PRIORAT_en_PERSONA 2019 L’anada_ CRÒNIQUES_3


19 D’OCTUBRE, MATÍ

Del Molar al Lloar

Adalil: Gemma Sentís, del Lloar

Cronista: Ester Tur (text) i imatges: Júlia Viejobueno

És dissabte al matí i fa un sol preciós quan enfilem la carretera del Molar al Lloar amb el microbús. Tot i que el Lloar és lo mig del món, no hem hagut de fer gaire quilòmetres per arribar-hi i trobar la Gemma Sentís que ens espera a la parada d’autocars del poble. Lo mig del món sempre deu ser més a prop del que ens pensem.
Travessem el poble per trobar el sender que puja cap a Damunt Roca. La nostra guia ens situa: el Lloar té poc més d’un centenar de persones empadronades i 80 que hi viuen tot l’any. Ràpidament ens trobem amb les primeres vinyes a banda i banda del camí i al fons hi veiem un edifici, el celler Torres Priorat; ens explica que ja fa prop de 10 anys que el van construir i que a poc a poc han anat comprant terres de la gent del poble.

Aquesta aturada també ens serveix per parlar de colors i contrastos: de les vinyes que es tenyeixen de tardor i del contrast entre les roques roges i les del fons, més blanques. La panoràmica que es comença a veure, avui marcada per la boira de la Ribera, serveix per ensenyar el circ que és el Priorat, les muntanyes que l’envolten i els límits territorials.
Una mica més amunt ens aturem a la basseta roja; una basseta que havia tingut aigua on s’hi abeuraven els animals, però també hi bevien els padrins tornant del tros. Ara només sabem que hi ha aigua pel canyar. Discutim si se’n podria tenir més cura, per què el riu no baixa i s’han modificat els aqüífers. Deixem escolar la discussió que no té un final fàcil i continuem caminant.
Enfilem el camí dels Rogerals. No cal explicar per què se’n diu: roca roja pertot. Repeteix una estructura a tres bandes habitual del Priorat: llicorelles o argiles a la part baixa, a mig aire roca roja i a dalt roca calcària, conglomerats i guixos.
Ens quedem en el nostre camí roig, un antic camí ral mig empedrat, que feia net i mantenia trosset a trosset en Xavier Perelló, que tenia el mas més amunt; tants camins llargs fets pam a pam, tantes feines sense nom.

Les roques dibuixen randes i volums rodons i de tant en tant figures esculpides com el Nas d’en Quiuma, un perfil que fa equilibris i que sembla que pugui rodolar muntanya avall d’un moment a l’altre.
Descansem, observem el paisatge, el nassot i xerrem. Parlem de les vinyes que es van deixar perdre perquè no donaven prou i no se’n podien cuidar. Paradoxalment, o potser no tant, les que es van deixar de treballar són les que es van valorar més després perquè era vinya vella.


La Gemma recorda com collien l’ametlla, amb la calor intensa i a tocar de la festa major. S’atura i s’excusa: “mon pare us ho hauria explicat millor, que ha treballat els trossos…jo tinc una pila d’exàmens per corregir i les filles i…i no tinc el temps o no el sé trobar i no hi vinc gairebé mai”. I penso que això que ens explica és també una manera de viure al Priorat; perquè el paisatge és viu i hi ha moltes maneres de viure-hi.


I la Gemma, que pensa que té poca cosa a dir-nos, estira el fil sense adonar-se’n. S’omple les mans de clofolles d’ametlla i en porta un grapat a l’escola, on cada nen en portava un grapat cada setmana per fer anar a l’estufa. I també ens duu a fer l’oliva, a trenc d’alba, i passa la rasqueta amb les dones i ens explica com el món desapareix quan hi ets, que no hi ha res més. I és que el Mindfulness ja fa molts anys que s’ha inventat. I el paisatge creix i batega; cada vegada més viu, cada vegada més seu, cada vegada més cert.
Tornem al poble i bevem a la font, que fa calor i set després de la passejada. I de la font nova baixem a la font vella per un camí de lledoners. Tot el poble baixava a buscar aigua a la font vella i se’n gastava menys, perquè l’havies d’anar a buscar.

I de la font vella pugem a casa de la Gemma, el millor balcó del poble, i baixem al celler. Sota les voltes, olor de celler i un món de coses que no van soles: unes quantes botes i una col·lecció de càntirs; quatre xerracs en fila i una columna de llànties. Allà on mires hi apareix una col·lecció petita i agermanada: tisores, claus, arades, pedres…

  
Enmig d’aquest món ordenat hi ha una taula. I l’omplim de seguida: copes de vi ranci, olives fetes de casa, embotits, formatges, hospitalitat i ganes de tastar, picar i xerrar.
Encara que no hi és, també ens entaulem amb el pare de la Gemma, l’Àngel Sentís, perquè aquest és el seu espai, el seu lloc al món potser. El lloc que endreça i desempolsega i el temps que destil·la en el llarg camí del vi ranci. I diem que tornarem per conèixer l’Àngel, però ja el coneixem una mica, perquè la Gemma el té als ulls mentre ens en parla.
I parlem de vins, una gana que crida l’altra, que deia la mare de la Teresa, del vi que es beu la bota, d’això i d’allò i la part dels àngels.
I el resum el fa la Núria Cadenes: vi i olives…la vida.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Els comentaris estan tancats.

Facebook


Twitter