina que va rescatar del taller de l’avi expressa per si sola l’harmonia poètica amb què la Maria ha continuat l’aprenentatge de casa. L’eina, amb aire d’antigalla, és una serradora artesanal que ara utilitza per les feines de marqueteria. La fa anar amb un pedal i una finor més pròpies de les cosidores. Belluga les mans amb la mateixa exactitud amb què explica els passos que cal fer quan li plantifiquen al davant una calaixera per apariar. Té mètode i té art i amor per la seva feina. Que tot vagi de bracet no és pas cosa fàcil. Quan mostra com refà la reixeta d’una cadira (n’havia anat a aprendre amb un artesà cisteller, a prop del mercat del Ninot), en un tres i no res aquell cul de cadira torna a ser el sembrat homogeni que havia estat, com si fos bufar i fer ampolles.

Els qui hem nascut una mica pocatraces, amb unes mans que tomben gots sense voler i pleguen la roba a tres quarts de quinze, ens admira l’eurítmia i l’exactitud d’unes mans que rutllen com rellotges suïssos. L’olor de fusta i coles del taller reconforta. També un pòster del Barça de l’any 1973-1974, que conserva l’atractiu dels pòsters amb els ídols esgrogueïts. Cruyff, Reixach, Sotil posen drets, amb el pit enfora, intentant resistir el pas del temps. Els diaris encarcarats davant la trituradora del temps, que en una fusteria tenen una inapel·lable funcionalitat, fan el mateix. No sabent com encarar el pas del temps, els diaris es presten a servir d’estovalles de taller. En segons quins casos, no saps si aquesta és, certament, la màxima utilitat que podrien trobar. Aquí i allà s’estenen petites restes arqueològiques que la Maria tornarà a la vida. Calaixeres que tornaran a brillar, cadires que sostindran culs renovats, taules per a noves festes.
[ABP]

Al Masroig, l’adalil és Maria Anguera, filla i neta i besneta del fuster del poble i mare d’una xiqueta, i que, «entre altres coses» que el programa no vol especificar, restaura mobles. Ens rep a l’obrador i ens ensenya el que hi fa, que no solament consisteix a restaurar, sinó també i sobretot a recrear i a crear. La Maria coneix i estima l’art de la fusta. De l’ebenisteria a la marqueteria. Refà i fa mobles i quadres, combina qualitats de fustes, restaura l’artesania de la reixeta. La fusteria és al lloc estratègic, al costat del celler cooperatiu. La Maria ens regala un punt de llibre de fusta, amb el nom del Priorat vogit i la silueta de la comarca com a element mòbil. Un bon record dels artistes locals, al costat de l’escultura que ens regalarà el ferrer Pere Rofes. La Maria ens duu de visita pel poble, passem per davant l’antiga fusteria, casa seva; l’església de Sant Bartomeu, de dimensions catedralícies; els safarejos restaurats i museïtzats, antiga àgora femenina i exposició fotogràfica testimoniatge dels temps d’esplendor. L’apoteosi arriba als afores, a l’ermita de les Pinyeres, enmig de restes de la població més primitiva, que no veiem, però percebem, per l’evocació descriptiva que en fa la Maria. La Maria té la clau de totes les portes del poble i de la rodalia, entrem a tot arreu amb ella. Escorcollem tota l’ermita, pugem al cambril, la Maria ens conta la història de les dues imatges de la mateixa marededeu, la que viatja amunt i avall, del poble a l’ermita i de l’ermita al poble, i la més sedentària. Cau la fosca a l’ermita i el seu rodal, la Maria i el seu home ens ofereixen vi i coca per a rebre la nit. El seu home, alquimista vinater, ens explica els secrets del seu conreu biodinàmic, que amb la fosca envoltant pren aires de rondalla màgica i esotèrica.
[AMJ]

Vernissos, tints, colorants, ceres, gomes, laques, fustes, vímet, farciment, pols, pintures, cavallets, adhesius, pinzells, guix, paper de vidre, tornavisos, draps de cotó, fregalls d’alumini, punxó, serjants, espàtules, tisores, diaris vells, armaris, cadires, butaques, calaixeres, serradures, una antiga serra de marqueteria amb pedal, pols de fusta. Aquestes, i d’altres que vam veure al seu taller, són les armes de la Maria per lliurar la batalla contra el temps que ha envellit, ennegrit, corcat, foradat, esquerdat, trinxat, el llegat mobiliari de moltes famílies. Ella, amb ofici i passió, els retorna la seva aparença. Ara bé, la millor prova d’artista de la Maria és la seva filla que, pels rastres juganers que va deixar al taller, sembla haver heretat el do de la mare.
[ERP]

Les fusteries de la teua infantesa tenen els sostres alts i fan olor de serradís. A les fusteries feien mobles i escales i baranes i barreres. Hi havia eines que mai vas saber com es deien ni per a què servien. A les fusteries de la teua infantesa no hi havia dones. A la fusteria del Masroig hi va créixer una al·loteta que veia com el seu pare i els seus tiets treballaven la fusta. Ara na Maria és la mestressa de la fusteria on hi ha olor de serradís i té el sostre alt i hi ha màquines que serren la llenya i altres eines que no saps com es diuen ni per a què serveixen. Na Maria, però, té una missió. És l’encarregada d’allargar la vida dels mobles. D’evitar que es converteixin en combustible per a l’hivern o en trastos per a la foguera de Sant Joan. Amb les seues mans, delicades, acaricia qualsevol moble vell, hi parla, l’escolta i, sobretot, l’acaricia. I comença el procés de donar una segona oportunitat al trasto, a l’andròmina, al combustible imminent.
[ECB]

Maria s’ha criat en aquella fusteria, que era del pare. Ara és ella la que l’empra per a restaurar els mobles que li porten. Ens explica l’ofici, el treball que realitza d’ebenisteria, les dificultats de reconstruir les peces perdudes. L’obra ben feta, que deia Eugeni d’Ors. El marit, que ens acompanya, l’escolta en silenci, respectuós al davant del seu quefer. Més endavant ens explicarà que és productor de vi del Montsant, d’un vi ecològic de nom Orto, saborós i terral. Mire en una taula uns joguets, fets de fusta. Són de la seua filla Mariona, que també es cria i juga en aquella nau. I així es tanca el cercle de la vida. Tres generacions del Masroig.
[MDR]

Com deu ser, tenir al darrere quatre generacions que s’han dedicat al teu ofici? La Maria mou els dits per les motllures dels mobles amb una naturalitat que sembla heretada dels seus avantpassats fusters. I diria que hi ha afegit una mena de delicadesa nova, una finor de serreta de marqueteria: precisa, riallera, eficaç.
[RGC]

 

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR