PRIORAT_en_PERSONA 2019 L’anada_ CRÒNIQUES_1


18 D’OCTUBRE, MATÍ

Adalil: Anaïs Estrems de Poboleda

Cronista: Júlia Viejobueno (text i imatges)

vídeo: Xavier Camí

DEL MOLAR A POBOLEDA

Que avui serà un dia diferent ho sentim des del moment que sortim del Molar: hem canviat el microbús per tres cotxes, la carretera que ens porta fins a Poboleda està massa tranquil·la per ser un divendres, i tots tenim part del cap i del cor lluny del Priorat. Més endavant hi posarem paraules: el lloc és la gent, la desobediència pel que és just, l’aturada contra la brutalitat, la unió i la llibertat, la protesta i la paraula, o l’art com a sedició.

Tot i així seguim. D’entre els revolts apareix Poboleda però parem abans d’arribar-hi. L’Anaïs Estrems, la primera adalil, ja ens hi espera amb el seu gos. També hi són el Josep i la Neus, que l’endemà ens rebran a la Serra d’Almos però que avui han vingut per conèixer-nos i passar el dematí junts. Fetes les presentacions, comencem a caminar.

El camí que ens espera és dolç, planer, ple de contrastos, verd per la proximitat del riu Siurana i amb alguns grocs de la tardor que avança. L’Anaïs ens ha avisat que avui anirem cap amunt, cap a la part menys feréstega, però que ella normalment sol anar en direcció contrària perquè hi troba més plantes silvestres, les que fa servir per fer remeis naturals: tintures, xarops, ungüents… Ens explica que el Priorat i sobretot el Montsant són rics en biodiversitat i que les plantes que hi creixen tenen les propietats molt concentrades, talment com el vi que surt d’aquestes terres de llicorella.

De fet, malgrat no voler centrar el seu itinerari en les plantes, al llarg del matí i a mesura que ens les anem trobant ens va explicant què són i les seves propietats. Les ortigues, que serveixen per fer cordes i roba, que van bé per la debilitat i que fregades –ortigar-se, en diu- combaten el dolor crònic; la cua de cavall o de lluert, una planta prehistòrica ideal per depurar els ronyons, per les fractures òssies o pel cabell; el trepó, que servia de tabac quan aquest era un producte de luxe, i que va bé per obrir els bronquis; la morella roquera, de fulla enganxosa i causant de moltes al·lèrgies… I tampoc s’oblida dels arbres, des dels lledoners que fan un fruit petit ideal per ser utilitzat com a projectils per les sarbatanes (així li explicava el seu avi) fins als pollancres que donen nom al poble, passant pels castanyers, els anoguers, els salzes o els verns.

L’Anaïs, però, demostra que els seus coneixements van més enllà de l’àmbit natural i ens va donant a conèixer la història de Poboleda. El primer contacte que tenim amb el poble és amb el cementiri, emplaçat fora vila des de la segona meitat del segle XVIII. Aquesta fou l’època de més esplendor però la fil·loxera va marcar un abans i un després. Les portes tancades del carrer Major, les grans cases buides de les famílies benestants, són fruit de l’emigració que hi va haver en conseqüència d’aquesta crisi.

Poc després trobem el Molí dels Frares o Molí draper, que és el primer lloc on arribaren els cartoixans abans d’instal·lar-se a Escaladei. Batejaren el lloc amb el nom de Populeta, que significa bosc de pollancres, un arbre que a més de voler molta aigua és un Axis Mundi, un eix que uneix diversos mons, el de dalt i el de baix, la terra i el cel. L’edifici ara ha quedat en desús i en mans de diversos propietaris però ni el pas del temps ni els aiguats han aconseguit enderrocar-lo.

L’Anaïs aprofita per explicar-nos que el que també ha perdurat en el temps és la toponímia, la que ens recorda les terres que un dia van ser comunals com ara el Bosc de la vila o el pou de glaç que hi ha a l’altra banda del riu.

I si el riu és el que marca el camí i les plantes i arbres que l’envolten, també ho és el segrest que està sofrint. L’adalil és bona coneixedora d’aquesta lluita, la que vol un riu Siurana viu, la que combat els transvasaments que porten l’aigua del Siurana cap al pantà de Riudecanyes, uns transvasaments que no respecten ni les normatives europees mediambientals ni la diferència de conques, i que al llarg del segle XX han anat creixent fins a la situació insostenible de dia d’avui.

L’Anaïs ens va assenyalant als llocs on el seu avi es banyava als estius, o fins i tot ella no fa pas tant, i que ara no són res més que tolls. Les problemàtiques que van unides a aquest espoli són múltiples: la vegetació ha crescut sense control, les plagues són més difícils d’eradicar, desapareixen flora i fauna, la falta de corrent fa que l’aigua quedi bruta i embassada… També comenta la dificultat que suposa en una comarca petita com el Priorat fer front a aquesta lluita, tant per la falta de gent com pel gairebé nul ressò que té més enllà dels límits comarcals.

I mentre ens explica tot això, arribem a la Font del Mingot, el destí de la nostra caminada. Imaginem l’hort que ens descriu i on ella venia a jugar quan era petita, que va desaparèixer amb l’aiguat del 1994 i la desolació que el pagès va tenir quan l’aigua li va prendre aquell tros de terra. Mirem el Montsant a l’horitzó i ens apropem al Siurana, descansem a les roques d’aquest tranquil paisatge i poc a poc desfem el camí. Aquest cop enfilem els carrers del poble, parem davant de l’Església de Sant Pere popularment anomenada Catedral del Priorat, i acabem la ruta on l’hem començat.

Ens acomiadem de l’Anaïs i tornem a pujar als cotxes i tornem a la carretera, aquest cop direcció Cabacés, on fem parada a La Foia per dinar.

 

 

 

La taula antiga ens acull i ens reuneix al seu voltant durant una estona, la justa i necessària abans de continuar cap al nostre pròxim destí: Margalef.

 

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

Facebook


Twitter