Autors [2013-2014]



Porcar, Josep

Josep-Porcar

Josep Porcar (Castelló de la Plana, 1973)

És periodista i treballa en el camp de la comunicació gràfica i editorial. Com a poeta, també ha publicat: Vint-i-dues mans de pintura (Ed. de la Guerra, 1994, premi «Miguel Hernández» 1993); Crònica de l’ocupant (3i4, 1995, «Senyoriu d’Ausiàs March» 1994), La culpa (3i4, 1998, «Vicent Andrés Estellés» 1998) i Els estius (Brosquil / Edicions 2.0, 2008). És també destacable la seua experimentació amb la videopoesia, amb produccions que poden ser visionades al seu blog «Salms» (porcar.net).

Retrat fet per Mercè Arànega [MAE]

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

Terès, Carles

Carles-Teres

Carles Terès Bellès (Barcelona, 2 d’octubre de 1962)

Dissenyador gràfic, columnista i escriptor. Autor de la novel·la Licantropia, premi Guillem Nicolau 2011 (Edicions de 1984, 2013) i finalista al premi Creixells 2014. Ha publicat alguna narració (Cavall Fort, Sorolla’t…) i una selecció d’articles dins el recull 10 anys de Viles i gents (Carles Sancho, ed., Gobierno de Aragón, 2007). Resideix entre Alcanyís i Torredarques des del 1993.

www.esmolet.wordpress.com

Retrat fet per Marina Espasa [MES]

Conèixer un autor després d’haver-lo llegit comporta sempre un temps d’espera abans de començar-hi a parlar. És aquella estona —poden ser uns instants— durant la qual mires d’adequar l’aspecte físic, el to i els gestos de la persona que tens davant amb la imatge, del tot irreal, que t’havies fet de l’escriptor. I sempre hi ha un decalatge, però acostuma a haver-hi detalls que ajuden a salvar-lo. En el cas del Carles tot va ser molt suau, com és ell: parlàvem amb tanta naturalitat que em va costar adonar-me que era el primer cop que ho fèiem.

 

En Carles té, com a mínim, una característica típica d’escriptor, que és l’obsessió per les paraules, el significat que tenen i les infinites variants dialectals, i una altra que no ho és gens: el gust per l’exercici físic. La primera pot ser producte del fet que prové de la Franja, terra de fronteres lingüístiques i on les isoglosses campen per tot arreu. La segona és més volàtil i l’emparenta amb l’autor de Licantropia que m’havia fabricat dins del cap. Dissenyador gràfic de professió, du ulleres fines i es mou en silenci, amb discreció. Condueix una furgoneta enorme com qui va amb patinet.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

Arànega, Mercè

Merce-Aranega

Mercè Arànega (Badalona, 1948)

Ha pintat quadres i ha fet exposicions, ha portat un taller de plàstica, ha donat classes d’il·lustració a l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics Llotja de Barcelona, ha fet cursets per a mestres i cursos de postgrau de dinamització lectora, també ha impartit conferències i xerrades a diverses entitats del país i també a Perpinyà, Utrecht i Budapest.

Visita moltes escoles i biblioteques per explicar als nens i a les nenes com neix un conte, i col·labora amb la Institució de les Lletres Catalanes per dinamitzar la lectura.

Però al que dedica més temps és a il·lustrar i escriure contes.

Ha il·lustrat molts contes infantils de diversos autors i ha creat les seves pròpies cinc col·leccions escrites i il·lustrades per ella.

Per a mes informació: www.mercearanega.com.

Retrat fet per Carles Terès [CTB]

És la primera persona que vaig veure dels que després formaríem «la colla del Perxe». Riallera, amable, dinàmica. Es nota que està avesada a tractar amb infants.

Ve del Vallès (ja ho digué Pere Quart: com el Vallès no hi ha res).

És escriptora per a poder dibuixar; és a dir, que primer dibuixa i després escriu per a il·lustrar els dibuixos. Per tant, té les mans més sàvies que els escriptors pelats, perquè el seu idioma l’entén tothom.

No beu vi (ningú no és perfecte, que diria en Billy Wilder), però, si cal, el trasmuda en aquarel·la líquida i s’afegeix a la festa amb nous colors. Ja ho he dit: és la més sàvia de tots nosaltres.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

Espasa, Marina

Marina-Espasa

Marina Espasa (Barcelona, 1973)

És autora de la novel·la La dona que es va perdre (Empúries, 2012) i coautora del llibre Els jocs retrobats (Sidillà, 2013). Llicenciada en Filologia Romànica per la Universitat de Barcelona, va formar part de l’equip dels programes literaris Saló de lectura (BTV) i L’hora del lector (Canal 33). És crítica literària al diari ARA, recomana llibres al programa de ràdio Cabaret elèctric d’iCAT.cat, tradueix i ensenya a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. No té pàgina web ni blog. Piula lliure a can Twitter (@marina_espasa).

Retrat fet per Ramon Solsona [RSS]

La Marina llegeix molt, de fet ho llegeix tot. La Marina escriu molt, de fet tot just ha publicat una primera novel·la, però ja es veu que no pararà. Treballa molt, tradueix molt i parlaria molt de literatura als mitjans si no fos que als mitjans no els interessen gaire els llibres. La Marina menja molt, de fet s’ho menja tot, escura els plats i els deixa com una patena. La Marina somriu sempre, de fet fa unes riallades tan fortes que serien marinades si no fos que al Priorat la marinada és el mateix que la garbinada, l’airet suau i agradable que ve del mar i que endolceix la vida de la gent, dels arbres, de les vinyes i fins de les pedres. De fet la Marina és això, marinada i garbinada.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

Miquel, Dolors

Dolors-Miquel

Dolors Miquel,

Vaig néixer a la ciutat de Lleida l’any 1960, en un entorn idíl·lic i d’una gran felicitat.

Als sis anys, gairebé al mateix temps que era expulsada d’aquest paradís, vaig descobrir el paradís de l’escriptura: recordo perfectament el primer text que vaig escriure i l’efecte que produïren les paraules sobre mi...

Retrat fet per Josep Porcar [JPM]

«Tu ets com jo», vas dir. El camí era costerut, una pista de terra. Callàvem entre ovelles i púdols. «Tu ets com jo». Sí, com jo, com jo, i tot seguit va ressonar al meu cap la mínima màxima: un problema sense dissolució. Bé sabem que ens enganyaríem si diem que només ens esperarem a nosaltres mateixos i mai no arribem a trobar-nos. Com jo. Camines sola, darrere meu, i a uns cent metres m’assenyales amb el dit, i hi insisteixes: «Sí, tu-ets-com-jo, necessites marges i aire». Instants de silenci còmode. Com tu, com jo, cert, perquè hi ha pins, massa pins, pins a tothora. I més pins darrere. I pins enllà, uns altres pins. I, entre els pins, creixen pins petits. I hi ha bassals de cel plens de pins. Silenci, marges, respiració. «Tu ets com jo».

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

Solsona, Ramon

Ramon-Solsona

Ramon Solsona (Barcelona, 1950)

Escriptor. Autor de novel·les i narrativa breu. Col·labora habitualment als mitjans de comunicació.

 

Retrar fet per Dolors Miquel [DMA]

Mentre anàvem caminant em vas dir, tot baixant les escales de pedra d’un poble prioratí, no sé quin, ens van portar a tants i tan de pressa que se’m barreja tot a la meva memòria, però la teva veu no, em va sonar clara. Feies broma i per picar-me em deies que era el sexe dèbil. I jo et vaig contestar que sí, que era sempre el sexe dèbil, excepte quan escrivia. De fet, em sentia molt fràgil aquells dies i tu va estar tan amatent i et vas preocupar tant per mi, que de seguida et vaig anomenar el meu àngel de la guarda, el meu àngel guardià per aquelles terres endimoniades del Priorat per on trescàvem amunt i avall, sense aturar-nos. Tu, anaves sempre amb la teua càmera fotogràfica, il·lusionat com un nen, prenent instantànies de coses subtils, un clau d’una porta, una herba d’un camí. Recollies imatges de coses petites. Després algú em va dir que era per al teu nou llibre. Jo et veia, la teva imatge serena, i aquell foc bullint-te al dedins. Quedaves rerassagat de vegades, amb la teva càmera, fotografiant bocins de món. Però sempre tenies paraules amables, o somriures més amables encara. No callaves quan s’havia de dir alguna cosa, per incòmoda que fos, de la manera més suau la deies. I allí quedava la cosa, al davant de tots. Mai hauria esperat que rere la imatge del Ramon Solsona, tan conegut al país i admirat pels seus contes, sobretot, alguns dels quals recorden contistes txecs com Mrözek, o com Hrabal en algun moment...; i també conegut pels seus guions televisius, mai hauria dit que sota aquella imatge existís un home tan amable, tan ple d’il·lusió, de vida, de projectes. Les imatges queden lluny i sovint quan se’ns apropen ens sobten gratament. Com tu m’has sobtat a mi.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR