Autors [2015-2016]



Pascual i Soler, Teresa

teresa p_x

Teresa Pascual i Soler (Grau de Gandia, 1952). Estudia Filosofia a la Universitat de València i és professora d’ensenyament secundari a Gandia. Es dóna a conèixer amb el seu primer poemari Flexo, guardonat amb el premi Senyoriu d’Ausiàs March 1987, que surt publicat el 1988; any en què guanya el premi Vicent Andrés Estellés amb Les hores. Més tard escriu Arena (1992), Curriculum Vitae (1996) i amb El temps en ordre publicat l’any 2002 obté el premi Crítica Serra d’Or de poesia 2003. Membre del comitè d’escriptores del PEN Club International

Retrat fet per Josefa Contijoch i Pratdesaba [JCP]

Quietud

Fa anys que la conec.
No sé quants.
Sempre m’ha semblat una dona pacífica i quieta, amb la serenor de la jeune femme âgée que tenen algunes dones en algun moment de l’entrada en anys.
La Teresa és poeta. Una bona poeta. Per això ens coneixem. La mitjancera va ser una altra bona poeta i amiga: Maria-Mercè Marçal.
La Teresa parla baixet, com aquella que no entén què li dius, o que no està al cas, pendent d’algun vers que li balla pel cap.
Vés a saber.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

Vadell Vallbona, Pau

pau2_x

Pau Vadell Vallbona (Calonge (Santanyí), Mallorca, 1984). És escriptor, poeta, editor i traductor. Membre fundador del col·lectiu Pèl Capell, coeditor de l’antologia Pedra foguera, antologia de poesia jove dels Països Catalans. Ha publicat més d’una dotzena de títols de poesia, els últims Sang Cremada (Ed. Moll, 2014) o Traït (Edicions 3i4). També és organitzador de múltiples homenatges a Blai Bonet; ha assistit com a participant en centenars de recitals arreu del país i a Alemanya, Sèrbia, Croàcia, Mèxic, Itàlia. Així mateix com a editor ha creat l’editorial AdiAedicions a Mallorca.

Retrat fet per Jaume Copons Ramon [JCR]

Escriptor, poeta i editor, en Pau Vadell escampa lletres i cultura pel món i trepitja especialment aquest país estrany conformat pel Principat, el País Valencià i les Illes. Ha dit poesies arreu del món i viatja carregat de llibres i de vi. I s’atura i escriu. Es nota que estima la llengua i la vida tant quan van arran de terra com quan aixequen el vol. I ja es veu que sap com cal seure en un bar. Va parlar de la Pietrelli abans que ningú en parlés, i va tenir raó. I ara deu parlar d’algú altre.
Entre d’altres, té un poemari sobre la traïció, Traït (2015), que hauríeu de llegir, perquè, no ho dubteu, en un moment o altre traireu i sereu traïts, fins i tot per vosaltres mateixos.
En Pau, que toca les castanyoles per cantar una jota mallorquina i explica en un poema que «De petit corria pels rostolls / i donava nom a les coses que veia». I d’això n’ha fet la vida.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

Erra i Macià, Ramon

11122001ARA BARCELONA RAMON ERRA GUANYADOR DEL PREMI MERCE RODOREDA O

Ramon Erra i Macià (Vic, 1966). És llicenciat en ciències polítiques i professor de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. El 2001 obtingué el premi Rafel Cornellà per un retrat literari de Bohumil Hrabal. Autor de L'home que creia haver comès un crim contra la humanitat, Pólvora del quatre de juliol (2007) i La vida per rail, que l’any 2011 guanyà el premi Mercè Rodoreda. És també autor de les novel·les Desfent el nus del mocador (2008), premi Salambó de narrativa 2009, i Escolta, Volòdia! (2010). El 2014 va guanyar el premi Marià Vayreda amb el llibre Far-West gitano.

Retrat fet per Maria Cabrera i Callís [MCC]

Si poguéssim triar qui volem descriure, tots triaríem l’Erra, va dir en Pau. Tens raó, li vaig respondre. Perquè en Ramon ens ha semblat a tots una persona carismàtica i desimbolta, d’aquelles que t’alegres de veure entrar a la sala del Perxe, bonhomiós i agut, afabilíssim, disposat a xerrar amb tothom i sempre amb una pregunta als llavis. És que pregunta molt, en Ramon. Des de petit, segur. I segur que a l’escola algun cop li van dir que massa i tot. Perquè és curiós, sap moltes coses i té ganes d’aprendre’n moltes més, encara. Se li veu a la cara, i al somriure murri que se li escapa quan la Roser vol anar per feina i ell rebla el discurs, a risc de rebre un reny afable, amb una pregunta més, una pregunta, encara. Té els ulls molt clars: no només pel color, d’un blau d’aigua matinera de la riera de Merlès, sinó també, i sobretot, perquè li transparenten el dedins. Li he vist la noblesa. La preocupació, quan t’explica alguna cosa que l’ha fet patir de la família. L’enyorança, quan ha parlat del fill i es queda un parell de segons callat, amb el pensament surant en l’aire. Un parell de segons, només: de seguida se sobreposa i reprèn el fil d’una conversa que ara i adés esquitxa amb bromes simpàtiques, trapelles, de vegades un punt torracollons, sempre tendres. M’ha parlat de les pomes de la vall d’Arbúcies, que havien tingut ¾en l’època en què distingíem els accents d’un poble a un altre i el derbi de debò era entre l’equip de Sant Hilari i el d’Arbúcies¾ molta anomenada. I això m’ha fet somriure, perquè m’ha recordat que, per a mi, la identitat és ben bé això: la singularitat d’una subcomarca entre la Plana de Vic i el Berguedà, o el meu avi portant un cistell de pomes carabrutes collides al mas dels Vinyets, netejant-ne una amb la samarreta vella que duu posada i dient-me aquestes pomes, Maria, són les més bones del món: té.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

Copons i Ramon, Jaume

jaume copons-1_x

Jaume Copons i Ramon (Sant Andreu del Palomar, 1966). Escriu, llegeix, viu i passeja. Gairebé tota la seva obra s’adreça als nens i nenes. Ha escrit novel·les, contes, cançons, còmics, àlbums il·lustrats i també sèries i programes de televisió. Ha rebut uns quants premis literaris i audiovisuals, però no hi creu gaire, en els premis. Li agrada combinar la solitud de l’escriptura amb els treballs a mitges amb il·lustradors i dibuixants.

Retrat fet per Teresa Pascual i Soler [TPS]

El cabell es mou
al vent del pas inquiet
sobre les espatlles.

Referma el negre
que emmarca la figura.
Sap deixar-la anar.

Demanes les claus.
Quines de les portes tanquen
el pany de la son?

Es commou als ulls
la quietud solitària
dels carrers estrets.

Reserves la nit.
El fum del tabac es perd
lliure amb el silenci.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

Contijoch i Pratdesaba, Josefa

JContijoch_x

Josefa Contijoch i Pratdesaba (Manlleu, 1940). Filla d’una família d’impressors i llibreters. Estudis de Comerç i d’Idiomes a les germanes Carmelites de Manlleu. Estudis de Filologia a la Universitat de Barcelona. Des de l’any de la seva creació (1992, per iniciativa de Montserrat Abelló i Maria-Mercè Marçal) va formar part del Comitè d’Escriptores del Centre Català del PEN Club, i és de l’equip fundador del col·lectiu QUARK POESIA.

Retrat fet per Ramon Erra i Macià [REM]

És la dona que m’espera al pati de carruatges de l’Ateneu Barcelonès. De seguida se m’agafa de bracet i me l’emporto, amb el corsa, cap al Priorat. Un dijous d’octubre, amb sol, i fem el port de l’Ordal. Sembla fràgil, però en moments de dubte, quan no estem segurs del camí, diu que re, que tirem endavant, no podem tornar enrere! Arrodoneix les frases amb aquella entonació que es reconeix de seguida de pagesos i teixidors de la plana de Vic; la cantarella, llarga en nas, llarga en boca i amb tocs elegants de petita burgesia del Putxet. Els seus rínxols grisos, les ulleres, els texans lleugerament acampanats i les botes de cama alta i sola baixa li donen un aire entre Janis Joplin i Mercè Rodoreda. Es nota que sempre ha volgut portar ella els pantalons, però no per marcar cap territori, sinó per ser lliure, per anar lleugera, per no haver de preocupar-se pels faldillots ni pel què diran. M’adono que va néixer el mateix any que la meva mare i això m’obre tot d’interrogants. Els marges i els pedregars del Priorat la volen posar a prova, però no la poden batre. La seva energia va per dalt. Sap escoltar i sap preguntar. A vegades fa una cara múrria de dir, avui veurem i viurem alguna cosa que ens colpirà. No s’ho vol perdre. Si convé també alça una copa de vi i es fa còmplice de tot i de tothom. La Contijoch tant pot ser l’àvia del conte com la companya de joc.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

Cabrera i Callís, Maria

Maria Cabrera_x

Maria Cabrera i Callís (Girona, 1983). Llicenciada en Filologia Catalana i doctoranda en Lingüística. Ha publicat Jonàs (Galerada, 2004), amb el qual va obtenir el Premi Amadeu Oller per a joves poetes inèdits, i La matinada clara (Papers amb Accent, 2009). Ha treballat de correctora per a diverses editorials i de professora al Departament de Filologia Catalana de la UB. Escriu poc, i a poc a poc: perquè no se li vessin els versos abans de dir-los.

Retrat fet per Pau Vadell Vallbona [PVV]

La Maria és com la pluja, et cau a sobre la seva alegria, el seu crit d’anhels de saber, de descobrir. Qui sap a quin racó van les seves preguntes curioses!

De pell bruna i ulls profunds, com ha de ser en l’exploració intensa de la paraula. Expansiva i reservada alhora, explota l’entusiasme confegint amb versos precisos l’escorça d’un món molt personal.

Quina és la seva raó? La pertinença a l’abecedari amb els ossos. La sorpresa constant que percep l’energia tel·lúrica del Priorat i xucla la persistència de la seva gent.

Tanmateix té una biografia completa i amb diàleg amb les pedres: «…ja fa massa anys de les nostres trobades del nostre caminar secret per les pedres sagrades per la sintaxi en flames de l’adolescència i són raigs ai anys llum els que ens separen: tu amb les mans plenes de vent i jo amb els ulls tacats de fang…» (La matinada clara. Papers amb Accent, 2009). Aquesta és la sensació que vaig veure-li als ulls durant la visita a Margalef guiada per l’adalil Mireia Artís.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR