Soc l’Anaïs Estrems, retornada al Priorat fa deu anys per quedar-m’hi; terra que estimo per ser la llar dels meus avantpassats, per la força que traspua el seu paisatge i per la gran riquesa de plantes que acull. Com elles soc remeiera, i aprendre i ensenyar a treballar-hi és la meva passió i el meu ofici.

Retrats fets pels autors

No en vaig voler dir re als meus companys, però a l’Anaïs jo ja la coneixia. El dia abans havia tingut pana al cotxe de camí al Perxe; mentre esperava la grua en un revolt emboscat vaig baixar al barranc a fer un cop d’ull, potser un riu nerviós. Després sabria que em trobava al toll de la font del Mingot; després sabria que l’Anaïs, besneta de la fil·loxera, es feia passar en la vida corrent per fetillera d’herbes. Estava asseguda en un tou de molsa a dos pams de l’aigua mansa, el mentó alt però amable, sostenia una taronja a la mà i s’havia tret un pit vacil·lant. Vaig pensar: el mugró és per al fill menut i la taronja per al bordegàs. Però els joncs florits no es bellugaven, altre clapit infantil no sentia que l’enraonamenta del torrent i uns moixons jugant a la cuit. Vaig comprendre que estava sola i que ja m’havia vist; per no espantar-la vaig entonar la primera estrofa d’uns goigs. Jo cantava devot, melismàtic, ella escoltava complaguda i va arrufar el nas per beneir-me. Després, retornada, potser per dissimular, em va receptar cua de cavall per als cabells.
[JLS]

 

Cua de cavall, lledons, bledes i ortigues (per fer-ne truita o bullit), menta de riu, codonyer d’olor intensa, anous saboroses, fulles de vern a la sabata contra les butllofes dels peus, trepó o herba blenera que se’n diu també tabac de pobre: dins dels ulls blaus de l’Anaïs, intensos, hipnòtics, tranquils, s’hi trenen els coneixements antics i que són d’ara, els noms que no es perden, les formes de les plantes, del paisatge que les empara i que les crea. Que les defensa.
Explica que és neta de la fil·loxera, l’Anaïs. S’estima la terra i l’aigua que també la fa, i que la modela: patir els estralls de la plaga, refer-se, recomençar; amb la calma i el tremp d’una bruixa de sol.
[NCA]

 

Diuen que els dies de l’home només són herba. Però la mires, i aquella tija que té entre els dits és tot un món. Davall un lledoner, d’un lledó fa un poema. Veu els cirerers que ja no hi són, el cabal d’un riu que ja no ve, i en el corpuscle d’una espora sap descobrir que els llocs són temps. I de sobte, la riuada t’ho canvia tot, el bosc és un llibre obert i protesta quan li arranquen un full. Una dona de remeis, una saviesa resistent i furtiva, com si amb la mirada encobeís la vulnerabilitat de la terra. Arrels i escorces, fulles i flors, un sentiment, un imaginari vegetal que s’entreteixeix a la vida de tots plegats, i tot és u. T’inventa una naturalitat clandestina de ser art i part d’aquest bosc, quan no n’has de ser ni l’amo ni mirar amb l’ull arrogant del senyor que contempla les seves possessions, com si tu també poguessis desplegar-te i fondre’t en l’arborescència infinita d’allò que és viu i palpita i cura. T’emparres en el desconcert d’estar en bones mans entre les ortigues, quan la coïssor és només la fiblada elemental que ens desperta i ens aboca a la biofília més eufòrica i aprenem a trenar el batec del cor a la part més salvatge del món, i a sentir que suram en la seva fluïdesa. Anaïs és com aquella memòria silvestre de què parlava el poeta. Un herbari moll de vida, excitant i porós. I quan parla, és com si haguessin escampat murta un dia de festa. I tot plegat fos això: trescar, esbargir-se i anar de passeig. Només hi has de parar esment i sentiràs que el teu cos també és el món i un lloc, lletra de la seva cançó.
[SPA]

 

La dièresi del seu nom ressalta la i, així com el color blau destaca els seus ulls enmig del negre del cabell i del vestit que portava el dia que ens va guiar pels viaranys dels afores de Poboleda.
Amb roba rústega i botes dures, trepitjava el camí del riu amb fermesa. S’aturava sovint, palpava i prenia les plantes amb delicadesa, i amb tota la tranquil·litat del món. Parlava, amb coneixement i passió, de les herbes, dels arbres i les plantes del camí del riu, que fa servir per fer tintures, xarops, ungüents...
Ens descobria algunes de les propietats d’uns i altres, però el fil conductor la portava també a anar-se’n una mica per les branques d’aquells arbres de ribera i parlar dels habitants, dels fets i els mons de la seva infantesa, d’un passat que estima i d’un present pel qual lluita cada dia. També del poble de Poboleda i d’alguns dels seus compares més particulars i entranyables.
[PMS]

 

Primer contacte amb la terra i no parlem ni de vinya, ni d’aulives ni d’aumetlles. L’Anaïs ho fa d’ortigar-se, de fumar fulles de trepó, de la cua de cavall, planta prehistòrica que resisteix mentre ajuda a purificar i netejar les sangs, les entranyes i els ronyons. Parlem de la menta que creix al costat de l’aigua i que desperta la ment i ajuda a pair –ja se sap, el mal de cap, la panxa ho sap-, de pollancres que han donat nom al lloc i que ens acompanyen ballant amb el vent mentre sonen com un mantra ancestral. I mentre ens ho explica, es mou amb una gestualitat lenta i elegant. Ulls atents als colors verds i tendres que cobreixen la terra i les fasseres i les vores de les tolles d’aigua i del riu. Tota ella és retorn, records vius de quan jugaven al Siurana i pujaven a les roques que, fermes al mig del corrent, sobresortien. Tota ella traspua una calma sàvia de qui coneix l’entorn, el respecta i en pacta convivència bidireccional. Dona profunda. Dona senzilla. Dona bella.
[TIC]

 

L’Anaïs neta de la fil·loxera

A ella li van fer unes plantes amples, cervell de bruixa, un fer extern —que és als extrems on s’hi veuen passes— i va anar enrossint els colors més forts entre costers i barrancs per conviure-hi amb conveniència i estil d’estilet i no guillotina.
Del primer arbre a disparar midons per deixar anar uns brams que eren riures de fades folles
per l’aigua i la corrent d’un bon toll de bany de balena tímida al bell mig del món oval.
Així era conduïda per tonalitats i sons que cosificaven un món de moviment satisfet, un caminar, un badallar, un ballar de ruca llarg per tota la pista, ben discret per no posseir els ulls indiscriminadament si no aquells més amatents i descobridors tranquils.
Aquí la terra dona i drena. Amb tot, fa deu anys que aquest globus és de molts més colors que els aerostàtics.

[NMV]

Em dic Josep, vaig néixer a la Serra d’Almos l’any 1940. Soc pagès, per genètica i per vocació. També, per vocació, observador i anotador de les dades climàtiques de la Serra (pluviometria i temperatura) i de les fenolases de floració, foliació, maduració i caiguda de fulles d’unes quantes espècies. Pluviometria, des del 1967, i temperatura i fenologia, des del 1971.

 

 

Retrats fets pels autors

En Josep Borrell regala pomes verdes per fora i madures per dins. Fa tant que recull dades meteorològiques que no en sap dar una raó convincent fora del plaer de l’hàbit diari, el ritual de consuetud. Jo em penso que no en té prou, d’estimar aquesta terra, i que ha de fer alguna cosa per estimar, a més, el cel damunt aquesta terra. Perquè la Serra d’Almos és una crinera al llom de la carena i té cels per triar i remenar. De tant guaitar cels i paisatges parats, a en Borrell se li ha eixamplat la mirada com un gat. Té uns ulls d’intempèrie, les mans acollidores i la porta de casa sempre oberta. Però cova un corcó a dins: el municipi no ha recuperat la independència de Tivissa que la Generalitat republicana del trenta-sis els havia concedit. L’home tragina la frustració com una nafra d’infantesa i quan en parla se li fa una bala de plom a l’arrel de la gola. No tothom sap què és això: la llibertat perduda costa més que la que s’ha de guanyar.
[JLS]

 

Fa pinta de savi i resulta que n’és. Rere les ulleres fines, rodones, ofereix al món uns ulls vivíssims, intensos, lliures. Pagès de tota la vida, «de genètica i de vocació», diu que ara és hortolà. I compila. Compila dades meteorològiques des del 1971. I observa i enregistra els processos de vint-i-tres plantes i cinc ocells. Quan treuen fulles, quan floreixen, quan maduren els fruits, quan fa acte de presència aquest ocell estacional o aquell altre. Coses així. Se’n diu fenologia, de la «branca de l’ecologia que estudia les relacions entre els factors climàtics i els cicles dels éssers vius», i són dades concretes per a l’anàlisi general. La feina de formiga que permet després les conclusions. La feina imprescindible. Aquest home prim, barba arranada i blanca, samarreta fresca, parla perquè té coses a dir. «L’abandonament del món rural», per exemple, «sí que m’agradaria que ho anotésseu».
Fet.
Que en quedi constància.
Per si encara es pogués corregir.
[NCA]

 

En Josep Borrell, quan alça les mans, té l’amplitud d’un horitzó que s’estén, com la serra, a cavall de dues comarques i més lluny i tot, però els ulls afinen amb precisió els detalls més delicats. He sentit dir que el geni d’un lloc t’enlluerna quan pares esment en l’atenció escrupolosa i exquisida dels seus pagesos, que són els grans creadors de paisatges. I en Josep és un home que mira prim. El veus a contrallum, fresc com un gínjol, i aquest perfil de roca és un inventari minuciós dels fets minúsculs i particulars d’aquesta terra: la manera que té l’aigua de caure, l’anar i venir de les fulles, el moment precís d’una floració. Perquè sap que els llocs són això: aquesta filigrana de la història menuda de cada dia que teixeix la memòria i la clarícia dels paisatges i la seva gent. Perquè és la trama i l’ordit d’una memòria, fins i tot la més negra, que s’ha teixit en la pell d’aquests paratges, un testimoni singular que entén l’atenció més minuciosa com una cortesia. No es tracta de cap mena de refinament ni de reverència, perquè la seva presència alambina aquella tenacitat humil i fèrtil, aquella perseverança del fervor que prové de la fidelitat. És quan creus sentir que les paraules que li surten de la boca s’adhereixen a les coses, com si la veu s’incrustàs al tel d’un núvol, a l’ombra d’un xiprer, o sargís amb la fragilitat dels mots el llenç paït de la crònica sensorial i afectiva que repunta la fesomia d’aquestes terres. I cada gest, cada alçada de celles, cada somriure és una tessel·la que troba el seu lloc al mosaic vivent i bellugadís d’aquesta Europa sense pagesos.
[SPA]

 

Rere les ulleres, en Josep té uns ulls petits, vius i juganers que observen, cada dia de l’any, el paisatge, l’aire, les plantes i els animals del seu entorn.
En Josep té uns sentits afinats i precisos que entrena a diari i que noten qualsevol lleu canvi o moviment a l’atmosfera que l’envolta.
En Josep té un pols tan constant que el porta a anotar les seves observacions a l’ordinador amb entusiasme i sense defallir, i a compartir-les amb la resta de mortals.
En Josep té uns ulls vius, uns sentiments immensos, una sensibilitat enorme i una constància infinita pel seu petit país, el de la Serra d’Almos.
És d’aquelles persones que elaboren un treball ingent i silenciós, imprescindible.
Em recorda L’home que plantava arbres, personatge real, i després de ficció, de l’escriptor francès Jean Giono, que va esmerçar molts anys a transformar una terra erma en un bosc frondós.
Josep Borrell ofereix fils diversos, com aquell home mític, per bastir un personatge i una obra literària.
[PMS]

 

Amorós i de mirada clara. Sincer i de gestos més aviat neguitosos que semblen amagar l’emoció que sent. Pagès i amant de la seua terra. Independentista i lluitador per una quimera que és la pertinença de la Serra d’Almos a un Priorat que se sap seu. El Josep somriu i sap abraçar. Plora en recordar i s’emociona quan parla del que estima. Cor gegantí. Ulls d’infinit. Boca que regalima amor. Orelles que endevinen pensaments. Tacte que acarona la terra i l’aigua i les temperatures de cada estació. Casa seua és un rebost de la natura a la qual agraeix, tothora, el fet de donar-li vida. Pagès com mon pare i enamorat del terròs, ara fa de l’hort l’aventura de no oblidar-se de les arrels.
[TIC]

 

Ep, Josep! Aquí s’erra

A la Serra una pot aborrellar-s’hi*,
confitar-s’hi,
doncs són confortables Serra i serranos.
Amb tot i ambdós,
quan de tros en tros arribes, naturalment,
a la promesa,
la terra horta,
l’estació no sembla pas de tornada
i s’hi queda a trossos
entre espècies gràcils i lleugeres com l’aire
en un moviment continu com d’aigua
i la pol·linització ocupa el lloc coherent
expressa d’un rebost que inflaran les neus,
un pou al cim però de neu dolça.

Temperatura i anys empenys que la família és grossa,
un cabàs, com la causa fenològica i republicana,
però en tot cas i en aquesta casa independent
es parla i es parla d’aquella manera que es garla,
es cultiva esperit i es menja Serra. I nos va bé.
Serra, i nos va bé.

*Consulteu-ho, si voleu alt, al diccionari.

[NMV]

Josep Palet Esteve. Viu de l’enoturisme. El contacte amb la natura el fa viu. Enamorat del misticisme de Montsant. Col·laborador del Parc Natural Serra de Montsant. Naturalista, guia d’excursions, educador mediambiental, traductor il·legal. Vint anys de residència a Margalef.

 

 

Retrats fets pels autors

Si per a l’eremita medieval la natura era el trànsit cap a l’elevació espiritual, fugida cap a l’isolament, en l’eremita contemporani és una espiritualitat prèvia, panteista i sensual la que el porta a buscar una natura que ja no és arquetípica o simbòlica, sinó que es designa a si mateixa amb noms i cognoms i que l’eremita vol conèixer pam a pam. En Josep Palet, didàctic, acollidor, manté un negoci interior entre l’anacoreta que porta dins i l’home que s’ha de socialitzar per fer estimar aquesta terra i per viure’n. Potser per això guarda les aparences d’home social vivint a la part més alta del poble, en un selecte cobert de totxos tunejat de tecnologia i bon gust, que deu ser el més semblant a viure confortablement en una cova sota els serrells del Montsant. Al Priorat tothom se’t vol endur a casa a tastar melmelades, perquè la melmelada feta a casa és un àlbum de fotos familiar, la visió personal i liquada del territori. L’assortiment d’en Palet no té parió i és alguna cosa més que guardar en potets els sabors de la terra: cada melmelada és un fil dolç per trenar l’amistat. Així, tastant, tastant, se’ns hi va fer fosc.
[JLS]

 

Sentir-se terra i fer-se terra i respirar també: sentir-se aire i fer-se aire i arrelar. No hi ha contradicció en aquest tot d’àtoms combinats que som. Amb Josep Palet (abrinat, enèrgic, creatiu) ens enfilem a la muntanya i li coneixem les entranyes, també: abraceu la roca, ens diu, amb veu modulada, gairebé musical, abraceu-la i amunt. I li fem cas, i dins de la cova acaronem la pedra humida i freda i tan suau, i hi ha moments per a riure i moments per al silenci. El silenci que no n’és: un rajolí d’aigua que baixa, un ratpenat que es mig desperta, un gripau. I el batec del món.
[NCA]

 

Com si un lloc també fos una màquina de pensament. Entres a la cova i sembla la ruïna secreta d’un món que s’ha estimbat, l’esfondrament mineral de la cavitat toràcica d’un monstre ctònic, o que haguessis entrat en les seves vísceres petrificades. Arrossega la veu, lenta i sedant, sense espines, com si no s’alçàs d’en terra i les seves paraules tenen no sé què de refugi excavat sota les pedres i l’argila o en una balma, com si t’hi poguessis afonar i sentir aquell afalac confidencial i còmplice de la intimitat. I a les fosques, el cos ho troba. Aquesta fisicitat de ser batec i pell, només alè i una fluïdesa que s’allibera fora del temps i la llavor. I és ell qui et fa percebre i parar esment en una realitat tangible que et reclama el nas, el nas fi que endevina i s’adona de les coses i que només és un impuls que t’aboca a una reconciliació entranyada amb el món. El mires als ulls, i en aquella transparència de claraboia, hi veus una mena de lucidesa geopoètica i bellugadissa que sap percebre el miracle concís i puríssim de la sageta turquesa d’un blauet o escoltar la cançó taciturna d’una pedra. Com si fos una memòria dels sentits i dels afectes, d’una serenitat mineral, capaç de trenar la turbulència i la quietud i fer-ne una gelea, carn de codony, fruita confitada que t’ofereix com si fos aquella mel d’algun pecat que et bada la boca a la fruïció voluptuosa dels llocs més secrets del Priorat. Amb cos i corda, sí, sense reserves, perquè endevina que allò que sap el moll dels ossos dels llocs és la seva ànima, aquella carn de la contrada que no té aturall, el nervi efervescent dels seus camins, la carcassa i el costellam d’un país que s’emparra amb l’energia dels ceps.
[SPA]

 

És un home que va de dret al gra, a la matèria que coneix a fons i que difon. «Mireu el riu» és el primer que ens diu, després del «Bona tarda», quan el trobem a l’aparcament de la riba de Margalef, i ens convida a observar amb atenció per intentar copsar el moviment d’alguna bestiola. Parla ràpid i amb intensitat, sense pauses ni preàmbuls. A estones, però, intercala parèntesis de silencis en les seves narracions, per tal que nosaltres palpem i assaborim les paraules i els significats d’allò que explica, allò que coneix i allò que vol comunicar.
Amb poques paraules, amb mínims detalls i estona escassa, hom en té prou per entrellucar un pou amagat al seu interior, curull de saviesa, de coneixement i de curiositat pel seu entorn, sigui pedra, bèstia, o bé planta. Endolceix el seu guiatge i el seu mestratge amb un tomb guiat pel carrer que vertebra el poble i amb unes torradetes untades amb melmelades tan casolanes com exòtiques: saüc, serves, murtra, gavarrons... Una delícia!
[PMS]

 

Esvelt i amb un caminar alegre que sembla que, a cada gambada, trobi motius per saltironar mentre mostra l’alegria d’estimar allò que l’envolta. Escorredís, àgil i solidari té una veu tan envellutada com envellutades són les paraules que diu quan t’ajuda a grimpar per les entranyes del seu món o com les textures confitades que sap extraure de la natura. Coneix cada madrilla del seu riu, cada polleta d’aigua, cada animaló que campa pel Montsant. Sap olorar-ne les fragàncies i explicar-les. Sap d’on venen els núvols que encotonen les carenes i els vents que esvaloten i fan jugar cada branca dels arbres del seu entorn. Sap somriure maco a tots i a tot. Transmet la pau i l’harmonia dels qui coneixen els camins.
[TIC]

 

Qui contempla esperit i estómac

Ulls fins i panoràmics,
vista que inclou l’ample i l’estreta,
observador pou
i servador d’allò vist i oït
perquè espera i respira,
no marxa,
mira atentament absorbint-se en la vista,
contempla i genera l’argument màgic:
parla riu,
expressa vall,
entra a cova,
arrossega sexe,
es desfà en meandres,
salva tortugues,
motiva mirallets i polles d’aigua,
i de tot junt, amb la recol·lecta
com si fos un truc de cuina dolça
se li gira feina, i no és de xinos,
és de Palets,
que vol dir fer amor
i melmelades entusiastes,
boscanes apassionades
i vingudes pels caminois de Margalef.

[NMV]

 

Gemma Sentís Llorens. Vaig néixer i visc al Lloar, el mig del món. I el meu món és la família, els bons amics i la feina a l’institut.

 

Retrats fets pels autors

Que les muntanyes tenen boca ens ho va confirmar la Gemma Sentís mentre ens enfilàvem al Montsant. Alguna de les roques vermelles de la veta de dalt mostraven uns forats en els quals podíem imaginar-nos l’esvoranc d’una campaneta o, de cop, una llengua d’ogre desplegant-se. Parlar de tot això ens havia fet venir set i de tornada de l’excursió la Gemma ens va dur al celler del seu pare, l’Àngel, a qui no vam veure perquè és invisible com l’Àngel de la Terra, que és el vi que la bota es beu. Bevent el vi raspós guaitava la Gemma captinguda i generosa, obrint cor i casa amb un orgull molt discret, i em preguntava si no deu ser aquest el caràcter que sovinteja per aquests barrancs.
[JLS]

 

La dona discreta. Celles amples, trets expressius, mirada fonda, poques paraules. D’entrada diu que no, que ella no hauria d’haver estat adalil, que aviam què explicarà. Però de seguida, amb naturalitat, desgrana la petita història que dibuixa el paisatge que veiem: l’aigua que enyora la basseta Roja i que el canyar encara assenyala; la declaració d’amor que son pare va gravar a la pedra, arran del camí, l’any 1964; el camp de futbol que van construir aprofitant la mica de pla que hi ha i que queda dalt d’un turó, el camp de futbol i les vegades que ha calgut córrer avall a cercar la pilota, amunt i avall, amunt i avall, som del Lloar i s’ha de notar. Això deu de forjar una mena de caràcter, modelar gent decidida. Com la Gemma Sentís.
[NCA]

 

La mires i sents la latència de l’avior, com si ella fos el gorg d’un temps que ha madurat. Gota a gota. Allò que fa viure plegats. Els mots t’arriben amb aquella clovella de timidesa que es bada com un reservori del país del cor, un territori de record i d’infantesa, de resistència i fragilitat que s’ofereix familiar, sense contemplacions, i et cerca, no l’extern, sinó aquell que en tu ja és art i part de la seva rutina. Quan amb això vols dir, no la repetició, ni allò que és mecànic, sinó alguna cosa que en tu ve de la distracció natural de ser aquí, i que t’acull badocant, a lloure, amb aquell posat d’un que ja és de la casa i es mou amb aquella espontaneïtat dels habituals. Perquè na Gemma t’acomoda en la improvisació que sempre reclama la vida de cada dia. Sense escarafalls. En la palpitació del temps, en l’avidesa de ser baules i anelles d’una història que ens embolica a tots plegats. I ja ets al celler del seu pare i és un rebost viu de coses guardades, sense nostàlgia, perquè aquí s’hi entrellacen els fils que fan una tela que abriga, llana i estopa, que és foc viu i aigua viva d’on ella destil·la aquesta força particular de sentir-se al bell mig d’una geografia de l’ànima. Perquè la travessa aquella intensitat d’encastar-se a la vida d’un lloc particular. Ara i aquí. I sap que això vol dir arrapar-se a la claror que retalla els contraforts del Montsant, a les parets seques enmig del pinar, al vertigen costerut i orejat del roig delirant dels Rogerals, a la memòria profunda d’aquestes terres.
[SPA]

 

La Gemma és professora d’institut a Falset. Malgrat això, quan ens troba, es mostra un pèl insegura i nerviosa en el paper de guia i comunicadora mentre avancem pels camins dels afores del Lloar, en direcció als Rogerals.
Se sent encara deixebla i aprenent al costat del seu pare. Ella afirma que el pare és qui té un coneixement profund d’usos, camins i costums del poble. En aquesta ocasió, ell no ha pogut ser-hi.
La Gemma, però, mentre camina va expressant, a petites dosis, el seu punt de vista, va adornant tímidament el paisatge, de records i de lligams amb el pare, amb la gent, amb el poble, amb la infantesa.
A cada passa, a cada bocí de camí, la Gemma es fa una mica més gran i agafa una mica més de seguretat i de confiança, trepitja amb més fermesa i convenciment, i les paraules i els coneixements i els sentiments i les sensacions van fluint cada cop amb més força i més naturalitat.
[PMS]

 

La seua veu, la seua mirada, la seua manera d’explicar remet directament a l’amor per la família. «El pare us ho explicaria més bé..., el pare ho sap molt millor que jo, el pare us hagués guiat com ningú». Ens fa travessar finques que ja no són de la gent del poble i que les grans marques vinícoles han comprat per, de tot un món de segles d’esforç, fer-ne negoci nu i cru. La Gemma ens guia per camps que fan olor de raïm madur, passat, deixat assecar a la intempèrie. Olor de rapa davall d’un cel blau de dia i estrellat i net a les nits, diu. I ens puja serra amunt pel mig de costerets que han estat, des de ves a saber quan, bancals que rajaven suor i vi. I la Gemma, de veu dolça i calmada, ens mostra, des de les alçàries, un Priorat que vist des de dalt mostra unes muntanyes blaves al fons que es difuminen per la boirina del matí. L’amor per tot això, es concentra en un antic celler a casa seua on les restes de mil vides viscudes guarneixen el present i avalen tot un univers.
[TIC]

 

La gemma sentís i parlar dels avantpassats, no com si volgués ploure
perquè s’ho quedà i s’hi quedà per lloar lo que rebia,
i ho seguí perquè s’oís més enllà de la vista des de l’alçada imponent i vermella
del nas magnificent que ensuma allò i ah!:
la terra s’escriu amb erra,
i ho deia perquè és feu mestra,
i afegia quan geminava amb el pare
que es camina pel Montsant amb una lectura viva.

L’escolta modesta quan parlaven altres ànimes
del mirar i admirar museu, celler d’àngel
o el vi ranci de terra assentada,
feien d’allò una gran illa senzilla
que tota doble ema sap portar
i transportar metres
i escolar
tan clar com l’aigua.

[NMB]