Diccionari [2009-2010]

A · B · C · D · E · F · G · H · I · J · K · L · M · N · O · P · Q · R · S · T · U · V · W · X · Y · Z · 0 / 9


(–) a

f

Menys que a, impossible no ser la primera entrada d’aquesta obra, perquè en aquest cas les promotores m’haurien fet trampa. Ganes de ser el primer/a? Per descomptat que sí. El déu del regne de la literatura és la Vanitat. Però no comencem amb romanços com allò de Vanitas vanitatis i coses semblants. La Vanitat és un plaer, com beure vi. I estic disposat/ada a no signar aquesta indubtable primera entrada. La propietat intel·lectual em pertany, és clar, però enlloc apareixerà el meu nom, ni tan sols aquell nom d’incògnit que són les inicials. També resulta cert que calia dir alguna cosa sobre la literatura i la mitificació del territori. No tan sols la literatura el mitifica —també ho fan, per exemple, les arts plàstiques—, encara que una paraula rere l’altra també fa el seu efecte en aquest sentit, per més infame que sigui la cal·ligrafia.

[2009-2010]
COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

14,5º

L’escriptor arriba a la Big House a l’hora foscant. Ha parat de ploure, però segurament hi tornarà al cap d’una estona, perquè el cel sembla tan tèrbol i remenat com sempre, una pasterada de porridge gris. El senyor Hackney, el taxista que l’havia portat ja altres vegades, el deixa davant de la porta principal, gira la furgoneta a l’esplanada de gravilla i se’n torna cap a Monaghan. A aquella hora de la tarda només se sent feinejar les noies de la cuina. La Lavinia sí, se’n recorda de l’escriptor, és clar, el rep amb una abraçada presbiteriana i li confirma —després de comprovar-ho en el llistat penjat a la porta de la bugaderia— quina és la seva habitació. L’antic estudi de sir Tyrone. Ja sap on és. Deixa les bosses damunt del llit i baixa de seguida al menjador, perquè ja gairebé són les set i s’acosta l’hora de sopar. L’escriptor vol presentar-se als seus nous companys, per trencar el gel com més aviat millor. Sap que, al cap de tres o quatre dies d’estada ja seran amics per sempre, però els primers moments sempre són una mescla estranya de malfiança i de timidesa: ha arribat un element nou, i ja veurem com lliga amb la comunitat. A les set en punt algú fa sonar el gong de l’entrada. De mica en mica comença el moviment: portes que s’obren, passes damunt del parquet que grinyola. Els primers d’arribar al menjador ajuden a posar el menjar —pasta, salmó al forn i amanides— damunt la taula. A mesura que arriben els companys l’escriptor es va presentant i respon a les poques preguntes que li fan. Escriptor. Vinc d’Andorra, sí, sabeu on és? M’hi estaré quinze dies. És la tercera vegada que vinc. M’agrada molt. Escric. Bé, ho intento. Una novel·la.

Seuen a taula. L’escriptor, que ja té l’experiència dels altres anys, es posa en una cantonada, al costat de la Pat, la directora, i d’una noia grassoneta de la qual només ha retingut el record d’un nom gaèlic més aviat gutural i que diu que fa poesia. A les cantonades no hi ha tantes converses creuades, i és més fàcil defensar-se entre aquella selva d’accents impossibles. La Lavinia, abans de marxar cap a casa seva, demana si algú vol vi.

—No, encara ens queden un parell d’ampolles d’ahir— contesta algú.

Serà el Boomerang Bay, pensa l’escriptor: el vi australià de la casa, que troben a bon preu i mira, fa el pes. Però de vegades n’hi ha de Sud-àfrica, de Xile, vins grecs, búlgars, francesos barats, algun Rioja: els estadants no solen tenir manies i quan arriben o van a comprar a Cootehill porten el que troben.

Res de Boomerang Bay. L’etiqueta li és prou familiar: la destral neolítica que avisa que allò és un Margenada del 2008. 14,5º. Garnatxa vellíssima. És el vi que fa la Céline, l’adalil, sí. No pot ser. L’empaita, el persegueix. No el deixarà mai en pau. Què deu estar fent, ara. Potser que la truqui quan torni a casa.

[AVB] [2009-2010]
COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

A

anunci_A

[2009-2010]
COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

abastar

v tr

El camí de l’estació de Tarragona fins al Molar ens ha ofert més d’una sorpresa. Primer, pel dia tan assolellat que feia i, després, pel paisatge. La carretera ens havia portat per una plana amable on, cap a l’oest, s’albiraven elevacions en el terreny i, poc després, una serralada. Més tard, la via serpentejava per revolts, cada cop més tancats. Així anàvem fent camí entre muntanyes i la visió que teníem des d’allà baix no mostrava camps ni poblacions. Per anar a les viles, calia deixar la ruta, com vàrem fer per arribar al Molar. Per això, quan vàrem dirigir-nos cap a la Figuera, el poble on dinaríem, el paisatge es va mostrar més obert i vàrem veure com la carretera transcorria per entre camps, i només cap al final de la ruta el cotxe va vorejar de nou una muntanyeta. De lluny, la graciosa silueta del campanar de la Figuera, semblava una lloca que acollia al seu entorn les cases que conformen la vila.

Però la sorpresa major va venir en arribar al Mirador del Coll del Solans.

A l’indret, situat a la vora del precipici, em vaig adonar de les meves limitacions. Si hagués estat ocell —vaig pensar—, un ocell com ara el falcó o l’àguila, m’hauria pogut llençar des d’allà, amb les ales esteses. I si els corrents m’ho haguessin permès, hauria planejat observant amb gust el magnífic panorama. I, volant, hauria format part del paisatge que enlluernava.

Com un gran amfiteatre, les serres de Llaberia, el Montsant i la Llena fan la rotllana i, al fons, es veuen els poblets de la Vilella Alta, la Vilella Baixa, Gratallops... Un gran tapís de verds matisats amb un sòl molt accidentat que propicia el conreu de vinyes, d’oliveres, d’avellaners, d’ametllers i d’algun cereal. L’àguila que seria volaria després fins a Siurana i aniria a veure el punt on la llegenda diu que va saltar l’Abdel Assia, la dona morisca, i el seu cavall. El lloc encara conserva el nom d’aquella gesta infortunada, el Salt de la reina Mora. Allà estant, podria veure amb els meus propis ulls d’ocell la marca de la peülla que va deixar l’animal en prendre embranzida abans de caure en el buit.

Abandonant la idea impossible d’esdevenir au, vaig pensar com seria llençar-se en parapent des del Coll del Solans per sobrevolar pausadament la immensa i desigual plana. Passaria per damunt dels alzinars, dels pins i dels roures... Quin passeig! Però com que tampoc tinc possibilitat de fer aquesta mena d’esport, em vaig conformar a gaudir i admirar, palplantat, la panoràmica, que no és poc.

Així doncs, si un és tan sols un simple humà i vol tenir una primera impressió del Priorat i el Montsant —segons com les fronteres entre les dues denominacions d’origen són difuses—, us recomanaria d’anar fins al poblet de la Figuera, deixar el vehicle i agafar el camí que passa per davant del cementiri, en direcció al mirador. Un cop allà, s’abasta aquesta vista colpidora.

És un bon començament per entrar en contacte amb les terres prioratines. Quan es va per la carretera, hom no imagina que el paisatge li oferirà tanta bellesa i grandiositat.

La vista és esplèndida i si s’hi pot anar en companyia d’algun vilatà coneixedor del terreny, com estem fent nosaltres, encara millor, perquè llavors és com entrar en una casa per la porta gran, amb els amfitrions que et mostren, amablement i amb detall, tota la finca. Per un mateix, arribar a penetrar en els plecs del territori i la seva gent seria feina que demanaria paciència i un cert temps.

Més tard, mentre érem a les caves Ficaria, d’en Jaume Roca, em venia al cap  aquell verset que deia la meva àvia: «el bon vi del Priorat, aquest sí que m’ha agradat». No recordo bé si el fragment era del conte del rei que tenia el nas vermell que, bevent de bóta en bóta, no en deixava ni una gota... Segons la meva àvia, al rei li deien Pitof IV. [GSA]

[GSA] [2009-2010]
COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

acatipatia

f

Troballa d’un inici atractiu per a una novel·la. Quan els nazis guanyaren aquella Guerra Mundial, la resistència no reparava gaire a qui disparava, ja que en tots els territoris conquistats els habitants s’havien fet alemanys.

[IMT] [2009-2010]
COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

adalil

m i f

El correu electrònic amb el programa de les jornades al Priorat diu que durant tota la seva estada a la comarca els acompanyaran uns adalils. Això és, d’entrada, molt estrany, i l’escriptor, que és un gat escaldat, se n’ha de malfiar. Com que en la vida real no ha sentit mai aquesta paraula, la busca de seguida a la versió que hi ha en línia de l’Alcover-Moll. Li sona a etimologia àrab, a cosa rància, medieval, a l’adalid de les cançons de gesta castellanes —o, per ser més coherents amb la pròpia història personal, als que de tant en tant apareixen (o haurien d’haver aparegut) als contes del Capitán Trueno.

adalil m.: cast. adalid.
|| 1. ant. Guia, home ben coneixedor d’una terra, que anava amb els exèrcits per mostrar-los el camí o per observar l’enemic i donar-ne notícia als seus. Com fariem ne con no ab los adalils qui ginyen e qui saben les entrades de la terra, Jaume I, Cròn. 98. Ueus aquí que’ns mostrarà est adalil bona caualcada de sarrains, ibid. 99. Et yo llibrarvos-he bons adalils que saben be la terra e’ls passos, Desclot Cròn. 5. L’adalil nostre ab tres servents era anat a descobrir un aguayt, Pere IV, Cròn. 183.

Sí, la parauleta ve de l’àrab. Qui saben les entrades de la terra, quin títol més bonic i més impossible seria aquest, pensa l’escriptor, tan bo que cap editor amb seny l’acceptaria. I si apareixen els adalils a les tres grans cròniques, ostres, la cosa ha de tenir la seva importància. Adalils. Però no acaba de veure-ho clar. Ves per quins set sous una colla de personatges els han d’acompanyar quatre dies per aquell món desconegut, com si no tinguessin cap altra feina. O potser sí. Ell prou hauria fet d’adalil de qui fos. Però mai ningú no li havia demanat de convertir-se en adalil, ni en guia, ni sabia si la terra tenia entrades i, cas que en tingués, on coi eren.

[AVB] [2009-2010]
COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR