Autors [2017-2018]



Garrigasait Colomés, Raül

Raül Garrigasait (Solsona, 1979): És filòleg clàssic, traductor, escriptor i editor català, és autor de la novel·la Els estranys, que ha rebut el Premi Llibreter 2017. Abans havia publicat l’assaig Els gos cosmopolita i dos espècimens més. La seva literatura gira al voltant de personatges excèntrics o desplaçats i s’interessa per la força dels llocs. Des de 2007 és editor de la Col·lecció de Clàssics Grecs i Llatins de la Fundació Bernat Metge

Retrat fet per Antoni Munné-Jordà [AMJ]

Vaig conèixer primer l’obra de Raül Garrigasait abans que la persona. L’obra era la seva novel·la Els estranys, l’esquerpa història d’un prussià anomenat Rudolf von Wielemann que anava a parar a Solsona durant la primera carlinada. Ell, en Garrigasait, hi havia anat a parar, al prussià, a partir del nostre conegut comú el príncep Felix von Lichnowsky, també prussià i catòlic i potser iniciat en la francmaçoneria, que durant les guerres carlines havia recorregut els paratges de Pratdip amb l’erudit Antoni de Montpalau, tal com reporta Joan Perucho a la cèlebre i verídica crònica Les històries naturals. Garrigasait, descendent de cal Garriga, saig d’ofici, és a dir, l’oficial executor de la cort que tenia al seu càrrec executar els embargaments i les penes entre els ciutadans de la seva demarcació, cognomat Garriga, nom derivat de la comunitat vegetal constituïda per plantes de fulla endurida i persistent: una nissaga esquerpa, obstinada i bel·licosa, doncs. Per tot plegat, m’esperava un home ferreny, endurit solsoní, contumaç consumidor de llonganisses i donegals de la llengua, les cèlebres botifarres solsonenques que deuen el nom, donegal, al llatí «dominicale», és a dir, del senyor, el tribut fet al cruel senyor feudal de la contrada.

La temuda aparició d’en Garrigasait es va fer esperar. Havíem quedat al portal de ca l’Elisenda Roca a dos quarts d’onze del matí. Plovia a bots i barrals a Barcelona, i feia vent i fred, aquell dijous 19 d’octubre, un temps ben apropiat per a l’aparició d’un esquerp solsonenc descendent de saig carlí. L’Elisenda va sortir de casa, va obrir el cotxe, i en Garrigasait no arribava. Va arribar l’Anna Ballbona i ens va anunciar que el carlí es retardaria. Vam esperar, expectants, dins el cotxe, sota la pluja, sense gosar demanar quins bel·licosos afers el retenien. Finalment, entre llamps i trons, va aparèixer el nostre personatge.

Raül Garrigasait es va mostrar com l’home més civilitzat i delicat del món. Amb la primera salutació i les humils disculpes per haver-se retardat es va guanyar el cor de tota la cotxada (era només una argúcia, és clar, però llavors encara no ho sabíem). Durant el viatge ens va anar mostrant el personatge amb què es passeja pels àmbits urbans i acadèmics: home educadíssim, eruditíssim filòleg clàssic, editor de la col·lecció de clàssics grecs i llatins de la Fundació Bernat Metge, que tracta de tu els herois grecs, pren Jägermeister amb Goethe i Rilke i es va doctorar amb una tesi sobre Humboldt i Riba. Em vaig sentir com l’Aretino davant el Tintoretto, que es meravellava que en un cosset d’home hi cabés tanta intel·ligència.

Al Centre Quim Soler, al Molar, on ens vam recloure en habitacions amb noms al·lusius, en Garrigasait sempre era el darrer a sortir de la cambra, l’últim a baixar a esmorzar. El sentíem tossir darrere la porta, baixava l’escala cobrint-se la cara amb el mocador amb què s’alleujava constipats i al·lèrgies, ens tenia a tots amb l’ai al cor, oferint-li caramels i pastilles per a la gola. Tots patíem per si no arribaria a diumenge. Però el dissabte al migdia es va operar la transformació.

Vam anar a Porrera. Una de les visites al poble va ser a la casa museu ca l’Amorós. Només passar el portal, quan l’encarregat i guia ens va mostrar la ratera, un dispositiu en forma de petit canó adossat a la porta d’entrada, que fàcilment es podia endur el cap o el braç de qualsevol visitant poc desitjat, el fràgil i erudit Garrigasait va començar a treure pit. Tal com pujava les escales i travessava les cambres vuitcentistes se li anava destapant el nas. I a les golfes, dedicades monogràficament a mostrar l’espaterrant col·lecció d’armes de l’amo de la casa, Clark Kent es va descordar el jersei marró i va descobrir a sota la samarreta ratllada dels germans Dalton, i a la primera ocasió va empunyar un trabuc carlí i va començar a cridar amb accent alemany Viva Carlos Quint! i Viva la Santa Inquisició!

No m’ho invento. N’hi ha la constància gràfica que va enregistrar el naturalista Martí Domínguez, arriscant-se a rebre una trabucada.

Afortunadament, havíem d’acabar immediatament la visita, perquè ens esperava la paella que ens havia preparat el bon alcalde Jonàs Macip i no podíem deixar covar l’arròs. Baixant les escales, en Garrigasait es va cordar el jersei i, al portal, ens va cedir amablement el pas a tots abans de sortir, no sense regraciar educadament els amfitrions. Semblava que tornava a ser el jove discret de cada dia.

Durant l’àpat, en Garrigasait ens va delectar amb una erudita dissertació sobre la interpretació simbòlica que Carles Riba feia a propòsit de l’heroi grec Agamèmnon. De tornada cap al Masroig, dins el microbús, em va comentar que potser escriuria una continuació de les aventures de Rudolf von Wielemann, després de l’episodi amb els carlins de Solsona. Aparentment va ser l’única seqüela de la transformació que havia sofert a les golfes de ca l’Amorós, quan el va posseir l’esperit de l’aguerrit prussià, probablement aixoplugat dins la botzina del canó d’un trabuc de l’època de la regent Maria Cristina.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

Domínguez Romero, Martí

Martí Domínguez (Madrid, 1966). Escriptor i articulista. Doctor en Biologia, professor titular de Periodisme de la Universitat de València i director de la revista Mètode. Escriu a diferents mitjans de comunicació, com ara El Temps, La Vanguardia, Ara, Levante-EMV i El País. Una part dels seus articles està aplegada als reculls Peiximinuti i Bestiari. Com a novel·lista, és autor de Les confidències del comte de Buffon, guanyadora dels premis Andròmina, Crexells i de la Crítica de la Universitat de València; El secret de Goethe, premi Prudenci Bertrana i de la Crítica de la Universitat de València; d'El retorn de Voltaire, que va rebre el premi Josep Pla; d'El fracassat, on novel.la la vida de Paul Cézanne, i finalment de La sega, Premi de la Crítica Catalana, Premi de la Crítica Serra d'Or, Premi Amat-Piniella i Premi dels Escriptors Valencians. També ha estat guardonat amb el Premi Nacional de Periodisme per la seua tasca com a director de Mètode. Amb el seu assaig El somni de Lucreci. Una història de la llibertat del pensament, va rebre el XXXIV Premi Carles Rahola.

Retrat fet per Esperança Camps Barber [ECB]

No pots entendre que una persona vagi pel camp i troba un bitxo gegant, amb dues dotzenes de potes i quatre parells d’antenes i uns ulls que et fiten amenaçadors, l’agafi amb les mans, que l’acaroni, que l’observi, que se l’atraqui a la boca, que l’olori, que et digui de quina marca és... i que et digui mira quina preciositat. I tot això, mentre somriu. Sempre somriu, en Martí. I tu, que no tens cap amor pel regne animal, te’n fas enfora, i ell diu, mira, mira... I tu tens escarrufaments i dissimules i li fas una fotografia. Així practiques allò de la distància que sempre posa l’objectiu, encara que això no és cap guerra, és una mena de llagost enorme, kafkià. Ves a saber qui era abans de convertir-se en això que no goses ni mirar i que en Martí estudia amb mirada d’entomòleg. Tampoc no és normal que una persona sigui capaç de captar l’atenció en una tertúlia perquè explica la història d’un fusell que va trobar en el seu mas, i d’aquest fusell en fa un relat. S’ho inventa tot, és clar, però a tu t’és ben igual. Tu l’escoltes perquè et fa gaudir, perquè et fa viatjar, et fa partícip de l’univers narratiu que està creant en aquell mateix moment. No és normal si aquesta persona no és en Martí Domínguez. Biòleg, periodista, escriptor, professor. Un dels grans, grans narradors valencians contemporanis que va començar escrivint dels il·lustrats francesos i ha acabat arrelant-se a la terra i a la memòria. I sent un il·lustrat ell mateix. Un professor de periodisme que fa de divulgador de la ciència i que envesteix projectes literaris de llarg abast, que deixen petjada, que fan saó. I ho fa tot somrient. De manera amable. Encetant una conversa que es pot allargar fins a l’infinit perquè qualsevol cosa desperta la seua curiositat. I la curiositat fa avançar el món i aturar els rellotges. Però això dels bitxos... Com que és biòleg, diuen els altres...

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

Camps Barber, Esperança

Esperança Camps Barber (Ciutadella de Menorca, 1964). Sóc periodista i escriptora. Sóc de Ciutadella de Menorca i visc a Menorca. Faig novel·les, encara que també he participat en antologies i reculls de relats. Aquest any he publicat el meu primer llibre juvenil: Alfabet de futur. També he publicat La draga, la meua darrera novel·la. Altres obres novel·les publicades són L’illa sense temps, El cos deshabitat, Naufragi a la neu o Quan la lluna escampa els morts. L’editorial Moll em va publicar una novel·la breu titulada Col·lecció particular. Sóc coautora, amb Empar Marco, de Vertigen, una novel·la que conta el tancament abrupte de Canal 9 i que, per raons que no venen al cas, va ser escrita en part en aquesta comarca, a La Serra d’Almos. Durant uns mesos vaig ser consellera de Participació, Transparència i Cultura del Govern de les Illes Balears.

Retrat fet per Martí Domínguez Romero [MDR]

Esperança Camps és una resistent. Hi ha gent que defuig els problemes, que es mimetitza amb l’ambient, i que sovint s’acaba convertint en un ésser cínic i demagog. En canvi, Esperança Camps creu en el que fa, i ho creu d’una manera íntima i racional, des del cor i la ment. Hi ha gent que és fanàtica, i lluita per unes idees sense passar-les pel sedàs de la raó. En canvi, Esperança Camps és una dona il·lustrada, i tot pren sentit per a ella des d’aquesta mirada lúcida i entenimentada de la raó. El seu origen menorquí, el seu trasplantament a terres valencianes (i el seu matrimoni amb un valencià, el fotògraf Jesús Prats), així com la seua pertinença a les lletres catalanes, són fites importants en la percepció del seu país, i en la determinació de lluitar amb fermesa pel que creu. Per això, puc dir que conec poques dones tan resistents com l’Esperança Camps. Potser podria comparar-la amb la seua amiga i companya Empar Marco, directora de la televisió valenciana À punt i amb qui va escriure aquell llibre, llibre de barricada, que fou Vertigen (explicant l’enfonsament de Canal 9). Quan algun dia fem una mirada enrere, i mirem aquests anys de combat (combat actiu i alhora pacífic), ens corprendrà la noble i honrada resistència d’Esperança Camps. Perquè és amb gent com ella que es construeix un país, en el sentit càlid que ha de tenir tota pàtria. Perquè és amb gent com ella que podem tenir esperança d’un món millor. Perquè és amb gent com Esperança que ho tindrem tot.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

Roca Palet, Elisenda

Elisenda Roca (Barcelona, 1963). Es periodista, escriptora i directora teatral. Ha dirigit, produït i presentat programes de ràdio i televisió. En l’actualitat col·labora a la revista DescobrirGente Despierta de RNE i El Móna RAC 1. La darrera obra teatral que ha dirigit és 73 raons per deixar-te de Guillem Clua i Jordi Cornudella. Ha publicat vuit contes per a nens, un àlbum il·lustrat per Guridi, dues novel·les per a joves, dos àlbums pop up, l’un amb Paula Bonet i l’altre amb Jordi Vila Delclòs, i un llibre divulgatiu sobre concepció, embaràs i postpart amb la doctora Carlota Basil. Entre els nombrosos premis que ha rebut al llarg de la seva carrera destaquen l’Òmnium Cultural de Ràdio, l’Ondas de Televisió i el Butaca de teatre pel musical T’estimo, ets perfecte, ja et canviaré.

Retrat fet per Raül Garrigasait [RGC]

Com molta gent, jo havia sentit la veu de l’Elisenda a la ràdio. Però les veus que només ens arriben des d’aparells elèctrics, quan ens ressonen davant és com si haguessin travessat la frontera entre dos mons, com si no fossin ben bé d’aquí, i ens deixen parats o pensatius. Per això em va fer impressió la veu de l’Elisenda. Però també per una altra raó: la seva veu, la de debò, la que no surt de la ràdio, té una sonoritat càlida i gruixuda, amb una mica d’aspror, que omple cambres i cases i s’hi manté com una atmosfera densa. Quatre dies no són res per conèixer una persona; tot just vaig intuir en l’Elisenda alguns detalls familiars, el neguit per la salut de la mare, la seva capacitat resolutiva. Però ara que fa temps que no la veig, com més hi penso, més em sembla que una veu com aquella deu marcar tota la vida; i que potser, potser, tot allò que diu i escriu l’Elisenda sorgeix d’aquesta vibració que no és ben bé seva, i que és com un impuls irresistible d’anar cap als altres.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

Munné-Jordà, Antoni

Antoni Munné-Jordà (Barcelona, 1948). Escriptor, va publicar el primer conte el 1974 i des d’aleshores n’ha publicat una cinquantena, i una quinzena de llibres de novel·la i narrativa. La seva obra de ciència-ficció inclou dues trilogies. La primera està composta per Damunt un blanc així com el del paper (1978), Ofici de torsimany (1985) i Demà serà un altre dia (1987), que tenen un context científic i estan escrites sota els lemes de l’espai, el temps i el moviment, respectivament. La segona trilogia és més fantàstica i versa sobre la història de Vilanova en el temps: La paciència del mar (1994), que se situa a l’actualitat, L'única mort (1999), que se situa en temps dels ibers, i Poso el comptaquilòmetres a zero (2008), que se situa d’aquí a 10.000 anys.Des de l’inici dels anys vuitanta ha desplegat una activitat pública d’estudiós i divulgador de la ciència-ficció, com a articulista, compilador, prologuista, conferenciant, editor i autor. La darrera obra publicada és Dins el riu, entre els joncs 2018

Retrat fet per Anna Ballbona Puig [ABP]

És d’aquests homes d’edat indeterminada, a qui la lluïssor dels ulls, inquiets i vius, i la finor del rostre i les formes el converteix en eternament jove. Aquesta faisó resulta estar en perfecta consonància amb la seva proposta literària. Experimentalista i subversiu, alhora que rigorós i autoexigent. Un univers singularíssim que sempre té a punt un ham per atrapar-te. En la lectura amb els socis del Centre Quim Soler descarrega un text onírico-matemàtic que acaba exercint una mena d’encanteri sobre la concurrència. El deix irònic que destil·la en cada comentari i cada expressió, triats de manera precisa i oportuna, s’escampa en els seus textos i té fins i tot un correlat físic: quan n’ha deixat anar una de les seves se li dibuixen uns clotets al rostre, moderadament divertit. És un trapella assossegat, un escriptor d’una trajectòria tan llarga com sorprenent. Aquest aspecte contrasta amb la seva discreció, que no ha d’amagar que al davant tenim algú —treballador de la llengua, corrector durant dècades de la revista Serra d’Or— que ha transitat per un grapat de viaranys creatius (ciència-ficció, el món de l’art, el textualisme...) i de relacions artístiques. L’Antoni ho fa tot tan fàcil, és tan encantador en el dia a dia, que potser a vegades oblidem que, malgrat una façana de quietud, al seu darrere hi ha un volcà creatiu, uns ulls escrutadors que mai s’aturen.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

Ballbona Puig, Anna

Anna Ballbona Puig (Montmeló, 1980). És escriptora i periodista. Ha publicat la novel·la Joyce i les gallines (Finalista del Premi Llibres Anagrama 2016) i els llibres de poemes Conill de gàbia (2012) i La mare que et renyava era un robot (Premi Amadeu Oller per a joves poetes, 2008). Ha estat inclosa en el llibre-catàleg Women Writers in Catalan (2017). Enguany publica la sèrie de relats Disbarats a la revista L’Avenç. Com a periodista, escriu al diari El Punt Avui i les revistes El Temps, Serra d’Or i Vallesos, a més de col·laborar a Televisió de Catalunya.

Retrat fet per Elisenda Roca Palet [ERP]

M’agrada l’espurna de llum que brilla als seus ulls. M’agrada el seu somriure i també la cara de no ser-hi tota que fa quan baixa a esmorzar.

M’agrada la seva espontaneïtat i la seva rapidesa en la resposta. És una fura, com diria la meva àvia, quan parlava d’una persona desperta, amb curiositat per saber, per descobrir, per conèixer. L’únic punt flac que em va confessar i vaig veure és la seva aversió a les corbes. Pujant cap a la Morera de Montsant, va resistir com una campiona. L’Anna conrea en la seva vida dos mons: el rural i el de ciutat. Poeta, articulista, narradora, gran conversadora, val la pena tenir-la a prop: guanya en la distància curta i amb una copa de vi del Priorat. Llegir-la és sentir la seva veu, una veu d’alta literatura.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR