Autors [2019-2020]



Lara, Jordi

En Jordi Lara escriu, llegeix, bada. Ara, no sap per què, bada més que llegeix. Va estudiar filologia i música, piano, bandoneó, composició. Partidari d’una forma atemporal de modernitat i transgressió, la seva obra presenta sovint personatges i universos marginals, extemporanis, que malden per ubicar-se en la societat d’avui. És també un escriptor que explora les rebaves de l’escriptura, «on cada expressió artística és metàfora de l’altra. Em fa l’efecte que la meva obra cinematogràfica és la poesia que no he escrit; la narrativa, el cinema que no rodaré». Ha indagat en la relació entre la paraula escrita i la imatge fílmica en diverses videoexposicions.

Retrat fet per Núria Martínez-Vernis [NMV]

Un humanista de bon alè i de pellingots,
com tothom

A ell li reposa natural el cap sobre les espatlles,
glopa lluna i mastega sal sense mantega,
doncs es tracta del mar o d’un somni de terra
d’un animaló bípede amb orelles orellanes
—una d’atrezzo i una de calenta—
que es fon per un tros d’astre salvatge
que no s’endú a la butxaca
sinó que és espargit amb els dits de dues mans
per recons de blanc, vinyes, vinyetes, clips, finestres i pàgines
i desperta de nou en nou un cert i vell fruit
com pensaments i cossos que els porten.

Heus ací l’hom,
l’humà que va dels costats i perifèria
cap al nucli navegable
perquè es descriu per viure.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

Martínez-Vernis, Núria

Núria Martínez-Vernis. Soc de l’any 76, nascuda a Barcelona, com la mare. L’àvia de Cassà de la Selva i l’avi de Manresa ara faria 80 anys que estarien vivint a la plaça Sant Pere, el lloc que m’ha fet ser poeta. I ser poeta m’ha dut al Priorat sistemàticament creant un sistema de gustera que mina plom que pavimenta un centre lliure ple de llibres que, per com versen, imaginen paisans i recreen llengües i acorden un camí, noia, que tria passatges i dreceres que motiven persones, paraules i el seu usos.

Ah, i l’altra àvia es deia Soler, com el Quim. I entre Vernet i Vernis tan sols hi ha un trosset.

Retrat fet per Teresa Ibars [TIC]

Ulls grans i rodons que tot ho miren i que tot ho volen escoltar. Llibreta sempre oberta, apunta, apunta, apunta fins al final perquè ho vol retenir tot i tem que potser no ho retindrà. Núria forta, Núria fràgil i trencadissa, Núria cabells llargs, Núria que abraça i busca. Ràpida, activa, brillant amb una boca que no pot contenir la velocitat del seu pensament que tot ho dibuixa i ho intueix, que tot ho palpa que tot ho viu. Seu a terra, cames creuades i aspectant. Camina lleugera, sempre al davant, sempre volent veure-ho tot provant l’aire encara per estrenar. Núria bessona, Núria de Sant Pere a la nit, Núria germana de molts germans. Núria que sap abraçar i que estima fàcilment. Núria gran cor, verb fluid.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

Molist, Pep

Pep Molist (Manlleu, Barcelona, 1965) és bibliotecari i ha treballat sempre en àrees infantils de diverses biblioteques públiques. La feina i l’afecció per la lectura l’han portat a tibar diversos fils del binomi format per llibres i infants: a recomanar-la com a bibliotecari i també com a crític –col·labora al Quadern, suplement d’El País; ha dirigit la revista Faristol, especialitzada en literatura infantil, durant més de deu anys i és un dels integrants del blog Llibres al replà–, i a escriure-la. En aquests moments, compta amb més de vuitanta obres publicades.

Retrat fet per Núria Cadenes [NCA]

Doneu-li un conte, un conte per escriure o un conte per explicar, i aquest home tranquil es transforma de cap a peus: imagina, gesticula, representa, modula la veu i enganxa l’auditori de grans o de menuts com un joglar al mig de la plaça.

Es transforma i no perd l’amabilitat que tothora l’acompanya: vet aquí el prodigi que obra el Pep Molist.

És l’escriptor de la llum als ulls i el somriure perenne, el bibliotecari que practica l’ofici, l’home que estima els llibres. Fa la sensació que parla (i escriu) després d’haver pensat i aquesta és una qualitat que com més va més ens falta, als escriptors i als humans en general. I que més s’agraeix.

I en sap un niu, de narrar, de condensar històries en un conte, de fer poesia amb els mots i que et sigui, un cop llegida, inoblidable. Vet aquí la màgia de la literatura: per a la mainada o per als qui un dia ho vam ser.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

Ibars Chimeno, Teresa

Teresa Ibars Chimeno. Vaig nàixer a Aitona l’any 1962 i em declaro fan incondicional del seu paisatge i de la seua boira. De formació soc historiadora i faig d’arxivera a la Diputació de Lleida, i en aquests moments estic treballant en un projecte que m’omple de felicitat. Estic posant ordre a l’arxiu personal del polifacètic Guillem Viladot a Lo Pardal d’Agramunt. He fet diferents llibres producte de la meua formació i ofici com ara La delinqüència a la Lleida del Barroc, les biografies de Màrius Pons Sumalla. Un cooperativista comunista i controvertit o la de Francesc Porta, el mirall trencat de la burgesia lleidatana juntament amb la doctora Antonieta Jarne. He publicat diferents narracions breus en publicacions col·lectives i reculls de relats, de la mateixa manera que col·laboro amb diferents mitjans de comunicació d’àmbit local i nacional. Finalment, aquest any 2019 m’he decidit a publicar el meu primer llibre de narrativa, Atles de l’oblit, amb l’editorial Pagès de Lleida.

Retrat fet per Pep Molist [PMS]

Al Priorat en Persona, la Teresa Ibars afirmava, i després hom ho constatava, que ella tot just acabava d’estrenar-se com a escriptora de llibres de ficció i encara no se sentia com a tal ni sabia com actuar ni gairebé com posar-s’hi.

Per aquesta estrena, per la vivacitat dels seus ulls i per la inquietud dels seus moviments, la Teresa semblava ben bé una nena amb sabates noves i amb un deix d’alegria natural i sincera.

La Teresa és arxivera, activista cultural i historiadora i tot i que abans havia publicat algun llibre de coneixements, pel qual havia hagut de documentar-se tan a fons com un escriptor de narrativa per a elaborar-lo, el febrer de 2019 va veure publicada la seva primera obra de ficció, Atles de l’oblit (editorial Pagès). Un llibre que evoca la seva Aitona natal, que va començar a escriure quan el seu pare, malalt d’Alzheimer, va perdre la memòria i ella la volia mantenir ben viva. El seu és un llibre farcit de referències que la connecten amb la generació del seu pare, dels seus avis, dels seus avantpassats, i que ha aconseguit arribar d’una forma directa i íntima a molts lectors, especialment de la zona del Segrià.

Des del febrer cap aquí, explica que tot el que li ha succeït al voltant d’aquesta edició era nou i, alhora, la seva recepció era fantàstica i sorprenent. Tot plegat, l’ha portat a engiponar-se una altra novel·la en la qual treballa a fons en l’actualitat. I això, a moments, no es cansava d’explicar-ho i repetir-ho amb tot l’entusiasme del món.

Al Priorat, feia un parèntesi en aquest treball. El contacte amb gent curulla de dades i de saviesa de la zona, amb altres escriptors, de ben segur, haurà esdevingut una injecció de moral i d’informació que la portarà a involucrar-se encara una mica més en l’escriptura.

Al Priorat, a la Teresa se la notava amb unes ganes immenses d’actuar com a escriptora, de fixar-se en cada detall, de no perdre cap pistonada, de copsar cada mot. En sentir moltes de les històries que els habitants del país ens explicaven, se li il·luminaven els ulls i la portaven al món de la seva infantesa i del seu poble. Sentia especial curiositat per dites, paraules i costums. Aquesta seva curiositat era enorme i era encomanadissa. Tant com la seva passió i, alhora, la seva rialla i la seva alegria.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

Perelló, Sebastià

Sebastià Perelló (Costitx, Mallorca, 1963). Professor de llengua i literatura catalanes, és narrador, poeta i assagista.

En el camp de la narrativa s’inicia amb el recull de relats Exercicis de desaparició (Di7, 2000), Premi Bearn de narrativa, seguit d’un altre recull, Mans plegades (Empúries, 2004). L’any 2008 publica la novel·la Pèls i senyals (Empúries, 2008); i Veus al ras (Club Editor, 2017), guardonada amb el Premi de la Crítica Catalana de narrativa i La mar rodona (Club Editor, 2020).

Ha publicat els reculls de poemes La set (El Gall, 2007), Percaceries (Lleonard Muntaner, 2010), Talls d’ombra (Lleonard Muntaner, 2012) i Amb la maror (Lleonard Muntaner, 2017). També és autor de treballs d’assaig i de crítica literària.

Retrat fet per Jordi Lara [JLS]

La hipòtesi és que quan vam arribar ja hi era, en Sebastià, al Priorat; que de fet ja feia dies que ens esperava, calcat a un marge com un llangardaix bru i elegant, ensumant la vinya, trepitjant terrossos que esclataven com pets de llop, amollant acudits als quals jo sempre arribava tard, sord i morós de closca com soc, però que feien cargolar de riure la Teresa Ibars. Jo li vaig dir: «Entenc que els insulars valoreu la terra millor que nosaltres, perquè us resulta un bé limitat per l’aigua». Ell va somriure però no va dir re, em penso que feia atenció a un vers que li havia vingut per dins com un tragit. Adesiara esclafia la llengua, perquè és home de vi i el pressentia pertot. Es movia parsimoniós, confiat, els ulls sucosos pipant el cigarret, els cabells blaus de tan negres, lluents com de dolent de conte, recollits en cua. Havent dinat buscava la sobretaula entre els que no eren de migdiada, explicava històries amb precisió monacal i aquell català insular que és el dialecte dels déus, el català sense el plàstic. Jo hauria buscat la seva amistat però soc d’amistats cuites a foc lent i no em sé bellugar amb colla. Li vaig dir que jo també n’era, d’insular, que la plana de Vic és el cul d’una cassola de parets altes i que això ens isola. Em va somriure i es va allunyar enduent-se’n la metàfora sota l’aixella per sospesar-la.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

Cadenes, Núria

Núria Cadenes (Barcelona, 1970). És escriptora, treballa de periodista i llibretera i viu a l’Horta Sud, prop de València. Actualment col·labora a Vilaweb i el setmanari El Temps. Ha escrit llibres biogràfics (Memòries de presó o L’Ovidi, que explica la vida i l’obra de l’artista alcoià Ovidi Montllor), de viatges (Vine al sud!, una guia lúdica per conèixer el País Valencià) o de relats (AZ, que va guanyar el premi Ciutat d’Elx i el de la Crítica dels Escriptors Valencians). Té contes en diverses antologies (als negríssims Assassins valencians, Elles també maten o Barcelona, viatge a la perifèria criminal; al sanguinari Sangassa, a La improbable vida de Joan Fuster...). Ha publicat les novel·les El banquer, que ficciona la vida de Joan March, Tota la veritat, que va guanyar el premi Crims de Tinta, i Secundaris, amb l’altra cara de la Barcelona Olímpica i Guillem, sobre l’assassinat de Guillem Agulló i Salvador.

Retrat fet per Sebastià Perelló [SPA]

Quan la mires i parla, tens la sensació que les paraules la cerquen i la troben. Perquè s’hi afuen i s’empenyen, i alhora tot plegat té l’aparença d’una clariana. No havia vist mai una obstinació, una tenacitat que s’alleugerís amb tanta delicadesa. Com si fos el resultat d’un aliatge d’una resistència i una indisciplina coriàcia i d’una sensibilitat extrema, com un sismògraf, a tot allò que és punyent i lacerant. Crec que també escriu en aquest creuer compromès i exposat, on planta cara a l’efervescència de la carn viva del món sense escaldar-se, com si fos capaç de modular la fúria, tanta agitació sense perdre els estreps. Per això a la seva literatura fa arrencar el bull a la realitat. Diuen que la memòria és una novel·la negra infinita, i Núria Cadenes sap treure el geni i sortir de polleguera perquè només així ens encara a les ferides que portam amagades a la pell que ha posat call. I amb els mots aconsegueix que els seus lectors sàpiguen respirar fins i tot pels duralls de la carn que la misèria, la injustícia i l’aluminosi de la Història més despietada de cada dia ens ha petrificat. Per això arrisca la seva escriptura, perquè ens enfronta a la nostra fragilitat, fa rajar la ràbia dels qui sempre paguen els plats romputs i mostra la indiferència i la desafecció que trama la nostra contemporaneïtat. No és estrany que es decanti pel color negre per tal de dir aquesta calcinació ferotge dels temps que corren. Però si té aquesta capacitat de corrosió és perquè vol rosegar aquella mascara epidèrmica dels fets i mostrar allò que als nostres ulls embenats és insignificant i marginal, però que sol esser el que vol amagar la ignomínia dels poders. I sap esser càustica i irònica, però mai no deixa de banda aquella jocositat que la trunyella a una vitalitat insaciable. Núria Cadenes ha fet un art de la indignació que s’especula sempre en aquella bona vida de què parla Judith Butler i en una intensa joie de vivre. Així, sense contemplacions.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR